Raimon Obiols: Notes de l’estranya campanya – 15 (Fracassar i perdre, conèixer el país, govern dels millors)
Nota 54
* Un viceversa, ex PSC i amic, ha escrit a Facebook un comentari, a propòsit d’una de les meves notes d’aquests dies: “No us adoneu que això en gran part es deu al fracàs del projecte polític del PSC?“. I quan li demanen a què es refereix ho aclara així: l’auge de l’independentisme és en bona part degut al “ fracàs d’un possible model d’una Espanya plurinacional com la que havia defensat el PSC“. El terme “fracàs” sembla prendre ací un caràcter inexorable, com si allò que havia estat possible en el passat (el model d’una Espanya plurinacional) ara ja no ho fos, i es tractés per tant d’un projecte fracassat.
* Fracassar i perdre no és el mateix, per diferents motius. Hi ha la mateixa diferència que entre una derrota i una desfeta. Derrota és el “fet de ser vençut en una baralla, una guerra o una competició“. Desfeta és la “derrota completa“, diu el diccionari, que precisa que tot i que s’utilitzin com a sinònims, s’ha d’usar “derrota” quan s’és vençut i “desfeta” quan es perd de manera estrepitosa, definitiva, irreversible.
* Si faig aquesta distinció no és per un matís de llepafils. Parlem de coses serioses. En la segona guerra mundial, els alemanys van tenir una gran derrota a Stalingrad el 1943, però la desfeta no es produí fins la caiguda de Berlín, dos anys després. El model d’una Espanya plurinacional no ha fracassat, per una raó bàsica: perquè Espanya és una realitat plurinacional. “Chassez le naturel, il revient au galop” diuen a França. Per això perviuen des de fa segles els problemes derivats de la inadequació entre el fet dels pobles i les estructures estatals. Per això la construcció d’un model que assumeixi la realitat plurinacional pot haver perdut batalles, però no ha fracassat, perquè la qüestió segueix pendent i no es pot resoldre amb secessions.
* Se’m dirà que els federalistes ens fem il·lusions i anem de derrota en derrota fins a una victòria que no arriba. Bé. És millor que anar de victòria en victòria fins a la desfeta.
Nota 55
* Les raons que expliquen aquesta mena de discussions és que es mouen entre el curt termini i el llarg, entre “temps polític” i “temps històric“. Aquests “temps” tenen velocitats distintes. Els “unitaris separats” (per fer servir l’expressió que Pla usava parlant del federalista Joan Maragall), voldríem que a la pell de brau el progrés del reconeixement, del respecte a la diferència, fos més ràpid; que la catalanofòbia i la hispanofòbia desapareguessin com més aviat millor, en nom de la fraternitat. En el “temps polític“, són fòbies excitades pels nacionalismes confrontats, que instrumentalitzen les emocions identitàries. Però en el “temps històric“, l’evolució de les mentalitats es produeix i no l’hem d’obstruir sinó que l’hem de facilitar i accelerar. “El món camina poc, però camina“, deia Joan Salvat-Papasseit. Es referia al progrés, al progrés lent de les condicions i de les mentalitats humanes.
* Posar-ne un exemple, d’això, requereix un aclariment previ: sóc totalment contrari a equiparar catalanofòbia amb homofòbia o, pitjor encara, amb violència de gènere. Però evocar l’evolució d’aquestes síndromes serveix per avaluar els canvis de llarg alè en les mentalitats, en el “temps històric”. Què hauria dit don Niceto Alcalà-Zamora, primer president de la Segona República espanyola, si li haguessin proposat el 1931 la presentació d’una llei de matrimoni homosexual?
Nota 56
* Una cosa semblen confirmar els esdeveniments d’aquests darrers mesos, a Catalunya i a Espanya. En contra d’un tòpic sòlidament establert, els socialistes coneixíem millor Catalunya que els convergents, que es vanaven que Jordi Pujol se la sabia de manera tan enciclopèdica que podia recordar el nom del forner de cada poble que visitava. I també coneixíem millor la realitat del cos espanyol. Per això les reaccions a l’independentisme que s’han generat, per a uns ha estat una sorpresa i no ho han estat, o molt menys, per a nosaltres.
* No sé quin grau de catalanofòbia hi ha a Espanya en aquests moments. La catalanofília, per descomptat, no abunda. Hauríem de procurar revertir la tendència. No es tracta de fer-se els simpàtics; es tracta de canviar de política.
Nota 57
“España, España, España. / Dos mil años de historia no acabaron de hacerte”. (Eugenio de Nora)
Nota 58
* Estic temptat d’enviar un correu a António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, demanant-li que, si li sembla bé, posi a votació a l’Assemblea General la celebració anual d’un “Dia Mundial sense banderes“.
* Un migdia dinava a Brussel·les amb ell, Maria Joao Rodrigues i algunes altres persones. Una d’elles li preguntà a Guterres, que havia estat primer ministre de Portugal: “I això de cap de govern, on s’estudia? Quins coneixements s’han de tenir? “. Va respondre “No calen grans coneixements. Només una cosa imprescindible: saber com rodejar-se de gent que els tinguin“. Trobo que hi ha una diferència entre dir això i parlar del “Govern dels millors“.
Notes anteriors:
Notes de l’estranya campanya – 14 (L’obscè i el grotesc, bravates, fauna)
Notes de l’estranya campanya – 13 (Viceverses, nas de Cleopatra, els ex PSC)
Notes de l’estranya campanya – 12 (Empat, forces d’interposició, el mínim i el màxim)
Notes de l’estranya campanya – 11 (Comprendre el passat. ni orgull ni vergonya)
Notes de l’estranya campanya – 10 (Bust de Mussolini, distòpia haitiana, polítics feliços)
Notes de l’estranya campanya – 9 (Semblar covard, nacions en pena, unitaris separats)
Notes de l’estranya campanya – 8 (Fractura social, “No te jode el profeta”, homofòbia)
Notes de l’estranya campanya – 7 (Pronòstics, tendències, lleons)
Notes de l’estranya campanya – 6 ( Agents provocadors, “Deep State”, “Macizo de la raza”)
Notes de l’estranya campanya – 5 (Rimes de la història, Pujol-Lear, deixar de fer l’imbècil)
Notes de l’estranya campanya – 4 (“Volem volar”, els dos processos, el principi d’Arquímedes)
Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)
Notes de l’estranya campanya – 2 (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)
Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)
