Nou Cicle

Raimon Obiols: Notes de l’estranya campanya – 10 (Bust de Mussolini, distòpia haitiana, polítics feliços)

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Nota 33

*  Un ciutadà italià, “5o anni, laureato, ex-ufficiale di complemento, dipendente pubblico di ruolo da più di venti anni” escriu al diari la Repubblica i explica que, fa uns anys, va anar a declarar com a testimoni a unes dependències de la policia judicial del seu país i  va veure-hi un bust de marbre de Mussolini, d’uns 30 centímetres d’alçada, al damunt d’un escriptori.

*  “Hauria volgut protestar“, diu el ciutadà, però “vaig enrogir i vaig mirar cap a una altra banda“. Ha volgut treure’s un pes de la consciència, ara que a Itàlia una enquesta assenyala que quasi la meitat dels italians, un 46 %, pensa que el feixisme està molt o bastant estès en el país. La periodista que rebé la carta, Concita De Gregorio, es demana quants busts del dictador hi deu haver a les mil i pico de casernes i oficines policials del país.

Ara, jo pregunto: si això passa a Itàlia, on el règim feixista acabà amb Mussolini penjat de cap per avall en una plaça de Milà,  és possible atribuir la culpa de coses semblants que passen a Espanya a la Transició i al “règim del 78”? Aquí hi ha cartes que no lliguen.

*  Els joves que diuen que ells ho haurien fet millor que nosaltres, hi  tenen tot el dret del món. Però els que desqualifiquen genèricament  la Transició, dient que  s’hauria d’haver fet d’una altra manera,  cauen en una contradicció en els seus propis termes. La Transició es produí com es produí  perquè la correlació de forces i de febleses així ho condicionà. Els resultats d’aquestes quatre dècades son el què són. Millorables, sens dubte. Però  no “franquistes“, per favor!

Nota 34

* No hi ha persona en la política espanyola que m’hagi encuriosit tant com Julio Rodríguez,  que aquests dies disputa les primàries per a liderar Podemos a  Madrid. Espero que guanyi. M’hauria agradat demanar-li per ell a Carme Chacón, que fou ministra de defensa quan Rodríguez era cap de l’estat major de la defensa (JEMAD). Ja no hi sóc a temps. Quina tristesa, la pèrdua de Carme Chacón!

* No em direu que la trajectòria de Julio Rodríguez no és extraordinària i encurioseix. Ara he llegit un text, “25 cosas que no sabías de Julio Rodríguez“, on diu que el viatge que més l’ha impactat és una missió a Haití, després del terratrèmol de 2010.  Abans d’aquella catàstrofe, jo hi havia estat un parell de vegades; prou per entendre a Rodríguez. Abans del terratrèmol, Haití ja era un infern.  A Port-au-Prince vaig veure un carrer que acabava en cul-de-sac: es deia Impasse Vital. Haití és un advertiment, una distòpia, l’antiutopia del pitjor dels futurs possibles del món. M’imagino que un general que es fa de Podemos no ho fa precisament per il·lusions utòpiques,  sinó per decència i com un gest de resistència a les catàstrofes possibles. Això em mereix un gran respecte.

Nota 35

Julio Rodríguez i Miquel Iceta són dos tipus completament diferents des de quasi tots els punts de vista. Ara,  tenen una cosa en comú: se’ls veu feliços. Els homes  i dones que es dediquen a la política  solen somriure de manera permanent (a vegades amb “somriures de sacarina“, va dir algú), però aparèixer estant bé en la pròpia pell, d’una manera natural i espontània,  sense que no s’aprecii ni una ombra de comèdia, no és massa habitual. Més aviat diria que és un bé escàs. Doncs bé,  l’ex militar de Podemos  i el líder del PSC el gaudeixen. Tot indica, doncs, que són gent feliç. Quina sort, si és cert! Antoni Puigverd, parlant d’Iceta, és de la mateixa opinió: “Poques persones aconsegueixen ser felices sense odiar alguna altra persona, partit o nació. Miquel Iceta és una d’elles“.

Nota 36

Hi ha molta gent que es dedica a la política i pateix considerablement. Una vegada vaig llegir una entrevista a Michel Rocard, que va ser primer ministre francès (amb Mitterrand de president) on deia que mai de la vida recomanaria als seus fills que es dediquessin a la política. Mesos després, a Paris, em tocà sopar assegut al costat de la seva esposa d’aleshores, que em sembla que era psicoanalista. No vaig poder-me estar de demanar-li sobre aquella opinió del seu marit.  “I esclar!“, em va dir, “No et pots ni imaginar les coses que li han arribat a fer!“. Sí que m’ho puc imaginar. Però crec que aquest tipus de queixes són excessives. L’acció política dóna disgustos i satisfaccions, però sobretot, quanta adrenalina! Un dia, parlant amb Joan Rigol, quan semblava que havia plegat de tot, em va dir: “És com si mengés arròs bullit cada dia“.

Notes anteriors:

Notes de l’estranya campanya – 9 (semblar covard, nacions en pena, unitaris separats)

Notes de l’estranya campanya – 8 (Fractura social, “No te jode el profeta”, homofòbia)

Notes de l’estranya campanya – 7 (Pronòstics, tendències, lleons)

Notes de l’estranya campanya – 6 ( Agents provocadors, “Deep State”, “Macizo de la raza”)

Notes de l’estranya campanya – 5 (Rimes de la història, Pujol-Lear, deixar de fer l’imbècil)

Notes de l’estranya campanya – 4 (“Volem volar”, els dos processos, el principi d’Arquímedes)

Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)

Notes de l’estranya campanya – 2  (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)

Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)

One Response to Raimon Obiols: Notes de l’estranya campanya – 10 (Bust de Mussolini, distòpia haitiana, polítics feliços)

  1. Antoni Puigverd 14 desembre 2017 at 13:35

    Gràcies per la cita, Raimon! Aquestes notes són boníssimes. L’enhorabona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: