Nota 19
Ahir, a la Rue de Tongres de Brussel·les, vaig sentir que algú em cridava: “Ei, Obiols!“… Era un paisà d’ERC, de Collbató, que havia estat a la manifestació. Barba serrada i ben equipat, amb anorak i bufanda espessa; però em va dir que havia passat fred. “Encara ets del PSC?”, em demanà. L’ emfàtic accent que posà en l’”encara” semblava convidar-me a apostatar de pressa, perquè si no arribaria a misses dites a l’encontre de Catalunya amb la Història. Li vaig dir què penso: que els partits no han de ser convents ni casernes; que vull morir en olor de PSC; que el meu és un partit clau pel país. Vam parlar amicalment, només amb un punt difícil quan el meu interlocutor qualificà bruscament Inés Arrimadas de “falangista”. Mentre li retreia l’exabrupte, jo pensava que la tria de l’insult era poc a la moda: l’epítet que ara es porta, a tort i a dret, és “feixista”.
* Precisament de “neofeixista” ha qualificat una eurodiputada del PP, Pilar Ayuso (que recordo educada, i a l’antiga), al ministre de l’interior belga, el flamenc Jan Jambon. A principis de novembre, Jambon va dir que, amb la DUI, el govern de Puigdemont “havia aplicat el seu mandat electoral”, cosa incerta; i crec recordar que fa anys ja es declarà entusiasta de les consultes catalanes. Ara des del PP l’acusen (també ho ha fet González Pons) per la foto d’un vehicle de la policia de Brussel·les condecorat amb una estelada.
* “Le chef de la police est le ministre de l’Intérieur Jean Jambon, indépendant et néofasciste flamand qui est ami de Puigdemont et a exprimé sa sympathie pour les séparatistes catalans”, ha tuitat en francès la senyora Ayuso. Un llenguatge fort, que indica una consigna de bel·ligerància. El senyor Rajoy i l’establishment del “¡Fuera complejos!” no calibren prou bé l’hemorràgia de crèdit que pateix el govern espanyol a Europa. Alçar el to, mentre hi ha a la presó candidats a les eleccions del 21-D, a Brussel·les és pràcticament inexplicable, i si s’aixeca massa la veu, la incomprensió pot degenerar en conflicte. Si aquest s’estén, cosa possible, no veig que el senyor Dastis sigui capaç de sufocar-lo (és el mínim que es pot dir).
Nota 20
* Els tuits de la senyora Ayuso i el senyor González Pons han generat a Twitter una polèmica enfurida, que té un tret curiós: s’usen les fotografies com si fossin pedres per a lapidar l’adversari. Mai m’hauria imaginat que existissin tantes fotos de vehicles policials engalanats amb tota mena de banderes i símbols, diversos i antagònics. Pel que fa als textos, n’hi ha de tan bèsties que semblen escrits pels enemics, cosa que en cap cas s’ha de descartar. La vella figura de l'”agent provocador” ha cobrat una nova joventut amb l’anonimat de les xarxes, i no és de mal pensat deduir que darrere d’un “Patriota enfurecido” dient animalades catalanòfobes a Twitter s’hi amaga en realitat un indepe de Girona, o que darrere d’un “Català emprenyat” dient pestes d’Espanya hi ha, en realitat, un madrileny de dretes que vol desprestigiar la causa independentista.
* Ara: si hi ha “agents provocadors” a les xarxes socials, no n’hi deu haver també en les organitzacions i moviments? Seria pueril descartar-ho, en uns temps tan tensos. Vaig passar una temporada a la presó Model de Barcelona, l’any 1965, i compartia cel·la amb dos militants cenetistes. Vam tenir molt temps per a parlar. L’un era un taxista del Carmel, Juan Valdenebro (veure nota 22), que creia en la transmissió de pensament i tenia “Las ruinas de Palmira” com a llibre de capçalera. L’altre, Salvador Domenech, més veterà, era un obrer del tèxtil de Sants, que abans d’allitar-se es treia un ull de vidre i el guardava en un pot. Ferit de guerra, havia format part d’alguns dels comitès regionals de la CNT desarticulats l’un rere l’altre per la brigada político-social. Els membres més radicals d’aquells comitès, em deia Domenech (“arribaven a acollonir-me amb les seves propostes, i mira que poc m’espanto“), havien resultat infiltrats o confidents de la policia. No voldria contribuir a un ambient de sospita general, però ull amb els “agents provocateurs“! Recomanaria, almenys als que es dediquen a l’activisme social i a la política, que llegissin Chesterton (“L’home que fou dijous“) o Conrad (“L’agent secret“). No se’n penediran: boníssimes novel·les.
Nota 21
* Que hi hagi infiltracions i clavegueres no significa que hi hagi un “Deep State“, un “Estat profund“. El terme “Deep State” em sembla que sorgí de l’anàlisi de la situació turca dels 80 i 90 (similar a l’algeriana, o a d’altres). Es defineix com un poder ocult i jerarquitzat dels serveis d’intel·ligència, la policia, l’exèrcit, la magistratura i part el món econòmic, que imposa anti-democràticament les seves decisions a l’Estat, per darrere i per damunt de la façana “democràtica” del govern i les institucions. No és el cas a Espanya, on el que hi ha en aquests moments és una tremenda excitació del que Antonio Machado i Dionisio Ridruejo anomenaven “el macizo de la raza“. Aquesta excitació ha concitat un consens fredament enfurit entre gent de les institucions de l’Estat, del món polític i econòmic, dels grans mitjans. Que el “procés” ha suscitat aquesta excitació és fora de discussió. Per contra, és fals que aquest consens furiós sigui l’expressió ineluctable d’un Estat immutablement autoritari, d’una Espanya que “ora y embiste” com durant el franquisme, amb un menyspreu total de les concepcions democràtiques i de l’Estat de dret. Vivim en una democràcia, per defectes que tingui, i en té bastants; tindrem eleccions el 21 de desembre. Per això les acusacions de “franquisme” adreçades a l’actual Estat espanyol sonen a gesticulació contraproduent.
Nota 22
Juanito Valdenebro, com molts altres cenetistes, combinava la mala llet amb una bondat extraordinària. Entrà i sortí de la presó durant anys, seguint el seu amic, que era Cipriano Damiano. I això que no suportava el ranxo carcerari que, en la seva època, no era flatulent sinó taxativament repugnant i incomestible. No es volgué casar per l’església, com era aleshores obligat, i pujà al Tibidabo on, agafant de la ma la seva dona, es donà per casat “ante el orbe“. Tenia dues filles precioses, que va veure créixer de manera escadussera i intermitent. Les noces de Valdenebro degueren produir-se en un lloc proper al que, on diuen, l’alcalde Pich i Pon mostrà a uns visitants estrangers la ciutat i proclamà: “Barcelona, ¡la gran ubre!“.
Notes anteriors:
Notes de l’estranya campanya – 5 (Rimes de la història, Pujol-Lear, deixar de fer l’imbècil)
Notes de l’estranya campanya – 4 (“Volem volar”, els dos processos, el principi d’Arquímedes)
Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)
Notes de l’estranya campanya – 2 (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)
Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)
A propòsit de lectures: sempre he pensat, des de l’inici del procés que els dirigents del mateix eren persones amb un important dèficit de lectures; algunes s’han quedat en el Cavall Fort, excel.lent revista infantil; d’altres no sé què han llegit, probablement tots els llibres escrits darrerament per justificar una proposta tan poc assenyada com la independència. No voldria assenyalar personalment, però el líder d’ERC, doctor en Història, s’ha quedat instal.lat en el segle XVIII, concretament en el 1714, 75 anys abans de la Revolució Francesa! Pot servir-nos el context europeu de 1714 per actuar a l’Europa del segle XXI?