Nou Cicle

Raimon Obiols: Notes de l’estranya campanya – 2 (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Nota 6

Al fil de la campanya, es publica un assaig de Jordi Amat (“La confabulació dels irresponsables”). L’he llegit d’una tirada: text ràpid, nerviós, a trossos llampegant;  una interpretació sintètica que en molt bona mesura es pot compartir, fins i tot en el final tenebrós – espero que provisional i reversible – de la seva conclusió: “És el fracàs de la política. El fracàs és colossal”.

Tot l’essencial hi passa, àgilment ben narrat: l’evolució del pujolisme;  l’estratègia de llarg alè de la dreta espanyola; el “càlid desordre maragallià” (per usar la fòrmula d’Enric Juliana);  el paper d’ERC i de Mas; el lúcid fatalisme montillià; el sorgiment de l’ANC i el reciclatge d’Òmnium; la cursa gesticulant de les successives resolucions parlamentàries; la resposta de l’Estat i la guerra bruta de les seves clavegueres; el desbordament accelerat i descontrolat de la última fase del “procés“; el 155 i les seves conseqüències dramàtiques… Fins ara mateix.

 

Antoni Vives (del MDT al PDeCat, passant per ERC)  ha tuitat que és “un assaig sensacional, imprescindible“. No m’estranya:  m’ha semblat endevinar que Amat, sense esmentar-lo, li dedica en el seu llibre un parell d’amistoses  barretades. Però coincideixo amb Vives, i aquesta coincidència amb qui fou lloctinent de l’alcalde Trias em porta a comentar una interessant paradoxa d’aquest text de Jordi Amat. Malgrat el títol, aquest text és menys de polèmica que de consens. més enllà d’una certa murrieria d’ofici, que li permet encaixar peces sense el constrenyiment de l’historiador (un avantatge de filòleg), el fet és que molts lectors coincidirem amb les descripcions i tesis d’Amat,   encara que les nostres posicions en el plet polític actual siguin pràcticament antagòniques. Potser carregaran contra Amat  alguns articulistes previsibles, però crec que la gent amb dos dits de front, pensi com pensi, hi coincidirà substancialment.  Es tracta de murrieria també en aquest cas,  a l’hora  de dosificar crítica i  cautela, polèmica i prudència? Tot el contrari, em sembla: és l’alçada necessària per a intentar albirar la sortida del laberint allò que ens pot fer trobar coincidències. En això, aquest llibre d’Amat serà utilíssim.

 

Nota 7

El senyor Rull, un conseller de la Generalitat que ha passat unes setmanes a la presó i ara n’ha sortit, quan era engarjolat féu un tuit que deia així: “Un consell des de la presó: mengeu-vos els vostres fills a petons, cada dia!”. Aquest tuit fou difós  en termes molt laudatoris per un mitjà nacionalista: “Ha volgut donar un consell als pares i mares catalans. Un text curt però ple de tendresa(L’emotiu i tendre missatge de Josep Rull des de la presó). A mi  m’emocionà en sentit exactament contrari al que l’autor i els seus encomiastes pretenien.  Ara que el senyor Rull torna a ser a casa ho puc dir, amb el degut respecte: per raons morals i de gust, aquell consell “als pares i mares catalans” m’horripilà profundament.

 

Això em recorda la campanya electoral més llepissosa que he vist mai. Al meu barri de Brussel·les, fa uns anys, un candidat a alcalde es presentava amb la seva foto i la frase “Je vous aime tous!“. La política pot servir els sentiments, però no us refieu mai dels qui abusen dels sentiments per a fer política.

 

Nota 8

Ahir, l’anunci de la mort de Carles Santos: pianista d’una avantguarda insondable (com la del seu amic Pere Portabella) i orgullosament vinarossenc. El recordo a la presó Model, amb el grup dels 113 de l’Assemblea de Catalunya; amb Octavi Pellissa, el Guti, Ramon Espasa i tants altres (molts desapareguts: a certa edat, les baixes al voltant impressionen). Va compondre allà un himne de l’Assemblea, que fins i tot vam assajar; però no quallà. Ultra les més inversemblants performances, d’ell s’explicava que féu un concert en el que anà repetint al piano, interminablement, una curta frase musical; fins que els organitzadors es cansaren i li demanaren que ho deixés córrer. No en feu cas i finalment tothom optà per abandonar la sala. Ell seguí tocant, impertorbable, tot sol. No està pas gens malament.

Notes anteriors:

Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: