Raimon Obiols: Notes de l’estranya campanya – 4 (“Volem volar”, els dos processos, el principi d’Arquímedes)

Nota 12

“Raimon, posat a cobert, que arriba la ‘filagresia’ ”, m’avisa un amic per WhatsApp. Estic advertit: a Brussel·les, avui hi ha la mani catalana. L’any 2008 ja n’hi va haver una, la d’ “els 10.000“.  Enguany hi haurà molta més gent, malgrat que aquesta no és la ciutat ideal per a manifestar-se. Avui ha fet un matí de vent tallant i plugim gèlid i persistent. Plou gairebé sempre. En una manifestació contra el Plan Hidrológico Nacional del senyor Aznar vaig quedar tant xop que quasi se’m rovellaren les claus que duia a la butxaca.

Hi ha alguna cosa admirable, i també trista (almenys per a mi),  en aquesta enorme bona fe multitudinària de la gentada que es manifesta avui a Brussel·les. L’admiro i m’entristeix, perquè a Catalunya no hi ha hagut un sol “procés” sinó, com a mínim, dos: el de la gent que ha sortit al carrer i el dels polítics que han tractat de canalitzar  aquesta extraordinària energia, tan malament.

Nota 13

* Una gran part de la gent, especialment la joventut, que aquests anys ha cridat per places i carrers “Volem votar”, en realitat estava dient “Volem volar”. Això m’agrada: jo també ho vull. El problema és com. Sobre això vaig escriure fa unes setmanes un article. Té una petita història, que vull explicar:  el vaig enviar al director d’un diari català, amb prec de publicació (cosa que no havia fet mai), i  encara espero resposta. Ser un “vieux routard” té  avantatges, però segueix reservant sorpreses. L’article el vaig publicar ací, a L’Hora, on tinc barra lliure; i dies  després El País el reproduí traduït.

*  Una cosa que deia en aquell article és que podem volar, però que és insensat sortir al terrat, cridar “Mori la llei de la gravetat!” i llançar-te al buit. Una altra és que,  essent contrari a la filosofia del “peix al cove“, que sempre m’ha semblat nefasta,  m’ho sembla també la diametralment oposada (“Ho hem perdut tot menys l’honor!“).  Els qui han passat d’una filosofia a l’altra, amb els descriptibles resultats que no hi ha manera de dissimular,   haurien d’explicar molt bé  per què ho han fet. No ho diran:  ha servit per a tapar les vergonyes i sobreviure. I no amb mals resultats, sembla: les enquestes auguren el sorpasso de JxC per damunt d’ERC. Són els resultats obtinguts, i no els sentiments i valors que es proclamen, allò que permet judicar unes polítiques.

Nota 14

* Sovint la política desobeeix les lleis de la física; és quelcom que s’aprèn. Empenys cap a l’esquerra i, zas!, els fets van cap a la dreta. Fas un Maig del 68 i, si bades una mica, et trobes amb una gran manifestació als Camps Elisis d’una dreta que el  juny et guanya les eleccions per golejada. No dic que no s’hagin de fer “maigs del 68”, sinó que  cal tenir sempre en compte les conseqüències previsibles  derivades d’allò que es fa, en funció del què López Bulla anomena “la vella dama”, la correlació de forces.

* Tota política responsable ha de ser conseqüencialista. Dit a l’inrevés: tota política que no tingui en compte la raonable possibilitat de greus conseqüències negatives és irresponsable. D’això, ara, en tenim exemples de manual: líders a la presó i a Brussel·les; una explosió de ressentiment entre  Catalunya i Espanya;  una societat catalana crispada i amb ostensibles esquerdes.

Nota 15

* Hi ha un principi físic que sí que regeix en política: és el d’Arquimedes. Qui tracta de submergir un cos en un líquid es troba amb una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del líquid que  desallotja.

* Això val per Catalunya, pel pes de Catalunya. L’Estat  i el  monarca no es poden permetre durant massa temps, sense problemes gravíssims, potser existencials, tenir indefinidament a líders catalans a la presó, amb les corresponents multituds catalanes manifestant-se, i amb un engranatge descontrolat d’accions i reaccions. En un recent editorial de L’Hora se citava una frase de Georges Clemenceau, dita fa un segle: “Amb Catalunya, el rei te al davant un llarg avenir i un regnat feliç. Sense ella o contra ella, serà l’anarquia”. Pren avui una estranya actualitat.

*  A Madrid, escriu Enric Juliana, els cercles del poder es mouen entre “el difús temor als retrets europeus” i el  “¡Fuera complejos!”. Esperem que, a banda i banda,  guanyi la intel·ligència i perdi la bilis.  O això, o  una inacabable guerra  de desgast, perpetuant-se durant anys,  sense vencedors. Fet i fet, entre vençuts.

Notes anteriors:

Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)

Notes de l’estranya campanya – 2  (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)

Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)