Nou Cicle

Raimon Obiols: Catalunya i la llei de la gravetat

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Vaig deixar els meus records polítics en un llibre fet a mà i publicat el 2013, El mínim que es pot dir. Pensava aleshores que ja ho tenia tot dit. Després han passat coses que m’obliguen a afegir algunes postdates. Sobretot sobre dues qüestions. D’una banda, la confessió de Jordi Pujol, l’estiu de 2014. De l’altra, els esdeveniments lligats a l’anomenat “procés”.

Pel que fa al primer assumpte, no m’hi estendré. La declaració pública del meu adversari en tres combats electorals, en condicions perfectament desiguals, em va disgustar: ara rectificaria quelcom del meu llibre sobre la valoració del personatge, no perquè estigués in albis pel que fa al meu antagonista (“un farsant genial”, deia el president Tarradellas), sinó per la molta gent que s’ha sentit enganyada.

Això em du a l’altre assumpte, molt més important i urgent: el desenllaç del “procés”. També aquí hi ha gent que enganya i gent enganyada. A l’Europa occidental, i per un avenir prolongat, prometre la independència és enganyar; i prometre una independència, no ja low cost, sinó quasi immediata i gratuïta, és una ensarronada monumental. La qüestió no és declarar la independència, sinó que te la declarin, que la reconeguin. Ni Maduro ni Putin hi estarien disposats; imaginin la UE i la resta de la comunitat internacional.

A Catalunya l’horitzó col·lectiu viable no és “la Independència” sinó “més i millor autogovern”, o, si es vol, “menys dependència”. És a dir: una via legal, àmpliament majoritària i negociada de manera intel·ligent, per tal de tenir més i millor capacitat de governar-nos i d’excel·lir col·lectivament. En aquests darrers anys s’han produït exactament els resultats contraris.

Fent bé les coses, Catalunya pot volar alt. Tenia raó el sastre d’Ulm, que s’estimbà llançant-se des del campanar de la catedral, brandant unes ales de fusta; i no en tenia el bisbe que, en el poema de Brecht, fa repicar les campanes i proclama amb pomposa suficiència: “L’home no és un ocell. Un home mai no volarà! [i]. Amb el temps, l’home ha volat i de moment ha arribat a la lluna.

Però estan enganyats o enganyen els que diuen que per a volar n’hi ha prou amb llançar-se pel balcó al crit de “Mori la llei de la gravetat!”. Poden dir que la meva crítica és un delicte de lesa pàtria. No em fa ni fred ni calor: fins i tot callant me n’he sentit de totes. Per tant, reincideixo: contra la llei de la gravetat es pot volar alt, però no a cop de proclames o aventures. Les emocions, per intenses i justificades que siguin, no serveixen per a obtenir qualsevol cosa.

La política pot ser servidora dels sentiments, però no és admissible servir-se dels sentiments i excitar-los al límit per a enganyar-se o enganyar. Podem admirar el sastre d’Ulm perquè el preu del seu gest precursor el pagà ell; no els altres.

La nostra vida democràtica, d’opinions i sentiments plurals, s’està deteriorant en una batalla d’ indignacions identitàries que pot crear una atmosfera irrespirable i liquidar la deliberació de tot altre assumpte públic durant anys i panys. De manera perfectament deliberada, tant la dreta espanyola com el “processisme” ho han alimentat: els dos discursos confrontats aportaven “peix al cove”, en termes electorals, als uns i als altres, i servien – no ho oblidem mai – per a tapar la corrupció a Espanya i a Catalunya. Els uns muntant meses petitòries, recollides de signatures i campanyes contra l’Estatut, al crit de “España se rompe”… Els altres, prometent-nos el paradís o llançant truculents missatges existencials (el’ “rendir-se i acceptar l’ofec de Catalunya, o optar per la independència” de Jordi Pujol; el “si ens quedem on som, morirem”, de Francesc Homs; i així durant anys).

Això ha donat molts vots. Vots crèduls, d’una bona fe admirable. Però ha disparat la intensitat emocional al límit, i la situació s’ha escapat de les mans dels uns i dels altres, generant una crisi majúscula, perillosa, de difícil solució. Potser és per això que, presoners de la situació que han generat, uns i altres endureixin posicions, a cop de testosterona, com si no hi hagués altra sortida que el fatalisme d’una dinàmica destructiva.

La política m’ha ensenyat algunes coses. Ultra el fet que tendim a equivocar-nos en grup i a rectificar individualment, la principal és que en política cal fixar-se, més que en les intencions i les proclames, en els objectius que s’assoleixen i els efectes que es produeixen (i això inclou, molt particularment, els efectes sobre els afectes). No defenso el “peix al cove”, una filosofia cínica que no comparteixo; dic que són els resultats obtinguts, i no els sentiments i les intencions que es proclamen, allò que permet judicar i fer el balanç d’unes polítiques. Les que avui dominen son fatals de necessitat; poden dur a un desenllaç humiliant, tant a Catalunya com a Espanya.

No hi ha tasca col·lectiva més urgent que superar aquestes polítiques, i per a això cal retrobar, en el pluralisme i el respecte, nous consensos majoritaris en una opinió pública pertorbada i fragmentada. “Catalunya dividida no pot triomfar”, deia Nicolau d’Olwer. Només amb els qui van voler votar l’1-O i els qui no van voler fer-ho es podran construir a Catalunya noves majories que permetin sortir de l’atzucac.

Equidistància? Potser sí. Però no acomodatícia, sinó de combat: contra la coagulació de les divisions actuals i contra els insensats que ens poden dur al precipici brandant una bandera o l’altra, si no reaccionem a temps.

 

Raimon Obiols

4 d’octubre de 2017

 

 

[i] Es tan freqüent, en aquests darrers temps, l’evocació de precipicis i estimballs, que em vingué al cap la balada de Bertolt Brecht i vaig mirar de rellegir-la. Ultra l’original, vaig trobar diverses versions, però no en català. Jordi Font li demanà a Feliu Formosa si havia traduït el poema. Respongué que ho havia fet feia tot just una setmana: potser havíem fet la mateixa associació inconscient.

Aquest és el poema:

EL SASTRE D’ULM

(Ulm 1592)

 

“Bisbe, puc volar”,

va dir el sastre al bisbe.

“Fixa’t com ho faig!”

I es va enfilar amb unes coses

que semblaven dues ales

a l’alta, alta teulada de l’església.

El bisbe va passar de llarg.

“Quines mentides de dir,

L’home no és un ocell.

un home mai no volarà.”,

va dir el bisbe al sastre.

 

“El sastre s’ha matat”,

va dir la gent al bisbe.

“Era una fanfarronada.

Les ales s’han desballestat

i ell ara jeu estavellat

a la dura, dura plaça de l’església.

“Que repìquin les campanes,

no eren res més que mentides.

L’home no és un ocell.

Un home mai no volarà”,

va dir el bisbe a la gent.

 

(Bertolt Brecht 1934/Feliu Formosa 2017).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: