Nou Cicle

Raimon Obiols: Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Nota 9

Un diari  ha comentat un document pujolista de 1990, “Estratègia de la catalanització, presentant-lo com l’origen de  l’anomenat “Procés“, una mena de “Protocol dels savis de Sió“.  Quin descobriment! Els que vam viure els anys de plom de les seves majories absolutes, aquestes responsabilitats del pujolisme, i dels seus aliats  a Espanya,  les hem tingut al cap durant dècades. Sobre això, Francesc Trillas publicà fa mesos un article bàsic (“L’independentisme, fase superior del pujolisme“). Quan l’Ajuntament de Manresa decidí retirar totes les plaques en què figurava la fórmula “Molt Honorable President Jordi PujolMiquel Puig va escriure a l’Ara (Pujol, condemnat) que “l’obsessió de Pujol no era l’excel·lència sinó la identitat dels catalans“. Això és exacte. Durant molts i molts anys, Pujol no va ser únicament l’anti-Tarradellas, com es diu sovint;  va ser  fonamentalment  l’anti-Prat, cosa que gairebé no es diu mai. Si fou per interès o per ofuscació no ho esbrinarem: probablement mig i mig. Però una cosa és certa: en patim unes conseqüències terribles.

* Ara: els qui elaboren sobre aquesta qüestió de l’herència pujolista tendeixen a silenciar o subvalorar un aspecte que no és fàcil de comentar (per l’escrúpol de no fer victimisme) però que és indispensable si es volen entendre bé les coses. La construcció d’un marc mental nacionalista, amb enemics exteriors i interiors inclosos,  no es fa sobre el no res i l’engany, com diuen alguns a Espanya. S’estableix  sobre una part de veritat (problemes reals que susciten greuges) i sobre el què es percep  que hi ha al darrere, com a causa d’aquests problemes. El moderadíssim Ramon d’Abadal (que fou membre del consell de Juan de Borbó, avi del rei) parlava del “ressentiment contra els catalans”, un   pòsit històric d’enemistat i recel davant del fet català (el  “plany”, l’“indignació”, la “reticència”). A diferència de les meigas gallegues, és tracta d’un fet, com ho mostra la fase d’indignació popular espanyola contra l’aventura dels independentistes catalans (i no és aquest el  menor dels retrets que se’ls hi pot). La “rojigualda” senyoreja a carrers i places,  i demanar-nos per què això no es donà en els anys de la tragèdia basca ens porta de nou a aquest pòsit històric de les mentalitats nacionals,  i al terreny relliscós dels inconscients col·lectius.

* N’hi ha qui neguen la major i  repliquen amb un “Os queremos“, en molts casos ben sincer. Però si som  sincers del tot hem d’admetre que en aquestes qüestions  la tripa identitària és una tripa considerable, que  pesa molt a tothom. No ho hem de dramatitzar, perquè en  política no és amor el què necessitem, sinó  altres coses: sobretot respecte (respecte recíproc), i  superació o   neutralització  dels recels, de la política de recels. Aquest punt,  sí que cal dramatitzar-lo: sense aquests requisits, els uns i els altres estem perduts. Amb una mica de la mala sort que ens caracteritza, podem viure anys i panys d’explotació instrumental de les indignacions, retrets i ressentiments de les mentalitats nacionalistes confrontades. Si fos així, quin futur més imbècil ens espera!

* Ramon d’Abadal citava Ossorio y Gallardo: “La política de recels ha estat sempre perniciosa perquè manté vius els mals sentiments i impedeix l’explotació dels bons”. Però no es tracta únicament qüestió de sentiments, per important que això sigui, sinó de possibilitats, de potencialitats col.lectives, d’allò que podem assolir en un escenari o en un altre. Mireu què ha passat a Barcelona amb l’Agència europea del medicament, sense anar més lluny…

Nota 10

* En tot cas, erra Pablo Iglesias quan diu  l’independentisme ha “desvetllat el feixisme“. Per moltes raons. Una d’elles perquè, com digué Camus, “el feixisme és el menyspreu” i a Espanya el difús sentiment popular  és de despit. Per a la dreta espanyola, és com si els hagués tocat la loteria.

Nota 11

* Enric Juliana remarca a twitter que, a Europa, els italians tenen a Draghi (BCE), Mogherini (cap de la diplomàcia europea), Tajani (president del PE), i que els portuguesos tenen a Centeno (Eurogrup), Constancio (BCE), a més de Guterres (secretari general de la ONU). I els espanyols? Els espanyols, diu, “embolics i contraordres a Brussel·les“.

Notes anteriors:

Notes de l’estranya campanya – 2  (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)

Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: