CatalunyaEspanyaPortada

Raimon Obiols – Notes de l’estranya campanya – 8 (Fractura social, “no te jode el profeta”, homofòbia)

Nota 25

A La Vanguardia,   un reportatge es demana “Hi ha o no fractura social a Catalunya després de l’1-O?“. Citen el lehendakari Urkullu i  Joan Manuel Serrat, que han alertat sobre la qüestió, expliquen alguns casos de conflictes entre cònjuges, familiars i amics, i   demanen l’opinió  a sociòlegs i psicoanalistes.

*  M’ha fet recordar que, quan vaig publicar “El mínim que es pot dir“, Josep Cuní, aleshores a 8TV, em convidà al seu programa, el setembre de 2015. Comentant l’actualitat vaig dir-li que acabava de veure una casa on els balcons lluïen senyeres, estelades i “rojigualdas”; i em vaig demanar: “Que es deuen dir els veïns a l’ascensor?”. Es parlava aleshores molt del perill d’un “xoc de trens” i li vaig dir a Cuní  que encara em feia més por un “xoc d’identitats”.

A aquelles entrevistes de 8TV, Pilar Rahola, que segueix ubiqua i omnipresent, hi feia el comentari final, quan l’entrevistat ja era fora del plató. Em van dir que m’havia deixat a caldo. Va ser, em van dir,  una versió educada del “No te jode el profeta”. L’endemà ho va reblar amb un article a La Vanguardia: “El que va dir (Obiols) em va sonar a antic, com si una vella trompeta desada a les golfes tornés a sonar“. Em sembla que avui hem de dir, senyora Rahola, que la vella trompeta no desafinava pas.

Sandrine Morel, corresponsal de Le Monde, ahir  a Twitter: “Les mostres d’odi són cada vegada més fortes a Catalunya. Importa poc qui guanyi les eleccions. Li caldrà molt de temps a la societat catalana per sanar les seves ferides. Suposant que ho aconsegueixi”. Una altra “vella trompeta“, Pilar?

Nota 26

*  “No te jode el profeta” és el que li digueren textualment a Jordi Sevilla, que potser fou el primer en pronosticar  (el novembre de 2014), que hi hauria DUI i suspensió de l’autonomia. Quan vaig llegir la seva profecia, en un tuit que fou reproduït a Nació Digital, em va semblar alarmista i exagerada. Ara he repassat els comentaris dels lectors: “No te jode el profeta”, deia l’un, com he dit. Es il·lustratiu repassar els altres: “DUI i suspensió de l’autonomia. Exacte. Però serem nosaltres els que suspendrem l’autonomia, per passar a ser un estat, carallot!”. I així successivament. Deixin-me acabar amb aquest: “Perdonin però que coi ens pot importar que ens suspenguin l’autonomia si som independents? El que cal es el control dels impostus (sic) i de les infraestructures, el demés es aire.

Nota 27

*  Hi ha “xoc d’identitats” però no hi ha fractura social, em sembla. Hi ha tensió, discussions, esquinços sentimentals per raons d’identitat i etnolingüístiques, que tenen a veure bastant, és clar, amb l’origen i la condició social; hi ha, sobretot,  nervis a flor de pell. Com ha escrit Lola García, hi ha grans dosis de “sobreexcitació emocional”. Però em sembla no pecar d’incaut si dic que no veig el risc d’una “ulsterització”. D’enfrontaments significatius entre conciutadans  de moment no n’hi ha hagut, si exceptuem algunes topades entre  manifestacions de joves de signe contrari a Sarrià i Sant Gervasi, que semblaven gimcanes de nois brandabanderes de casa bona (per bé que no m’hi aproparia; les bufes, a la meva edat, em fan por). Molt més inquietants són les situacions creades per l’extrema dreta violenta,  com la de Canyelles, abans d’ahir.

*  A mi, el que m’espanta de veritat, i en això segueixo pensant el mateix que en aquella conversa amb en Cuní, és que s’estronqui, en termes de llarga durada (si ens posem solemnes: històrics) el tret què la demògrafa Anna Cabré deia que és la nostra manera de fer: “fer catalans amb gent de fora“.  Amb el “processisme” tinc diversos contenciosos. El principal (gravíssim, vital) és aquest. Si es tracta de fer rufians, anem fins. No els farem; ni valdria la pena.

Nota 28

*  Deu dies després de la manifestació “a favor de la Constitució i de la unitat d’Espanya” del passat 8 d’octubre, una parella de la meva edat em va aturar a Barcelona, a la cruïlla de Viladomat i Rosselló. Em van dir, en castellà, que m’havien votat sempre, i que pensaven fe-ho per Iceta. Naturalment, els hi vaig trobar totes les gràcies. Ella, xerraire, simpàtica, de Valladolid. Ell, jubilat de la Seat. No m’havia de dir res més: el jubilat de la SEAT és un tipus humà de Catalunya, al que la meva memòria posa moltes cares,  que per a mi val tot l’or del món.

Quin ambient, noi, em van dir:  tothom discutint, famílies que es barallen, etcètera.  “Yo he dejado de ir a casa de mi cuñado” que em diu la dona. “Es de los de la bandera española en el balcón“. Atenció: quan parlem de fractura no simplifiquem delimitant a priori blocs compactes. En aquest tema hi ha més biaixos i matisos del que sembla. De moment.

Nota 29

El tuit de Sandrine Morel que he reproduït va ser motivat pels atacs homòfobs que un professor de la UB ha estat dirigint contra Miquel Iceta a Twitter. “Carles“, li escrivia públicament a un acadèmic puigdemontista el nom del qual no vull citar, “no facis cas de l’Iceta, és un ser repugnant“. I,  per si la cosa no quedava prou clara: Iceta és “un impostor”, “un ignorant” i  “un demagoc (sic)”. Estalviem-nos  també reproduir els múltiples eructes de la seva fantasia patriòtica i  homofòbica. El somni del “procés” ha produït monstres.

Notes anteriors:

Notes de l’estranya campanya – 7 (Pronòstics, tendències, lleons)

Notes de l’estranya campanya – 6 ( Agents provocadors, “Deep State”, “Macizo de la raza”)

otes de l’estranya campanya – 5 (Rimes de la història, Pujol-Lear, deixar de fer l’imbècil)

Notes de l’estranya campanya – 4 (“Volem volar”, els dos processos, el principi d’Arquímedes)

Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)

Notes de l’estranya campanya – 2  (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)

Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button