Nota 45
* De petit, recordo haver sentit a la gent més gran del meu entorn, familiar o d’amistat, una expressió que s’ha perdut, i això que era molt bona. Deien: “Aquest és un viceversa” o “aquest fa el viceversa” (no ho puc recordar amb precisió perquè “la memòria és un dit tremolós“, com ha escrit Javier Marías). Es referien a una persona que sostenia una opinió i al cap d’un temps la contrària.
* M’agrada aquesta expressió perquè és respectuosa; no té el to pejoratiu d’altres, com “caragirat“, “cagadubtes“, “bufanúvols“, etc., que mostren fantàsticament el geni de la llengua però resulten ofensives. En canvi, dir a algú que és un “viceversa” no ha de molestar, i fins i tot es pot usar com a elogi: “Equiliquà, t’hem convençut… Ets un viceversa honest amb tu mateix!“.
* Hi vaig pensar arran d’un tuit que m’adreçà ahir Xavier Fina, persona que no tinc el gust de conèixer però que segueixo: “Amb les cròniques de @robiols em passa com amb els grups de música a la joventut. Les descobreixes en solitari, quan ningú no en parla. En el moment que tenen èxit i tothom les valora tens un sentiment contradictori“. Heus ací un viceversa, vaig pensar; i a continuació: com jo. Li vaig respondre: “Escriure ajuda a aclarir-se una mica. Però a vegades penses una cosa i la contrària“. Si som sincers amb nosaltres mateixos, hem de convenir que no és infreqüent pensar una cosa i després, (o també!) la contrària. No convé abusar-ne, però és un bon exercici contra l’anquilosi mental. Ara: no es pot confondre amb una cosa molt diferent i que no és gens respectable: canviar de conviccions en funció de les conveniències.
Nota 46
* Pensar una cosa i després pensar la contrària és el que li devia passar a Carles Puigdemont el 26 i el 27 d’octubre. Les coses haurien anat d’una manera molt diferent si en comptes d’optar per la DUI ho hagués fet per convocar eleccions. He llegit una crònica de Jordi Juan a La Vanguardia on diu que fins i tot Pujol li envià una carta demanant-li que convoqués eleccions, perquè la primera de les prioritats era preservar la Generalitat. Puigdemont féu el contrari. Va fer el viceversa, amb pèssimes conseqüències.
* El nas de Cleopatra! “Si hagués sigut més curt”, va escriure Blaise Pascal, “tota la faç de la terra hauria canviat!“.
Nota 47
* Qui la fa, la història, la nostra història? Ramon d’Abadal, per bé que en els seus últims anys matisà molt les seves opinions, era taxatiu: “El progrés del món no es deu a les masses, a l’home comú, sinó a les grans individualitats, a les minories dirigents”, deia el 1967. I afegia: “És l’home qui bufa la història, després el poble la fa“. No cal compartir aquestes afirmacions per admetre que contenen el seu gra de veritat. Pujol, que no ha estat mai un viceversa sinó un entestat obsessiu, va poder bufar durant dècades en un sentit determinat (la identitat per damunt de l’excel·lència, la culpa és sempre dels altres, i alguns altres axiomes), i una part important de Catalunya el seguí. Comprendre que això ha marcat el país és un dels elements imprescindibles per entendre el “procés”.
Nota 48
* I dels viceverses ex PSC, què n’hem de dir? És un tema que fa mal, i no m’agrada parlar-ne. Però hi estic obligat, perquè llegeixo el meu nom a La Vanguardia, en la ressenya d’una reunió electoral d’un grup d’ex membres del PSC, on eren més significatives les absències que les presències.Diu la crònica que un dels oradors va dir que “el partit actual no té res a veure amb el de Joan Reventós, Raimon Obiols o Josep Pallach“. No puc parlar pels que ja no hi son, però sí en nom propi. És simptomàtic i significatiu que alguns dels ex PSC diguin ara que cal votar a ERC, mentre altres diuen que cal votar a JxC. Fins i tot n’hi ha alguns, molt poquets, a cada llista. Per ells faran, però amb respecte els hi faig notar que els que mirant de fer mèrits s’especialitzen en atacar el seu antic partit queden retratats. (He vist un tuit comentant una foto de la reunió: “Socialistes catalans amb Ernest Maragall, Jose Rodríguez, Carme Labòria, Fabián Mohedano i tants i tants altres que continuen sent socialistes, però a diferència del PSC, demòcrates!“. És impossible que aquesta manca de respecte a centenars de milers d’homes i dones que voten el PSC surti de qui signa el tuit, i l’atribueixo, per dir-ho à la page, a un “Communitiy Manager” d’ERC.
Nota 49
* Molts anys d’acció política m’han ensenyat algunes coses. Si no fos així, seria molt ruc. Una d’elles és que en política solem equivocar-nos en grup i rectificar individualment.
* Una altra és que els partits no són simplement, com diuen alguns, uns “instruments“. No és caure en el “patriotisme de partit“, sempre procliu al biaix i al sectarisme (“el Partit sempre té raó“, etc.) comprendre que els partits són aplecs d’homes i dones units, no sols per idees i interessos, sinó també, i molt intensament, per afectes i solidaritats.
* I encara una altra: trencar o escrostonar partits és fàcil. Construir-ne és dificilíssim. Ara: en democràcia, els partits són bàsics. Per líquids que siguin els temps, sense partits no hi ha democràcia. Hem parlat tant de “nova política” que tendim a menystenir que la política és més vella que l’anar a peu. Sense els checks and balances de les estructures partidàries, els líders esdevenen omnímodes, i el nas de Cleopatra ho acaba determinant tot.
Notes anteriors:
Notes de l’estranya campanya – 12 (Empat, forces d’interposició, el mínim i el màxim)
Notes de l’estranya campanya – 11 (Comprendre el passat. ni orgull ni vergonya)
Notes de l’estranya campanya – 10 (Bust de Mussolini, distòpia haitiana, polítics feliços)
Notes de l’estranya campanya – 9 (Semblar covard, nacions en pena, unitaris separats)
Notes de l’estranya campanya – 8 (Fractura social, “No te jode el profeta”, homofòbia)
Notes de l’estranya campanya – 7 (Pronòstics, tendències, lleons)
Notes de l’estranya campanya – 6 ( Agents provocadors, “Deep State”, “Macizo de la raza”)
Notes de l’estranya campanya – 5 (Rimes de la història, Pujol-Lear, deixar de fer l’imbècil)
Notes de l’estranya campanya – 4 (“Volem volar”, els dos processos, el principi d’Arquímedes)
Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)
Notes de l’estranya campanya – 2 (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)
Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)
