Vicenç Navarro: Retallades innecessàries i perjudicials a la sanitat pública a Catalunya i a Espanya

Els professionals i treballadors del sector públic sanitari català s’han mobilitzat en contra de les enormes retallades de la despesa pública sanitària que ha imposat el nou govern de la Generalitat, com a part de les seves mesures d’austeritat, necessàries -segons aquest govern- per reduir el dèficit i complir els requisits establerts per Brussel·les. A aquest argument s’ha sumat un altre proveït pel conseller de Salut, el Sr. Boi Ruiz qui, abans de ser nomenat per ocupar aquest càrrec, havia estat president de la Patronal Hospitalària privada. El conseller Boi Ruiz va indicar, en una entrevista a la televisió pública catalana TV3, que les retallades eren necessàries per a salvar la sanitat pública, doncs, en cas de no realitzar-se, la sanitat pública es col·lapsaria. En un debat de tertulians que va seguir l’entrevista al conseller per part del Sr. Josep Cuní, tots els tertulians van accentuar la necessitat de fer retallades, mostrant les seves diferències en com haurien de fer-se. No és doncs sorprenent que en una enquesta entre els televidents del programa (molts d’ells de simpaties properes a la sensibilitat nacionalista conservadora de TV3), l’enorme majoria (el 78%) es declarava a favor de les retallades. I tota una bateria de columnistes propers al partit governant (que són molt abundants no només a la televisió i ràdio pública del govern de la Generalitat sinó també en els majors mitjans de difusió a Catalunya) van accentuar la necessitat d’aquestes retallades. Una veu representativa és Pilar Rahola, la qual, en la seva columna de La Vanguardia, reproduïa els arguments que havia donat el conseller, atribuint les enormes manifestacions en contra de les retallades a la proximitat de les campanyes electorals municipals i sindicals, queixant-se de la politització que l’oposició estava fent d’aquestes retallades que ella considerava necessàries.

Aquest argument ignora que les retallades són, en realitat, motivades políticament responent a interessos particulars en lloc de generals. Aquestes retallades, en un sistema públic escassament finançat, signifiquen un dany considerable al sector sanitari català. La despesa pública sanitària per càpita de Catalunya és de 1.410 euros estandarditzats (euros homologats en la seva capacitat de compra en països de diferent nivell de riquesa) i de 1.744 a Espanya, sent els més baixos de la UE-15 que té una mitjana és de 2.102, i això malgrat el creixement molt notable de tal despesa durant el període 2003-2010, en què la Generalitat va estar governada per les esquerres. A Catalunya, el PIB per càpita és el 120% de la mitjana de la UE-15, però té una despesa pública sanitària per càpita de només el 80% de la mitjana de la UE-15. Catalunya es gasta només el 4.5% del PIB en sanitat, enfront del 6,7% a Espanya i el 7.5% a la UE-15

El problema no és l’excessiva despesa públic sinó els escassos ingressos a l’estat

Aquestes retallades no només són molt perjudicials sinó que són innecessàries. En realitat la baixa despesa pública sanitària per càpita no és, com les dretes nacionalistes constantment accentuen, a causa de “l’espoli de Catalunya per part d’Espanya”, sinó a les polítiques fiscals regressives dutes a terme a l’estat espanyol (incloent el català) amb el suport de CiU. Espanya i Catalunya tenen els ingressos a l’estat més baixos de la UE-15. Només el 34% del PIB, comparat amb el 44% a la UE-15 i el 54% a Suècia. No cal dir que el històricament heretat centralisme de l’estat espanyol explica que encara hi hagi una sobrecàrrega de “solidaritat” de Catalunya amb Espanya en els intercanvis fiscals entre l’estat central i el govern autonòmic català, sobrecàrrega que s’ha de corregir (el dèficit fiscal de Catalunya respecte a l’Estat és major que el que passa en sistemes federals com Alemanya i els Estats Units) i s’estava corregint durant els pactes fiscals que van prendre lloc durant el govern tripartit, entre tal govern i el govern central. Però accentuar aquesta dimensió (molt rendible políticament pels nacionalistes i secessionistes) és ocultar el major espoli que no és de nació sinó de classe social, és a dir el fet que les classes benestants catalanes (en aliança amb les classes benestants castellanes i d’altres pobles i nacions d’Espanya) no estan contribuint a l’estat en la mesura que haurien, i això com a conseqüència de la regressivitat de les polítiques fiscals (que s’accentuaran amb les retallades dels impostos als grups més benestants de la població com l’impost de successions, i la proposta eliminació del gravamen de les rendes superiors aprovat pel govern d’esquerres anterior) i de l’elevat frau fiscal en què incorren sobretot les rendes superiors.

Un cas semblant passa a nivell de tot l’estat. El dèficit total de la sanitat espanyola és de 15.000 milions d’euros, una quantitat que representa la meitat de la xifra que els propis inspectors d’Hisenda del Ministeri d’Economia han indicat que podria corregir-se revertint les reformes regressives que es van fer en els últims quinze anys (amb el suport de CiU) i que afectarien només una minoria de la població. Com va indicar en el seu dia el Fons Monetari Internacional, dues terceres parts del dèficit estructural de l’Estat espanyol (que inclou al govern central i als autonòmics) és degut a les retallades d’impostos que han anat prenent lloc a Espanya (i en altres país de la UE-15) durant els darrers quinze anys. El boom immobiliari i el seu elevat creixement econòmic havia ocultat aquest dèficit estructural de l’estat, que va aparèixer amb tota claredat quan el boom immobiliari va esclatar.

El dèficit, doncs, hauria de reduir-se no mitjançant les retallades de despesa pública sinó a través de la reversió de les polítiques fiscals regressives que han anat passant durant aquests anys. I això s’aplica tant a l’Estat Central com als estats autonòmics. En realitat, l’Estat, incloent-hi la Generalitat de Catalunya, ja té els mitjans per corregir aquesta regressivitat fiscal. És més, hi ha mesures que serien enormement populars com fer impostos finalistes per a la sanitat gravant el tabac i l’alcohol (que tenen els impostos més baixos de la UE-15), així com exigir a les mútues Patronals que paguin els costos dels malalts per causes laborals (que representen gairebé el 18% de pacients hospitalaris) i que avui no paguen. Cap d’aquestes alternatives s’està considerant.

Les conseqüències de la pobresa del sector públic

El que el sistema sanitari requereix és més, no menys fons. S’exagera l’avaluació positiva de la població del sistema sanitari espanyol, considerant-la com “excel·lent”, cosa que no concorda amb les dades. L’avaluació del sistema públic sanitari espanyol és un aprovat alt (6.4), que ni tan sols arriba a notable. I això es deu al subfinançament, del qual la medicina privada es beneficia. Espanya i Catalunya tenen la despesa menor en la sanitat pública i la despesa més gran en la privada dels països de la UE-15. La segona ve determinada per la primera. I aquestes retallades beneficiaran a la privada, la qual augmentarà fins i tot més mitjançant la desgravació de l’assegurament privat, mesura que els conservadors-neoliberals proposaran. Els professionals que treballen en el sector privat estan mal pagats i és un insult considerar les seves reivindicacions resultat de la necessitat d’escalfar el pati conseqüència de les eleccions sindicals.

Una darrera observació. Les retallades tan notables que estan ocorrent en la sanitat pública catalana es presentaran com a “models a seguir” en les altres Comunitats Autonòmiques. I el seu origen és la pressió que l’Estat (tant central com autonòmic) està rebent del Fons Monetari Internacional i de les forces conservadores-liberals que dominen les institucions europees. Aquestes pressions es presenten com a necessàries per tal de “tranquil·litzar els mercats financers”, fórmula que s’utilitza constantment per justificar els enormes retallades de no solament la sanitat sinó també de l’educació pública i altres components de l’estat del benestar. En aquest argument s’ignora deliberadament que, tal com vaig indicar abans, el dèficit de l’estat (tant central com autonòmics) pot reduir-se mitjançant l’augment dels impostos dels grups que es van beneficiar més de les polítiques neoliberals que s’han estat imposant a la població durant aquests anys, alternativa que mai és considerada. Per això el consens que s’està intentant crear al voltant de la necessitat d’acceptar les retallades de despesa pública sanitària i social, sigui un intent clarament polític i propagandístic, apologètic de les relacions de poder existents al nostre país, sense que tingui validesa científica. Si l’estat autonòmic (central i autonòmic) tingués les mateixes polítiques fiscals que, per exemple, Suècia, l’estat espanyol ingressaria més de 200.000 milions d’euros més dels que ingressa ara, quantitat més que suficient per evitar les retallades de despesa social, reduint el dèficit de l’estat. Que això no es faci es deu a l’enorme domini que les forces conservadores i neoliberals tenen al nostre país. Així de clar.