Alejandro Cercas, Hannes Swoboda i Pervenche Berès: Per un Pacte Social Europeu

El Consell Europeu que comença avui serà el teatre d’un gran debat sobre el futur de la unió econòmica i monetària. Ara que la desocupació assoleix cotes inassumibles -amb gairebé 25,5 milions de persones en atur, dels quals un de cada cinc són joves-, la Unió Social continua absent. És inacceptable.

Ningú dubta que és imperatiu consolidar els fonaments de la Unió Econòmica i Monetària, que ha estat a punt de naufragar a la primera crisi financera greu. Estabilitzar la zona euro exigeix ​​efectivament més unió, amb una coordinació més estreta de les polítiques pressupostàries, la posada en marxa d’un supervisor europeu únic per a la banca, una major convergència de les nostres polítiques econòmiques i un paper més fort del Parlament Europeu i dels parlaments nacionals.

Però la crisi de 2007/2008 no és només una crisi dels mercats financers. És el fruit d’un “capitalisme de casino” que ha exacerbat les desigualtats econòmiques i socials, així com el repartiment de la riquesa a Europa i al món respecte als 15 anys anteriors.

Avui, Europa s’enfronta a una crisi social sense precedents. Les xifres són esgarrifoses. Milions de llocs de treball destruïts des del 2009 i una pobresa que no deixa d’agreujar com a conseqüència de les polítiques d’austeritat.

Els programes d’austeritat imposats per la ‘Troica’ (Comissió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional) introdueixen als països més vulnerables en un cercle viciós: el cost de la crisi social llasta els seus esforços per a la reducció dels dèficits i del deute, condemnant a la UE a la recessió econòmica i entorpeix l’objectiu declarat de sanejar els comptes públics.

El Consell Europeu ha de donar l’esquena a les sagnies pressupostàries que minen la cohesió social, no pot romandre sord i cec a l’oposició social i la incomprensió que augmenta en aquests països.

Europa ha assumit el compromís històric d’assegurar “un nivell d’ocupació elevat i de garantir una protecció social adequada”. Per això Europa té la responsabilitat, no només jurídica, sinó també moral i política d’actuar.

La urgència avui és social. Exigim la negociació d’un “pacte social” com a cinquè pilar de la reforma d’Europa. A més, s’han d’introduir més mesures per lluitar contra l’atur i alleugerir al cost social de la crisi:

Crear un fons de garantia perquè milions de joves tinguin accés a una ocupació, una formació o unes pràctiques remunerades en acabar els seus estudis, la protecció dels drets socials fonamentals i del treball, una remuneració bàsica per a tothom, una protecció social mínima que garanteixi l’accés als serveis de sanitat essencials, el reconeixement de la igualtat de drets i de sou per un treball del mateix valor, un marc europeu per a la reestructuració de les empreses que asseguri una anticipació i gestió socialment responsable, així com un finançament europeu apropiat per a la inversió social.

Aquestes mesures exigiran prendre decisions pressupostàries. No n’hi ha prou amb avaluar els resultats dels Estats de la Unió per reduir els seus dèficits en això que ara es diu “el Semestre Europeu”. Aquest exercici ha, al nostre parer, de comprometre els governs europeus en el respecte als objectius socials, tan obligatoris com els que ells imposen en la gestió de les finances públiques.

La governança de la zona euro ha de ser econòmica, pressupostària, bancària, democràtica i també social: després d’haver salvat als bancs amb el pagament de milions d’euros, Europa té el deure de retornar l’esperança i restaurar la confiança de la ciutadania en el projecte europeu.

El Mundo