Un rearmament democràtic
El sintagma “rearmament ideològic” ha anat, històricament, lligat a la dreta. Els conservadors l’han emprat en moments en què les seves postures han quedat desdibuixades i en què han defensat endurir o emfatitzar determinats posicionaments en qüestions complexes com ara la immigració, l’agenda social o verda, o determinats drets. Amb tot, és un concepte que també ha utilitzat l’esquerra o alguns grups nacionalistes en moments molt concrets.
La situació actual al món -amb la guerra a l’Iran, l’atac dels Estats Units a Veneçuela, la invasió russa d’Ucraïna o el genocidi de Gaza– exigeix, certament, un rearmament ideològic democràtic a escala europea. Vivim un canvi de paradigma en la manera d’organitzar (o d’imposar, en alguns casos) la convivència entre diferents. Les conseqüències econòmiques i socials que arriben de l’Orient Mitjà només són la punta de l’iceberg del modus operandi d’uns líders autoritaris i autòcrates, amb Trump i Netanyahu al capdavant, per als quals el fi justifica els mitjans. Tant és que les seves decisions costin vides humanes, patiment o la vulneració de drets fonamentals.
Davant d’aquest escenari, si els europeus no volem quedar absorbits per la lògica imperialista dels mandataris nord-americà i israelià (sense perdre de vista Putin), hem de reivindicar la necessitat imperiosa de rearmar democràticament i socialment el projecte comunitari. Un model, l’europeu, amb contradiccions internes i en construcció permanent, però nascut amb la vocació de defensar uns drets i uns deures de ciutadania, d’apostar per la participació cívica i la cohesió social, i de posar en marxa un estat del benestar robust i sòlid.
En cas contrari, el risc que corre la Unió Europea és que les polèmiques declaracions d’Ursula von der Leyen en les que assenyalava que “ja no podem confiar en el sistema basat en regles com l’única manera de defensar els nostres interessos ni assumir que les seves normes ens protegiran de les complexes amenaces a què ens enfrontem” guanyin cada cop més adeptes.
És evident, amb tot, que la necessitat d’una major integració de la UE és una empresa molt complexa, i més tenint en compte el nombre de països i el volum de població que comprèn aquesta, així com per la diversitat de famílies ideològiques que coexisteixen al si de l’Eurocambra. Però quina és l’alternativa a l’aprofundiment intern? Tornar a uns estats nació defensors d’una lògica nacionalista? Sotmetre’ns als desitjos de Trump com voldrien alguns dirigents conservadors i ultraconservadors? Si no fem ara passes decidides cap a una major compartició d’objectius, aleshores quan?
Un dels elements que dificulta aquesta necessària integració és l’absència d’una identitat comuna en l’àmbitcomunitari. Ho explica bé l’exeurodiputat i catedràtic de Ciències Polítiques Sami Naïr en el seu llibre Europa encadenada (Galaxia Gutenberg, 2025): “La construcció europea està impulsada per una idea europea, un voler ser europeu, avui en dia el principal instrument de legitimació de la UE. Sense ser particularment precisa en el seu contingut, aquesta idea es distingeix de la noció d’identitat en el fet que és, per damunt de tot, i en això hauria de raure la seva força, un projecte racional, un programa, un pla basat en el present i el futur. No és una passió, com la nació, sinó una raó, una utopia positiva.” Per això, i com apunta l’autor en aquest recomanable assaig, els europeus hem de trobar les vies internes per unificar iniciatives que donin resposta als reptes que té el continent. En aquest sentit, posa com a exemple una política comuna d’investigació, desenvolupament i innovació en sectors fonamentals com la intel·ligència artificial, la indústria armamentista, o el ciberespai.
Naïr, que en aquest volum de reflexions es mostra molt crític amb la “paradigma neoliberal” de les darreres dècades de les institucions amb seu a Brussel·les, assegura que la UE necessita definir un “projecte col·lectiu que vagi més enllà de l’economia”: “No es tracta només d’orientar-se cap a la defensa formal de la democràcia pluralista i liberal, que, dins l’Estat de Dret, és un mètode de gestió de conflictivitat social, sinó d’encarnar el significat d’un projecte social, una proposta diferent en la mesura que sigui capaç de garantir el benestar de les poblacions.”
Als líders progressistes se’ls gira feina. I no només de gestió política, sinó també de caràcter pedagògic. Davant la claudicació de bona part dels conservadors europeus -també el PP espanyol- a l’extrema dreta, la incertesa actual situa els progressistes -amb Pedro Sánchez com a principal referent- amb la responsabilitat històrica de liderar, construir i explicar a la ciutadania un nou model social europeu que sigui el dic de contenció de l’onada reaccionària que lidera Trump (i que busca destruir la UE), però que suposi també una major unificació política i una millora de la qualitat de vida de la població.
