La longevitat de Jordi Pujol li ha permès assistir a dos grans esdeveniments que projecten potents feixos de nova llum sobre la llarga etapa en què va ser líder del centredreta nacionalista, president de la Generalitat durant 23 anys i un dels dirigents polítics més influents d’Espanya des de la mort del dictador Francisco Franco.
El primer és el judici que se celebra a l’Audiència Nacional, cridat a esclarir la seva pròpia etapa com a president de la Generalitat a partir de 1980 i la importància que va tenir la corrupció econòmica en l’enriquiment del seu entorn familiar i en la seva permanència en el poder. Que hagi estat exonerat en un judici no l’alliberarà de la valoració política dels fets.
Aquest judici arriba quan altres sentències judicials ja han establert i sancionat el finançament irregular i il·legal del qual es va beneficiar Convergència Democràtica, el partit fundat, dirigit i presidit per Pujol fins al 2012, en el cas Palau de la Música i altres que afectaven els seus aliats d’Unió Democràtica.
La llum que aquests judicis projecten sobre l’etapa de Pujol governant no il·lumina la seva obra política, sinó que l’enfosqueix. No mostra encerts o errors, sinó grans habilitats per perpetuar-se en el poder mitjançant mecanismes de clientelisme i manipulació dels ressorts administratius.
La corrupció va destruir la credibilitat de Convergència i la d’Unió, fins al punt que cap dels dos partits no va poder sobreviure a les sentències condemnatòries. La qual cosa, dit sigui de passada, els deixa en un lloc paradoxalment millor en comparació amb l’inusitat grau de cinisme demostrat pel PP després de condemnes de gravetat similar o superior.
Però sobre la valoració de l’obra política de Pujol també projecta una llum potent allò que van ser capaços de fer els seus successors, reagrupats en el partit anomenat Junts. La longevitat de Pujol l’ha obligat a veure com els seus successors directes en el moviment nacionalista, Artur Mas, Joaquim Torra i Carles Puigdemont, consideraven fracassat i inservible el marc polític constitucional en què es va encaixar l’autonomia de Catalunya. Tots ells han impugnat la Constitució i l’Estatut que ell va contribuir activament a construir com a integrant de la Comissió dels Nou, formada pels líders de l’oposició democràtica de tot Espanya, que el 1976 va negociar la fi de la dictadura amb els hereus del franquisme.
També l’ha obligat a comprovar com els seus successors han mancat, en situacions crítiques, de la perspectiva històrica, la finor política i el simple realisme assenyat que permet avaluar amb precisió la correlació de forces polítiques en cada moment. Assistir en directe al desastre perpetrat el 2017 pels dirigents que el van succeir al capdavant del nacionalisme català era contemplar com llençaven per la finestra l’esforç i la lluita política de la seva generació. Una destrucció que els seus coetanis, col·laboradors o rivals que van forjar amb ell l’autonomia de Catalunya, no haurien pogut ni imaginar, i que la seva respectiva mort els va estalviar: Ramon Trias Fargas va morir el 1989; Joan Reventós, el 2004; Antoni Gutiérrez Díaz, el 2006; Josep Benet, el 2008; Josep Tarradellas, el 1988; Anton Cañellas, el 2006; Jordi Solé Tura, el 2009, per citar només alguns dels més destacats. És inevitable imaginar-se’ls ara, si visquessin, posant-se les mans al cap: “Què has fet, Jordi, què has fet?”.
