Benvolguda Presidenta: Com que ha tingut la gentilesa de respondre amb un llarg fil a la “piulada oberta” que ahir li vaig adreçar a Twitter, a propòsit de la commemoració del 50è aniversari de l’Assemblea de Catalunya, em permetrà que correspongui a les seves disculpes, li presenti també les meves excuses pel rebombori ocasionat, i respongui al seu escrit amb alguns comentaris.
1, Si vaig decidir adreçar-me públicament a vostè no fou únicament pel fet que no em convidessin, sinó pensant en els altres no convidats, sobretot els de classe treballadora (que eren els més nombrosos i decidits). Localitzar-nos a tots i a totes era fàcil, perquè érem 113 (no cent mil, com els Fills de Sant Lluís; ni deu mil, com els guerrers de l’Anàbasi). Si tenim en compte que la Desconeguda se n’ha endut a molts, que avui enyorem i trobem a faltar (el Guti, en Carbonell, en Semir, en Reventós, l’Andreu Abelló, en Cornudella (i tants altres, com en Prieto i en Creixells, els meus companys de cel·la), la tasca era fàcilíssima si no hi havia, com vostè diu, cap afany d’exclusió. La revista Sàpiens, per posar un sol exemple, havia publicat la llista, amb les corresponents fitxes de la Brigada Político-Social.
2. La pregunta que li he adreçat sobre el criteri d’invitació a l’acte del Parlament (qui decidí a qui s’invitava i a qui no) segueix sense resposta. La de vostè, parlant d’«autoorganització» i de «col·lectiu», traspassa una responsabilitat, però és perfectament evasiva, evanescent. De quin «col·lectiu autoorganizat» estem parlant? Les coses, deia Tarradellas, s’han de fer d’una certa manera.
3. Crec, senyora Presidenta, que ens hem d’alegrar pels nombrosos comentaris que el nostre intercanvi ha suscitat a les xarxes socials. N’hi ha, naturalment, de tota mena. A tots -als d’agradament i als de repulsa- els en dono les gràcies. Joan Margarit, en la presentació d’un excel·lent recull que feu dels poemes de Joan Vinyoli, va escriure que «en poesia com en tàctica militar, un aprèn més dels contraris que dels afins». Això també és aplicable als afers públics.
4. Pel que fa a les crítiques, quin bon humor i quines maneres tan educades traspuen! Ho dic en broma, esclar. No n’he estat l’únic objectiu: els atacs d’alguns burgesos remugaires també han posat a parir els Comuns (titllats de “falangistes”) i els d’ERC (de “traïdors”). Dels atacs més personals (deixo de banda els emparats en la valentia del pseudònim), n’hi posaré l’exemple més significatiu. És en francès, potser inspirat en el Céline més truculent, i em tracta de rata de claveguera: “Les rats d’égouts n’ont pas accès”, em diu (se suposa que al Parlament). Ja ho deia Sartre: “C’est l’antisémite qui fait le juif”.
5. Una altra qüestió que ens ha d’amoïnar és el català que s’escriu a Twitter. Tot un senyor advocat ha escrit, amb alguns aplaudiments digitals, que no em “soporta” (sic). Seria més suportable amb bona ortografia. Excusables en el passat (quan no ens ensenyaven a escriure en català a l’escola), les faltes d’ortografia avui ja no ho són (hi ha escola en català i bons correctors automàtics). Tenim dret a ser criticats en un català correcte.
6. Espero, Senyora Presidenta, que aquest intercanvi digital hagi estat útil, si no agradable. Tant de bo aquest temps esquerp -que ens fa mal i fa mal a Catalunya- obri pas a un clima més clement. De l’actual, els únics que se n’aprofiten són els aprofitats, valgui la redundància, amb la seva inconfusible rialleta.
Rebi novament les meves disculpes. Espero que aquesta discussió hagi estat el preludi d’un diàleg fecund.
Brussel·les, 7 de novembre de 2021
Tot el meu suport a Raimon Obiols. L’Assamblea de Catalunya va ser tot un model de treball i objectius comuns malgrat les nostres diferències ideològiques que es traduïen en discussions positives.