No és moment de trencar res, no és moment de decepcions, no és moment d’abandonar, no és moment de desesperar, és moment que trobem el fil de les emocions per sentir de nou la passió per seguir lluitant per la solidaritat i per a la justícia social.
Fa uns mesos Jordi Graupera deia a la Vanguardia: “La gent vota irracionalment, la gran majoria dels votants no només ignoren el moll de l’òs de les polítiques que volen dur a terme els candidats, sinó, que a més, quan coneixen els objectius i els mitjans que els polítics proposen, continuen votant irracionalment…. El vot es tan insignificant que la relació cost benefici de votar no és avantatjosa…. El benefici psicològic de votar l’opció que et fa sentir bé amb tu mateix és immediat. L’objectiu és votar qui et fa sentir bé amb tu mateix”.
A la Federació del PSC del Vallès Oriental un dia vaig sentir una intervenció de l’ara alcalde de Sant Feliu de Codines, Pere Pladevall, en la qual venia a dir que hem d’emocionar a la gent, i per emocionar fa falta passió.
En una reunió del “congresdesdebaix” amb Àngel Ros i Joan Ignasi Elena, un dels participants va dir, en el congrés “no vos talleu, necessitem commoure, deixeu-vos anar…”, en definitiva venia a dir emocioneu-nos. Ens calen emocions. Noves emocions!!
Fa uns dies escrivia: “Estic molt decebut. Vaig pensar que hi hauria una renovació en la forma de fer. Des de fora – congresdesdebaix, percanviarsumar, nou cicle- etc. es demanava un debat intern per entre tots ajudar a canviar el PSC. La renovació ha de ser de les idees. Deliberar que no és discutir, és arribar a acords i després parlar de persones, però sense oblidar que qui converteix les idees en accions són les persones i si no hi ha noves persones no hi ha noves accions, perquè la motivació no és la mateixa”.
Vaig escoltar les propostes dels candidats Àngel Ros i Pere Navarro, per primera vegada hi havia preguntes i debat! a la seu de la federació del Vallès Oriental.
Àngel Ros, parla clar; catalanisme polític d’esquerres. Cita a Valentí Almirall i el llibre “El Catalanisme” i diu: “el nou líder ha de tenir projecció, presència i credibilitat”, ens ha d’emocionar!!!
Al congrés del PSC, vaig poder veure l’emoció en les paraules sentides del President Montilla, després de fer una severa autocrítica.
Entenc que no ha passat prou temps per veure els canvis però segueixo decebut del resultat de les discussions del congrés. No sóc l’únic, Josep Ramoneda en un article del País, després del congrés, deia que el PSC continua desubicat, “no se sap quina és la seva posició ideològica, engolit per la crisi de la socialdemocràcia europea”, desubicat en el terreny nacional que diu “s’insisteix amb el federalisme, i a sobre no instrumenta grup parlamentari propi” i també desubicat en l’espai electoral i social.
Però tinc un xic d’esperança, Joan Ignasi Elena va dir “el virus positiu del canvi ja hi és en el partit i és un procés llarg que ens demana que no abandonem, si no hi ha prou canvi, el congrés és un estadi més en el procés de renovació”.
Bru de Sala, deia, fa alguns dies a La Vanguardia: “ per repetir en traç gruixut la tesi que tant va combatre el malaguanyat Josep Termes: o ets catalanista, i en el fons de dretes encara que dissimulis, o ets d’esquerres i per tant no pots ser catalanista encara que dissimulis” . Tenim que difuminar el mite de les dues ànimes. Tenim que deixar de dissimular!!
Miquel Marti Pol, escrivia: “el que compta és l’esforç de cada dia compartint tenaçment amb els qui creuen que cada gest eixampla l’esperança, que cap dia no es perd per als qui lluiten”. Encara som molts qui lluitem per la solidaritat, igualtat i fraternitat, en definitiva per la justícia social i pel socialisme.
