Raimon Obiols: L’apunt del dia/255 (Remei Margarit: «Fer-nos costat quan pinten bastos»)

Remei Margarit: «Fer-nos costat quan pinten bastos»

14 d’octubre de 2023

Ha mort la nostra amiga Remei Margarit. Ens vam conèixer fa molts anys, en els darrers temps del franquisme i els primers de la llibertat recobrada. M’agradava sentir-la cantar, vaig tenir la sort d’enraonar amb ella, i he anat llegint amb constant atenció els seus  articles a La Vanguardia, que eren sempre una lliçó d’elegància (1), de sòlid sentit comú (2), d’autèntic esperit de llibertat (3), de ferma reivindicació de la política (4) i de compromís personal (5). A vegades també eren preses de posició política, sempre respectuoses, però molt clares, inequívoques. Per exemple, en aquest article d’abril de 2017, que manté una plena actualitat: 

 «Els euro­peistes, que som molts, hem d’estar amatents a fer-nos costat quan pinten bastos: el terrorisme, els discursos racistes de l’extrema dreta, la intolerància per acollir els refugiats de la guerra, només són excuses de mal pagador per tal de configurar una imatge irreal que va directament contra la democràcia, i es llancen discursos enverinats per buscar culpables ficticis sobre les cultures diverses que integren els immigrants.I amb tot això, amb aquesta alerta encesa, el Govern de la Generalitat està creant una altra ficció casolana, per dir-ho d’alguna manera, dient que cal una independència per Catalunya, que vol dir, sortir d’Espanya, i també d’Europa, per anar no se sap on. Ja sabem tots plegats que el Govern del PP a Espanya és un autèntic desastre des de fa molt de temps, però una cosa és el Govern i una altra ben diferent és la gent. I la gent té molt més sentit comú que els governants ­actuals amb les seves disputes territorials». 

Fa impressió llegir que, d’articles a La Vanguardia, la Remei Margarit en va publicar més d’un miler, «que va anar entregant cada dissabte durant més de 25 anys». Eren textos breus i nítids, que es llegien d’una revolada i estaven molt bé. N’ha ha estat publicada una tria, en forma de llibre, que buscaré, perquè m’agradarà rellegir-los. 

«Conviure amb l’enyor és el que toca.», va escriure en un dels seus darrers article, «Es porta a la motxilla com qualsevol altre pes que atorga la vida. Encara que el més important és saber que només s’enyora el que s’ha estimat i aquest ha estat també el do de la nostra vida».

_________________________

(1) «L’elegància és una qualitat de l’ànima perquè conté un equilibri en les distàncies i uns límits personals que mai envaeix l’altre. No es tracta només del vestir, el vestir és una de les seves expressions, sinó d’una presència discreta, un parlar també mesurat en les formes i en el temps i una empatia que sempre demana permís».

(2) «Entenc per sentit comú un bany de realitat, del que està passant de debò, d’un ordre de prioritats que tingui a veure amb els valors que han fonamentat les democràcies: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Però no en petites parcel·les territorials, sinó que en un món tan interconnectat cal la perspectiva de tot el món (…) De manera que com més ens acostem a la realitat de les coses, millor podrem calibrar el que cal fer per evitar que s’emboliquin més. I aquí entra el sentit comú pròpiament dit».

(3) «Sense justícia no hi pot haver llibertat. Es fa servir la paraula llibertat amb gran desimboltura en els discursos polítics, pervertint-ne el sentit, perquè llibertat vol dir per a tots, no solament per a uns quants que poden fer el que els sembli perquè dominen els recursos existents».

(4) «Cal recordar una vegada i una altra que la política és en comptes de la guerra. És la política la que asseu a conversar sistemes diferents d’entendre la vida amb tot el que comporta: la família, l’economia, els drets i els deures, la distribució dels recursos, la conservació del planeta, les creences, els límits, la llibertat, la seguretat, el treball; i també la solidaritat, la cooperació, el coneixement». 

(5) «Andrea Camilleri explica un conte senegalès: “La selva crema amb un incendi enorme i els animals fugen corrent del foc. El lleó, rei de la selva, és el darrer de sortir, però quan ho fa, veu un diminut colibrí que porta una gota d’aigua al pit i que va cap a les flames. I li pregunta: ‘Per què vas cap a l’incendi?’. I el colibrí ensenyant-li la gota d’aigua li diu: ‘Vaig a complir amb la meva part’”.
Doncs això és el que cal fer. Complir cadascú amb la seva gota d’aigua contra la intolerància, el racisme, la xenofòbia, l’autoritarisme, la censura a la llibertat d’expressió, el supremacisme; i també contra la por, l’avarícia, la supèrbia, la violència, la ràbia, l’odi, la indolència i tantes i tantes coses pernicioses que envolten i malmeten la convivència entre els humans».