Haití, nou naufragi
10 de març de 2024
Situació extrema a Haití. Llegeixo a un diari de Barcelona que es tracta d’ «un altre dels seus cicles de caos i violència». Potser és pitjor. Jo crec que el poble haitià, (que ha patit tantes coses terribles -esclavisme, invasions, dictadures, terratrèmols, violència, segrestaments, misèria- i que gràcies a una resistència i vitalitat admirables ha sobreviscut a tants naufragis), s’imposarà de nou a la tragèdia. Però la veritat és que la situació actual pren un aire inèdit, més sinistre, com d’ensulsiada catastròfica. Haití sembla avui «la terra de la mort», com va dir fa unes setmanes Stefano Gatto, l’ambaixador de la Unió europea a Port-au-Prince (només quedaven aleshores a la capital tres representacions diplomàtiques europees: la de la UE, la francesa i la espanyola).
El juliol de 2021, el president Jovenel Moïse va ser assassinat per un grup de mercenaris. El substituí interinament el seu primer ministre, Ariel Henry, que ara és a Puerto Rico, sense poder tornar a Haiti,, perquè l’aeroport de Port-au-Prince és tancat. No hi ha eleccions des de 2016 i Henry, nomenat per Moïse just abans del seu assassinat, va acabar el seu mandat a començament de febrer.
D’ençà de la mort de Moïse, la situació s’ha anat deteriorant constantment. Segons l’ONU, 8.712 haitians van ser víctimes d’assassinat, segrest o lesions per bandes criminals el 2023, el doble que l’any anterior. Son xifres que probablement es queden curtes. Segons un informe recent, a començaments d’aquest any més de 3.300 policies haurien desertat, deixant només un 9.000 agents per protegir un país d’11,4 milions d’habitants, i les bandes de delinqüents armats controlen el 80% de Port-au-Prince i les vies d’accés a la ciutat. El 60% de la població rural d’Haití depèn de les bandes per al lliurament d’aliments.
Aquesta sermana, la situació s’ha precipitat. No és que les bandes de delinqüents controlin algunes zones del país, o alguns barris de les ciutats, com succeeix en altres països; és que han pres el control de facto del país. El mes passat van assaltar una dotzena de comissaries de policia. El 3 de març van emparar-se de dues presons i més de 3.000 presos es van escapar. Les administracions i les escoles estan tancades, i també l’aeroport i el port, on hi ha un gran pillatge de contenidors.
La nit del divendres al dissabte comissaries i centres oficials de la capital van ser atacats per les bandes i corria la brama d’un assalt al Palau Nacional. Qui sembla dirigir més o menys les bandes és Jimmy Cherizier, dit Barbecue, que el dimarts va declarar que si Ariel Henry no dimitia, el país anava «directe a una guerra civil que conduirà a un genocidi». (Pablo Ferri ha fet una bona crònica de la situació a El País).
El panorama és terrible: a l’activitat criminal de les bandes se suma el buit de poder, la fragmentació política, i la fatiga i malfiança dels donants internacionals. Amb un govern paralitzat i impotent, Haití sembla encaminar-se, si no s’hi posa remei, a un desastre insòlit: la presa del poder d’un país per bandes que no es molesten a dissimular amb una disfressa política, ideològica o religiosa, i es proclamen obertament com allò que són, delinqüents armats. Fora màscares! Seria una primícia històrica.
Com s’ha pogut arribar a aquesta situació? S’invoca el luxe obscè de quatre gats i la misèria negra de la gran majoria; la corrupció de dirigents i oligarques que han acumulat fortunes, s’han beneficiat de monopolis, han cobrat comissions il·legals i no han pagat impostos. Es recorden les dictadures, les intervencions estrangeres, els laberints impotents d’una política embogida, les esperances sempre frustrades en una revolta popular, en un possible líder. S’assenyala el poder del narcotràfic vencent per golejada als poders públics.
Però sovint s’ignora -o es dissimula- una altra causa, llarga i terrible, que féu de desencadenant i llast, i que explica en bona part l’espiral històrica del descens catatròfic del país. Thomas Piketty la va resumir així en el seu blog:
«La injustícia més extrema és, sens dubte, el cas de Saint Domingue, la joia de les illes esclavistes franceses al segle XVIII, abans de la seva insurrecció el 1791 i la seva proclamació de la independència, el 1804, amb el nom d’Haití. L’any 1825, l’estat francès va imposar un deute considerable al país (el 300% del PIB haitià de l’època) per compensar els propietaris francesos per la pèrdua de la propietat dels esclaus. Amenaçada d’invasió, l’illa no va tenir més remei que pagar aquest deute que va arrossegar fins al 1950, després de múltiples refinançaments i interessos pagats als banquers francesos i americans».
Aquesta sinistra història l’explicaren molt bé, amb pèls i senyals, quatre periodistes del New York Times en un reportatge extraordinari de maig de 2022:
«Haití, el primer país els esclaus del qual es van alliberar per fundar la seva pròpia nació, es va veure obligat a pagar la seva llibertat una vegada més, aquesta vegada en efectiu. Vint-i-un anys després que els revolucionaris haitians proclamessin la seva independència i prometessin morir en lloc de tornar a caure sota el domini francès, els vaixells de guerra francesos van aparèixer a la costa d’Haití. A bord, 500 canons i l’enviat del rei, el baró de Mackau, portant l’ultimàtum». Aquells vaixells de la monarquia francesa, representació armada de l’àvida cobdícia dels antics colons esclavistes i dels banquers de París, van imposar una suma exorbitant com a reparació per les possessions perdudes (terres i esclaus) i van obligar, a més, que l’antiga colònia demanés préstecs i s’endeutés amb als bancs francesos per fer front als seus pagaments.
Aquest «doble deute» (reparacions i endeutament contret per pagar-les), diverses generacions de descendents d’esclaus haitians l’han estar pagant als hereus dels antics amos dels seus avantpassats, des de 1825 fins als anys cinquanta del segle XX. Explica bastantes coses de l’Haiti d’avui.
__________
Kim Oosterlinck, Ugo Panizza, W. Mark, C. Weidemaier, Mitu Gulati: The Odious Haitian Independence Debt
The New York Times: À la racine des malheurs d’Haïti : des réparations aux esclavagistes
The New York Times: The Ransom: The Root of Haiti’s Misery
