Raimon Obiols: L’apunt del dia/316 (Salvador Illa: la bona política)

Salvador Illa: la bona política 

20 de gener de 2023

El PSC celebrarà el seu  congrés ordinari del 15 al 17 de març, i ratificarà Salvador Illa com a primer secretari. La seva candidatura ha obtingut àmpliament els avals necessaris, entre els quals hi ha el dels exprimers secretaris del PSC, i per tant el meu. Aquest aval, l’he signat no sols convençut que Salvador Illa és un idoni líder del partit, sinó  també per altres  motius. 

Per raons alhora polítiques i sentimentals, crec que molts dels meus amics que ja no són vius farien com jo. El fondista (mai millor dit) Salvador Illa corre  pels mateixos  solcs que van obrir, llaurant dret, Joan Reventós, Ernest Lluch, Pasqual Maragall i tants altres companys i companyes de la generació fundadora del PSC, amb els que vaig tenir el goig de treballar en equip, compartint els mateixos somnis. 

Per coneixença directa, sé que Salvador Illa és un treballador enorme, metòdic, endreçat. (Això, en aquest país nostre i en política, és un bé escàs). Ha fet desenes de milers de kilòmetres per les carreteres de Catalunya. Jo de moment el guanyo, amb gairebé mig milió; però ho vaig fer, amb en Luis Neira i altres,  al llarg de  dotze anys. És del tot segur que en Salvador em passarà clarament al davant. 

Sé, a més, que és una persona en extrem preparada, amb una gran i variada experiència de gestió de govern; amb l’autoritat que només es guanya amb  feina honesta i ben feta, amb resultats avaluables. 

Un altre factor que motiva el meu aval a Salvador Illa és que és un home de  diàleg.  Sap escoltar, mira de comprendre les raons dels altres. I encara un altre: és més «solucionàtic» que «problemàtic»: prefereix aconseguir solucions,  no viure dels problemes. (En política, per desgràcia, això no és massa habitual).  En resum: crec que  Salvador Illa és, exactament, el President de la Generalitat que Catalunya necessita en les  circumstàncies actuals. És un home de govern que fa  bona política, la que uneix,  dóna fruits i obté resultats concrets. 

Estic convençut que la presidència d’Illa aconseguirà la despolarització de Catalunya que avui ens és vitalment necessària. A Catalunya vam  córrer el risc d’una polarització extrema en els anys del Procés, quan semblava que el  país ens petava a les mans i es dividia irremissiblement en dues meitats confrontades pels seus sentiments d’identitat col·lectiva. Quan una societat es divideix en grups que xoquen en les qüestions més bàsiques (els sentiments d’identitat, sobretot), quan s’arriba al punt que els blocs confrontats no es reconeixen recíprocament com a participants legítims en un debat comú sinó que es consideren enemics, aleshores pot passar de tot.  Un país polaritzat i dividit fatalment s’atura, es fragmenta, es degrada i entra en decadència. Les societats, si s’aturen, descarrilen i cauen. 

La polarització extrema d’una societat és un mal absolut. Indueix el simplisme i les posicions demagògiques,  genera mecanismes de credulitat i malfiança, excita sentiments negatius, du a diagnòstics errats, a solucions falses, a teràpies equivocades. «La polarització creixent, arreu del món», escrivia fa uns dies la periodista Anna Bosch,  exacerba una «lectura miop del món». Les polítiques de polarització extrema demonitzen els adversaris, caricaturitzen els problemes. De fet, no busquen solucionar-los, sinó aprofitar-se’n, viure d’ells. La política actual de les dretes espanyoles n’és un exemple de llibre. Quan en una societat els únics punts compartits són el pessimisme de cara al futur,  la desconfiança envers tot projecte col·lectiu, i l’aposta única per les solucions biogràfiques (pel campi qui pugui individualista), la barbàrie treu el cap.

En aquest aspecte, la millora relativa que vivim ara a Catalunya no ens hauria d’enganyar. La ràpida transformació de la nostra societat no permet que els poders públics perdin el temps. Ens calen grans objectius col·lectius, amb una visió lúcida del futur de Catalunya que pugui aplegar-nos a l’entorn d’uns projectes concrets de millora col·lectiva. I ens cal la pedagogia dels fets: obtenir resultats. 

Fixar uns projectes de futur requereix uns debats públics oberts i inclusius, que portin  a conclusions operatives, a una acció de govern ben orientada i ben dirigida, a obtenir resultats verificables. Els debats públics, per definició, impliquen la contraposició entre punts de vista i opinions diferents. Són una part substancial del procés democràtic. Però hem  d’evitar els falsos debats i la polarització extrema que divideix i fragmenta  la societat. 

La  polarització no és un fenomen natural, espontani i inevitable. No és un destí fatal de les nostres societats. Massa sovint és creada i estimulada, sense escrúpols, per interessos que creuen obtenir beneficis de la confrontació exasperada, i la exciten mitjançant l’enduriment de la confrontació política i la manipulació de mitjans de comunicació i a les xarxes digitals. A Catalunya és vital plantar cara a aquestes tendències negatives i obrir una nova etapa,  amb un govern que faci bona política de present  i obri una nova dinàmica de futur. Necessitem bona política a la Generalitat, compartida amb la més àmplia majoria possible de l’opinió pública.

Què hem d’entendre per «bona política»? És la que uneix i obté resultats. Salvador Illa ha parlat de prioritzar l’educació, l’habitatge i la seguretat. Assenyala que, en els darrers anys, Catalunya ha anat enrere en un tema  cabdal com l’educació.  Esgarrifa que Catalunya hagi quedat a la cua d’Espanya i Europa en comprensió lectora escolar. 

En els propers anys caldrà invertir el màxim possible en educació. Però sobretot caldrà fer-ho bé, amb rigor, bon criteri, perseverança. Ens hi juguem la qualitat social, el desenvolupament econòmic, la  qualificació de les noves generacions, la vitalitat de la nostra cultura.

També és evident que el preu de la vivenda s’ha convertit en un problema social  gravíssim.  La  «racionalitat»  del mercat de l’habitatge és en aquests moments altament irracional, des d’una perspectiva social (i generacional), ambiental i econòmica. És el resultat d’haver deixat l’habitatge a mercè dels interessos purs del mercat durant massa temps.

En els àmbits de l’educació, la vivenda i la seguretat, els resultats benèfics  de la bona política no s’obtenen en un dia. Per això la mala política els abandona: prefereix aprofitar l’efecte immediat de les confrontacions  conjunturals («la culpa és dels altres»).  

 El 2024 serà un any d’inflexió. Donarem suport a Salvador Illa. El seu repte, i el nostre, no consisteix simplement a guanyar unes eleccions. El seu repte, i el nostre, és aconseguir un gir fonamental que superi les polítiques reiteratives de confrontació identitària, amb el  seus riscos associats:  polarització, fragmentació, paràlisi de les energies del país.

El poble de Catalunya ha constatat els límits, els enganys i els efectes d’un període de grans promeses retòriques i il·lusòries.  Tanmateix, no podem (no devem) renunciar a l’esperança d’un demà millor, d’una política més neta, d’un país més endreçat, just i segur, pels nostres fills, pels nostres néts.