Raimon Obiols: L’apunt del día/338 (Sobre la «prehistòria» del PSC)

Sobre la «prehistòria» del PSC

19 de març de 2024

D’ençà de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (l’any 1980), un total de 28 formacions polítiques distintes (partits, moviments, associacions, etc.) han obtingut escons, en un o altre moment. M’ho comentava ahir l’Eugeni Giral, tot dinant a la llibreria Laie de Barcelona, i la xifra em va causar impressió. 

Sobretot tenint en compte que d’aquestes 28 formacions, grans i petites, la immensa majoria s’ha  esfumat i que escassament unes poques s’han transmutat per raons diverses.

Només dues d’aquelles 28 formacions segueixen vives. Són el PSC i ERC, que han estat presents al Parlament, de manera constant, en totes i cada una de les legislatures. Aquest fet, alguna cosa vol dir. L’haurien de tenir en consideració els que tothora tendeixen a erigir-se en portaveus de la nació, i no tenen escrúpols a parlar «en nom de Catalunya».

Aquest darrer cap de setmana, el PSC  va fer el seu 15è congrés, amb una vitalitat notable, segons vaig  comprovar. Constituit el 16 de juliol de 1978, ja comença a tenir una història.  D’això en vam parlar, el  dissabte, amb Miquel Iceta, Manuela de Madre i José Montilla, en una taula de debat del  congrés, que va moderar Milagros Pérez Oliva. Ens havien convidat a parlar del «fil roig» del PSC, de la seva trajectòria, des del seu procés constituent fins al moment present. 

Però més que parlar de la història del partit, em va semblar que podia ser interessant evocar la seva «prehistòria», menys coneguda: la  que correspon a la trajectòria clandestina i als  plantejaments del socialisme català durant la dictadura de Franco. 

Hem vaig remuntar així a l’any 1945, quan es va constituir, a l’exili francès i clandestinament a l’interior del  país, el Moviment Socialista de Catalunya, una de les peces bàsiques del procés que va dur a la constitució del PSC d’avui.  Els  plantejaments originals del  MSC me’ls conec bastant bé, per fonts  directes, perquè m’hi vaig afiliar quan jo tenia disset anys (quan feia dotze anys de la fundació del «moviment», com en dèiem aleshores). No es van basar en llargues teoritzacions doctrinàries sinó en unes consideracions fonamentades. 

La primera, com va escriure un dels fundadors, Josep Coll (1), era que «si volíem conservar la moral, l’esperit de lluita i la fe en la victòria final i l’alliberament de la nostra terra, havíem de començar per saber reconèixer i valorar els nostres errors (…) En Rovira considerava que no era hora de malgastar-se amb retrets i baralles entre partits i organitzacions obreres que tenien uns objectius immediats ben concrets i convergents. El primer acte de reconeixement dels nostres errors i del fracàs col·lectiu havia de consistir en un intent honest de superar el concepte dels partits tradicionals».

La segona consideració va ser afirmar que els partits no s’improvisen, que construir un partit que unís tot el socialisme català no seria cosa d’un dia, sinó que exigiria un procés llarg i una acció perseverant. El partit s’havia de constituir un cop recuperades les llibertats democràtiques (com així succeí).  

La tercera consistia en afirmar que el socialisme és indissociable de la llibertat; que el socialisme és democràtic, o no és. Això té conseqüències: implica una determinada manera d’actuar en política i també una determinada manera de concebre el partit, en línia amb la mentalitat  del moviment obrer català,  d’arrels societàries, federals, llibertàries.  

La quarta consideració era que la emancipació nacional de Catalunya passava pel federalisme; i que, en conseqüència, el partit socialista no sols havia de ser federalista sinó federador. Havia de fomentar una entesa entre els pobles d’Espanya, així com sentiments de pertinença i inclusió de tots els membres de la societat, independentment de l’origen, de la llengua, dels referents culturals. El socialisme havia d’afermar i defensar la unitat civil de Catalunya.  

Han passat molts anys d’ençà d’aquells plantejaments originaris i segueixen vigents. El novembre de 2023, Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, va dir, com si es tractés d’un malson, que «cada vez estamos más cerca de una república federal, laica y plurinacional». Era el somni dels nostres ancestres. A les proves em remeto: el federalisme dels fets ha fet el seu camí.

____________

(1) A «Josep Rovira, una vida al servei de Catalunya i del socialisme». Barcelona: Ariel, 1978.