CulturaL’apunt del diaPortada

Raimon Obiols: L’apunt del dia/332 (Max Aub, contra el conflicte judeoàrab)

MARX AUB, CONTRA EL CONFLICTE JUDEOÀRAB

3 de. març de 2024


Max Aub, exiliat a Ciutat de Mèxic, enviava per cap d’any als seus amics un simulacre de diari d’un parell de fulls, imprès a dues tintes, que tenia per capçalera «El Correo de Euclides», pel nom del carrer on vivia.
El juliol de 1967, exasperat per la Guerra dels Sis Dies (que tingué lloc, del 5 i el 10 de juny d’aquell any, entre Israel i Egipte, Síria, Jordània i Irak), Aub va editar un número extraordinari del seu periòdic. Optà, com era freqüent en ell, pel sarcasme poètic i l’humor negre com a antídots del dolor. Imaginà i anuncià que reis, potentats, governants i dictadors havien arribat a un repartiment delirant de potestats i territoris, i d’aquesta manera s’havia assolit la pau. La portada, que parla per si sola, dóna tots els ets i uts de la solució:

Max Aub havia passat uns mesos a Israel, de novembre de 1966 a febrer de 1967, comissionat per la Unesco, per a donar un curs d’història, literatura i cultura de Mèxic a la Universitat Hebrea de Jerusalem («Creí que tenía algo de judío no por la sangre (que, pobrecita, ¿qué sabe de eso?) sino por la religión de mis antepasados —mis padres no la tuvieron— y vine aquí con la idea de que iba a resentir algo, no sé qué, que me iba a enfrentar conmigo mismo. Y no hubo nada»). L’ambient prebèl·lic que allà va veure no li agradà.  Ho consigna en el seus Diarios:

«Aquí: de aquel lado, los ricos, orgullosos, los limpios (los higiénicos); aquí los sucios, los pobres, los amontonados; el muro de la guerra de clases… (…). Aquí, nosotros, allá los invasores. —Aquello está en la región ocupada» (…) «Nunca había visto llevar el nacionalismo a estos excesos y, lo que es tal vez peor, diciendo lo contrario. Quieren la paz, pero su paz. (…) «Si tuviera que escoger entre unos y otros —para luchar—, al decidirme por los judíos me daría la impresión de estar en nuestra guerra peleando en favor de Franco, guardadas todas las proporciones».

Protestà contra la tragèdia sinistra de la guerra amb un recull de textos, escrit el 1967 i publicat per Seix i Barral el 1982Imposible Sinaí»), on composà uns apunts i poesies de joves soldats morts (jueus i àrabs, iguals i intercanviables), duts a la guerra per la trampa assassina dels fonamentalismes nacionalistes i religiosos.

Són apunts, cartes i poemes pretesament trobats a les butxaques i motxilles dels combatents morts, «escrits en hebreu clàssic, ladino, yiddish, hebreu comú, àrab clàssic i àrab comú», traduïts al castellà per a l’ocasió, i acompanyats d’una breu descripció i comentari sobre cada autor.

Un d’aquests escrits diu així:

«Tú eres judío, yo mahometano. Ni tú ni yo nos hacíamos daño.  / Los dos semitas, los dos oscuros, cuatro ojos negros, pelo crespo. / – Ahora somos dos muertos: morenos, de ojos en blanco, de pelo crespo. / Si nos cambiaran el uniforme… / —Además, francamente, no vale la pena».  

Al sarró d’un altre d’aquells soldats imaginats (però d’una guerra absolutament real) escriu Aub que es trobà aquest text: 

«Cae la noche, se infiltra desde Jordania, tan limpia como todo el cielo.  / El sol incendia el lado opuesto. / Brilla el lucero. / Mañana por la mañana, sucederá  / lo mismo, del otro lado. /  Será otro día. No para mí.  / Para mí, será la noche verdadera. / Tengo que cruzar la frontera, / cortar unas alambradas,  / depositar unas minas. 

No volveré.  / No sé por qué lo sé.  / Pero lo sé. / Me presenté voluntario. No sé por qué.  / Pensé que no me importaría.  / Lo pensé y lo hice.  / No sabía que era un héroe.  / Tú tampoco, mi vida. / Ahora que veo acabarse la luz siento que hice una tontería.  / Perder la vida por una tontería ¿es otra tontería?  / Es posible que sí, es posible que no.  / Solo sé que te quiero  / y no serás para mí.  / Iré. / Cae la noche.  / Para los demás es como todos los días:  / mañana será otro día.  / No para mí».

Aub anota que el jove autor d’aquest text, «escribió este texto la víspera del primer día. Tenía 19 años. No creo —como alguno de los otros papeles aquí reunidos— que sea un poema. O, tal vez, sí. O quizá es, de verdad, una carta. En este caso no iba dirigida a nadie, metida en un sobre en blanco»

Max Aub, a un mural del col·legi Max Aub de València (2011)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button