Gest moral i compromís polític
1 de març de 2024
Ahir vaig llegir a l’Ara que «Putin avisa l’OTAN del perill d’una guerra nuclear». La notícia em produí un flashback immediat que em va dur a més de seixanta anys enrere. Vaig recordar un documental (March to Aldermaston) que vaig veure als meus 18 o 19 anys, sobre les marxes contra l’armament nuclear a la Gran Bretanya. La veu en off de Richard Burton i el perfil d’àliga de Bertrand Russell m’impressionaren i l’espectacle d’una joventut progressista, mobilitzada i multitudinària a Trafalgar Square em feia venir salivera. Allò era el que volíem veure contra la dictadura de Franco als carrers de Barcelona (i encara trigaríem temps).
En aquells anys, una filòsofa britànica, Elizabeth Anscombe, va protestar vivament quan la Universitat d’Oxford va decidir atorgar el doctorat honoris causa al president americà Harry Truman. S’hi oposà enèrgicament per la responsabilitat que el president nord-americà havia assumit en el llançament de bombes atòmiques sobre Nagasaki i Hiroshima. Ho argumentà amb un pamflet titulat Mr. Truman’s Degree (aquí precàriament traduït al castellà).
Amb aquell text, la filòsofa va tenir interés a precisar que no havia fet «un gest de protesta» contra l’armament atòmic. Creia que un gest així seria inútil, donat que no aturaria el desenvolupament de les armes nuclears en el futur ni tampoc esborraria l’ús que se n’havia fet per dues vegades en el passat (un ús que qualificava sense ambages d’«assassinat»). Simplement, Anscombe no volia «compartir la culpa d’una mala acció a través de l’elogi i l’adulació».
Ara, mentre segueix l’horror a Gaza, el text d’Anscombe és recordat. La rigorosa i peculiar argumentació de la filòsofa, que era una destacada deixeble de Wittgenstein, va donar lloc en el seu temps a discussions entre filòsofs, que ara s’han reprès, i que jo no seria capaç de resumir, en la seva complexitat (ni, francament, de comprendre del tot).
M’interessa moltíssim, però, el fragment del text d’Anscombe que diu el següent: «Les protestes dels que no tenen poder són una pèrdua de temps».
Crec que és una veritat que cal completar. Jo diria que les protestes dels que no tenen poder són una pèrdua de temps si no contenen la voluntat perseverant de canviar la correlació de forces, les relacions de poder, per tal de superar, o de pal·liar, allò que motiva la protesta.
Indignar-se, protestar, i després deixar-ho córrer, pot ser un gest moral sense altres efectes que els de tranquilitzar o exasperar la consciència. Em sembla que hi ha aquí la diferència entre la claredat de l’acte moral, que pot ser un gest admirable i sense conseqüències, i el clarobscur de l’acte polític que, pel fet de ser-ho, sempre ha de topar i perseverar contra les contradiccions, resistències i viscositats de la realitat, si és que vol obtenir resultats.
P. S.- Al meu pare li feia gràcia el joc de paraules de la dita llatina «Persevera, per severa, per se vera». Com traduir-la? «Persevera, a través de les dificultats, per les coses de veritat», més o menys… Podria ser la divisa d’un compromís polític conseqüent.
