Notes de Brussel·les

El PP, Obama i McCain

Publicat per Raimon Obiols | 5 September, 2008

Jorge Moragas, representant del PP en la convenció republicana, sembla esfereït per l’apoteosi “neocon” nord-americana i ha escrit en el seu bloc, en la plataforma Periodista Digital, que:

“Ser conservador hoy en EE.UU. supone asumir una agenda difícil de digerir para un europeo de centro-derecha. El auge de las tesis creacionistas, la anti-contracepción, la defensa de la virginidad o del aprendizaje del uso de las armas en las escuelas no encajan muy bien con los manuales de educación para la ciudadanía que estaríamos dispuestos a asumir en el viejo continente. Por ello, y entre otras razones, el Partido Popular no puede prestarse a un ejercicio de simple simetría política con los grandes partidos americanos cuando la naturaleza de las agendas políticas son tan distintas entre nuestros dos países. Dicho de otro modo, hacer lo contrario y confundirse con el cuerpo electoral sería una tentación irresponsable que solo puede permitirse el PSOE“.

En resum, com comenta Lluis Bassets en el seu bloc, a Moragas (que em sembla que és diputat per Barelona i secretari internacional del PP) “el convenç més el tàndem Obama-Biden que el que formen McCain i Palin“. Excel·lent notícia.

Ara: per què Moragas diu que l’equidistància entre les dues candidatures és una “tentació irresponsable” que només els socialistes es permeten? Em temo que pren peu en l’entrevista que Periodista Digital (la plataforma on Moragas publica el seu bloc) em féu abans d’ahir (“Gane Obama o McCain, va a ser mejor que lo que hay“).

Però jo no vaig marcar una equidistància, sinó que vaig indicar clarament la nostra preferència pels demòcrates nord-americans i pel tàndem Obama-Biden. Vaig dir simplement dues coses>> que gairebé tothom pensa: 1) que les enquestes marquen una situació d’incertesa sobre els resultats; 2) que digui el que digui la llei de Murphy, és difícil imaginar una presidència nord-americana pitjor que la que ara acaba.

Què deu pensar Rajoy sobre la qüestió? A favor d’Obama o de McCain? A favor de Moragas o d’Aznar? Aquí sí que em sembla que hi ha una prudent indefinició que no sembla un prodigi de responsabilitat. César Alonso de los Ríos escrivia abans d’ahir a l’ABC que “por supuesto, Rajoy no se hará ninguna foto con McCain en las Azores“. És un pronòstic arriscat. Seria més convincent si això ho digués el mateix Rajoy.

Si el PP, com diu Moragas, “no puede prestarse a un ejercicio de simple simetría política con los grandes partidos americanos”, és exigible una posició explícita del líder del PP. Em sembla evident que no es produirà. No sé qui guanyarà les eleccions presidencials nord-americanes; peró sé perfectament que Rajoy no marcarà la més mínima preferència per un dels dos candidats fins que no es coneguin els resultats, i potser ni aleshores.

Categoria: General, Món, Política espanyola | Sense Comentaris »

L’anglès!

Publicat per Raimon Obiols | 5 September, 2008

Imprimir

El ministre d’educació de França, Xavier Darcos, va anunciar fa pocs dies a la televisió que el seu govern oferiria lliçons d’anglès gratuïtes als alumnes en períodes de vacances “tan aviat com sigui possible“. “Les families benestants es poden permetre pagar cursos als seus fills a l’estranger; jo estic oferint a tothom el dret de fer-ho aquí“, va dir el ministre a TF1.

A França, com a casa nostra, hi ha la preocupació que l’ensenyament de l’anglès a l’escola no acaba de funcionar. Des de fa vint anys, s’han multiplicat els plans ministerials, sense efectes massa convincents. El març de 1989, Lionel Jospin, aleshores ministre d’educació, va instaurar una iniciació de dues a tres hores setmanals a la primària. El 1995, François Bayrou va decidir que es féssin quinze minuts diaris amb suport audiovisual (els resultats no fóren massa famosos, però l’aprenentatge precoç de les llengues no s’ha replantejat). El 2000, Jack Lang proposà un “pla de millora de l’ensenyament de les llengües en el sistema educatiu“, que no fóu desenvolupat pel seus successors en el ministeri. El 2005 S’aprovà un “pla de renovació de l’ensenyament de les llengües vives“. El setembre de 2007, el ministre Darcos va dir que havia “rebut la missió del president de la República de fer de França un país bilingüe” i presentà un nou “pla de reforçament de la pràctica de les llengües vives estrangeres“.

La qüestió que es planteja ara és si aquesta nova iniciativa donarà millors resultats.>>

La mesura implica exclusivament l’ensenyament mitjà. Proposa “stages” intensius d’una setmana durant el curs escolar (mesura que s’aplicarà a partir de febrer de 2009), i de dues setmanes durant les vacances d’estiu. En cas d’”èxit imporant“, diuen en el ministeri, la inversió en el pla podria assolir “desenes de milions d’euros“. Els cursos podran implicar assistents anglòfons, utilització intensiva d’Internet, però serien donats prioritàriament per ensenyants remunerats en hores suplementàries. Els sindicats han reaccionat críticament: “El ministre d’educació està convertint-se en el ministre de les activitats extra-escolars“, diu el sindicat majoritari SNES-FSU.

Els estudiants francesos reben 700 hores d’anglès obligatori en el curs del seu currículum escolar. A Catalunya en fan 735, entre primària i ESO, segons dades del Departament d’educació. Però el ministre francés diu que “no es percep un benefici adequat d’aquesta inversió“, i em sembla que a Catalunya es podria fer la mateixa constatació. Caldria seguir doncs amb atenció la nova experiència francesa.

P.S. - El passat 11 de juliol es féu públic un informe del Business Forum europeu alertant sobre la pèrdua d’oportunitats econòmiques que significava el retard europeu en aprenentatge de llengües.>> I és imminent la publicació (el proper 17 de setembre) d’una comunicació de la Comissió europea sobre la qüestió (‘”Multilingualism: An asset for Europe, a shared commitment“).

Categoria: General, Món, Política catalana, Politica europea | 2 Comentaris »

Una entrevista

Publicat per Raimon Obiols | 3 September, 2008

Imprimir

Avui m’ha telefonat un periodista, Christian Rubio, de Periodista Digital, i m’ha fet una entrevista. La reprodueixo a continuació, per si a algú li interessa (si teniu curiositat, podeu mirar també els comentaris : alguns van molt forts).

“Gane Obama o McCain, va a ser mejor que lo que hay”

Christian Rubio (PD).- El eurodiputado socialista Raimon Obiols espera que el acuerdo negociado por Sarkozy con el Kremlin “se cumpla totalmente”, ya que la intervención del presidente francés, Nicolás Sarkozy, ha sido “decisiva para que cesara el conflicto”. Además no le hace ascos a una victoria de McCain en las elecciones norteamericanas, ya que “cualquier presidente será mejor que lo que hay”.

¿Está cumpliendo Rusia con el plan de retirada de las tropas de Georgia?

Eso lo tendrán que decir las Instituciones y los observadores adecuados, pero parece que subsisten algunos interrogantes al respecto. Esperamos que la actitud firme de la UE y en general de la comunidad internacional consiga lo más rápidamente posible que los 6 puntos del acuerdo que negoció Sarkozy se cumplan totalmente.

Precisamente hemos tenido a la estrella Sarkozy en medio de los focos en pleno conflicto… ¿Cómo valora su actuación en relación a esto?

Sarkozy actuó bien, es un hombre muy ágil de reflejos. En cierta forma tiene una capacidad de improvisación que en este caso ha sido positiva, por lo que yo estoy realmente satisfecho con su actuación, contribuyendo decisivamente a que cesara el conflicto.

¿Cree usted que la UE ha tenido una actuación eficaz en este conflicto?

De momento ha sido muy eficaz. Era un momento en el cual ni la OTAN ni el Consejo de Seguridad actuaban o podían actuar, y entonces la UE ha intervenido como intermediadora de este conflicto con buenos resultados. Pero el panorama es nuevo y creo que el reto de una política exterior más potente de la UE se plantea hoy con mucha más gravedad de lo que se planteaba hace un mes.

¿Por qué dice Medvédev que el resultado de la Cumbre de Bruselas es comedido?

La posición europea es serena pero fuerte y unida. Yo parto siempre de que es mejor una política europea unida aunque tenga alguna limitación que una eventual política más perfecta pero basada en la división entre europeos. Me alegro mucho de que no haya habido en este caso división. Hay matices distintos de unos gobiernos respecto a otros, cosa que es natural e incluso positiva, pero ha habido unas resoluciones del Consejo claras, precisas y que reflejan la fortaleza que se desprende de la unidad europea.

¿No será que el Kremlin siempre toma las decisiones un poco a su antojo?

El Kremlin o Washington son, para utilizar una terminología actual, hard powers, poderes fuertes. Frente a ello la UE no debe ser un soft power, un poder blando, sino que debe ser un political power, ejerciendo este poder político sobre la base de que conflictos como el del Cáucaso no tienen soluciones militares, sino que únicamente pueden tener soluciones políticas. En este terreno, el papel de Europa es creciente y cada vez más eficaz.

Otro tema. El PSOE no ha mandado a nadie a la convención republicana. ¿Si gana McCain nos esperan otra vez aÃ±os de nulas relaciones entre EEUU y EspaÃ±a?

No creo. Yo conozco a McCain, no conozco a Obama, y es un hombre claramente favorable a las mejores relaciones con EspaÃ±a, yo se lo he escuchado. Fíjese que en la convención republicana Bush ha aparecido en cierta forma virtual, como un ectoplasma lejano. McCain es otra cosa. Naturalmente yo deseo una victoria de los demócratas, pero un cambio de Bush por McCain no sería en absoluto negativo ni para el mundo ni para los intereses espaÃ±oles.

¿Y qué sería lo mejor para Zapatero?

Hay una afinidad generacional y política con Obama que es evidente y que los socialistas espaÃ±oles comparten, por lo que lógicamente desean que gane. Pero las encuestas están muy equilibradas, quienes van a votar son los ciudadanos norteamericanos y deberemos respetar el resultado, siempre pensando que uno u otro nuevo presidente van a ser mejor que lo que hay.

Para concluir, ustedes ya tienen a López Aguilar como cabeza de lista. ¿Quién le gustaría que fuese por el PP?

No tengo ni idea. Si me pregunta quién era el cabeza de lista del PP en las últimas elecciones europeas tendré que hacer una pausa para reflexionar y acordarme. No es un tema que me ocupe demasiado en este momento.

¿Cree usted que UPyD tiene posibilidades reales de tener representación en el Parlamento Europeo?

Francamente no lo sé.

¿Es un castigo o un premio para un político que le manden a Europa?

Yo siempre lo he interpretado como un premio más que un castigo, porque primero Bruselas está a la distancia adecuada para seguir la política del país con mucha precisión pero también para no mezclarte demasiado, porque los que hemos tenido responsabilidades en el pasado no debemos interferir en el presente excesivamente. Por otra parte, Bruselas es una plataforma de observación y de iniciativa política formidable y estoy encantado de estar aquí.

Categoria: General, Parlament europeu, Politica europea | 2 Comentaris »

Vilopriu

Publicat per Raimon Obiols | 31 August, 2008

Imprimir

En Roger Casero ha escrit en el seu bloc una crònica que està molt bé de la trobada de Nou Cicle a Vilopriu i hi ha posat moltes fotografies.

Categoria: General | Comments Off

Notes d’estiu (1): Retocant Tiepolo

Publicat per Raimon Obiols | 4 August, 2008

Imprimir

Diuen que fou Silvio Berlusconi personalment qui escollí la pintura com a fons de les seves conferències de premsa, després de les reunions del consell de ministres, al Palau Chigi: La Verità svelata dal Tempo, de Gianbattista Tiepolo.

Ningú no féu cap objecció, al contrari. Excepte que fa pocs dies un periodista descobrí que alguna cosa no encaixava. Un petit detall havia canviat: el pit descobert de la dona que simbolitza la Veritat havia estat retocat, de tal manera que ara apareixia delicadament protegit per una brusa diàfana.

L’explicació ha estat donada (no podia ser d’altra manera) per l’equip d’assessors d’imatge del president del Consell italià. El pit de la Veritat ha desaparegut “a fi de bé”: la seva visió “es feia inevitable en les conferències de premsa” i “podia ferir la sensibilitat d’algun espectador“. El diari britànic Telegraph apunta que la brillant iniciativa es prengué en ocasió de la visita a Roma del primer ministre iraquià.

Categoria: Art, General, Politica europea | 5 Comentaris »

Congrés del PSC (i 5): el valor de parlar, el valor d’escoltar

Publicat per Raimon Obiols | 21 July, 2008

Imprimir

En una nota a Facebook, el meu amic Jordi del Río cita Winston Churchill: “Es necessita valor per a posar-se dret i parlar, però encara se’n necessita més per a seure i escoltar”. A mi em sembla que en el 11è congrés del PSC, que va concloure ahir, hi va haver un parell de coses que cal destacar, perquè (per dir-ho d’acord amb la citació churchilliana) van mostrar el “valor de parlar” i el “valor d’escoltar“.

El “valor de parlar” el va tenir el president Montilla en el seu discurs de cloenda del congrés, que jo no tinc cap mena de dubte en qualificar de determinant. Ja sabeu que a vegades m’he queixat (i seguiré fent-ho) de la tendència als excesssos de la concentració i la privatització del poder en les cúpules i els lideratges dels partits; i que insisteixo en la necessitat vital d’obrir al límit del possible la deliberació i la participació, si volem mantenir vius els partits, i la pròpia democràcia… Dit això, noblesse oblige: cal afirmar amb rotunditat que les fermíssimes i contingudes posicions expressades ahir per Montilla representen un fet inèdit, que en el PSC d’altres èpoques, de direcció molt més multicèfala, simplement no hauria estat possible. La força compacta sorgida del congrés del PSC és un fenomen que s’expressa en un sentit d’afirmació de les esperances i aspiracions del conjunt de la societat catalana: és, en aquest sentit, una força imparable. És per això que considero que el discurs d’ahir de Montilla representa una fita positiva d’una extraordinària importància en la nostra trajectòria estratègica.

El “valor d’escoltar” el mostraren tots els delegats i delegades del congrés. I no em refereixo al fet que vam tenir d’escoltar-nos els uns als altres durant moltes hores (cosa que és habitual en tots els congressos i que no revesteix cap valor en especial). Parlo d’una resolució aprovada pel congrés, la relativa a l’impuls d’una “Conferència Oberta“, que prèn, des del meu punt de vista, un gran interés de novetat, d’anticipació de noves formes de deliberació i de connexió entre política i societat civil. Aprovar aquesta resolució, que significa que un partit que guanya eleccions i administra extenses quotes de govern, es compromet a “seure i escoltar“, és un acte de valor considerable, que cal reconèixer. El valor d’un partit que vol>> superar qualsevulga tendència a l’autocomplaença o al triomfalisme, i es disposa i s’ exposa a un debat obert, amb tots aquells sectors i persones de la societat catalana que volguin participar.

Pot llegir-se, en la resolució aprovada, una descripció del que són les intencions i els temes proposats per a aquesta “Conferència Oberta“:

“Veiem aquest esdeveniment com l’ocasió d’ una gran consulta a la societat, a través d’una deliberació compartida entre els socialistes i un ample conjunt d’exponents de la vida social, cultural, econòmica i política de Catalunya. Com una resposta operativa del PSC al repte d’impulsar i construir noves formes de relació entre societat i política. Com una manifestació de la voluntat d’obrir el nostre partit al debat permanent amb la societat, oferint un espai compartit de reflexió i participació.

Creiem que aquesta Conferència Oberta pot tenir els següents objectius:>>

* Avançar en el projecte i l’acció del catalanisme d´esquerres, del qual creiem que el PSC és l´eix central;

* Donar un nou impuls a les idees i l’acció del socialisme i de les esquerres, en funció dels canvis de la nostre societat i dels nous reptes del segle XXI;>>

* Reforçar una majoria social i política de progrés a Catalunya, i ampliar els suports a la majoria d’Entesa catalanista i de progrés.

En aquest Congrés Obert volem reflexionar i debatre sobre tres grans àmbits de qüestions:

* La visió estratègica de la Catalunya del propers anys (autogovern, unitat civil, cohesió social, desenvolupament econòmic, equilibri territorial, sostenibilitat);

* La relació entre societat i política (deliberació oberta i participativa, activisme a la xarxa, relació moviments socials-partits);

* Les noves perspectives federadores a Catalunya, Espanya i Europa.

Hi ha molts ciutadans i ciutadanes disposats a donar temps, coneixements i esforç a una causa política col·lectiva. Demanen, a canvi, implicació, disponibilitat, coherència i responsabilitat. Aquest és el nostre repte.>> Volem imaginar i construir, amb tots els homes i dones de Catalunya que vulguin fer-ho amb nosaltres, les idees i l’acció que facin realitat la gran Catalunya possible del segle XXI, una Catalunya de tothom, lliure, pròspera i justa“.

És una gran aventura que comença.

Categoria: Convenció pel Futur, General, Política catalana, Socialisme | 5 Comentaris »

La fabulosa “ânerie”

Publicat per Raimon Obiols | 17 July, 2008

Imprimir

Un dels dirigents de Convergència ha criticat el President de la Generalitat pel català que parla, i ho ha fet expressant-se, a la ràdio, en un català lamentablement lamentable (valgui la redundància). Heus ací la transcripció de les seves paraules: “la veritat és que he estat a la primera intervenció [de Montilla] i lamento dir-ho, però m’he posat un punt de mal humor al constatar una vegada més com el president del meu país destrossa la nostra llengua, no?, perquè és que ni llegint pot tenir una mínima dicció i pronunciació correcta i crec que això és un dels temes lamentables“. Com podeu constatar, la manera d’expressar-se d’aquest senyor no és precisament un exemple de correcció (és el mínim que es pot dir) i de fet conté, en el fragment transcrit, algunes evidents i clamoroses incorreccions. D’ón ve, doncs, aquest farisaic afany de perfeccionisme aplicat als altres?

L’única resposta que se m’acut és que aquest senyor, que ha imitat unes declaracions rediofòniques de contingut semblant d’una ex primera dama, deu pensar que, en la brega política gairebé tot s’hi val. Però no al preu de fer el ridícul, estimat amic. No al preu de caure en allò que Montaigne assenyalà com la causa de bona part dels mals del món: l’ Ã¢nerie; mot que ara no sé traduir al català (rucada no té els mateixos matisos) però que, com és evident, prové d’ase.

El president Tarradellas era un bon lector de Montaigne i potser per això li horroritzava fer el ridícul. Seria demanar massa al senyor dirigent de CDC que, aprofitant les vacances, doni un cop d’ull als Assaigs? És un prec que faig extensiu a l’ex primera dama, autora d’aquella frase gloriosa, l’eco de la qual transita encara per les ones hertzianes de Catalunya: “Em molesta molt que el president de la Generalitat sigui un andalús amb nom castellà”.

P.S.- Seguint amb el seu català, tan correcte, el senyor dirigent de CDC va dir dir la següent rucada provinciana (ací val el terme amb tots els seus matisos): “No passa enlloc del món que el president d’un país no sàpiga parlar la llengua pròpia amb propietat“. És de mala educació assenyalar amb el dit, però el dia que vulguin podem fer una llarga llista de presidents de molts països (el nostre inclòs) que van caure o cauen en aquesta trista limitació. Em permetré , si m’excusen, una única indiscreció: no coneix el senyor dirigent de Convergència el terme bushism (que podríem traduir per bushisme), tan popular als EUA, on s’han publicat fins i tot diversos llibres amb antologies de les pífies lingüístiques, les expressions mal girbades i les inconsistències sintàctiques i lògiques del president del país més potent del planeta? Ací teniu, a la xarxa, una pàgina dels “Bushismes complets“, actualitzat permanentment per Jacob Weisberg (un dels darrers: “The German asparagus are fabulous.” Meseberg, Alemanya, 11 de juny de 2008). Els dirigents de Convergència són fabulosos.

Categoria: General, Política catalana, Semblances | 9 Comentaris »

Congrés del PSC (4): el nostre catalanisme

Publicat per Raimon Obiols | 15 July, 2008

Imprimir

Pel que fa al catalanisme, en el congrés del PSC que tindrà lloc aquesta setmana no pretenem inventar la pólvora, sinó precisar clarament la nostra perspectiva, la nostra idea de Catalunya.

Plantejar “refundacions” unilaterals és innecessari i pretensiós. Allò que avui a Catalunya cal debatre és la millor manera de concretar, en termes de present i de futur, l’herència i la promesa del catalanisme. Som hereus d’un passat, i sols si hi som fidels serem hereus del futur. Aquest és el punt de partida per a formular una idea i una acció per a la Catalunya dels propers anys.

Ara que en el món tornem a veure perillosament en acció els identitarismes, les polítiques de fabricació de confrontacions identitàries, cal afirmar que la qüestió més vital per la Catalunya del segle XXI serà mantenir i fer créixer la consciència de ciutadania i de destí comú de tots els seus ciutadans i ciutadanes.

El tret històric més positiu del catalanisme ha estat la seva enorme capacitat de producció de consciència comuna, respectuosa de les identitats personals. D’això n’hem dit la Catalunya gresol: un país unit, de ciutadans i ciutadanes vinguts de tots els horitzons. Tal com s´expressà en els lemes de la Transició, avui més que mai necessaris: “som i serem un sol poble” i “la llengua no ens dividirà“.

En el context històric actual de Catalunya, seria greu reforçar ideologies que afirmen la nació com una unitat d´ordre superior, místic, que transcendeix les persones i a la que les persones han de subordinar-se. No es tracta de “convertir-se” a la nació, a un “nosaltres” de dimensió exclusiva i excloent, sinó de “constituir” entre tots la nació, de manera plural i democràtica, com una obra voluntària, un projecte comú i intencional de progrés compartit. Amb un “nosaltres” que no s´oposa ni se superposa al “jo” de cadascú i que, per tal d´afirmar-se, no necessita confrontar-se amb els “altres“. Donant una significació concreta a la ciutadania catalana: un sentit de llibertat i de progrés personal i col·lectiu. Un sentit compartit pels homes i dones de Catalunya, siguin quins siguin els seus països d´origen, la seva parla, les seves referències identitàries.

El projecte general del catalanisme dels propers anys no ha de tenir un sentit de divisions en funció de les subjectivitats identitàries, sinó d´unitat cívica i democràtica, de reconeixement col·lectiu de la nostra pluralitat, de promesa de futur compartit dels ciutadans i ciutadanes que constitueixen i volen seguir constituint un sol poble. Amb un èmfasi no en la retòrica ni en la gesticulació, sinó en la continguda fermesa dels capteniments, l´exemplaritat de l´obra ben feta, el respecte, la solidaritat.

La radicalització dels nacionalismes implicaria una centrifugació multicultural i civil, una progressiva confrontació d´identitarismes, una divisió cultural i política de la nació (els casos, ben diferents, d’Euskadi i el País Valencià ens haurien d’alertar). El pitjor que podria succeir a Catalunya seria que es produís la seqüència següent:

1/ divorci progressiu entre polítiques nacionalistes cada vegada més radicals i una societat cada vegada més escèptica, fragmentada i abstencionista;

2/ consolidació en la societat catalana, autòctona i immigrada, de coàguls persistents d´identitats comunitàries aïllades;

3/ instrumentalització d´aquesta situació pels nacionalismes i identitarismes antagònics;

i 4/ la fractura del procés d´unitat civil i de fusió col·lectiva i la seva substitució pel “xoc d´identitats” a l´interior de Catalunya.

Això significaria la divisió permanent, el declivi, la instrumentalització de Catalunya per unes minories interessades en la confrontació.

La història del catalanisme fins avui mateix ha estat un procés pel reconeixement i la reconeixença per part de nosaltres mateixos i dels altres. Volem reconèixer-nos i volem que se´ns reconegui en termes de realitat viva i de capacitat de realitzacions presents i futures. No únicament en allò que som sinó en allò que volem ser i que podem ser. Si en el recorregut del catalanisme hi ha hagut confrontació i lluita, ha estat perquè s´enfrontava a obstacles, sovint brutals i opressius, al lliure desenvolupament de la nostra capacitat col€¢lectiva per construir un futur comú millor, pels coetanis i per les futures generacions.

Però la dinàmica del catalanisme, en les seves expressions plurals, ha cercat sempre, amb grans encerts i no pocs errors, un denominador comú: superar units els obstacles de reconeixement i de capacitat del poble de Catalunya. I fer-ho d’una manera democràtica, entre tots, amb la força de tots.

Qualsevol intent gesticulador i maniqueu, pretesament radicalitzant, separant entre “bons” i “mals catalans“, ha significat sempre una dilapidació d’aquesta herència i una pèrdua de força i d’oportunitats. Distorsionar la formulació compartida del catalanisme (i de la seva semàntica) no seria una passa endavant sinó un afebliment.

Ens cal, pel contrari, la maduresa d’un nou cicle positiu del catalanisme i la centralitat que proposem vol dir això: contenció i respecte en les paraules; fermesa i unitat en les reivindicacions; excel·lència de les institucions; iniciativa i empenta en una societat unida i amb projectes de futur. Aquesta és la herència i la promesa del catalanisme, a les que ens hem de mantenir fidels. És la perspectiva que dóna sentit a la nostra política; la que motiva la nostra acció federadora.

Categoria: General, Política catalana, Socialisme | 1 Comentari »

EUA: eleccions, crisi i economia

Publicat per Raimon Obiols | 13 July, 2008

Imprimir

La crisi econòmica està produint un col·lapse ràpid d’ afirmacions i tòpics que han dominat en les últimes tres dècades, des dels anys del thatcherisme i la reaganomics. Certituds aparentment indestructibles van caient l’una rera l’altra, i fins i tot els sectors conservadors que no es deixen dominar per un doctrinarisme cec i autodestructiu admeten que els clixés que durant anys han passat per anàlisi econòmica sofisticada han entrat en crisi, valgui la redundància, amb la crisi. Avui gairebé ningú gosa repetir les frases fetes que fa ben poc passaven per experta sabiduria: “La regulació és nociva i la solució és desregular“, “les polítiques redistributives són el problema“, “cal més mercat i menys estat“, “l’economia desregulada i el lliure comerç són l’ortodòxia indiscutible“, etc.

El president de la comissió de finances del congrés nord-americà, Barney Frank, acaba de dir en una entrevista: “estem en una crisi mundial i la causa és un excés de desregulació“. Ben Bernanke, president de la Reserva federal dels EUA féu una crida fa un parell de dies a favor “d’una trama més robusta de supervisió prudencial de les banques d’inversió” i afegí que la Reserva necessitava una major autoritat per a incidir en “l’estructura i el funcionament dels mercats financers” perquè “”. l’experiència recent ha il·lustrat clarament l’importància, per tal de promoure l’estabilitat financera, de disposar d’informació detallada sobre els mercats del diner i les seves activitats“.

A The New Republic, E. J. Dionne comenta aquestes preses de posició i assenyala que als EUA “és la tercera vegada en cent anys que s’esfondra el suport a idees econòmiques que semblaven inalterables. La Gran Depressió desacredità les doctrines del ‘laissez-faire’ radical de l’era Coolidge. L’estagflació dels 70 i començaments del 80 minà les idees del New Deal i produí una renaixença de les noció radical de lliure mercat. El què està essent el Pànic del 2008 significarà el final de la darrera era de regles capitalistes“.

En la campanya electoral, observa Dionne, McCain s’aferra encara a la vella ortodòxia econòmica, mentre Obama planteja un paper governamental modestament més actiu, “però les assumpcions econòmiques estan canviant més ràpidament que la retòrica de la campanya“. Demòcrates i republicans poden discrepar en els seus programes econòmics, però ambdues bandes “estan reconeixent la necessitat de més regulació“.

Categoria: General, Món, Socialisme | Sense Comentaris »

Congrés del PSC (2): gestió i idees

Publicat per Raimon Obiols | 5 July, 2008

Imprimir

Vem presentar, abans d’ahir, dos nous llibres de la Convenció pel Futur: “Les paraules del socialisme” i “L´esquerra, un instint bàsic“. A la sala d’actes del CIDOB, ben plena, vem intervenir Laia Bonet, Miquel Iceta, Jordi Borja, Antoni Comín i jo mateix.

Voldria fer un comentari sobre el segon llibre, per a posar de manifest quelcom que em sembla que no vem dir en l’acte de presentació i que crec que és important: en moltes de les aportacions d’aquest llibre hi ha un èmfasi especial que valoritza expressament la cultura de la gestió pública, d’allò que podríem denominar el govern de la intendència de la societat. S’hi insisteix en quelcom que em sembla fonamental: la prioritat que cal donar, en tot moment, a les qüestions de maquinària econòmica, social i administrativa del país, com a elements essencials i indispensables per tal de fer avançar concretament unes idees i principis determinats.

Em sembla especialment important, i crec que convé insistir-hi, en portes del proper congrés del PSC.

A vegades es cau en un tipus de dicotomia que genera confusió, que fa perdre moltes oportunitats (de sinèrgia i explicació) i que eventualment pot produir derives negatives. Em refereixo a una separació esquemàtica i en certa manera recíprocament excloent entre allò que seria la “gestió“, d’una banda i les “idees” per un altre costat.

La “gestió” estaria marcada simplement pels criteris dels experts, per l’adaptació a les forces reals de l’economia i la societat, i per un discurs estrictament pragmàtic.

Les “idees” servirien per desenvolupar un discurs general, poc connectat amb la realitat concreta de les coses, i eventualment derivant o bé cap a uns plantejaments de reivindicació o de crítica (que tendeixen a posar a la “gestió” en situació de sospita com a terreny adobat de compromisos i dimissions); o bé, en un extrem contrari, a fer servir les “idees” d’hipòcrita decoració o camuflatge d’ una “gestió” moguda per altres motivacions.

Té raó José Antonio González Casanova quan, en la seva aportació al llibre, lamenta que massa sovint l’acció concreta i el discurs segueixin rutes diferents (“Estic una mica tip d’escriure tant“, diu, “i que es faci tan poca cosa“).És una situació en la que, d’una banda, es mourien els gestors pragmàtics i desinhibits (“Socialisme? Socialisme és el que estem fent“) i, de l’altra, els utòpics desarmats.

Però a mí em sembla que, probablement a causa de les experiències col.lectives i personals de molts de la vintena llarga d’autors i autores de l’”L´esquerra, un instint bàsic“, aquesta compartimentació negativa entre “gestió” i “idees“, tendeix a donar pas a un enfocament que és estimulant, perquè va a la recerca de la coherència i es vincula a a la reivindicació forta del servei públic, de la gestió pública, de la seva coherència i dignitat, del seu rigor i prestigi. Em sembla veure, en aquests textos, un enfocament obertament contrari a la desconnexió entre gestió i discurs i, encara més, a la hipocresia de cobrir amb belles idees una gestió que en la pràctica les desmenteixi.

Crec que aquest és un denominador comú de les aportacions del llibre “‘”L´esquerra, un instint bàsic“”, i això em sembla significatiu i satisfactori, car es tracta d’un aspecte particularment important d’allò que hauria de ser, des del meu punt de vista, el missatge del proper congrés del PSC i, més en general, de l’acció del socialisme en els propers anys: plantejar-se seriosament la recerca de la màxima concordança , de la màxima coherència possible, entre gestió i discurs ( a l’extrem, per usar els termes de González Casanova, entre realpolitik i utopia socialista).

P.S. - Informant sobre l’esmentat acte de presentació dels llibres de la Convenció, una crònica periodística diu que en la meva intervenció vaig comentar que alguns “fan escarafalls perquè hi ha milers de ciutadans que celebren la victòria de la selecció espanyola” i que vaig afegir: “Algú pot imaginar que a Catalunya hi hagi gent que no ho celebri?“.

No és això el què vaig dir, sinó una altra cosa: “Algú pot imaginar que a Catalunya no hi hagi gent que ho celebri?” (i vaig afegir: “… De la mateixa manera que a Catalunya la ‘Plataforma pel dret a decidir’ pot convocar manifestacions de milers de persones“).

Heus ací un cas de manual de com, en una crònica, un senzill adverbi mal col·locat pot transformar una opinió en una rucada.

Categoria: General, Política catalana, Socialisme | 2 Comentaris »

« Entrada Anterior Següent Entrada »

Cercar

Entrades recents

Arxiu

Categories

Administració

Presentació

Twitter

App per a l'iPhone

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

El PP, Obama i McCain

L’anglès!

Una entrevista

“Gane Obama o McCain, va a ser mejor que lo que hay”

Vilopriu

Notes d’estiu (1): Retocant Tiepolo

Congrés del PSC (i 5): el valor de parlar, el valor d’escoltar

La fabulosa “ânerie”

Congrés del PSC (4): el nostre catalanisme

EUA: eleccions, crisi i economia

Congrés del PSC (2): gestió i idees