« Congrés del PSC (1): La Catalunya optimista | Inici | EUA: eleccions, crisi i economia »
Congrés del PSC (2): gestió i idees
Per Raimon Obiols | 5 July, 2008
Imprimir
Vem presentar, abans d’ahir, dos nous llibres de la Convenció pel Futur: “Les paraules del socialisme” i “L´esquerra, un instint bàsic“. A la sala d’actes del CIDOB, ben plena, vem intervenir Laia Bonet, Miquel Iceta, Jordi Borja, Antoni Comín i jo mateix.
Voldria fer un comentari sobre el segon llibre, per a posar de manifest quelcom que em sembla que no vem dir en l’acte de presentació i que crec que és important: en moltes de les aportacions d’aquest llibre hi ha un èmfasi especial que valoritza expressament la cultura de la gestió pública, d’allò que podríem denominar el govern de la intendència de la societat. S’hi insisteix en quelcom que em sembla fonamental: la prioritat que cal donar, en tot moment, a les qüestions de maquinària econòmica, social i administrativa del país, com a elements essencials i indispensables per tal de fer avançar concretament unes idees i principis determinats.
Em sembla especialment important, i crec que convé insistir-hi, en portes del proper congrés del PSC.
A vegades es cau en un tipus de dicotomia que genera confusió, que fa perdre moltes oportunitats (de sinèrgia i explicació) i que eventualment pot produir derives negatives. Em refereixo a una separació esquemàtica i en certa manera recíprocament excloent entre allò que seria la “gestió“, d’una banda i les “idees” per un altre costat.
La “gestió” estaria marcada simplement pels criteris dels experts, per l’adaptació a les forces reals de l’economia i la societat, i per un discurs estrictament pragmàtic.
Les “idees” servirien per desenvolupar un discurs general, poc connectat amb la realitat concreta de les coses, i eventualment derivant o bé cap a uns plantejaments de reivindicació o de crítica (que tendeixen a posar a la “gestió” en situació de sospita com a terreny adobat de compromisos i dimissions); o bé, en un extrem contrari, a fer servir les “idees” d’hipòcrita decoració o camuflatge d’ una “gestió” moguda per altres motivacions.
Té raó José Antonio González Casanova quan, en la seva aportació al llibre, lamenta que massa sovint l’acció concreta i el discurs segueixin rutes diferents (“Estic una mica tip d’escriure tant“, diu, “i que es faci tan poca cosa“).És una situació en la que, d’una banda, es mourien els gestors pragmàtics i desinhibits (“Socialisme? Socialisme és el que estem fent“) i, de l’altra, els utòpics desarmats.
Però a mí em sembla que, probablement a causa de les experiències col.lectives i personals de molts de la vintena llarga d’autors i autores de l’”L´esquerra, un instint bàsic“, aquesta compartimentació negativa entre “gestió” i “idees“, tendeix a donar pas a un enfocament que és estimulant, perquè va a la recerca de la coherència i es vincula a a la reivindicació forta del servei públic, de la gestió pública, de la seva coherència i dignitat, del seu rigor i prestigi. Em sembla veure, en aquests textos, un enfocament obertament contrari a la desconnexió entre gestió i discurs i, encara més, a la hipocresia de cobrir amb belles idees una gestió que en la pràctica les desmenteixi.
Crec que aquest és un denominador comú de les aportacions del llibre “‘”L´esquerra, un instint bàsic“”, i això em sembla significatiu i satisfactori, car es tracta d’un aspecte particularment important d’allò que hauria de ser, des del meu punt de vista, el missatge del proper congrés del PSC i, més en general, de l’acció del socialisme en els propers anys: plantejar-se seriosament la recerca de la màxima concordança , de la màxima coherència possible, entre gestió i discurs ( a l’extrem, per usar els termes de González Casanova, entre realpolitik i utopia socialista).
P.S. - Informant sobre l’esmentat acte de presentació dels llibres de la Convenció, una crònica periodística diu que en la meva intervenció vaig comentar que alguns “fan escarafalls perquè hi ha milers de ciutadans que celebren la victòria de la selecció espanyola” i que vaig afegir: “Algú pot imaginar que a Catalunya hi hagi gent que no ho celebri?“.
No és això el què vaig dir, sinó una altra cosa: “Algú pot imaginar que a Catalunya no hi hagi gent que ho celebri?” (i vaig afegir: “… De la mateixa manera que a Catalunya la ‘Plataforma pel dret a decidir’ pot convocar manifestacions de milers de persones“).
Heus ací un cas de manual de com, en una crònica, un senzill adverbi mal col·locat pot transformar una opinió en una rucada.
Categories: General, Política catalana, Socialisme | 2 Comentaris »
July 5th, 2008 a les 17:26
Res és impossible, però, sincerament costa imaginar que la gestió avui en dia pugui anar de la mà dels nostres ideals; són els Bancs, les Borses, les Petrolieres, les Elèctriques… els que ens fan anar com a ninos de ací cap allà tot jugant amb les nostres butxaques… com es pot demanar solidaritat a algú que no pot arribar a final de més?, com es pot fer polítiques socials si s’ha creat la necessitat de viure de subvencions, perquè els guanys són pocs? entre d’altres bones intencions que es queden amb això… és molt difícil fer gestió d’esquerra quan els cordills els aguanta la dreta, però, continuo creient que res es impossible.
July 17th, 2008 a les 17:25
Comparteixo la preocupació.
I voldria aprofitar l’ocasió per senyalar que, precisament, per poder verificar la coherència entre les idees que han de guiar la gestió, d’una banda, i, de l’altre, les activitats efectivament realitzades, cal que els nostres governants governin utilitzant unes formes de governar clares, rigoroses, transparents.
El conseller Castells, amb l’impuls dels mètodes de programació pressupostària, va en aquest sentit. Tinc la impressió de que no ho ha “venut” massa bé al personal, però el camí és el correcte. Va en la línia de les reformes impulsades pel comissari Kinnock, el 2000 per reorientar el funcionament de la Comissió Europea.
I lamento no veure continuïtat en iniciatives com l’impulsada per l’ex-conseller Vallés amb el seu Informe sobre Bon Govern i Transparència: hi ha recomanacions concretes (per exemple, la 15, la 20, la 23, …), que serien molt útils per garantir, per verificar o per vetllar que la gestió correspon a unes idees progressistes.
Com el JA González Casanova, jo lamento aquesta dicotomia: a mi em varen fer plegar des del Departament de Salut per intentar adequar la gestió a les idees progressistes que predicava la Consellera …
Jo dec tenir una mica massa d’aquest instint bàsic que hauria de caracteritzar la gent d’esquerres: saltar, reaccionar davant les injustícies, les gestions inadequades, ineficaces i ineficients, les corruptel.les, les incompetències, les connivències i les complicitats interessades, les propagandes enganyoses que eviten informacions pedagògiques, …
La meva experiència és que hi ha gent que salta … però sobre els que salten: saltar pot donar mala imatge, saltar pot fer perdre vots, saltar pot evidenciar problemes per als que no tenim alternativa, o que preferim no tocar … Molts prefereixen tapar abans que saltar. No ens enganyem: respectar les idees té riscos, és dur, exigeix posicions confrontades. El Paco Ibáñez cantava allò del Gabriel Celaya “maldigo la poesía de quien no toma partido, partido hasta mancharse …” Lligar la gestió a les idees no és una qüestió d’estètica, sinó d’ètica … de valors.