« Editorial de L’Hora i El Guaita: Reorganització i neteja general | Inici | Dietari d’agost: Carta oberta a Raül Romeva »
Sobre Josep Andreu i Abelló
Per Raimon Obiols | 13 April, 2015
Imprimir
Vull evocar una persona avui poc recordada, que fou molt important en el procés unitari de la Coordinadora de Forces Polítiques i de l’Assemblea de Catalunya:Josep Andreu i Abelló, d’Esquerra Republicana.
Nascut a Reus, Andreu i Abelló havia participat el 1931 a la fundació d’ERC, el 1932 fou diputat per Tarragona, va participar en l’aprovació de l’Estatut del 32, i fou president de la Audiència i del Tribunal de Cassació durant la guerra. El 1939 marxà a l’exili, primer a França i després a Mèxic. El 1949 s’establí a Tànger, on fou director general del Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc. Va fer fortuna, però els diners no el van estovar: era un tipus valent, un catalanista i antifranquista irreductible.
El recordo amb un físic compacte, cabell espès, font estret, llavis molsuts amb un rictus que podia fer-se despectiu: una barreja de pagès i de senyoret de Reus. Ben vestit, gran fumador d’havans, quan parlava en castellà ho feia amb un marcat accent mexicà. Va tornar a Catalunya, el 1964, amb ganes de donar un cop de mà a la liquidació del franquisme. De moment, a Tànger havia aconseguit acabar amb el monument del Llano Amarillo, a l’antic protectorat espanyol, que commemorava l’acte de conjura dels caps i oficials africanistes contra la República, reunits allí, amb el pretext d’unes maniobres, el 12 de juliol de 1936. Andreu, en contacte amb antifranquistes de Tànger, prengué la iniciativa d’una acció contra el monument. Una matinada, cinc «transparents» proveïts de brotxes i pots de pintura el cobriren amb pintades reclamant «amnistia» i «llibertat». Els marroquins ho aprofitaren per proposar la destrucció del monument i els franquistes el van haver de traslladar pedra a pedra a Ceuta, on em temo que encara deu subsistir.
Poc després del retorn definitiu d’Andreu i Abelló a Barcelona, els socialistes hi entràrem en contacte. Ens sorprengué agradablement la seva combativitat, que no semblava adequar-se al seu tren de vida. Es movia per Barcelona amb un cotxàs conduït per un xofer marroquí, però això enganyava; era, en realitat, un vell company del president Companys que volia gresca.
D’entrada, Andreu ens deixà perfectament clar que era partidari de la unitat sense exclusions contra la dictadura. Nosaltres havíem tingut relació amb ERC sobretot a través d’Heribert Barrera, i immediatament se’ns va fer evident que eren personalitats antitètiques. L’un era advocat i banquer, bon vivant, planer, pròsper, acostumat a manar, vitalista; l’altre era de ment científica i racionalista, professoral, escrupolós, malfiat, auster, poc inclinat a l’optimisme. L’un fumava havans i bevia de tant en tant un bon whisky (el recordo travessant l’hemicicle del Congrés dels Diputats remenant un vas llarg amb glaçons); l’altre probablement abstemi i no fumador (és el mínim que es pot dir; te’n podies esperar un convincent comentari sobre els estralls del tabac). Andreu tornà a Catalunya explícitament disposat a la política unitària. Barrera, malgrat ser un ferm lluitador, va mantenir en tot moment les seves malfiances en aquest camp.
Andreu i Abelló reuní al seu voltant un grup de joves professionals de vàlua, afiliats a ERC: el seu nebot Xavier Castellà, que li feia de lloctinent polític; el notari Ignacio Zabala, simpàtic i quixotesc; l’Anton Borrell, que anys després seria alcalde de Reus i moriria jove en un accident; Carles Trias Fargas i Carles Ponsa, entre d’altres. Tenien bones relacions amb el president Tarradellas i volien incorporar ERC al procés d’unitat democràtica que s’estava obrint a Catalunya. Andreu i Abelló, que era un home concret i expeditiu, anava per feina: tallava les discussions amb comentaris de rotund sentit comú que a penes ocultaven l’exasperació que li provocaven els excessos ideològics de la jovenalla o les resistències a avançar en el procés unitari.
En aquell període de gestació de la unitat, el 1967, amb el grup d’ERC que encapçalava Andreu, tant el PSUC, com el Front Nacional i l’MSC estàvem ja plenament d’acord en l’objectiu de constituir la nova plataforma unitària que seria la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Per la nostra banda, la voluntat unitària del socialisme de l’interior era antiga i rotunda. Havíem superat els obstacles que venien de la direcció exiliada, pagant-ne el preu de la separació dolorosa entre l’MSC de l’interior i el de l’exili, l’estiu de 1966. A partir d’aleshores, el nostre paper fou, modèstia apart, determinant.
El despatx d’Andreu i Abelló, a Gran Via-passeig de Gràcia, es convertí ben aviat en el cau de les nostres reunions. Per aquell despatx circulava Josep Benet, primíssim i sigil·lós, que no participava a les reunions però parava l’orella i aconsellava. Era una personalitat prestigiosa però sense partit, que encoratjava les converses i jugaria pocs anys després un paper de primera fila en l’Assemblea de Catalunya. També ens reuníem en el pis d’Andreu i Abelló, al carrer Bach, de la Bonanova. Aquell habitacle, que em semblava enorme, era arranjat amb un sòlid bon gust burgès, amb alguna escultura de Josep Viladomat (el bust d’un petit milicià amb caçadora, espitregat i amb els cabells esvalotats, El Rojillo, que m’hauria emportat a casa de bona gana) i alguns quadres de Joaquim Sunyer a les parets. Tarradellas també tenia sunyers: recordo un retrat de la seva dona, Antònia Macià, presidint, mai no he sabut per quina estranya raó, la sala dels seus enormes arxius al casalot de Saint-Martin-le-Beau. Aquells republicans no tenien el gust al cul, una característica per desgràcia tan freqüent en els polítics catalans de les generacions posteriors.
(Aquest text és un fragment d’El mínim que es pot dir, el meu llibre de records. Aquí, la versió electrònica).
Joan Esculies acaba de publicar una biografia d’Andreu i Abelló: «Josep Andreu Abelló. Els clarobscurs del catalanisme»
Categories: General, Semblances, Socialisme | Sense Comentaris »