El febrer de 2010, Nou Cicle va difondre un document que començava dient: “Catalunya no està fatigada. Està desorientada”. Creiem que la manifestació del 10 de juliol passat, amb la mobilització d’un milió de ciutadans i ciutadanes, ha confirmat que la nostra primera afirmació era correcta. També pensem que les discussions d’abans i de després de la manifestació mostren que la segona (“Catalunya està desorientada”) s’acosta a la realitat.

Hi ha moments en la vida col·lectiva dels pobles que demanen una reflexió de conjunt amb la màxima claredat possible. Aquest és un d’ells.

És necessari que aclarim quin camí col·lectiu hem de seguir d’ara endavant.  Necessitem recordar d’on venim, veure en quina situació ens trobem, concretar quins objectius de futur hem de perseguir, què hem de fer per assolir-los. No pretenem tenir resposta a totes aquestes qüestions, però volem  fer públiques les nostres reflexions i propostes com a  aportació a una necessària clarificació col·lectiva.

1. D’on venim

No va ser casual que Franco designés com a primer governador civil de Barcelona a un home que era, a la vegada, botxí i  intel·lectual. Wenceslao González Oliveros, un fervent admirador de Hitler que ha estat definit com “uno de los ma?ximos ejecutores de la poli?tica represiva del re?gimen”,  era també catedràtic de filosofia del dret. En ocupar el càrrec, l’agost de 1939, va deixar clara la missió que tenia encomanada:

“Cuarenta años de progresiva desespañolización de Cataluña exigen un esfuerzo inmediato y contínuo de signo contrario. En la reespañolización de Cataluña espero poner lo principal de mi empeño.”

“Os anuncio yo, castellano cien por cien, riberen?o del Duero, que a esa amable y admirable Catalun?a infalsificada, si se la pone en condiciones de consumar fisiolo?gicamente el proceso de su liberacio?n y rectificacio?n internas, y de acelerar el pequen?o ocaso de sus pequen?os dioses fracasados, pronto reanudara? su antigua y egregia colaboracio?n al Idioma Nacional, en tal medida que podra? deci?rsele sin reticencia, zozobra ni disgusto, antes bien con el mismo amplio gesto acogedor y fraternal que a Galicia y Asturias: “Germans espanyols de Catalunya: parleu tambe?  ca?talá, si us plaut (sic)”.”

Malgrat la sinistra comicitat de la seva retòrica, aquell perdonavides, les vides no les perdonava. A Barcelona excel·lí: l’historiador Solé i Sabaté ha comptat que en el seu mandat, de juliol de 1939  a desembre de 1940, es produïren el 85 per cent de les execucions de la postguerra, entre elles la del president Companys. Fou premiat amb la presidència del “Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas” a Madrid, on continuà la seva tasca.

Ens volíen liquidar i no ho van aconseguir. Si ho evoquem no és per un afany de reobrir velles ferides, sinó a causa de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i del que creiem que hi ha al darrere.

El camí de l’assimilació que pretén el nacionalisme de la dreta espanyola passa per crear una divisió i una ruptura interna a Catalunya. Pretén trencar els consensos bàsics de la societat i de la política catalanes. Ho han intentat en el passat, de diverses maneres: des dels segles de monarquía absoluta, passant per la maniobra fètida del lerrouxisme, fins a la “Cruzada” contra els “rojoseparatistas”, la dictadura franquista i la repressió de quatre dècades contra Catalunya, les seves llibertats, la seva llengua i la seva cultura.

Contra aquestes temptatives sempre hi ha hagut la resistència del poble de Catalunya, especialment dels sectors populars. En els moments més durs i difícils, les organitzacions polítiques i socials de l’esquerra han protagonitzat les respostes del catalanisme popular. En contraposició amb bona part d’una burgesia, que ha combinat un nacionalisme instrumental i la complicitat amb els opressors segons li ha convingut, les esquerres catalanes han estat al servei del poble; amb encerts i errors, però sempre fidels a la causa comuna de Catalunya.

Ara, de nou, som  en un moment crític. El nacionalisme espanyol pretén aprofitar-se de la complexitat de la societat catalana per tal d’afeblir el nostre autogovern i generar confrontacions i ruptures, en el desplegament del nostre autogovern, en el terreny de la llengua i del sistema educatiu,  en els sentiments d’identitat dels ciutadans i ciutadanes, en les formes d’ integració i socialització de la nova immigració.

Ningú a Catalunya els hi hauria de fer el joc. És vital mantenir la unitat civil del poble de Catalunya, sotmesa avui a una provocació que busca polaritzar i dividir la nostra societat.

2. El moment actual

No pretenem  equiparar els magistrats que han votat la sentència sobre l’Estatut amb els botxins del passat. Però sí que creiem que és útil la comparació, per tal de comprendre on som i què hem de fer d’ara endavant.

Pels franquistes de 1939 els catalans érem uns traïdors de lesa pàtria que calia perseguir i assimilar brutalment. No se’n van sortir.

Per aquests magistrats del 2010 i pel nacionalisme espanyol que tenen al darrere,  els catalans som uns espanyols que ens hem equivocat i que cal corregir. És un objectiu inútil i una pèrdua de temps. Però està començant a generar una dinàmica plena de perills per Catalunya i Espanya.

Corregint l’Estatut, pretenen esmenar la plana al  poble de Catalunta i als seus representants democràtics. Pretenen modificar  restrictivament  el pacte que vàrem establir amb l’executiu i el legislatiu espanyol i que ratificàrem en referèndum.

Però no sols volen corregir l’Estatut. Volen corregir Catalunya. Ens volen corregir perquè ens veuen com una anomalia molesta, una indisciplina, un error, una amenaça. I ens plantegen dràsticament  un ultimàtum separador:

“O acceptes que la única nació és Espanya o estàs fora de la Constitució.”

Amb una reiteració obsessiva de les referències a la unitat i indivisibilitat d’Espanya, la sentència  és una humiliació volguda, una amenaça a la nostra identitat, un gran obstacle en el camí d’un possible desenvolupament de l’Estat en un sentit federal i respectuós de la realitat  plurinacional dels seus pobles. Que ens diguin que aquesta no era la pitjor de les sentències possibles no fa sinó confirmar la nostra oposició radical al que veiem com  una ofensiva  del nacionalisme espanyol assimilista i anticatalà. És una sentència frontalment hostil a qualsevol lectura federalizant i pluralista de la Constitució espanyola.

El caràcter de provocació freda i deliberada d’aquesta sentència és espectacular. Després de quatre anys de plena normalitat en la vigència i aplicació del nou Estatut, un Tribunal Constitucional dividit i deslegitimat, després d’un procés penós,  anòmal i degradat, ha creat, d’una manera totalment artificial i irresponsable, una situació molt greu de confrontació.

Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets ciutadans,  ni en el funcionament de les institucions i dels serveis públics, ni en les relacions entre les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central.

En aquestes circumstàncies, la sentència és una agressió que pot generar allò que el nacionalisme espanyol ha estat perseguint durant els darrers anys, de manera calculada.

El nacionalisme espanyol vol crear una confrontació dins del conjunt de l’Estat entre radicalismes antagònics: catalanofòbia contra hispanofòbia, alimentant-se mutuament.  Per això el PP va presentar el recurs contra l’Estatut, va fer campanya per a recollir signatures contra l’Estatut, organitzà boicots contra productes i empreses catalanes, estimula de manera insistent la catalanofòbia.

Per això Rajoy y Aznar han felicitat el Tribunal Constitucional que “ha sentenciado que en España hay una única nación, la nación española”.  Per això Fraga Iribarne ha exclamat “Ese Estatuto no vale. ¡Viva España!”

En segon lloc, el nacionalisme espanyol vol dividir la societat catalana,  fabricant polítiques de confrontacions identitàries que es retroalimentin.

Davant d’aquesta situació, afirmem que el caràcter històric més positiu del catalanisme popular ha estat la seva gran capacitat de producció de sentiments de pertinença comuna, no sols respectuosos sinó valoritzadors i protectors de les identitats d’origen.  El repte fonamental  que es planteja a la Catalunya del segle XXI no és reduïble a una qüestió identitària, sinó que consisteix en garantir un sentiment de pertinença comú de tots els seus ciutadans i ciutadanes, hagin nascut on hagin nascut i tinguin la llengua materna que tinguin. D’això n’hem dit la Catalunya gresol: la Catalunya de tots i de totes, la Catalunya mestissa, de ciutadans i ciutadanes vinguts de tots els horitzons. Això és el que el nacionalisme de la dreta espanyola no pot suportar.

Enfront de les seves agressions i maniobres, allò que ens cal garantir en tot moment són dues coses:

• Un sentiment àmpliament majoritari de pertinença a una societat comuna; és a dir, la unitat civil del poble de Catalunya, la seva consciència col·lectiva, la seva voluntat democràtica comuna, la seva idenitificació de Catalunya amb uns objectius de llibertat i de justícia;

• I, en segon lloc, que aquest sentiment de pertinença comuna permeti que la col·lectivitat estableixi lliurement, sense manipulacions i divisions,  la seva identitat col·lectiva, de manera cohesionada, unida, igualitària, democràtica i pluralista.

Aquest és el referèndum del que som partidaris: el plebiscit permanent del poble, sense   l´excitació, la instrumentalització i les confrontacions dels nacionalismes identitaristes antagònics i excloents.

El risc que es planteja a la Catalunya d’avui és una eventual centrifugació multicultural i civil, el perill d’un deteriorament produït per una progressiva confrontació d’identitarismes, en un marc de disgregació social, cultural i política.

Quan proposem el federalisme no ens referim únicament, ni tan sols prioritàriament, a la necessària modernització (potser seria més adequat dir normalització) plurinacional de l’Estat espanyol. Ens referim a la necessitat imperiosa de federar permanentment els ciutadans i ciutadanes de Catalunya entre ells, formant un sol poble unit, cohesionat i lliure.

D’una manera antagònica, l’assimilisme nacionalista espanyol aposta per un escenari diametralment oposat,  de confrontació i disgregació. Volen la interrupció del procés de fusió col·lectiva de la societat catalana, de la “Catalunya de tots”, del “som i serem un sol poble”. Volen una consolidació “multicultural“ a Catalunya, amb la separació d´identitats estàtiques i contraposades, en la que la espanyola de matriu castellana esdevingués dominant, i la catalana acabés convertint-se en una “minoria nacional” dins mateix de Catalunya. Volen la progressiva desaparició de la unitat col·lectiva de Catalunya, sobre la base de la divisió permanent d’identitats en el seu si. Cal estar atents a la realitat actual del País Valencià que dóna bones pistes interpretatives en aquest sentit.

Aquest no és únicament un problema català. Els demòcrates de la resta de l’Estat han de comprendre que mantenir-se neutrals o acceptar tàcitament aquesta ofensiva nacionalista i neofranquista seria no sols una tremenda injustícia sinó una irresponsabilitat absoluta; significaria fer-se còmplices de les aventures, extremadament perilloses, d’un nacionalisme espanyol que afirma que cal eradicar el “problema català” i el “problema basc”, però es nega a admetre que el problema fonamental a resoldre és el “problema espanyol”, la negativa recalcitrant a una modernització definitiva de l’Estat i a una pacificació que sols serà possible amb el ple reconeixement de la pluralitat nacional dels seus pobles.

Si aquesta situació es perpetués, o augmentés el procés involutiu, el pacte constitucional de la transició entraria en una crisi profunda.  Els ciutadans i ciutadanes de la resta de l’Estat han de comprendre que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya vem votar i  acceptar majoritàriament el marc constitucional de 1978 perquè no ens obligava  a ser menys catalans del que som i perquè esperavem que l’Estat respectés i defensés la nostra identitat co·lectiva, la nostra llengua, el nostre autogovern, la nostra pervivència i el nostre futur com a vella nació europea.

No voliem cap privilegi sinó justícia, sobre la base del reconeixement mutu, de l’acceptació franca de les diferències entre pobles iguals, d’una llealtat institucional recíproca.

Si tot això es mostrés desmentit per la realitat dels fets, si avancés irreversiblement la involució espanyolista i la desafecció catalana corresponent, la conseqüència seria un conflicte de conseqüències desastroses. De la mateixa manera que Catalunya se sent amenaçada per l’ agressió gratuïta d’aquesta sentència i per l’ambició assimilista que significa, Espanya hauria de sentir-se  amenaçada pel trencament dels acords bàsics de la Constitució que impulsen la dreta i el nacionalisme espanyols.

3. El futur

La resposta del poble de Catalunya a la sentència del Tribunal Constitucional ha estat contundent. El poble de Catalunya, como tot altre, té pantejaments polítics i culturals plurals, aixi com diferents interessos de clase. Però ha confluit en una manifestació immensa  mostrant la seva indignació contra l’agressió que el Tribunal Constitucional ens ha infligit i el  seu rebuig a les provocacions del nacionalisme espanyol. Han respost, de manera unida, ciutadans i ciutadanes de posicions plurals: autonomistes, sobiranistes, independentistes, federalistes federalistas, i, en general, una multitud de persones unides por la reivindicació de   respecte a una aspiració nacional expressada de manera democràtica i pacífica. Convocada por Òmnium Cultural, s’hi van adherir centenars d’entitats, el partits que representen el 88% del parlament català, i els principals sindicats de classe  de Catalunya (CCOO, UGT, Unió de Pagesos) i altres organitzacions sindicals i populars.

Els crits i lemes que van dominar en la manifestació del 10 de juliol  van ser els independentistes, però això no hauria d’induir a conclusions massa ràpides. Alguns s’han precipitat a afirmar que la sentència del Constitucional i la  manifestació  indicaven  un canvi radical. Des de  punts de vista i interessos antagònics, s’està afirmant, a Barcelona i a Madrid,  que s’ha acabat l’ “’etapa autonomista”, que tota perspectiva federalista és il·lusòria i està totalment descartada, i que ara comença la “via independentista”.

Tot això, no ho oblidem, és degut en bona mesura a l’embestida nacionalista i catalanòfoba del partit de la dreta espanyola. “El PP ha fet més per l’independentisme que molts independentistes”, ha dit el President Montilla, i té raó. El proper Nadal, els independentistes no s’haurien d’oblidar d’enviar paneres al PP.

Que ens trobem en un tombant, en un canvi d’etapa, és evident.

Però és segur que s’ha esgotat una via i en comença una altra? S’ha creat un estereotip bastant idiota, segons el qual la via federalista està definitivament esgotada i en canvi  s’ha obert la independentista. Aquesta afirmació és tan abstracta que dificilment es pot debatre; és un afer de fe.  Però ja que la publicística dominant, l’opinió publicada, a Catalunya i a Madrid, hi abunda tant, cal entrar-hi.

Què és i que significa la “via independentista”? No ho sabem. En aquest terreny queden pàcticament totes les qüestions per concretar i aclarir. Algunes  les ha plantejat recentment Jaume Boix:

“Quin camí, quines passes, amb quin consens i quina cohesió social interna, amb quina relació econòmica, cultural, financera, logística, comercial, educativa, esportiva amb Espanya i amb Europa i amb la Mediterrània i amb Amèrica i amb l’Orient llunyà, quin suport internacional, quin capital, quina eficiència en les empreses, i en les escoles i les universitats, quines infraestructures, quina competitivitat, quines estructures estatals, quines…”[1]

A la Europa d’avui, un eventual procés de segregació seria un escenari  extremadament difícil i conflictiu. D’això, tothom n’hauria de ser conscient. Evidentment, no s’aconsegueix amb manifestacions, ni tampoc amb fòrmules encantatòries del tipus “La independència no es demana. Es pren!”  Com?

Una separació no violenta de Catalunya i Espanya requeriria una voluntat majoritària a Catalunya, i una disposició a acceptar-la a Espanya i a Europa. Caldria que una majoria dels ciutadans de Catalunya votessin per la separació, que els que votessin en contra estiguessin disposats a acceptar la derrota i a escollir passaport; caldria que   l’Estat i la UE estiguéssin disposats a discutir-la i eventualment a acceptar-la.

Les posicions del poble de Catalunya

Pel que fa a una eventual majoria independentista a Catalunya, les posicions de l’opinió pública catalana, segons les dades del  darrer baròmetre del CEO (abril 2010), apunten el següent:

• Els que creuen que Catalunya hauria de ser un Estat independent han passat del 20,9 % (abril 09) al 21,5 % (abril 10).
• Els partidaris  que Catalunya sigui un Estat dins d’una Espanya federal han passat del 34,9 % al 31,2.
• Els que creuen que Catalunya hauria de ser una comunitat autònoma dins d’Espanya han passat del 34,9 % al 35,2 %.

Són tendències interessants (també ho és la de signe antagònic, és a dir l’augment dels que afirmen que Catalunya és simplement una regió d’Espanya) que configuren un quadre significatiu: a l’hora d’optar entre federalisme/autonomisme i independentisme, les posicions es decanten molt majoritàriament per la primera opció; la relació és pràcticament de 4 a 1.

Pel que fa a com els ciutadans i ciutadanes veuen la relació de Catalunya amb Espanya, a aquests són els percentatges actuals:

Aquesta és la gràfica de l’evolució en el darrer any, d’abril de 2009 a abril de 2010:

Les posicions pel que fa als sentiments d’identitat nacional dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya són les següents:

Tot això dibuixa una realitat complexa en la que, com ha escrit Joan Majó,

“una gran majoria dels ciutadans se senten “catalans i espanyols”. Alguns, com és el meu cas, incomparablement més catalans que espanyols, però no anti-espanyols. D’altres, per naixement, arrels i afectes, “tan catalans com espanyols”, etc.

Allò que avui és clarament majoritari entre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya és una  voluntat de major autogovern:

Encara que aquestes dades son anteriors a la sentència del Tribunal Constitucional, és evident  que el quadre general de l’opinió pública de Catalunya respòn a aquestes posicions. Seri?a erroni confondre el predomini dels si?mbols i consignes independentistes en la manifestació del 10-J  amb la posicio? general majoritària dels ciutadans i ciutadanes de Cataunya. També ho seria sobrevalorar comentaris i sondatges fets a cop calent.

Allò que cal tenir en compte com a element fonamental és que  hi ha una majori?a significativa que  vol augmentar el nivell d’autogovern i que vol que es trobin noves formes que avancin en aquest objectiu.

El repte principal que es planteja a la política catalana és trobar aquestes formes d’avançar i obtenir resultats concrets en aquesta via d’increment de l’autogovern, d’enfortiment del poder polític democràtic de Catalunya.

El debat sobre les noves vies

Cal enfocar bé el debat. Hi ha comentaris i anàlisis de l’opinió publicada que se centren en la idea que al davant tenim dues opcions: o un nou pacte per definir un nou encaix de Catalunya a Espanya basat en una concepció plurinacional i federal de l’Estat, o un llarg i difícil camí cap a la independència. Afirmen que ambdues opcions són extremadament  difícils (alguns diuen que impossibles) i afegeixen, a més, són divergents i incompatibles entre elles. Es dediquen, amb una certa fruicció,  a discutir les dificultats comparades de cada una.

Alguns diuen, sota l’impacte de la sentència del Constitucional,  que el reconeixement de la plurinacionalitat té un camí més difícil que el de la independència, ja que el PP rebutja frontalment qualsevol plantejament federal i el PSOE no sembla tenir cap interès a defensar-lo.

Altres repliquen que també la independència seria rebutjada encara més  no sols pel PP sinó també per les altres forces polítiques, socials i econòmiques d’Espanya, i que el federalisme plurinacional té l’avantatge estratègic potencial de recolzar-se sobre una realitat existent, la plurinacionalitat dels pobles de l’Estat,  mentre que l’independentisme no, perquè és minoritari a Catalunya.

No creiem que sigui massa útil aquesta discussió, que respon sovint a plantejaments sentimentals, ideològics i essencialistes. Les alternatives simplistes es plantegen en política en poques ocasions i la actual no és una d’elles. Aquesta discussió sobre l’alternativa excloent entre federalisme i independentisme, per bé que no manca de motius i de raons, en el fons és paralitzadora, molt poc estimulant, i tendeix a crear divisions improductives i una sensació de pessimisme sistemàtic.

Es per aquest motiu que no volem restar atrapats en un debat improductiu i  rebutgem totalment la pretesa incompatibilitat entre “via autonomista”, “via federalista” o “via independentista”. És un esquema que respon a plantejaments abstractes, que topa amb la realitat dels fets (hi ha un govern a la Generalitat de forces federalistes i independentistes) i que no porta probablement a altra cosa que no sigui servir els càlculs de l’ambigu “sobiranisme” de la dreta nacionalista de Catalunya (que ja ha dit, de cara a les eleccions, que aquesta vegada no anirà al notari a deixar fe que no pactarà amb el PP.)

Assenyalar la inviabilitat o els riscs associats a la via independentista no implica ni rebutjar el diàleg i la cooperació amb els sectors que democràticament  la plantegen, ni considerar ingènuament que les perspectives de modernització plurinacional de l’Estat espanyol siguin un camí de roses.

Som conscients que aquesta és avui una via qüestionada, de moment aturada i en perill. Durant anys el mainstream del catalanisme polític i social ha proposat a Espanya un vincle més federal, entenent que la Constitucio? podi?a afavorir aquesta evolució. Es perseguia una relacio? mé?s horizontal, més federal, que es considerava adequada a un temps històric en que els Estats-nació van perdent sobirania i es cerquen noves formes d’articulacio? i governança territorials i globals.

Aquesta política ha aconseguit el període més prolongat i aprofondit d’autogovern català però avui topa amb fortes dificultats. La sentència del Constitucional i el quadre polític dominant a Espanya fa que, en aquests moments, aquesta via constitucional hagi esdevingut estreta i carregada de dificultats. Un dels grans partits espanyols, el PP, fa lleva en la catalanofòbia i el nacionalisme espanyol. L’altre, el PSOE, apareix a la defensiva davant d’aquesta política.

Aquest camí no està històricament tancat, i és possible que la tendència a una modernització plurinacional de l’Estat s’obri de nou en els propers temps. Però avui cal constatar que hem entrat en una etapa de tensions i que el més probable és que sigui una etapa prolongada de  desafecció  i de desconfiances mútues.

La perspectiva electoral

No és clar a qui beneficiarà, des d’un punt de vista electoral, diguin el que diguin els mitjans de comunicació de la dreta que, tant a Madrid com a Catalunya, profetitzen que la principal víctima serà el PSC.

Podria ser el contrari, justament  perquè el PSC és un partit que no busca el conflicte sinó l’entesa, perquè no ha prioritzat la cultura de les exclusions i confrontacions sinó la cultura dels resultats, i perquè rep atacs simultanis dels nacionalistes d’un extrem i de l’altre.

És significatiu en aquest sentit que els sectors radicals de la caverna espanyola i de l’independentisme català competeixin en la brutalitat més histèrica a l’hora de tractar  el president Montilla.

No es donen compte que, en realitat, a qui ataquen aquestes dues posicions frenètiques i antagòniques és a la majoria dels catalans i catalanes. Pel nacionalisme espanyol, aquesta majoria social i electoral és feta de “traidors”. Per l’independentisme radical, és feta de “botiflers”.

La raó? Rau en el fet que la majoria catalana que no es defineix en identitats úniques, no és apriorísticament partidària d’una via autonomista, federalista o independentista, sinó que vol un autogovern català eficient, una convivència respectuosa entre territoris i identitats diferents, i uns governants honestos, sensats i competents, que no es dediquin a crear problemes sinó a donar solucions concretes.

Si el PSC sap jugar amb intel·ligència, les eleccions al Parlament de la propera tardor poden donar una sorpresa. El resultat de les eleccions depèn sempre, en última instància, dels graus de mobilització i d’abstencionisme dels distints sectors en pugna democràtica. De manera que és possible que, en contra de l’opinió majoritàriament publicada, una majoria de l’electorat de Catalunya, inquieta per la confrontació excessiva en l’actual context de crisi,  s’inclini per les posicions de  convivència, diàleg, negociació permanent i gestió pragmàtica que representa el president Montilla.

Però és evident, i seria un greu error minimitzar-ho, que hi ha un risc de retorn de la dreta nacionalista al govern, probablement amb el suport del PP. De la mateixa manera que també  hi ha el risc a Espanya d’un retorn de la dreta al poder, amb el suport de CiU. Ni els uns ni els altres passaran pel notari, i és grotesc (i inquietant) el respectuós silenci que es dediquen els uns als altres.

Aquest risc de retorn de la dreta al govern de la Generalitat és propiciat pel fet que l’espai  independentista no sembla trobar formes d’agregació suficients al voltant d’un programa i d’una alternativa. Com ha comentat el conseller Tresserres, “si cada vegada que algú es fa independentista creu que ha de construir el seu projecte anem malament. Si cada vegada que algú plega d’alguna organització és per anar a muntar-ne una altra fem molt poc servei a la causa”.

La tendència a la fragmentació i al caïnisme en l’independentisme radical és congènita i infinita, com ho és la seva obsessió per fer llistes de traidors:  “Els Pujol, els Maragall, els Putosaures, Els Duran Lleida, els Ridao, els Obiols, els Mas, els Puigcercós, els Romeva i tota la corrua de liquidadors de somnis, són agents de l’Espanya imperial, al servei dels més grans enemics que mai no ha tingut Catalunya”, ha declarat un seguidor de Carretero. Però és evident que també Carretero i Laporta acabaran un dia o altre la llista.

El principal beneficiari d’aquesta situació de dispersió pot ser l’ambigu i demagògic  “sobiranisme” del nacionalisme conservador. Si no resultés contraproduent que ho diguem nosaltres, diríem que el vot independentista que no es vulgui equivocar hauria d’ anar a ERC. Ja ho hem dit!

En tot cas: no volem restar presoners d’una polèmica abstracta entre les aventatges i els inconvenients respectius de les propostes autonomistes, federalistes i independentistes. Som partidaris de la “via ferrada”, que en la escalada és un itinerari vertical, equipat amb claus, arnesos i mosquetons, que permet arribar a zones de difícil accés d’una manera segura. Volem fer el cim i justament per això no som partidaris d’aventures, acrobàcies i falses dreceres.

Aquesta és, creiem, la via que tenim al davant: una “via ferrada” que aconsegueixi la conquesta democràtica progressiva de més poder polític pel poble de Catalunya i les seves institucions,  evitant les divisions improductives i  realitzant les polítiques de progrés que la majoria del poble demana. Els factors més importants per a progressar en aquest camí són la cohesió i unitat civil del poble i la confiança en nosaltres mateixos, en els resultats que podem obtenir a través de l’esforç d’una societat cohesionada i d’una política renovada.

La renovació de la política catalana

Una renovació en profunditat de la política catalana en els propers temps és imprescindible. Però això no implica un canvi de majories, sinó al contrari. El poble de Catalunya s’identifica amb valors d’esquerra i de centre-esquerra i el seu autogovern ha de respondre a aquesta realitat.

Catalunya no es mereix una nova etapa de nacionalisme prenafetista. La corrupció és una lacra terrible i lliberticida. Cap sector polític, empresarial, social, religiós,  pot dir que n’és exempte, i tots tenen l’obligació de combatre-la i eradicar-la. Dit això, l’etapa de CiU en el govern de la Generalitat va ser especialment tèrbola, com testimonien una llarguíssima sèrie d’escàndols i les imputacions i judicis pendents dels dos més íntims i principals col·laboradors de l’ex president Pujol (que a l’inici del seu mandat, no ho oblidem,  li va dir a Prenafeta “la Generalitat som tu i jo”).

L’actitud que els dirigents de CiU han adoptat en la comissió parlamentària que investiga el seu finançament, via Ferrovial i Palau de la Música, coincideix milimètricament amb la del PP enfront de la multitud d’escàndols que l’afecten: la millor defensa és l’atac. Cap assumpció de responsabilitats, cap propòsit d’esmena.

El prenafetisme es basa en un triple supósit: el nacionalisme instrumental que utilitza la bandera per a ocultar la cartera; la teoria i la práctica de que “la política es fa a les clavegueres”;  i la confusió permanent entre negocis i política. Aquest esquema no ha estat desmuntat per la direcció de CiU i segueix ben viu. Això fa témer que, si la dreta tornés al govern de la Generalitat, una repetició seria inevitable.

La bona gent de CiU hauria de ser capaç de passar comptes clars amb el seu sector dels negocis i amb la teoria i la pràctica del prenafetisme.

Que nosaltres diguem que CiU hauria de canviar no té cap importància. Allò que és veritablement important és que hi ha una opinió forta i majoritària entre els ciutadans que diu que els partits i moviments polítics haurien de canviar.

Ens hem referit ja a alguns d’aquests canvis que en la nostra opinió són necessaris. No som qui per a donar consells a ningú, però en aquest sentit volem afegir, respectuosament, uns comentaris adicionals referits a les forces polítiques.

El moviment independentista hauria de superar les seves tendències a la dispersió, a l’autofàgia caïnita, a la condemna anatemitzadora contra la majoria catalana no independentista i a l’estímul de sentiments anti-espanyols, que pot mantenir un cercle viciós de reaccions contra Catalunya i un augment de les insolidaritats i dels odis.

Pel que fa a ICV-EUiA, no és caure en la nostàlgia pensar que els trets més positius de la política i dels valors del PSUC s’haurien de recuperar (apuntar-se a totes les causes nobles del món no substitueix una política d’esquerra de govern), per tal que junt amb  les organitzacions sindicals, socials i culturals progressistes mantinguem els socialistes catalans un debat permanent i una col·laboració fraternal, amb l’agenda comuna del necessari nou cicle de l’esquerra europea.

Pel que fa a Ciutadans, els hi vem demanar en una ocasió que deixéssin d’utilitzar en va la figura del president Tarradellas. Sembla que ens van fer cas i ho agraïm.  Els del PP, ja s’ho faran.

El PSC

Parlem, finalment, del PSC. La seva cohesió serà durament atacada en aquest període de tensions. Ha estat l’eix de la unitat de les forces de progrés a Catalunya. En un sentit d’ abast més ample i permanent, ha estat i és, junt amb el moviment sindical i social, el gran factor de manteniment i consolidació de la unitat civil del poble de Catalunya. Amb la perspectiva que donen els anys, es pot dir que, a Catalunya, s’ ha evitat un “lerrouxisme roig” i un “lerrouxisme blanc” però que el risc històric subsisteix, en la mesura que la dreta nacionalista espanyola busca una ruptura de consensos bàsics a Catalunya. En aquest sentit, el PSC és la peça a batre i, com és obvi, quasi tot el sistema mediàtic a Catalunya i a Espanya dispara en aquesta direcció. Amb CiU, pel contari, la dreta espanyola s’hi va entendre en el passat i esperen tornar-hi.

A molts els agradaria que el socialisme a Catalunya es dividís en una franquícia subordinada al PSOE i un socialisme “catalanista” subordinat al nacionalisme. Aquesta tonteria no s’ha produit en el passat i no hauria de produir-se en el futur, pel bé de Catalunya, de la seva cohesió i del desenvolupament futur de les polítiques de progrés, des del nivell local fins al nacional, estatal i europeu. Per sort, el PSC ha tingut durant molts anys la confiança d’una majoria del poble. En el terreny municipal, en particular, l’experiència és extraordinària; no és possible trobar a Europa un cicle de govern local de tan ample abast i de resultats similars. A nivell nacional, el PSC ha estat l’eix bàsic de l’Entesa; a nivell estatal ha estat i és determinant en la formació de majories socialistes.

Però temem que hi hagi en curs operacions que busquin la divisió del PSC o la dispersió del seu grup dirigent. A totes les persones que en són conscients els hi demanem que col·laborin a fer-hi front. En aquests moments de necessari esforç comú, tots els que tenen i han tingut responsabilitats en el PSC han d’actuar units. En aquest sentit, voldríem veure  l’ex president Pasqual Maragall incorporat de nou activament, amb els companys que l’estimen i que sempre li van donar suport.

D’envergadura pel PSC és la qüestió del seu grup parlamentari al Congrés. No és una qüestió formal sinó de contingut. El grup quedà anul·lat a conseqüència de l’intent de cop d’estat del 23-F. Però la  seva existència és  un element fundacional del Pacte d’Abril, de la constitució del PSC i de la seva vinculació amb el PSOE. La reivindicació  immediata del restabliment del grup parlamentari seria crear una peturbació addicional al govern socialista, en un període de crisi econòmica i política.  Però el PSC necessita recuperar la seva veu pròpia al Congrés.

La resposta a aquesta qüestió és senzilla. També en aquest tema proposem una “via ferrada”: el PSC hauria d’anar a les eleccions generals comprometent-se a formar, de manera immediata i pactada, el seu grup propi al Congrés (ja existeix al Senat), amb un sòlid acord federatiu amb el grup del PSOE i donant ple suport i participant en el nou govern socialista que es constitueixi després de les eleccions.

Els objectius comuns

Més enllà i per damunt dels reptes específics de cada una de les formacions polítiques catalanes, hi ha uns objectius que hauríem de considerar comuns i bàsics:

1. Assegurar, mitjançant els pactes necessaris, el manteniment íntegre dels continguts de l’Estatut pactat entre el Parlament i les Corts Generals, aprovat com a llei orgànica de l’Estat i referendat pel poble de Catalunya.

2. Fer compatible la contrastació democràtica de projectes i de posicions amb l’establiment i preservació d’un territori compartit del catalanisme, d’una causa comuna al voltant dels interessos bàsics de Catalunya, en la defensa dels quals és imprescindible mobilitzar la força de la unitat.

3. Assegurar i fer avançar en tot moment la unitat civil del poble de Catalunya, enfront dels reiterats intents de dividir-lo, de fer-hi cristal·litzar comunitats separades i potencialment en conflicte. Catalunya és un país fet de moltes llavors, i és el consens bàsic de la ciutadania allò constitueix la nació i garanteix el seu futur.

4. Revitalitzar la nostra vida democràtica, obrint i ampliant els espais de pràctica política, del compromís col·lectiu i combatent sense treva la corrupció, l’antipolítica i els populismes. La democràcia és una cultura que cal alimentar i defensar.

5. Aconseguir una bona sortida de la crisi, responent als reptes i problemes de fons que aquesta suscita i aprofitant les oportunitats que ens ofereix per avançar cap al món que volem i sabem possible.

6. Incrementar l’exigència d’avenç en la  modernització federal i plurinacional de l’Estat espanyol i en la unitat política d’Europa, que permetin que Catalunya tingui els drets i competències que necessita.

De cara al futur, l’horitzó és obert.  Nosaltres hem fet unes propostes que s’afegeixen a les dels altres. El pluralisme és una força.

Seran els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, en l’exercici de la democràcia, els que  aniran decidint el camí a seguir.

NOU CICLE

JULIOL DE 2010

Descarrega’t el manifest en PDF fent click AQUÍ.

A la presó vaig fer un descobriment sensacional. Conversant amb els que aleshores eren denominats presos comuns, per distingir-los dels presos polítics, una distinció que avui ha desaparegut, vaig constatar per sorpresa meva que cap dels reclusos era culpable. No sols tots ells eren innocents; és que tots eren víctimes d’injustícies, confusions o campanyes dels seus enemics. No sols la culpa no era seva; és que era dels altres.

A l’un l’havien condemnat per error, acusat d’un delicte que jurava que no havia comès; l’altre era objecte de l’odi obsessiu d’uns policies que l’havien perseguit durant anys i fet condemnar injustament quatre vegades; un tercer en realitat no havia robat mai en benefici propi sinó que havia requisat diners al servei de la causa del poble. I així successivament. Només un pobre noi que m’afaitava a la barberia em confessà que havia estavellat una ampolla al cap del seu pare perquè tornava a casa borratxo, cada nit, i apallissava la mare. El vaig abraçar. Era l’innocent veritable; potser l’únic innocent de la presó.

M’han tornat aquests records llegint la premsa dels últims dies. “Calúmnies”, “caça de l’home”, “manipulació política”, “processos estalinistes”, s’exclamen a França en l’entorn del president Sarkozy, en plena galerna per l’afer Liliane Bettencourt. L’excomptable d’aquesta senyora, que és la propietària de L’Oréal i la primera fortuna del seu país, ha declarat, entre altres coses, que l’any 2007 va lliurar il·legalment 150.000 euros, dels quals 100.000 eren suïssos (no sé si veuen el matís), per a la campanya presidencial de Sarkozy. La xocolata del lloro, una quantitat sense importància, diuen els uns; la punta de l’iceberg, acusen altres. Jo no ho sé. Però és un fet concret i contrastable, cosa que s’agraeix, perquè en temes tan foscos i opacs és quasi un miracle.

Ara: si quasi tots els convictes i condemnats que hi ha a les presons diuen no sols que són innocents sinó que que són víctimes injustament perseguides, no ha de sorprendre que els incriminats o imputats no es limitin a exigir la presumpció d’innocència, cosa que els devem, sinó que carreguin totes les culpes als altres. Deuen pensar que la millor defensa és un bon atac, i que el pitjor que podrien fer seria començar a donar explicacions, perquè significaria admetre una responsabilitat que no es vol assumir de cap de les maneres. “És insuportable”, ha dit, davant les acusacions, el ministre Eric Woerth, tresorer del partit de Sarkozy i de la seva campanya presidencial. “Em vénen ganes d’escanyar algú”, ha dit un altre ministre de Sarkozy.

En tots i cada un dels escàndols de corrupció que apareixen, els incriminats es declaren sistemàticament víctimes d’injustícies, confusions i campanyes interessades dels seus enemics. És la millor defensa? En tot cas la practiquen gairebé sense excepció. Ho llegim dia rere dia als diaris: “Això és un insult a la intel·ligència”, “Em sento ultratjat, difamat i vexat”, “Allò que és legal és moralment correcte”, “Això és un frau de llei”, “Tot és un muntatge”, “És una maniobra política”, i així successivament.

De moment, només hi ha hagut una excepció a la norma: la dels dos  inculpats del Palau que han optat per la confessió i el silenci. Seguint els consells dels advocats, no han fet cap declaració. Estan en el seu dret constitucional; però és evident, em sembla, que si haguessin cregut que els convenia més parlar, haurien optat per protestar, per fer-se els màrtirs i per dir que la culpa és dels altres. Els saquejadors del Palau van optar per confessar al jutge com a mal menor.  I ara, per la mateixa raó, han preferit callar davant de la comissió parlamentària i fumar-se una cigarreta.

Però si haguessin optat per parlar, algú dubta que hauríen exclamat, amb tota la indignació de la qual fossin capaços, que els culpables no eren  ells sinó uns altres? Que eren víctimes d’una maniobra política, d’una persecució indigna, d’una gran injustícia?

La millor defensa és un atac? Quan se n’usa i se n’abusa tant, jo diria que no.

A mi em sembla que Annan plantejà bé la qüestió, en els seus dos aspectes bàsics. Primer, l’alternativa entre una europa tancada o oberta, sobre la base d’arguments demogràfics  i socio-económics. “Les vostres poblacions“, deia,  “es fan més velles i es faran més petites. Sense immigració, la població de la Unió europea caurà de  452 milions en el 2000 a menys de 400 milions en el 2050. Algunos Estats veurien reduir la població en una quarta parte. Un de cada tres italians, por exemple, tindría más de 65 anys – quasi el doble de la proporció actual“.

Un estudi fet per Eurostat el 2008  corroborà aquestes previsions: més defuncions que els  naixements a partir de 2015, cosa que significaria l’aturada de l’augment  demogràfic per creixement natural. La població passaría de 495 milions el  2008 a 521 milions el 2035, per a disminuir després progressivament fins els 506 milions el 2060. A partir del 2015, el saldo migratori positiu seria a Europa l’únic factor de creixement demogràfic. A partir de 2035, fins i tot  aquest saldo migratori positiu podría no compensar la variació natural negativa. Aleshores la població començaria a baixar. La població de més de 65 anys passaria del 17,1% en el 2008 al 30% en el 2060, y la dels de més de 80 anys progresaria del 4,4% actual al 12, 1%. És a dir: quasi un terç de la població europea tindría 65 anys o més en el 2060.

En funció d’aquestes i altres dades  consistents, sembla fora de discussió que, com deia Annan en la seva crida a  Estrasburg, “Europa necessita la immigració“.  El repte que es planteja aleshores és com  “abordar-la correctament.” En la discussió sobre com fer-ho, es produeix sovint confusió perquè molts hi busquen una instrumentalització interessada, tractant de fomentar inquietuds en les opinions públiques, especialment en els sectors socials més vulnerables i els territoris més problemàtics. Malauradament, a tot Europa i també a Catalunya, hi ha forces polítiques que volen instrumentalitzar la immigració per treure’n rèdits electorals, jugant amb la mentida, el populisme i els sentiments irracionals per esgarrapar vots.

Davant d’aquests intents es produeix la reacció lògica dels principis bàsics de la dignitat i dels drets de les persones, de la defensa dels més febles, de l’hospitalitat i la solidaritat humanes.  Em demano si amb això n’hi ha prou, i crec que no: les bones intencions no són suficients. Calen polítiques  potents d’acollida, integració, convivència i cohesió social, en la que estiguin involucrats activament tots els sectors de la vida catalana, els públics i els privats. Cal evitar les injustícies i cal també superar  el risc dels aïllaments comunitaris rígids, de la segregació social i  ètnica, que, fent créixer la desconfiança col·lectiva i el malestar, faria difícil la vida democràtica.

A Catalunya el Pacte nacional per a la immigració, aprovat pel govern i subscrit per la major part de forces polítiques, agents socials i organitzacions associatives de Catalunya,  és un bon document programàtic que hem de saber  impulsar, partint d’un ampli repertori de bones pràctiques ja existents.  Cal que ens exigim entre tots un fort impuls en aquesta tasca. I cal que els partits signin un compromís de no instrumentalització del fet migratori en els períodes electorals.

“Esforç comú”, encara avui. El president de la Generalitat, José Montilla, s’ha compromès a liderar la resposta catalana davant la sentència del Tribunal Constitucional: “El compliment íntegre de l’Estatut xocarà amb resistències i incomprensions. Però res no impedirà que convertim en fets la nostra voluntat d’autogovern“. Interpretant un desig majoritari de la societat catalana, Montilla ha demanat també que els polítics catalans es dediquin a resoldre problemes, i no a generar-ne.

En política hi ha sempre dos tipus d’enfocaments bàsics. Els que cerquen estratègies d’unió i els que tendeixen a dividir, a confrontar. El president Montilla s’ha guanyat un crèdit perquè practica amb discreció, però amb tenacitat i fermesa, el primer d’aquests enfocaments. Seria espantós que en féssin la víctima de confrontacions i afanys electorals. La bona política és la que uneix.

La unitat, que  no sempre és necessària, en alguns moments és inexcusable. Ara és un d’aquests moments. Davant de la sentència provocadora del Tribunal Constitucional, el risc immediat no és a Madrid; és a Catalunya: un risc de divisió, fragmentació i descomposició. La dreta espanyola espera que a Catalunya la sentència produeixi un efecte de confrontació  exasperada entre els partits i de dispersió creixent de la ciutadania. Ho vol per motius alhora tàctics i fonamentals. Tàcticament, l’electorat català és el bastió que ara per ara impedeix un govern del PP. Des d’un punt de vista més fonamental, el nacionalisme de la dreta espanyola vol frustrar tota perspectiva d’afirmació catalana i de reforma plurinacional de l’Estat. Per un motiu i per l’altre, la dreta espanyola pretén trencar els consensos bàsics de la societat i de la política catalanes. Ningú des de Catalunya els hi hauria de fer el joc.

Els partits i les organitzacions socials han de garantir la unitat de tots per a recuperar totalment el contingut de l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum. Necessitem la unitat  al voltant del President de la Generalitat i de les nostres institucions i representants democràtics. Qui vulnerés aquesta exigència  assumiria una gravíssima  responsabilitat, perquè la unitat és la condició imprescindible per defensar amb eficàcia allò que ens volen negar. Aquesta no és sols una exigència pels propers dies. Ho és també pel que fa a una estratègia nacional pels propers temps. Ho deia Nicolau d’Olwer: “Catalunya dividida no pot guanyar”.

Raimon Obiols

Publicat a

• Avui Catalunya 08-07-2010 Pàgina 6

Davant de la situació originada per aquesta sentència i de l’intent reiterat de dividir-nos com a poble, creiem que és vital que Catalunya sàpiga respondre de manera unitària, perquè només la unitat li dóna prou força i l’aferma com a nació. La unitat d’acció dels partits que van promoure l’Estatut i han treballat per desplegar-lo. I la unitat de la seva societat civil, plural i diversa, però amb una causa comuna: l’autogovern de Catalunya cap a un país millor, més lliure i més just.

Per això, donem suport a la manifestació pacífica i unitària convocada per al dissabte 10 de juliol, a la qual el President de la Generalitat va convidar tots els ciutadans i ciutadanes a participar-hi. Creiem que ha de ser una manifestació on hi càpiga tothom, manifestant cadascú les seves idees i accents. I on puguem afirmar conjuntament, amb claredat i amb una participació massiva, allò que ens uneix en aquest moment i que ha unit sempre el catalanisme: la defensa i l’afirmació de la nació catalana. Aquesta és la manifestació que, avui, Catalunya necessita.

Per aquesta raó, pensem que la manifestació, plural i diversa, ha d’anar encapçalada pels representants democràtics del poble de Catalunya, amb el President de la Generalitat i els caps de fila parlamentaris al davant, portant la senyera, el nostre símbol nacional, el que acull tots els catalanes i catalanes.

Barcelona, 5 de juliol de 2010

Frederic Amat, Pintor

Oriol Bohigas, Arquitecte

Josep Mª Castellet, Escriptor

Jordi Coca, Escriptor

Antoni Dalmau, Escriptor

Josep Fontana, Historiador

Ferran Mascarell, Productor audiovisual

Anna Maria Moix, Escriptora

Joaquim Molas, Historiador i teòric de la literatura catalana

Lluís Pasqual, Director de teatre

Rosa Regàs, Escriptora

Antoni Ros Marbà, Músic

Antoni Tàpies, Pintor

Miquel Valls, President del Consell de Cambres de Catalunya

Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets ciutadans,  ni en el funcionament de les institucions i dels serveis públics, ni en les relacions entre les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central.

En una situació de crisi econòmica i social, no s’ha produït cap problema ni en la convivència diària de la ciutadania ni en la unitat civil del poble de Catalunya.

Per contra, la sentència del Constitucional, crea una situació de conflicte que el nacionalisme espanyol ha estat perseguint durant quatre anys de manera calculada.

Subordinant-se als plantejaments involucionistes i catalanòfobs del PP, el Tribunal ha actuat políticament. Ha  pretès erigir-se en una mena de tercera cambra espúria. Uns pocs jutges dividits i desprestigiats han pretès invalidar el pacte assolit entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, aprovat per aquestes i referendat democràticament pel poble de Catalunya.

Aquesta sentència és una gravíssima perturbació. Però al seu darrere  hi ha, a més,  una gravíssima provocació.

És evident que hi ha un intent malèvol de la dreta espanyola que, generant aquest conflicte, vol en realitat liquidar el pacte constituent de 1978  en un sentit involucionista.

És evident també que es vol que això generi una situació de confrontacions a Catalunya, exasperant posicions, jugant amb enganys i divisions, propiciant una situació que permeti un nou designi assimilador contra Catalunya.

Això és intolerable. No es pot deixar passar. Per tal d’ impedir-ho, Catalunya ha d’unir-se.

Necessitem la unitat, expressada al Parlament i a la societat, de totes les forces polítiques i socials de Catalunya.

Necessitem la unitat  al voltant del President de la Generalitat i de les nostres institucions nacionals.

Qui vulnerés aquesta exigència  assumiria una greu  responsabilitat, perquè la unitat és una condició imprescindible per defensar amb eficàcia allò que ens pretenen negar.

Demanem una resposta massiva del poble per a manifestar-se  de manera cívica i democràtica al servei de Catalunya, de les nostres institucions i llibertats.

Demanem l’acció unida de les forces polítiques que defensen la Generalitat i l’autogovern, fins  a recuperar totalment el contingut de l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum.

Nou Cicle

dimarts 29 de juny de 2010

Un article d’Aglietta, una mica llarg, però interessantíssim:

S’està produïnt una convulsió única del capitalisme financer,  drogat pel deute, que va començar l’agost de 2007 i va tenir el seu primer paroxisme a la tardor de 2008. Hem entrat en el segon acte d’aquesta crisi. En el seu llibre sobre les crisis financeres en la història, Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff mostren que les crisis bancàries internacionals acaben gairebé sempre en una crisi dels deutes sobirans.

Les crisis sorgeixen en les anelles febles de l’economia mundial. Va ser l’Amèrica Llatina en la dècada de 1980, és la zona euro en l’actualitat. Perquè aquesta crisi s’interrlaciona amb una deficiència congènita de la zona euro des de la seva creació. No ens  hauria de sorprendre ja que és una unió monetària incompleta, i per tant fràgil.

És un dels fets més establerts de la macroeconomia internacional que una unió monetària no pot funcionar sense un mecanisme de coordinació fiscal. Alemanya va imposar passar per damunt i reemplaçar la necessària solidaritat per una norma uniforme de restricció pressupostària, el famós pacte d’estabilitat, que és arbitrari i insensible al context econòmic. Que aquesta regla s’hagi trencat davant el rescat dels bancs i que hagi traslladat la crisi als Estats és el menys que es podia esperar.

La zona euro pretén governar-se per regles més enllà de la gestió de la moneda, sent l’Eurogrup només un fantasma de coordinació intergovernamental. Ja hem vist amb Grècia que la regla pressupostària no ha impedit que es fes trampa. És aquí on s’ha desencadent la crisi. El 20 d’octubre de 2009, el nou ministre grec de Finances va anunciar que el dèficit no seria del 5% del producte interior brut (PIB) sinó del 12,5% (revisat més tard al 13,6%).

Des d’aquella data fins a principis de maig, els dirigents polítics de la zona euro, especialment els dirigents alemanys, han ofert un espectacle desconcertant amb  anuncis i contra-anuncis, amb encanteris i declaracions contradictòries, mostrant al món, i especialment a la comunitat financera internacional, fins a quin punt Europa no està governada. Com no sorprendre’s del fet que aquest espectacle hagi donat una oportunitat per als bancs d’inversió i els hedge funds anglosaxons per especular en un escenari de fallida grec i de disgregació de la zona euro?

Com no sorprendre’s que aquesta especulació repetida en diverses ocasions des de gener hagi acabat per enfonsar la confiança del conjunt dels inversors? A través de Grècia, és a la incoherència de la zona euro que s’adrecen els trets. És per això que l’euro ha estat atacat. La ironia és que aquesta relliscada es fins ara una excel·lent  notícia.

S’ha fet un error cardinal, que el pla de finançament de 110.000 d’euros per tres anys per Grècia no ha pogut dissipar. S’ha repetit el mateix error de 1982 pel club de creditors sobirans de Mèxic. Es nega que hi ha un problema de solvència, i es fingeix creure que hi ha un problema transitori de liquiditat. Aquest error va comportar la dècada perduda pel conjunt de l’Amèrica Llatina.

Els països han estat esgotats pels plans d’autoritat estèrils imposats pel Fons Monetari Internacional (FMI) per a preservar els bancs creditors. No va ser sinó al final de la dècada amb la iniciativa Brady, que els deutes es van reestructurar, que els bancs es van poder desfer dels seus deutes amb descomptes i que les economies van poder retrobar el camí del creixement.

Imposar a Grècia una austeritat aclaparadora pretenent que se’n sortirà tota sola en un context de recessió interna, d’espiral deflacionària i de previsió de creixement europeu, en el millor cas, molt feble, estableix una bomba d’efectes retardats que pot tenir un cost molt car per a Europa.

La manca de coratge polític, sobretot el confinament d’Alemanya en el seu egoisme esplèndid, ha portat a afirmar durant mesos: “No hi ha fracàs, no hi ha rescat, no hi ha sortida de la Unió Econòmica i Monetària“. Però la resposta política més prudent i justa, i també la més raonable en un context de crisi global, hagués estat reconèixer la necessitat d’una reestructuració del deute grec i organitzar un pla des del darrer trimestre de 2009. Un pla de reestructuració hagués reduit el cost d’un problema si s’hagués produit.

Un estudi realitzat pel Banc d’Anglaterra ha demostrat que un país que no arriba a cap acord amb els seus creditors pateix pèrdues de producció tres vegades més gran que els països on el deute s’ha reestructurat.

Una gran conferència amb la participació dels creditors privats hagués servit per definir els principis de la reestructuració. Aquest pla hauria estat més barat en el seu moment. Com a part de la reestructuració del deute, els bancs haurien pogut vendre amb descompte els crèdits sobre Grècia, que serien transformats en valors garantits per un fons europeu i adquirits per tots els inversors del món.

Al no considerar-se aquesta oportunitat, la zona euro s’enfronta al repte més difícil de provar la seva credibilitat. El contagi ha afectat els títols del deute públic dels països més fràgils (Portugal, Espanya) o dels ja més endeutats (Itàlia) de la zona euro amb la complicitat activa de les agències de qualificació, les quals no estan disposades a repetir la seva desastrosa actuació com en la crisi de les subprime.

En el clima de fuga dels inversors vers la qualitat, és a dir, cap els Bunds alemanys i els bons del Tresor dels Estats Units, la negació dels ministres de finances dels països afectats pels atacs especulatius ha estat patètic.

Ha sigut necessari que els governs de la zona euro actuïn obligats per la por al contagi en tots els mercats de capital del món i que els líders dels EUA i el FMI els hi recordessin les seves responsabilitats per a que reaccionin amb l’escala necessària per fer front a la crisi sistèmica.

El desplegament de recursos d’emergència (60.000 milions d’euros) i de garanties governamentals associades (440.000 milions d’euros) ha estat molt important per permetre que un nou organisme financer recapti fons en el mercat per comprar el deute públic dels països fràgils. Es complementa amb un suport operacional immediat del FMI de 250.000 milions d’euros i per la inversió del Banc Central Europeu que a partir d’ara acceptarà comprar títols públics en el mercat secundari.

Aquesta és una excel·lent iniciativa que no posa en qüestió la seva independència, que acompanya les polítiques de consolidació fiscal mitjançant la reducció de la taxa dels bons i no té impacte sobre la inflació en un entorn dominat per les forces de la deflació, sobretot perquè aquestes intervencions es poden esterilitzar si és necessari.

Però hem d’anar més enllà i posar la immediatesa de les turbulències financeres i la resposta de les autoritats monetàries en la llarga crisi d’Europa. Per ara, aquesta resposta només fa referència a la preservació de la liquiditat del mercat, garantint que els terminis per als pagaments dels Estats deutors seran respectats.

No es tracta de preservar els bancs que han posat les finances públiques en la desastrosa situació que deplorem! Gestionar al llarg del temps la solvència dels deutes públics i privats i retrobar els camins de creixement són els desafiaments que plantegen problemes a les institucions i a les finalitats polítiques, encara més considerables.

Els països de la zona euro s’enfronten a una contradicció insoluble si no canvien el seu enfocament vers la política econòmica. En la seva recerca històrica, Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff van trobar que hi ha un llindar crític al voltant d’un deute públic que arriba al 90% del PIB. Més enllà d’aquest llindar, la tendència de creixement posterior és la meitat del que era abans de la crisi i que ha fet augmentar el deute. Una majoria dels països de la zona euro han assolit o superat aquest llindar a finals de 2011.

No obstant això, alguns països de l’espai d’influència germànica, els Països Baixos, Àustria i, en primer lloc, Alemanya se situaran per sota d’aquest llindar. La consideració de l’interès col·lectiu de la zona euro, sent la millor condició per a satisfer els seu propi interès, voldria que el grup de països on el deute no és troba en un estat crític perseguissin polítiques de suport a la demanda.

De fet, es tracta d’ajudar al grup de països condemnats a la consolidació fiscal per aconseguir un creixement suficient d’almenys un 2% per esperar revertir el deteriorament de les seves finances i per evitar que aquests països no arrosseguin a la baixa a tota la zona euro.

En qualsevol cas, la zona euro no pot sobreviure sense un mecanisme de transferències fiscals entre els països. En aquest sentit, la creació d’un Fons europeu per multilateralizar la solidaritat seria una innovació útil.

Pel que entenem de les intencions dels governs, això no és el que succeirà. La trampa suïcida és voler reduir el dèficit públic per sota del 3% del PIB i el deute públic fins al nivell mític del 60% del PIB en tan sols tres o cinc anys. L’exemple dels Estats Units després de la Segona Guerra Mundial mostra que es pot reduir els nivells de deute molt elevats.

Però es requereix de deu a quinze anys, el suport del Banc Central i un creixement constant. Al contrari, allò que significa la revisió del Pacte d’Estabilitat és la reducció generalitzada de la despesa pública que condueixi a una delfació competitiva.

Aquesta és l’extensió a tota la zona euro de les polítiques que Alemanya va aplicar després de les reformes Schröder durant els primers anys de la dècada del 2000.

Aquesta política li ha permès mantenir la seva economia per l’excedent extern obtingut gràcies al suport dels socis europeus (el 75% del superàvit el 2008 es va produir a Europa, segons el Bundesbank), gaudint d’una orgia de deute privat en els països que han encoratjat l’especulació immobiliària per tots els mitjans. Però precisament aquest endeutament privat és enorme.

A finals de 2007, el deute privat va arribar al 335% del PIB al Regne Unit i al 317% a Espanya, contra el 200% a Alemanya i el 196% a França. Els esforços per reduir-la van conduir a la sobrecapacitat de la producció i a una devallada de les inversions empresarials, a l’augment de la desocupació, a l’estancament o caiguda dels salaris i a l’augment dels estalvis familiars.

Per això es dedueix que el sector privat és incapaç de compensar l’austeritat fiscal en els països on aquesta ha de ser dràstica, com a Portugal, Espanya, Irlanda o Itàlia. També la zona euro està amenaçada de caure en la mateixa trampa que el patró or els anys 1932-1936 després de la devaluació de la lliura esterlina el setembre de 1931: el cercle viciós de la deflació, la recessió i l’augment del valor real dels deutes. Aquest fenomen és més preocupant que el canvi de la tendència de creixement dels tres grans països de la zona euro que han patit una desacceleració després de més de quaranta anys, Itàlia ha arribat fins i tot a un estancament.

Si cap component de la demanda interna manté el creixement, la política de consolidació fiscal està condemnada al fracàs a menys que la demanda externa sigui capaç de prendre-li el relleu. De fet, els exemples dels països escandinaus després de la crisi financera de 1991, i el Regne Unit després de la sortida de la lliura esterlina del Sistema Monetari Europeu (SME) el setembre de 1992, mostren que la recuperació d’aquestes economies i la consegüent reducció del deute públic són conseqüències de la devaluació profunda de les monedes d’aquests països.

Per tant, cal una considerable depreciació de l’euro, és a dir, aproximadament 1,20$ per 1€, mantenint el canvi en un àmbit competitiu (1,2-1,3), a més d’una apreciació de les monedes asiàtiques contra el dòlar, per crear un xoc positiu de demanda vigorosa i perllongada per posar en marxa a continuació un creixement autosostenible.

No obstant això, aquestes són només les condicions inicials de la recuperació d’un creixement. Contràriament a la hipòtesi vigent en les institucions europees, el que va comportar el fracàs total de la famosa estratègia de Lisboa anunciada el 2000, l’eficàcia de les polítiques estructurals a llarg termini no és independent de la dinàmica de la gestió macroeconòmica.

A més, ambdós tipus de polítiques no es poden deixar per separat a la discreció de cada govern en una unió monetària.

Si volem evitar que la divergència dels països condueixi a la desintegració, es requereix una profunda reestructuració dels pressupostos per a que siguin compatibles entre el conjunt d’Estats membres.

El projecte mobilitzador no pot ser un altre que una cooperació estreta en la posada en comú dels recursos humans i tecnològics per posar-se al capdavant d’una onada d’innovacions que comportaran un estalvi d’energia, l’impuls de les energies renovables, la protecció del medi ambient i la reducció dels costos de la salut. També cal fer beneficiaris al màxim nombre de països emergents que es convertiran en la punta de llança del creixement mundial.

Tot plegat implica allunyar-se de la comptabilitat pressupostària i reestructurar, a la vegada, els ingressos i les despeses. No cal posar l’accent en la necessitat d’ampliar la base tributària i eliminar totes les exempcions amb l’únic objectiu de ser clientelista. També cal crear incentius per a la reorientació de la inversió. L’eina principal és la creació d’un impost sobre el carboni creixent a tot Europa, els ingressos del qual han de dedicar-se en part a la inversió en recerca i desenvolupament i a reduir els costos laborals.

Aquest impost ha de ser complementat per subsidis i regulacions per afavorir la renovació urbana. La modificació del pressupost europeu i l’augment dels seus recursos cap a la promoció del creixement verd suposaria un gran impuls.

Finalment, l’experiència escandinava ho mostra clarament, la inversió pública en educació i recerca ha d’esdevenir una prioritat absoluta. Són capaços els governs europeus d’aquest aggiornamento? Malauradament no hi ha res que ho faci preveure.

Font:

http://www.lemonde.fr/opinions/article/2010/05/17/la-longue-crise-de-l-europe-par-michel-aglietta_1352823_3232_1.html

Un bon  article de

No ha estat només Zapatero. Els governs europeus, sense excepció, s’han notat, amb més o menys intensitat, la pistola al pit. Eren els mercats financers, mentre xiuxiuejaven a l’orella dels encanonats: “Vostès no ens acaben d’inspirar prou confiança: o emprenen un ajustament draconià, que suposi abaixar el dèficit al 3% per al 2013, o els enfonsem ara mateix en la misèria“. No hi fa res que aquesta veu coral inclogui els tons dels derivats financers més opacs, dels productes especulatius de destrucció massiva. No hi fa res tampoc que aquests productes hagin estat el desencadenant de la crisi ni que el consegüent pagament públic dels rescats bancaris hagi contribuït greument a l’increment dels dèficits estatals. L’acceptació incondicional i silenciosa dels governs fa pensar en la sort de l’ostatge, obligat a fer bondat i abocat a la síndrome d’Estocolm.

ANDRÉ BORG, MINISTRE SUEC de finances, ha gosat descarar-se i assenyalar les “manades de llops“. I Felipe González, no gens suspecte de radicalitats, ha apuntat la recepta: “El sistema financer [...], que ens ha portat a aquesta catàstrofe, ha de ser regulat i controlat. La paradoxa es fa cada vegada més xocant per a tothom: els seus errors [dels actors financers] ens han portat a les operacions de rescat i, ara, ataquen els governs pels desequilibris que aquests rescats han provocat. S’ha de canviar el funcionament d’aquestes institucions, d’aquests fons sense control, d’aquestes figures plenes de fum i mentida“.

SEMBLA CLAR QUE ELS GOVERNS, avui, han de fer, de manera inexcusable, el camí de l’ajustament. Però també és cert que no hi ha una sola manera de fer-ho i que podria fer-se de maneres més flexibles i progressives, que no frenessin la incipient represa, compatibles amb un paper públic dinamitzador, favorables a l’increment de l’ocupació i la demanda. Podria fer-se en uns altres terminis, sense els greus costos socials que causen les urgències imposades pels mercats financers.

JOHN MAYNARD KEYNES ens havia ensenyat a manejar el dèficit i a constatar que, dins de l’economia de mercat, era possible un predomini suficient de la política; que era viable un capitalisme regulat, capaç de compensar la llei del més fort, d’atendre els drets bàsics de les persones, de construir una societat basada en la llibertat i alhora en la justícia. Això va donar lloc a l’Estat de benestar, amb el qual l’Estat de dret, la democràcia, va guanyar un elevat grau de legitimitat a Europa: a més de ser la garantia d’una persona, un vot, havia esdevingut també l’eina de la redistribució de la riquesa, de la igualtat d’oportunitats, de la protecció social. Va ser l’era gloriosa de la socialdemocràcia europea.

AMB LA REVOLUCIÓ TECNOLÒGICA, però, l’economia ha saltat de l’àmbit estatal a l’àmbit global. És a dir, de la regulació a la desregulació i a la jungla, sense cap mena de governació democràtica, on impera la llei del més fort sense pal·liatius. Aquesta és la realitat que mostra l’espectacle dels govern democràtics de tots els colors encanonats contra la paret. Entre els quals, els governs d’esquerra, desposseïts del seu discurs regulador. En aquest cas, el buit narratiu és colossal i insuportable. Tothom, de grat o a desgrat, pot assumir restriccions, però ningú que no sigui un cínic no pot assumir la liquidació de tot horitzó desitjable. No és el cas d’ara, però el mutisme que produeix la mordassa financera fa que ho sembli.

CAL TORNAR EN SI I RECUPERAR LA VEU. I dir ben clar que no podem limitar-nos a obeir el dictat dels mercats financers, sinó que afegim a aquest imponderable un discurs i unes polítiques que van més enllà, superadores d’aquest estat de coses: la culminació urgent de la Unió Europea i l’impuls d’una convergència global, amb els altres grans poders regionals del món, per tal d’establir un grau suficient de governació global, destinada a recuperar la preeminència de la política democràtica sobre l’economia, la preeminència de la responsabilitat moral sobre el cinisme. En primera instància, és un desafiament a l’esquerra, al socialisme democràtic. Però no tan sols: és també i sobretot un desafiament a la democràcia mateixa.

La primera setmana d’agost de 1936, Carlo Rosselli ja era Barcelona per a combatre el franquisme. Va organitzar una columna militar italiana on s’agruparen anarquistes, socialistes i republicans del moviment “Justícia i Llibertat”, que varen combatre al front d’Aragó.

El nostre amic Valdo Spini presentà fa uns anys a Roma el llibre “Carlo Rosselli e la Catalogna antifascista.” La seva intervenció, traduïda al català, fou editada per la Fundació Campalans:  “Carlo Rosselli a Catalunya, per què?”

Carlo Rosselli i el seu llibre “Socialisme liberal” fascinaven a l’Ernest Lluch.

He estat un parell de dies a Istambul, en una reunió conjunta de les comissions política i de cultura de l’Assemblea parlamentària euromediterrània. Discussions sobre el  conflicte del Pròxim Orient, en una de les poques instàncies que manté encara la presència simultània de palestins i israelians. Encara no s’havien produït les darreres morts a mar obert, que probablement haurien fet impossible la discussió mateixa. Moments desoladors, quan no es veu cap sortida possible a l’espiral de por, odi i violència en un conflicte que  perjudica greument el desenvolupament de la Unió del Mediterrani (la reunió del 7 de juny a Barcelona ha estat ajornada) i que pot marcar tràgicament el nostre avenir comú.

Únic element esperançador de l’encontre: la vitalitat i l’optimisme dels nostres interlocutors turcs. Istambul, que aquest any és la capital europea de la cultura, està esplèndida i dóna la impressió  d’estar ben gestionada i d’acarar el futur amb empenta. “No sé si convé a Turquia entrar o no a la Unió europea“, ens va dir un dels nostres interlocutors, “però sí que em consta que el procés de negociació ens convé, perquè ens estimula i impulsa les reformes“. He tornat d’aquest encontre més convençut  que abans sobre el fet que l’adhesió de Turquia a la UE seria beneficiosa no sols per aquell país sinó també, i potser sobretot,  pel conjunt europeu.

He il·lustrat aquesta nota amb una petita meravella que ve a tomb. El pintor venecià Gentile Bellini passà un any i mig, entre 1479 i 1481 , arran de la signatura de la pau entre Venècia i els turcs,  a la cort otomana de Mehmet II. Ultra el retrat del sultà, reproduït fins l’excés a Turquia, i altres pintures i dibuixos,  féu aquest retrat d’un jove escriba, un dibuix acolorit amb aquarel·la,  que em sembla la millor icona possible del diàleg i del desitjable mestissatge cultural entre l’est i l’oest del nostre mar comú.

Un crític britànic, Graham Dixon,  comentà així aquest retrat: “Un musulmà estudia; un venecià cristià l’estudia a ell mentre estudia – la imatge és la destil·lació d’un moment de pau, de perfecta amistat.”  Pamuk ha escrit que “aquest retrat atribuït a Bellini ens allunya de les disputes i les preocupacions erudites sobre la correcció política i ens parla amb extraordinària elegància de la relació entre Orient i Occident en el sentit més humà.” Tant de bo simbolitzés el nostre avenir mediterrani.