Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • Un editorial de Nou Cicle: El míting del Raval, més que una sorpresa

    Publicat per Raimon Obiols | 2 December, 2011


    Imprimir Imprimir

    Si una paraula era freqüent en els comentaris que se sentien a la sortida del míting del Teatre del Raval en el que Joan Ignasi Elena es presentà com a candidat a la primera secretaria del PSC, aquesta era la paraula “sorpresa”. És cert: l’acte va sorprendre, i molt.

    Va ser sorprenent l’assistència tan nombrosa, amb el teatre ple de gom a gom, de gent vinguda – sense autocars! – d’arreu de Catalunya.

    Va sorprendre l’edat dels nombrosos assistents, entre els que els joves i els molt joves eren majoria.

    Va sorprendre el contingut polític de les intervencions dels que van parlar en el míting, també joves i molt joves en la seva gran majoria. Parlaren – com assenyalà la crònica de l’endemà a La Vanguardia – de “rebel·lia, passió, valentia, ambició i canvi”, composant “una mena de melodia del nou socialisme que vol representar Elena.”

    Hi ha una nova generació socialista que ha fet una passa endavant i comença a parlar alt i clar. Amb un discurs autèntic, positiu, entenedor, sense concessions a les frases fetes i als tòpics, amb continguts i propostes polítiques i organitzatives concretes i constructives, que seran debatudes en el 12è Congrés del PSC.

    Parlant del congrés, Joan Ignasi Elena va dir una cosa que compartim: “No pot ser un congrés d’una victòria pírrica forjada des de càlculs més o menys simplistes i endogàmics. Ha de ser un congrés d’una àmplia victòria política. D’una àmplia victòria forjada des de les idees i els projectes, perquè la nostra principal i generosa prioritat ha de ser la de ser més i més poderosos portes enfora i no portes endins”.

    “El nostre gran adversari”, va afegir Joan Ignasi Elena al final de la seva intervenció, “és l’apatia, la tendència a pensar que davant la crisi de valors i la complexitat del  moment hi ha poca cosa a fer i que, per tant, està justificat resignar-se i quedar-se aixoplugat en les unanimitats.”

    Estem segurs que, en aquest sentit, el míting del Teatre del Raval i les propostes que Joan Ignasi Elena i els altres set intervinents van avançar,  signifiquen un estímul positiu i indispensable, de cara a l’àmplia victòria col·lectiva, portes enfora i portes endins, que desitgem que es produeixi en el 12è Congrés del PSC.

    Una cosa, en tot cas, ja és clara en aquests moments. Aquest míting del Teatre del Raval no ha estat solament una sorpresa, sinó molt més. Ha estat el començament d’una història.

    Categoria: Política catalana, Socialisme | Sense Comentaris »

    Una nova política

    Publicat per Raimon Obiols | 24 November, 2011


    Imprimir Imprimir

    Al nostre país, a Europa i al món estem vivint una crisi econòmica, política, social i ecològica. La inquietud econòmica i el malestar social i polític estan creixent. La gent percep la reducció dels marges d’acció dels governs enfront del poder global dels mercats financers. Davant l’omnipotència de l’economia global sobre la política democràtica es genera una crisi de confiança, estimulada pels poderosos.

    L’antipolítica que aquests fomenten vol desactivar la participació de la ciutadania, paralitzar-la, fer-la apàtica i incapaç d’actuar en els afers públics.

    La distància entre societat i política augmenta també a causa de lògiques partidistes desarrelades, aïllades d’una societat que contempla l’espectacle de la política mediatitzada i s’exaspera davant la denigració permanent entre els contrincants electorals.

    Però, al mateix temps,  la crisi genera noves energies i percepcions en la societat. Augmenta la consciència que la sortida de la crisi no significarà un retorn a la situació anterior, sinó una transició cap a una nova època.

    Creix l’anhel de noves respostes contra la omnipotència de les finances globals, contra la manipulació mediàtica dels poderosos, contra la corrupció i la confiscació de la política en poques mans,  en nom de solucions tecnocràtiques o d’emocions identitàries.

    Creix la convicció que la superposició de les crisis actuals – econòmica i social, ecològica i política – podria significar una greu regressió, en termes de fractura social, inseguretat,  deteriorament de la democràcia, exacerbació populista i autoritarisme, si no es generen les respostes adequades.

    Aquestes respostes no poden venir sols de la indignació i de la protesta, per necessàries que aquestes siguin, ni tampoc de la retòrica de les falses solucions simplistes, sinó de la formació de majories conscients que impulsin programes viables de progrés. Aquests  programes necessiten nous instruments i nous mètodes d’organització i acció.

    Necessitem estructures més eficients i obertes, que pensin i impulsin la transformació de la societat en sintonia amb les seves energies i tendències més positives. Necessitem una reapropiació cívica de la política com a condició essencial del projecte socialista. Hem de desenvolupar nous models d’organització, acció i comunicació, capaços de pensar, acompanyar i orientar els canvis, en les seves dimensions econòmica i social, cultural i ecològica, no únicament política.

    Per això la innovació radical de les formes d’organització, comunicació i acció polítiques és un repte urgent i fonamental.

    Categoria: General | Sense Comentaris »

    El partit del futur

    Publicat per Raimon Obiols | 23 November, 2011


    Imprimir Imprimir

    En les aportacions a l’actual debat socialista hi ha una coincidència bastant àmplia, no sols sobre la necessitat d’una renovació sinó sobre les característiques desitjables del PSC del futur. Una companya les va resumir en un article: el nou PSC, escrivia, ha de ser “amable, digital, modern, jove, obert, d’esquerres, catalanista, global, social i innovador”. [i]

    Són objectius que compartim. Es tracta de desenvolupar-los concretamxent, de traduir-los en propostes a realitzar. Això requereix una renovació ambiciosa i efectiva.

    En l’altre extrem, tenim clar el model de partit que rebutgem. És el descrit pel responsable d’un partit europeu: “De cada quatre afiliats, un és un càrrec electe, dos treballen al seu servei, i el quart és un militant”.  Un partit socialista no pot reduir-se a unatecnoestructura professionalitzada, on s’organitzen jeràrquicament persones que fan o volen fer “carrera política”.

    Aquesta deriva ignora la importància vital que té, per a tot partit socialista, la militància social, la participació d’aquesta en la vida del partit i la funció de la societat civil en una estratègia general de canvi.

    La qüestió que es planteja, aleshores, és com avançar en una dinàmica efectiva que ens apropi al model desitjat i eviti el que rebutgem.

    El congrés del partit ha de prendre acords per avançar vers el model que desitgem. Però els acords congressuals no signifiquen una solució automàtica.  Calen, a més, dues altres coses: 1/  El convenciment col·lectiu sobre els canvis a introduir i les rutines i inèrcies a superar, 2/ Un projecte concret, intel·ligent i dinàmic, d’innovacions a realitzar progressivament, entre tots i totes,  utilitzant a fons tota la generositat i l’energia plural del partit.

    El  Congrés del PSC ha de ser un punt de partida que defineixi els objectius, instruments, projectes i mètodes de la renovació. A partir d’aquest full de ruta hem de posar tota la nostra intel·ligència col·lectiva i tota la nostra energia al servei  d’un “nou començament” del PSC.

    L’objectiu central ha de ser que el partit esdevingui una gran organització sociopolítica del segle XXI, amb els projectes, mètodes i instruments que requereixen els reptes i tendències actuals, en un període de crisi i de transició cap a una nova època i cap a una nova política.

    Categoria: Política catalana | Sense Comentaris »

    Sobre el català a la UE

    Publicat per Raimon Obiols | 17 November, 2011


    Imprimir Imprimir

    Fa unes setmanes em vaig assabentar, llegint la premsa, que uns eurodiputats catalans havien presentat una esmena a un informe sobre les negociacions d’adhesió de Croàcia a la UE, en la que es demanava el reconeixement oficial del català a les institucions europees. La notícia em va sorprendre i vaig pensar que es creava un mal precedent, perquè en aquest tema sempre hem actuat units, i les passes endavant que fins ara s’han aconseguit, que no s’han de menystenir, han estat degudes a la força d’uns plantejaments comuns.

    Pocs dies després, llegint una “notícia” de l’Agència Catalana de Notícies, que alguns mitjans van reproduir, vaig comprendre els motius que hi havia darrere d’aquesta iniciativa: “Obiols i Vidal Quadras votaran contra el català al Parlament europeu“, s’hi llegia.

    Vaig sentir aquesta falsedat com una agressió inqualificable. La veritat és que sempre he votat i sempre votaré a favor del reconeixement de la nostra llengua en el Parlament europeu i les altres institucions europees. El fet que s’estigui en campanya electoral no justifica les mentides ni les amalgames odioses.

    Vam veure de seguida que la esmena no progressaria. Per a que el combat pel català avanci a Europa hi ha dues condicions necessàries: que la reivindicació sigui políticament unitària i no partidista, i que sigui jurídicament solvent i impecable. Cap d’aquestes condicions es complien. En primer lloc,  la Maria Badia i jo havíem estat deliberadament marginats. En segon lloc, l’esmena no seria admesa, perquè no tenia una relació directa amb l’informe sobre Croàcia ni era de competència de la Comissió d’Afers Exteriors. Els serveis jurídics del Parlament i la presidència de la Comissió han confirmat la nostra temença. No vaig voler entrar en polèmiques que considero contraproduents i lamentables, i vaig limitar-me a dir que si l’esmena era presentada, hi votaria a favor.

    Amb iniciatives així es fa més mal que bé. Potser alguns en treuen profit, presentant-se com “els patriotes” i pintant els altres com “els traïdors” (encara que més aviat penso que a aquestes alçades ja no enganyen ningú).

    Però  no és això el que em preocupa, sinó el fet que per aquest camí partidista, la causa del català a Europa en comptes d’avançar retrocedirà. Aquest combat, que no és fàcil, només podrem guanyar-lo si avancem d’una manera unida en el terreny polític i seriós en el terreny jurídic-parlamentari.

    Comunicat del PSC: Els socialistes catalans al Parlament Europeu sempre hem votat i votarem a favor de l’oficialitat del català.

    Categoria: General, Politica europea, Política catalana | 3 Comentaris »

    Emma Riverola: Ja està, Ernest

    Publicat per Raimon Obiols | 21 October, 2011


    Imprimir Imprimir

    S’ha acabat. Tard, molt tard per a tu i per a tants innocents que han mort durant dècades de terror. Però per fi ha arribat. El final que tant vas desitjar. El comunicat de la banda terrorista està esquitxat d’aquestes paraules que tu també utilitzaves, com democràcia, esperança, responsabilitat, llibertat, pau, justícia. ¡Però que diferents es llegeixen sota l’anagrama d’ETA! Al repassar-les, un embull d’emocions es recargola al ventre. L’alegria gairebé incrèdula d’aquesta fi tan anhelada s’impregna de la tristesa dels que, com tu, van caure pel camí. És impossible no pensar en les parelles, en els fills, en els amics, en tants que van estimar i van perdre i que han seguit endavant. Aquells que plantant cara al dolor, a la por i a les burles dels arrogants assassins han fet l’heroïcitat de, simplement, seguir vivint a la seva terra, dignificant-la amb la seva pacífica resistència.

    El comunicat diu que el camí no ha estat fàcil. Ben cert. El van cobrir de sang. Però per sobre del terror hi va haver els que, com tu, no van acotar el cap. A tu et van fer callar, però no la teva voluntat ni el teu esperit. Ara arriba el moment dels valents. D’aprendre a mirar-se als ulls i menjar-se l’odi per seguir vivint. Per no envilir-se amb la venjança. Però abans, abans de passar definitivament la pàgina de la història, un silenci per totes les paraules que avui Ernest Lluch no ens pot escriure.

    Emma Riverola

    El Periódico

    Categoria: General, Semblances | Sense Comentaris »

    En record de Maria Aurèlia Capmany: Per un nou compromís col.lectiu

    Publicat per Raimon Obiols | 19 October, 2011


    Imprimir Imprimir

    Deia Maria Aurèlia Capmany: “No m’identifico amb aquest intel·lectual titubejant entre el risc del compromís i el desig d’absolut, etern adolescent, que fuig davant del compromís que l’apropa a la realitat de l’existència. Per a mi, són més importants les circumstàncies de la vida, per ambigües, contradictòries, incòmodes que siguin, que el desig d’absolut”.

    És l’actitud inversa a la dels intel·lectuals que havien restat enfilats a la seva immaculada torre de vori durant l’apoteosi del feixisme a Europa. I és una actitud que, en el seu cas, no va lliscar tampoc cap a l’extrem contrari, on havien caigut alguns intel·lectuals “compromesos” a la postguerra mundial: la pèrdua de sentit crític davant de l’estalinisme, és a dir, el “compromís” que se supedita al dogma i que anestesia la consciència.

    Lluny de tot absolut -on es cova sempre, per activa o per passiva, l’ou de la serp-, el compromís col·lectiu de la ciutadania és avui una necessitat imperiosa. Som en un nou i inèdit context d’abast global que té, tanmateix, velles i temibles ressonàncies: profunda crisi del capitalisme, predomini de les respostes de dretes, gravíssimes conseqüències socials, reaccions xenòfobes, populisme antipolític i antidemocràtic…

    El moviment dels “indignats” i l’ampla solidaritat ciutadana que ha desvetllat, així com la seva proliferació global, és, en canvi, una prometedora novetat.

    És la constatació, un cop més, que la injustícia desvetlla invariablement una revolta i una exigència col·lectiva que vol i anuncia un món en què la dignitat humana no sigui escarnida.

    Cal que el sistema democràtic i sobretot les formacions d’esquerres estiguin a l’altura tant de la gravetat del moment i dels perills que comporta com de la nova i vella esperança que hi neix; que estiguin a l’altura d’unes noves generacions més preparades que mai i que, en conseqüència, són més exigent que mai. Cal que, plegats, siguem capaços d’avançar cap a un NOU COMPROMÍS COL·LECTIU.

    Un compromís que ha de comportar:

    1. La reforma del sistema democràtic, perquè esdevingui més transparent, més net, més proper i accessible, més participat per la ciutadania, amb les noves possibilitats democràtiques que les noves tecnologies permeten i amb la introducció de mecanismes d’autogestió ciutadana.

    2. La regulació democràtica de l’economia global, mitjançant l’establiment de les instàncies democràtiques globals que ho han de fer possible, entre les quals una Unió Europea forta i solidària; així com una concertació global entre les unions continentals i els països emergents, disposada a embridar les finances globals i a posar l’economia al servei de la humanitat.

    3. Una Catalunya de nou pionera, avançada de les millors causes humanes, capaç d’integrar la diversa majoria del poble en un mateix projecte de ciutadania, llibertat i de justícia; una Catalunya amb un ple autogovern i amb la seva llengua definitivament salvada; una Catalunya lliure, federativa, europeista i altermundista.

    Això ens ha de permetre avançar cap a aquell altre món que volem i que sabem possible: un món reequilibrat, sense fam i en pau, respectuós amb el medi ambient i sostenible, cada dia més democràtic, culturalment divers, amb dones i homes iguals i lliures, responsables, austers, capaços de felicitat.

    NOU CICLE

    Octubre de 2011

    Categoria: General, Política catalana, Semblances | 1 Comentari »

    Europa en perill

    Publicat per Raimon Obiols | 14 September, 2011


    Imprimir Imprimir

    Aquest matí, en el Parlament europeu, Jan Vincent Rostowski, ministre de finances de Polònia (el país que aquest semestre presideix la Unió europea), ha evocat la sessió de l’Assemblea nacional francesa del  juliol de 1792, en la que, davant l’amenaça de les tropes austríaques i prussianes, els diputats aprovaren la declaració “Ciutadans, la pàtria està en perill”.

    “De la mateixa manera”, ha dit Rostowski, “hem de dir avui que Europa està en perill: si s’ensorra l’eurozona, la Unió Europea no sobreviurà molt temps.”

    El final de la seva intervenció no ha estat menys dramàtic: “Ahir em vaig trobar un amic a l’aeroport que em va dir: ‘aquestes crisis s’acaben sempre amb guerra; estic pensant en anar-me’n als Estats Units’”.

    Tal vegada el to del ministre polonès estava dictat no sols per la gravetat del moment sinó per la seva particular  biografia, però el cert és que ningú li ha dit avui a la cambra que exagerava. Tothom és conscient que la situació europea és la pitjor, d’ençà que començà l’aventura col·lectiva de la unió.

    La crisi segueix, en un panorama inquietant, incert i complex;  s’acumulen les vacil·lacions, les divergències i retards. Davant d’uns mercats movent-se ràpidament, en temps real, les respostes polítiques dels governs són lentes i confuses. La desorientació és evident, mentre els crits d’alarma es repeteixen. Jacques Delors va dir, el 18 d’agost, que “l’euro et l’Europe sont au bord du gouffre.”  Ahir,  Felipe González va dir el mateix:  “la UE està al borde de un abismo irreversible.” Quan Europa està en perill, dir-ho no és donar mostres d’alarmisme sinó de lucidesa.

    El més greu problema de fons ha estat assenyalat des de fa anys, d’ençà de l’establiment de l’euro i, sobretot, després del fracàs del projecte de Constitució europea. Ha estat repetit en la major part de les intervencions d’avui en el Parlament europeu. Tenim una moneda única sense un govern econòmic comú, amb tot el que això significa (significaria) de capacitat de govern, d’harmonització pressupostària, de convergència fiscal, de solidaritat entre els Estats; de possibilitat real de  donar respostes a la crisi, amb polítiques de rigor i d’estimul. Tant les opinions públiques com “els mercats” perceben aquesta impotència dels governs.

    No hi ha únicament a Europa un problema financer i econòmic, amb les seves coneqüències socials. Hi ha, sobretot, un gravíssim problema polític. Cal més Europa. Si no s’avança decididament cap a una federalització econòmica, financera i fiscal, cap a una unió política  reforçada, Europa s’encaminarà indefectiblement cap a una desestabilització creixent, amb conseqüències dramàtiques. Potser l’amic del ministre polonès s’alarma en excés i la crisi no acabarà en guerra. Però que vindran temps molt amargs a Europa si no hi ha un nou impuls federalitzador és, em sembla, un pronòstic segur.

    Categoria: Parlament europeu, Politica europea | 2 Comentaris »

    PSC: Un nou projecte, amb modèstia i ambició

    Publicat per Raimon Obiols | 18 June, 2011


    Imprimir Imprimir

    Mirem les coses cara a cara i diguem les coses pel seu nom. Al nostre país, a Europa i al món estem vivint una molt greu crisi econòmica, política, social, cultural i ecològica. La inquietud i el malestar són molt grans, i estan augmentant. Hi ha una crisi de desconfiança estimulada per sectors poderosos que fomenten l’antipolítica. Si no es generen les respostes adequades es pot produir una regressió en termes d’anomia social, deteriorament de la democràcia.  exacerbacions populistes i nous autoritarismes.

    Al mateix temps, creixen noves energies en la societat, l’anhel de noves respostes contra la omnipotència de les finances globals, la manipulació mediàtica dels poderosos, la corrupció i la confiscació de la política en poques mans.

    Aquestes respostes no vindran sols de la indignació i de la protesta, per justes que aquestes siguin. Són fàcilment manipulables, com hem vist aquests dies a Barcelona, i poden servir a una dreta que a tot Europa fa de bomber piròman, amb mesures de restricció dels serveis i bens públics i polítiques fiscals al servei dels més rics.

    Calen majories conscients que impulsin programes de progrés, seriosos, viables i honestos. Les crisis actuals validen les solucions de caràcter progressista. Els països del nord d’Europa mostren que és possible una economia eficient, amb dèficits limitats, una fiscalitat més justa, serveis públics de qualitat i escasses desigualtats. Però cal convèncer de la necessitat de tirar endavant polítiques majoritàries de progrés.

    No és fàcil. Ara, a Itàlia, sembla que comença el final de Berlusconi. Però aquest ha estat possible a causa d’un sistema creat a redós dels errors i divisions dels sectors polítics i socials de progrés. Un sistema que Rafaelle Simone ha anomenat el “monstre dolç”:

    A Itàlia ha funcionat durant onze anys i ja veurem quan durarà. En tenim casos més a prop: al País Valencià sense anar més lluny. En poden venir d’altres. No es tracta d’esgrimir la “por a la dreta”, es tracta de dir que si no ens espavilem i no ens aliem en un nou projecte comú,  tenim el “monstre dolç” a la cantonada.

    Els partits de l’esquerra i el centre-esquerra s’han de posar les piles i s’han d’obrir, amb nous mètodes i instruments, nous programes nacionals i, cada vegada més, europeus, impulsant la millora de la societat en sintonia amb les seves energies i tendències més positives. Els “indignats” pacífics i tots plegats hem d’impulsar, acompanyar i orientar positivament els canvis cap a una nova època, en les seves dimensions econòmica i social, cultural i ecològica, no únicament política. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana, Socialisme | 2 Comentaris »

    Editorial de Nou Cicle: Els electes no es toquen. Indignats, alerta!

    Publicat per Raimon Obiols | 16 June, 2011


    Imprimir Imprimir

    Les urnes no es toquen. Els diputats i diputades que en surten tampoc. Encarnen la voluntat de tots els ciutadans i ciutadanes que els han volgut votar. I aquesta suma de voluntats val més que qualsevol altre representació. Més, per descomptat, que la de qualsevol ciutadà individual que es pugui sentir imbuït de la veritat, sobretot si pretén imposar-la als altres i no diguem si intenta imposar-la als propis representants del poble. I val més també que la voluntat majoritària de qualsevol assemblea. L’assemblea és una bona pràctica col·lectiva, és la lliure posada en comú, és la capacitat de diàleg, és el debat que permet aclarir idees i avançar en les propostes, és el bressol de la democràcia. Res, però, no representa la voluntat ciutadana com els diputats i diputades electes.

    Poden fer-ho millor o pitjor, amb la celebració d’eleccions primàries o sense, mitjançant un sistema electoral proporcional o majoritari, amb llistes obertes o tancades, vinculats o no a una circumscripció de proximitat, amb un grau alt o baix d’acompliment dels seus compromisos, amb o sense una relació constant i articulada amb els seus electors… Tot això sempre és objecte de millora. I, entre nosaltres, corre pressa millorar-ho. La pròpia salut de la democràcia exigeix fer-ho sens demora. Sempre, però, els diputats i diputades electes són els representants de la voluntat ciutadana.

    El Parlament de Catalunya el va tancar en Franco. Ell i els poderosos que li feien costat van impedir durant quaranta anys que els diputats i diputades electes s’hi reunissin. Només es van poder reunir a l’exili: a Mèxic, van elegir President a Josep Tarradellas, que havia estat conseller en cap del President Companys i el retorn del qual van exigir i aconseguir els diputats i diputades elegits pel poble de Catalunya, quaranta anys després, el 1977, encapçalats per Joan Reventós i reunits en el nostre Parlament fins aleshores tancat.

    Quan algú gosa menystenir el Parlament i passar-hi per sobre, quan algú està disposat a impedir la reunió dels diputats i diputades electes, quan algú se suma al linxament mediàtic de la política, ho sàpiga o no, ho vulgui o no, s’està posant a l’altura dels vells tirans i del cantó dels poderosos.

    Altra cosa és si ens agrada o no el que voten al Parlament. Cal entendre, però, que voten segons ha establert la pròpia ciutadania. En funció d’això són més els d’esquerres o els de dreta. Així resulta de la suma de voluntats ciutadanes. Val a protestar si no estem d’acord amb unes o altres decisions, però no tenim cap dret a impedir-les. Són legítimes. Només les urnes poden canviar-ho. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana | Sense Comentaris »

    Si fóssim 100 vivint en un petit poble…

    Publicat per Raimon Obiols | 8 June, 2011


    Imprimir Imprimir

    Com seria el nostre món si fós un poble de cent habitants? Fa un parell d’anys, el  grafista Toby Ng va tenir la bona idea de resumir les estadístiques disponibles sobre la demografia i els problemes actuals de la humanitat per a exposar-les d’una manera gràfica (és el mínim que es pot dir) en 20 cartells . Els resultats  corprenen. Els percentatges i les grans xifres a vegades ens poden separar de la realitat, però simplificant les dades amb talent, d’una manera quasi infantil,  s’obté una visió colpidora.

    Aquest és el poble en el que vivim. Alguns diuen que les idees de progrés i d’igualtat són antiquades i cal abandonar-les!

    Categoria: General, Món | 1 Comentari »

    « Entrada Anterior