Barbara Spinelli: El pas d’Hollande per una altra Europa
Publicat per Raimon Obiols | 22 May, 2013
Imprimir
Després d’escriure el meu darrer post, sobre les preses de posició d’Hollande sobre Europa, he llegit aquest article de Barbara Spinelli sobre el mateix tema. Com que és bastant millor que el meu, hem veig obligat a traduir-lo:
Un govern econòmic europeu, amb un President que pugui actuar per un llarg termini. Un govern que redueixi els deutes dels Estats, però estengui en paral·lel la “convergència social”, rebutjant la idea – molt thatcheriana – que la competitivitat ho és tot, i la societat poca cosa. És la promesa que Hollande ha fet als ciutadans europeus, en la conferència de premsa del 16 de maig, i és el pla que presenta als alemanys; per a que es tanqui l’abisme oberta no sols entre el centre de la Unió i la perifèria, entre el Nord i el Sud, sinó entre Europa i els seus ciutadans.
En realitat, no tot és clar, en les paraules que ha pronunciat. No se sap amb precisió que vol dir, quan reclama una Europa política: reduir la política a govern econòmic és un escamotage gràcies al qual el poder és transmès a oligarquies de tècnics que responen només als mercats, despolititzant la democràcia. Una Europa política vol dir que els Estats transfereixen a una autoritat federal superior gran part de la seva sobirania, per a recuperar la força perduda. Hollande no diu això, ni promet la política exterior i de defensa comuna que des de sempre demana Alemanya. No és clar tampoc qui controla el govern econòmic, limitat a la zona euro.
Però la passa endavant hi és, i el malestar amb la que ha estat acollida per la cancelleria i per nombrosos diaris alemanys ho confirma. Sobretot un fragment del discurs francès indisposa Berlin: quan Hollande proposa inversions europees (indústries i sistemes de comunicació nous, energies renovables), una autònoma capacitat de pressupost de la zona euro, i la possibilitat, progessiva, d’endeutar-se en comú. Són punts crucials perquè l’Europa política, encara que es reclami a mitja veu, no pot sorgir si no és dotant-se de recursos propis, i sense gestionar conjuntament els deutes de les seves províncies. Amèrica, sota la guia del ministre del Tresor, Alexander Hamilton, començà així, el 1790, abans de mostrar-se severa amb els Estats morosos. Fou aleshores quan la Confederació intergovernamental esdevingué Federació: una passa mental que Hollande no gosa fer. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »
Les propostes d’Hollande
Publicat per Raimon Obiols | 21 May, 2013
Imprimir
Diuen que el president francès, François Hollande, és una màquina de treballar. Dos periodistes polítics, Pierre Favier i Patrick Rotman l’han seguit durant els seus primers vuit mesos de cap d’Estat, i el resultat és un documental, “Le Pouvoir”, que s’acaba d’estrenar. “El ritme de la vida presidencial s’ha accelerat terriblement”, ha dit Favier, que havia conegut l’Eliseu en temps de Mitterrand. N’ha tret una conclusió: Hollande “només treballa”. Això, que és una bona cosa, no és suficient. S’esperen més coses dels líders europeus.
Ara, en la seva darrera conferència de premsa semestral, el passat 16 de maig, Hollande anuncià davant de 400 periodistes la seva intenció de “llançar una iniciativa europea” pel govern econòmic de la zona euro. “El meu deure és treure Europa del llanguiment”, va afegir.
Eugenio Scalfari n’ha fet un elogi entusiasta (“La proposta rivoluzionaria de Hollande a Europa”, La Repubblica, 19 de maig):
“És la primera vegada en la història política de França que s’abandona la posició tradicional del país, d’escepticisme i distanciament hostil envers una Europa federada”, diu Scalfari, que afirma de manera emfàtica però poc precisa, que Hollande “ha demanat de manera peremptòria que l’any 2015 hi hagi un govern europeu amb un pressupost comú, una política econòmica, exterior i de defensa comuna, un sistema bancari i una Banca central amb els poders de tots els Bancs centrals dels països sobirans”. A més, diu Scalfari, “preveu també l’elecció del president d’Europa amb el vot directe del conjunt del poble europeu”.
No hi tindria res a dir, si fos exactament així. La realitat és més matisada. La proposta del president francès té quatre punts : Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »
Editorial de L’Hora: El cercle viciós
Publicat per Raimon Obiols | 8 May, 2013
Imprimir
Els governs de Madrid i Barcelona repeteixen, un dia sí i l’altre també, els mateixos clixés. De fet n’abusen tant, que abans de llegir els discursos i declaracions dels uns i dels altres ja en coneixem el contingut. Sabem què diran abans que obrin la boca.
Aquesta rutina persistent respon a les posicions defensives dels dos governs: subsistir, guanyar temps com sigui… Això du a la paràlisi de la que parlava Joan Subirats en un article recent: “És sorprenent la manca de respostes institucionals a la tremenda situació que travessem. Tot sembla enfonsar-se, i els missatges oficials mostren a una elit paralitzada. Un conjunt de dirigents, tant a la Generalitat com a l’Administració General de l’Estat(…) recorren de manera reactiva i defensiva a velles fórmules o, pitjor encara, es refugien en tics autoritaris o sortides estrictament ideològiques.”
Entretant, prossegueix una gravíssima crisi econòmica, social, política i moral. Probablement estem situats, de fet, en el primer capítol d’una crisi de sistema i, com acostuma a succeir en aquestes circumstàncies, es produeixen en la societat uns fenòmens aparentment contradictoris. D’una banda, s’instauren reflexos conservadors, de por al futur; de l’altra, s’obren previsions i expectatives que tendeixen a perdre el contacte amb la realitat.
Després de l’11-S de 2012, la hipòtesi de la independència se situà en primer pla a Catalunya. Fou encoratjada a conveniència pel govern de CiU, amb tots els mitjans a la seva disposició (“La Vanguardia” inclosa). Un Estat català, se’ns digué, era no sols un objectiu plausible sinó perfectament a l’abast; n’hi hauria prou amb seguir el camí traçat pel President-Messies. Després, la Unió europea acolliria el nou Estat amb els braços oberts i, a continuació, es produiria a Catalunya el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »
Una entrevista al setmanari El Temps
Publicat per Raimon Obiols | 6 May, 2013
Imprimir
Arran de la publicació del meu llibre “El mínim que es pot dir“, la revista El Temps m’ha publicat aquesta entrevista, feta per Àlex Millan:
Per què unes memòries polítiques?
—Arriba un moment a la vida que tens ganes de recapitular, de fer un balanç. Un altre motiu que potser ha pesat més és el revisionisme històric actual del nacionalisme espanyol neofranquista, per una banda, i també del nacionalisme conservador a Catalunya. Entre uns i altres han ofegat molt la visibilitat de la realitat del passat. Hi ha una sèrie de personatges que intento reivindicar perquè estan molt silenciats. Ja ho deia George Orwell: “Qui controla el passat, controla el futur, i els qui controlen el present, controlen el passat”. Contra això he volgut reaccionar.
—Qui reivindiqueu, sobretot?
—Els qui m’han interessat més són els que anomeno “invisibles”, els que durant la dictadura de Franco van fer política activa contra la dictadura i van ser polítics –terme que avui està molt deteriorat. Em sembla que la seva memòria és útil per la tasca indispensable de netejar i validar de nou l’acció col·lectiva. Són milers de persones arreu de Catalunya, als barris de les grans ciutats i a les comarques, que van fer tot el que van poder i van pagar un preu elevat per aconseguir la transició democràtica i les llibertats. Després hi ha les personalitats de l’esquerra i la gent del moviment democràtic unitari a Catalunya. Perquè la Transició, que ara es torna a considerar, a Catalunya va tenir un caràcter diferent de la resta de l’estat. Per un factor fonamental: aquí vam construir la unitat de totes les forces democràtiques –primer, de les forces polítiques– amb la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, de la qual va sortir la iniciativa de fer una unitat més àmplia que aplegués el moviment associatiu, comarcal, sectors professionals i sindicats, tot el que va ser l’Assemblea de Catalunya, que va ser una experiència fabulosa i plena –des del meu punt de vista– de pistes de futur.
—Podeu posar-ne un exemple concret?
—Joan Cornudella, per exemple, que és el gran oblidat de la història de Catalunya sota la dictadura de Franco i la Transició. Aquest home va ser secretari general d’Estat Català durant la guerra civil, va entrar a Catalunya –i la gent jove ha d’adonar-se del que això significava en aquell moment– el mes d’agost de 1940 a fer la clandestinitat; va entrar i sortir de la presó en moltes ocasions; va encapçalar el Front Nacional de Catalunya… I, amb ells, amb l’Esquerra Republicana, liderada per Josep Andreu i Abelló; amb el PSUC, on hi havia Antoni Gutiérrez Díaz, Josep Solé i Barberà, Miguel Núñez, etc.; amb els democristians; i amb els socialistes del Moviment Socialista de Catalunya vam fer aquest moviment d’unitat que, lamentablement, no es va aconseguir a la resta de l’estat. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General, Política catalana, Política espanyola, Semblances, Socialisme | Sense Comentaris »
Editorial de L’Hora: Evitar l’”austericidi”
Publicat per Raimon Obiols | 25 April, 2013
Imprimir
Fa pocs dies, el president de la Comissió europea, José Manuel Barroso, va fer uns comentaris davant dels periodistes que van merèixer atenció:
“Sé que hi ha alguns consellers tecnocràtics que ens diuen que el model (d’austeritat) és perfecte per a respondre a la situació, però quan els hi demanem com implementar-lo, ens responen dient ‘aquesta no és la meva feina’ ” (…) “Necessitem una política que sigui encertada, d’acord. Però també necessitem tenir… acceptació, política i social”.
Alguns parlaren de ficada de pota de Barroso, i recordaren una vella dita dels cercles polítics de Washington: “La definició de ficada de pota és dir la veritat per error“.
Però el president de la Comissió no féu sinó respondre a l’aire del temps. Els advocats europeus de l’austeritat a ultrança topen amb una oposició creixent, no sols de les opinions públiques sinó dels experts i dels governs de la UE, que en nombre creixent demanen més temps per assolir els mandats de reducció del dèficit, i reclamen un gir cap a polítiques d’estímul al creixement i de creació d’ocupació.
Ja no són únicament el països del Sud, en situació catastròfica, els qui fan aquesta reclamació, sinó alguns del “nucli” de l’euro (França i els Països Baixos), on l’efecte políticament destructiu de l’austeritat es fa sentir també dramàticament. A França, per exemple, el percentatge d’aprovació d’Hollande ha baixat per sota del 30 %.
A Itàlia, el proposat cap de govern, Enrico Letta, va enviar, en la seva primera declaració pública, un missatge a Brussel·les i a Berlin: “La política d’austeritat a Europa ja no és suficient”. Suposant que aconsegueixi fer govern, no vol fer la fi de Mario Monti, rebregat a les urnes.
Alguns governs reaccionen – tímidament – contra l’”austericidi”. També ho han fet el FMI i l’administració nord-americana. Barroso s’ ha afegit a aquesta demanda de rectificació, per bé que en termes eufemístics. La qüestió és què donarà de si aquest debat.
Si no du a res i la recessió perdura, els efectes socials seran terribles i les conseqüències polítiques seran espectaculars. Les dades de la realitat en curs, que són desoladores (tant en termes d’atur, desigualtat i pobresa, com macroeconòmics i pressupostaris) generen un cercle viciós i creen un autèntic cul de sac, si no hi ha una reacció d’intel·ligència elemental.
Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »
Les xifres de les “Quirinarie” de Beppe Grillo
Publicat per Raimon Obiols | 23 April, 2013
Imprimir
Després de fer-se pregar durant uns quants dies (una setmana, exactament), el Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo ha fet públiques les xifres de la votació que van organitzar a Internet per a escollir candidat/a a la presidència de la República italiana. Com és sabut, aquestes”Quirinarie” van tenir un amplíssim ressò en els mitjans italians i internacionals.
El 15 d’abril, els 48.292 inscrits a l’M5S van ser cridats a participar. Ho feren 28.518 (el 59 % dels inscrits), que votaren així:
- Gabanelli Milena Jole: 5.796
- Strada Luigi detto Gino: 4.938
- Rodota’ Stefano: 4.677
- Zagrebelsky Gustavo: 4.335
- Imposimato Ferdinando: 2.476
- Bonino Emma: 2.200
- Caselli Gian Carlo: 1.761
- Prodi Romano: 1.394
- Fo Dario: 941
Després de les renúncies de Milena Gabanelli (una periodista molt popular; com un Jordi Évole femení,per entendre’ns) i de Gino Strada, Stefano Rodotà acceptà la candidatura. En el Parlament, Rodotà va obtenir successivament 240, 230, 250, 213, 210, 217 vots, essent el nombre de parlamentaris del M5S de 163.
Dos comentaris que a primer cop d’ull poden semblar contradictoris:
1/ A Rodotà, que conec prou bé, jo l’hauria votat, arribat el cas;
2/ Però va obtenir 4.677 vots en aquestes “Quirinarie“, que han estat àmpliament presentades com “la veu del poble” o com un paradigma de democràcia directa o participativa.
Si ho traslladem a la mida de Catalunya i no fallen els càlculs, això serien, a casa nostra, 581 vots.
Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »
El discurs de Napolitano
Publicat per Raimon Obiols | 23 April, 2013
Imprimir
Val la pena llegir amb atenció el discurs de Giorgio Napolitano després de ser elegit de nou president de la República italiana. A més de renyar en termes severíssims els parlamentaris, va fer un seguit de reflexions interessants.
M’han interessat especialment les relatives al “Movimento 5 Stelle” encapçalat per Beppe Grillo i, més en general, al paper polític de les xarxes socials.
Referint-se al M5S, Napolitano va dir el següent:
“Aprecio el compromís d’aquest moviment, àmpliament premiat pel cos electoral com a nou actor polític i parlamentari que ha mostrat la voluntat de comprometre’s a la Cambra de diputats i al Senat, guanyant-se el pes i la influència que els hi correspon: el del camí fecund, encara que sigui aspre, de la dialèctica democràtica, i no de la incerta i desviada via de la contraposició entre el carrer i el Parlament”.
Féu també un comentari interessant sobre el paper polític de les xarxes socials:
“Tampoc pot, d’altra banda, existir i donar fruits una contraposició entre la Xarxa i formes d’organització política que històricament existeixen des de fa més d’un segle, és a dir els partits. La Xarxa proporciona un accés esplèndid a la política, possibilitats inèdites d’expressió individual i d’intervenció política, i també estímuls a l’agregació i manifestació de consensos i desacords. Però no hi ha participació realment democràtica, representativa i eficaç per a la formació de les decisions públiques sense el tràmit de partits capaços de renovar-se o de moviments polítics organitzats, tots ells vinculats a l’imperatiu constitucional del ‘mètode democràtic’”.
Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »
Un editorial de L’Hora: Catalunya, balanç d’etapa
Publicat per Raimon Obiols | 17 April, 2013
Imprimir
Que a Catalunya la situació actual és de confusió és d’una evidència aclaparadora. De moment, el “viatge a Ítaca” del president Mas es fa a les palpentes, en la foscor de reunions secretes, entre una boira espessa sobre les condicions, el contingut i el calendari d’una futura consulta, i enmig d’un seguit de declaracions contradictòries del Govern de CiU.
“Amb tanta dutxa escocesa no hi ha manera d’aclarir-se”, llegim avui al diari Ara. En aquesta situació, no és estrany que es vagi estenent una atmosfera de creixent desconcert, en un marc general de crisis imbricades: econòmica, política, social; de model d’estat, de sostenibilitat financera de l’autogovern, de projecte europeu. Tot això genera malestar, inquietud, temors i exasperació.
En aquest panorama, només algunes coses semblen clares. A Madrid, el govern de la dreta reclama una Espanya unida, però sembla voler-la sense els catalans i sabent que el xoc amb l’independentisme l’afavoreix. Juga la carta de la divisió, la provocació i la pressió, sabent que té la clau de la tresoreria de la Generalitat. A Catalunya, als qui creien que el president Mas tenia un pla se’ls hi van obrint els ulls i el pacte de CiU amb ERC és mostra tan ambigu i insegur que no es poden descartar eleccions anticipades.
És una situació plena de riscs. N’hi ha un que cal evitar com sigui: el d’un desenllaç humiliant, que aboqui a una gran frustració. A Itàlia, aquesta deriva vers la ingovernabilitat caòtica s’està produint. Al nostre país, el gran moviment popular del passat 11-S podria desembocar també, si no hi ha una reacció contundent, en una situació de divisions múltiples, ingovernabilitat i fragmentació.
Hem d’evitar un escenari d’aquesta mena. Les energies socials no poden veure’s abocades a un horitzó de disputes exaltades i turbulències. Sols serà possible passar de l’actual etapa de confusió a una nova etapa d’oportunitats si s’acumulen forces i es crea un nou moment unitari a Catalunya. I això sols serà possible si no s’ignoren les estratificacions, desigualtats i complexitats del nostre país, si es preserva la unitat civil i la cohesió social de Catalunya, si es combat de manera implacable la corrupció política i financera, i si es fa un gran esforç de concreció i claredat, d’unitat, de respecte i també de realisme. En l’hora present, la traïció a la realitat pot ser tan pèssima en els seus efectes com la traïció als valors.
Categoria: General, Política catalana | Sense Comentaris »
Jordi Font: El mínim que es pot dir sobre “El mínim que es pot dir”
Publicat per Raimon Obiols | 9 April, 2013
Imprimir
“El mínim que es pot dir” és el nom del llibre de memòries polítiques de Raimon Obiols que acaba de publicar l’editorial RBA. És també una frase feta que permet dues interpretacions antagòniques: que l’autor hi ressenya el mínim que li ha semblat convenient, d’entre tot allò que es pot dir; o bé que, conscient de l’envergadura d’algunes de les coses que hi diu, s’apressa a parar el cop dient “és el mínim que es pot dir”. M’inclino més per la segona que per la primera. En qualsevol cas, es pot afirmar que Obiols no es queda res d’important al pap. Que hi fa un lloable esforç de veracitat. I que no transporta gota de fel. Coses no gaire fàcils ni freqüents. Més aviat tracta de reflectir i de comprendre la visió d’uns i altres, especialment d’aquells amb qui ell i Joan Reventós van tenir alguna tensió política important, en algun moment determinat, sense que això desmentís la seva amistat o el seu reconeixement bàsic: Josep Pallach, Ernest Lluch, Pasqual Maragall, els “capitans” del PSC… Això tampoc no vol dir que hi hagi, en el llibre, cap mena d’ensucrament, només la visió serena que dóna el pas del temps si el sabem portar bé.
Es tracta d’una obra d’una important qualitat literària, que ve a enriquir la literatura política catalana escrita pels nostres protagonistes (en aquest cas, escrita “a mà”, diu Obiols, i no la freqüent transcripció periodística d’una gravació). Una obra que es farà imprescindible per entendre algunes de les claus de la resistència antifranquista i de la transició com de la democràcia restituïda fins avui mateix, a les envistes d’una segona transició empeltada de transició global. Com era d’esperar, es tracta d’una obra d’envergadura, que respon a la talla intel·lectual i política de l’autor, un d’aquests personatges que es donen amb poca freqüència, més encara en un país petit, i que, paradoxalment, sovint no són prou aprofitats, com si n’anéssim sobrats. En aquest cas, no pas perquè no fossin molts els qui en reconeixien la singular vàlua, sinó pel torn de guàrdia que li va tocar de fer i que va acceptar estoicament. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General, Semblances, Socialisme | Sense Comentaris »
Presentació de: “El mínim que es pot dir”
Publicat per Raimon Obiols | 25 February, 2013
Imprimir
La FUNDACIÓ RBA es complau a convidar-vos a la conversa entre RAIMON OBIOLS i CRISTINA PUIG amb motiu de la presentació del llibre
El mínim que es pot dir
Dijous, 7 de març, a les 20.00 hores FUNDACIÓ RBA Diagonal, 189. Barcelona
Se servirà sopar-còctel
E?s imprescindible confirmar l’assistència. Aforament limitat. T. 932 363 022 – 669 063 034 fundaciorba@rba.es
Categoria: General | 1 Comentari »