Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • Raimon Obiols: Catalunya i Espanya

    Publicat per Raimon Obiols | 1 December, 2014


    Imprimir Imprimir

    catespEns va semblar, en iniciar-se el període constitucional, que Espanya s’obriria a una concepció d’ella mateixa com el que és realment; és a dir, a la comprensió i el reconeixement de les cultures, llengües i sentiments de les diferents nacions, a una superació progressiva de l’acció assimiladora i repressiva que en el passat s’havia exercit en nom d’un concepte d’Espanya com a única nació dominadora.

    Espanya! Si hi ha un concepte confús, polisèmic i enverinat és aquest. Josep Pallach va escriure a propòsit d’això un article il·luminador: «Pels catalans el concepte d’Espanya no inclou la idea de nació. De nació els homes només en tenim una i la nació dels catalans és Catalunya. (…) Espanya podria ésser el comú denominador de les nacions peninsulars. Els nostres escriptors clàssics ho anunciaven així. Què ha passat perquè avui costi d’acceptar aquesta denominació?Simplement que som conscients del que en podríem dir un abús de confiança (…) El concepte d’Espanya intenta? imposar-se d’una altra manera. Com una? voluntat d’imperi i d’assimilació de les nacions diverses a una sola. Aquesta voluntat imperial fracassà (perquè) fou incapaç d’assimilar fortes personalitats nacionals com eren les de Portugal, Galícia, Euskadi i Catalunya (…) I així estem avui. Amb un fort contingut emocional del mot Espanya que caldria “desemocionar” quan volem emprar-lo, com creiem que cal fer-ho, per expressar el destí fratern dels pobles peninsulars. Sabem que és una empresa difícil: el mot continua essent utilitzat per expressar una homogeneïtat fictícia que destrueix les realitats nacionals. Això explica els “mori Espanya” dels nacionalismes peninsulars. Portugal, Galícia, Euskadi, Catalunya, són pobles que tenen determinats lligams històrics, econòmics, geogràfics —eIs costa ésser pobles «espanyols» car el mot conté càrregues explosives i els nacionalistes pretenen que cal guardar-lo per designar la vasta zona peninsular (no únicament castellana) on l’empresa assimiladora sembla haver reeixit.»[1] Unes paraules semblants, molt més taxatives, les va escriure Joan Sales: «Som espanyols com som europeus; ens en han fet la història i la geografia, que no podem pas esborrar capritxosament. Ni Franco ens ha de fer avorrir aquell nom ni Hitler aquest. Som espanyols; i ja que ho som, acceptem-ho amb orgull.»[2]

    Haurem de renunciar a aquests plantejaments? La última temptativa —no sé si la darrera— d’impulsar una concepció plurinacional d’Espanya en què Catalunya hi tingués un bon encaix fou la dels governs d’Entesa a la Generalitat. MARAGALL, amb els seus aliats, va emprendre una estratègia en aquest sentit, orientada a ampliar l’autogovern català, amb el segon Estatut, i a generar una nova dinàmica d’organització política i territorial de l’Estat: va parlar d’«Espanya plural» i de bicapitalitat; de la necessitat de canviar la visió radial de les infraestructures a Espanya; d’impulsar el corredor mediterrani i l’euroregió Pirineus Mediterrània; va exigir justícia en les relacions fiscals entre Catalunya i Espanya; va demanar gestos forts de reconeixement simbòlic i pràctic del plurilingüisme. Montilla seguí la mateixa estratègia, que sempre fou duta a terme en el respecte estricte del marc constitucional. Les respostes són conegudes. La dreta espanyola s’hi posà furiosament en contra.

    A més de les campanyes catalanòfobes, de les recollides de signatures contra l’Estatut, o de les campanyes de boicot contra productes catalans, allò que retrospectivament m’ha il·lustrat més sobre aquell període és la versió que ha donat José María Aznar d’una conversa amb Pasqual Maragall.

    «Maragall», diu Aznar en les seves memòries, «me explicó que había que cambiar todo el planteamiento de las obras públicas en España: en lugar de un AVE Madrid-Barcelona, había que construir un AVE Barcelona-Bilbao y otro Barcelona-Valencia, porque eso era lo justo y lo conveniente (…) Me dijo que tenía que “aumentar el respeto y el reconocimiento a la lengua catalana”. Le pregunté: “¿Y eso qué significa?”. Maragall me contestó: “Pues que hay que respetarla más”. “¿Y eso en qué consiste?”. “En respetarla más.” Así terminó nuestra conversación. Una conversación circular, absurda, inútil, en la que Maragall no me decía lo que realmente pretendía porque no me lo podía decir (…) Su verdadero planteamiento era “cuatro años más de Aznar y hacemos que estalle España”.» [3]

    Quin relat més esgarrifosament simptomàtic! Més que una «conversa circular, absurda, inútil» allò devia ser un diàleg de sords i el sord era Aznar, no sols impermeable sinó frontalment bel·licós envers tot plantejament sobre el futur d’Espanya que no coincidís amb el seu. Sarcasme petulant, sordesa i incomprensió absolutes, pors i prejudicis ancestrals.

    La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les campanyes polítiques i mediàtiques del nacionalisme espanyol fomentant la xenofòbia contra Catalunya; els continuats atacs furiosos contra el «Tripartit» i contra els seus protagonistes, que en alguns casos van prendre un caràcter de linxament moral; els silencis del món cultural i polític de les esquerres de fora de Catalunya, que van veure des del primer moment amb recel i ben escassa simpatia l’existència dels governs d’Entesa a la Generalitat, i van contribuir a difondre el mite d’un Maragall il·luminat. A Espanya molts van pensar, amb una miopia notable, que el poble de Catalunya s’empassaria aquell cop de porta històric; que acceptaria resignadament que un Estatut aprovat pel Parlament, negociat en el Congrés dels Diputats, votat per majoria en les Corts Generals i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, fos recorregut pel Partido Popular i declarat finalment anticonstitucional.

    Molts ponts s’han trencat i els camins semblen barrats. En una conferència a la Paeria de Lleida, l’Onze de Setembre de 2010, Lluís Foix deia que si ens entretenim a discutir els mèrits i els obstacles de la independència de Catalunya i del federalisme a Espanya, vindrà la frustració perquè aquests objectius no seran assolits a mig termini. La qüestió concreta que això planteja és que no hi ha alternativa a la mà esquerra d’una política tenaç i intel·ligent, que mantingui ferms a Catalunya uns objectius d’unitat civil, cohesió social i d’excel·lència interna i que, de cara a Espanya, tingui uns objectius d’exigència, confrontació democràtica, negociació i aliances. Només així podrem evitar noves batalles perdudes.

    Pel que fa al futur, rellegint el llibre-conversa conversa que Marçal Sintes féu amb Ernest Lluch poc abans que aquest fos assassinat per ETA, m’he trobat amb aquest diàleg:

    Marçal Sintes: «Si a la gent vostè li garanteix que prement un botó Catalunya serà independent i no passarà res, potser se sorprendria dels molts que el farien servir, el botó».

    Ernest Lluch: «Aquesta és la tesi d’en Raimon Obiols, ja l’he sentida…» [4]

    Aquest llibre es publicà l’any 2001, poc després de la mort de l’Ernest. Però aquella «tesi del botó», que durant uns anys formà part de l’argot familiar en les discussions del PSC, és de bastants anys abans. Ve d’una reunió de l’any 1988, en què eren presents, entre d’altres, Ernest Lluch, Pasqual Maragall i Felipe González. Aquella «tesi» no era res de l’altre món, però tampoc no era una boutade. Vaig dir aleshores que, en una situació que garantís que la independència de Catalunya no tingués cap mena de contrapartida negativa, ni per a Catalunya ni per a Espanya, una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya hi estaria a favor (a en Pasqual aquell comentari meu li quedà; després l’ha esmentat en diverses ocasions).

    El meu pronòstic no era subjectiu, no derivava de la sentimentalitat privada d’una persona que tingué Bac de Roda i l’alcalde de Cork[5] com a herois de la infantesa; era simplement la constatació d’una realitat que em semblava i em sembla evident: l’existència en el poble de Catalunya d’una majoria contrària a la dependència i a la dominació. Una majoria a favor, per tant, de governar-se lliurement, com és el cas de tota realitat nacional.

    Una altra cosa em semblava evident: que la gent sabia perfectament que el botó d’una independència sense hostilitats o hostilitat, sense costos ni efectes negatius, dins i fora de Catalunya, simplement no existia. En aquest sentit, potser, afinant, es podria parlar a Catalunya d’una majoria antidependentista més que independentista en el sentit tradicional. Potser es podria dir fins i tot que a Catalunya hi ha una majoria que, paradoxalment, vol la independència sense trencar amb Espanya.

    Aquesta assignatura continua pendent, i el repte es planteja ara amb més tensió, amb més passió, amb una correlació de forces diferent. Hi ha una nova oportunitat, no exempta de risc: que es parli amb preocupació d’un perill de xoc de trens és simptomàtic. A mi em sembla que la immensa majoria vol evitar la catàstrofe ferroviària, però no diria el mateix dels nacionalismes instrumentals a Espanya i a Catalunya.

    Enmig de molts interrogants, crec tenir clares algunes coses bàsiques. La primera és que les decisions sobre les relacions que vol tenir amb Espanya corresponen al poble de Catalunya, que ha de tenir la llibertat de triar el seu futur. Els nostres ciutadans i ciutadanes han de poder decidir el seu futur col·lectiu amb una visió clara de les alternatives i possibilitats que tenen al davant; amb una comprensió plena de la situació específica en què es troba Catalunya, que com tots els països es troba inserit en un marc concret d’interdependències creixents. La segona és que la sortida ha de ser democràtica, amb la màxima unitat possible de les forces polítiques catalanes i de la gran majoria del país. La tercera és que només podrà ser una solució negociada sobre una determinada correlació de forces.

    Alguns parlen de nou, en aquesta conjuntura, del tot o res, com si fóssim finalment davant d’un cingle o d’un precipici. Hic Rhodus, hic salta: la independència o l’extinció nacional! No comparteixo aquesta antinòmia radical ni aquesta angoixa. Sigui quina sigui la evolució de les coses, la identitat i la causa catalana continuaran amb persistència, com a fets de llarga durada que traspassaran conjuntures, successius períodes de la vida col·lectiva, canvis socials i culturals, evolucions polítiques catalanes, espanyoles i europees, obertures a la globalització i la interdependència. Expressant aquesta convicció no parlo d’essències eternes, de conceptes immutables, sinó d’una realitat nacional en expansió. Catalunya canviarà, està canviant ràpidament, però la seva canviant realitat comuna durarà i amb ella persistirà una identitat i una causa comunes, pel simple fet que els catalans i les catalanes, encara que volguéssim, i és clar que no ho volem, no podríem ser una altra cosa. I perquè «fer catalans amb gent de fora», com diu la demògrafa Anna Cabré, «és la nostra manera de fer».

    Les generacions actuals desapareixeran, en vindran d’altres, i el fet viu de Catalunya i de la seva condició, que produeix a parts iguals energia i malestar, excel·lència i frustracions, seguiran suscitant iniciatives i mals de cap, projectes i esperances, avenços i retrocessos, ocasions perdudes, objectius assolits. Quin serà el resultat d’aquesta història nostra és una cosa que ningú no sap. Jo crec que, siguin quin sigui l’escenari del seus futurs possibles, Catalunya anirà amunt, amb esforç i enginy. No és un mal destí per a un poble.

    Aquest text és un fragment d’El mínim que es pot dir, el meu llibre de records. Aquí, la versió electrònica).

     


    [1] Josep Pallach, «Reflexions sobre el nom d’Espanya», Endavant, núm. 145, febrer de 1965.

    [2] Joan Sales, Paraules prèvies a l’edició facsímil dels Quaderns de l’Exili, Mèxic, 1943-1947. Barcelona: Estudis Nacionalistes, 1982.

    [3] José M. Aznar, Memorias. Barcelona: Planeta, 2012.

    [4] Marçal Sintes, op. cit.

    [5] Tordhealbhach Mac Suibhne (Terence MacSwiney), alcalde de Cork pel Sinn Féin, morí a la presó de Brixton el 1920, durant la guerra d’independència irlandesa, després de setanta-quatre dies de vaga de fam.

    - See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=12045#sthash.exjKLRJU.dpuf

    Categoria: General, Política catalana | Sense Comentaris »

    Sobre la Transició

    Publicat per Raimon Obiols | 26 November, 2014


    Imprimir Imprimir

    transicio

    A l’hora d’avaluar quina era la correlació de forces en aquell període, i la seva evolució, cal tenir present l’esquema de les forces presents en començar l’any 1976. Una primera delimitació es podia establir, naturalment, entre les que formaven l’entramat de la dictadura i les que constituïen l’oposició democràtica. No eren, certament, blocs compactes i homogenis. Entrar en una taxonomia més precisa podria ser llarg i no ho faré sinó grosso modo. En el camp franquista podíem distingir entre un sector majoritari «continuista», més o menys resignat a algun retoc de façana, sobretot a causa del context internacional; un sector «reformista» que sabia que una eventual cosmètica de superfície no seria suficient i optava per un canvi parcial, gradual i controlat des del poder; i un sector reaccionari i ultra, l’anomenat búnker.

    En l’oposició al règim també podríem distingir a grans trets dos sectors: el «rupturista», partidari de la unitat de l’oposició, de la mobilització i d’un canvi democràtic nítid, i l’«evolucionista», escèptic pel que feia a la possibilitat d’una «ruptura democràtica», més passiu i a l’espera, més favorable a un eventual acord d’altes esferes amb els «reformistes» del règim que a la mobilització dels «indignats» de l’època.

    Entre aquells sectors es jugava la partida, o les partides, a començament d’aquell 1976. Sobre els seus jocs respectius s’han publicat tota mena d’anàlisis i estudis. L’assaig més enginyós i divertit és, des del meu punt de vista, el que va escriure Josep M. Colomer basant-se en la teoria de jocs i altres curiosos instruments. La meva interpretació personal sobre aquell període la vaig publicar el 1982 al diari Tele/Exprés de Barcelona. No he pogut rellegir aquell article, però en recordo perfectament el contingut. L’estrès que devien patir les meves meninges quan el vaig escriure devia ser considerable, perquè en les tres dècades posteriors no he arribat a una anàlisi o a unes conclusions substancialment diferents.

    Hi explicava la meva «teoria dels desbordaments successius» durant la transició. No s’ha fet famosa ni probablement s’ho mereix; però representa la meva modesta contribució a la plètora d’interpretacions que s’han fet i es faran sobre la transició democràtica. D’aquells desbordaments successius, produïts per la voluntat democràtica del poble i de les forces democràtiques, els principals van ser, des del meu punt de vista, els següents: Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana, Socialisme | Sense Comentaris »

    Carta oberta als companys i companyes socialistes

    Publicat per Raimon Obiols | 17 January, 2014


    Imprimir Imprimir

    ploma1.

    Hi ha tres coses que cal tenir presents a l’hora de valorar el moment que vivim.

    La primera és que el PSC es presentà a les eleccions de 2012 al Parlament amb un programa que deia textualment:

    “Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.”

    “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes  de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.”

    La segona dada a tenir en compte és que el suport a aquest dret és clarament majoritari en l’electorat socialista, segons les enquestes. En el baròmetre de tardor del GESOP el 70% dels electors del PSC en les autonòmiques de 2012 s’hi mostrava favorable, així com el 79% dels votants socialistes en les generals de 2011.

    El tercer fet és la pròpia actuació de l’actual nucli dirigent del PSC, que ha subministrat tota mena d’arguments als que afirmen que posa pals a les rodes d’una futura consulta. El vot del grup socialista al Parlament, alineat amb el del PP i C’s, reforça al límit aquesta deriva, que dona ales als altres partits que pretenen obtenir-ne rèdits electorals.

    En aquesta situació, el vot dels discrepants socialistes i la renúncia d’un d’ells a l’escó en la votació del dia 16 són coherents amb els nostres compromisos electorals i han de comptar amb el nostre respecte, el nostre suport i la nostra solidaritat.

    2.

    El vot negatiu del grup ha estat un greu error que posa en perill la unitat socialista a Catalunya.

    Dies abans de la votació al Parlament del dia 16 em vaig adreçar per carta i vaig parlar amb el primer secretari, assenyalant-li que un vot negatiu, arrenglerant-nos amb el PP i C’s, tindria uns efectes tan negatius i difícilment reversibles, a curt, mig i llarg termini, que calia evitar-la. La posició més raonable era l’abstenció, congruent amb el programa electoral i també amb la posició majoritària del darrer consell nacional.

    L’abstenció garantia la unitat del grup i del partit, i evitava tant el suport a la iniciativa “sobiranista”, amb una més que evident intencionalitat electoral, com una alineació inacceptable amb el PP i C’s.

    No es tractava únicament de mantenir la unitat del grup parlamentari.  Es tractava, sobretot, de refer un perfil coherent i garantir la unitat de les agrupacions, federacions i grups municipals socialistes, arreu de Catalunya. Es tractava, també, de redreçar una deriva perillosa, reforçant el perfil propi del partit, les seves perspectives de futur i la possibilitat d’una represa necessària.

    3.

    Estem passant per la situació més difícil d’ençà de la fundació del partit.

    Un dels aspectes més inquietants d’aquesta situació és que s’instal·la una mena de fatalisme, amb companys i companyes que pensen que una ruptura és inevitable.

    És possible evitar un desacord insoluble i irreversible? És possible un diàleg que garanteixi els factors indispensables de diversitat, solidaritat i unitat en el socialisme català?

    És necessari, en interès de Catalunya i del socialisme a Catalunya, i cal fer tot el possible per assolir-lo.

    Un procés que porti a una nova situació i eviti la ruptura no serà gens fàcil. Caldrà molta contenció, responsabilitat i diàleg. Caldrà trobar noves formes, nous plantejaments unitaris. Tenim al davant un període pertorbat, fluid, ple de perills però també d’oportunitats. Les primàries obertes a la ciutadania en són una. Cal crear-ne d’altres.

    Construir una força política, un partit, un espai electoral rellevant, amb capacitat majoritària, no ha estat una tasca fàcil. Molts hi han dedicat molts esforços, molta tenacitat, al llarg de molts anys.

    En canvi, dividir no és difícil. Alguns dirigents han dit que al PSC “hi sobra gent”. Triar un segment d’electorat i d’afiliació i excloure’n d’altres és un error letal que el PSC evità des de la seva constitució. Ara es pot cometre. Amb  actituds intransigents, amb mètodes anacrònicament autoritaris, una implosió – a l’estil de la crisi del PSUC en els anys vuitanta -  esdevindria inevitable.

    4.

    No es tracta únicament de salvar la unitat de l’espai socialista. Es tracta de la unitat civil del poble de Catalunya

    Es tracta també de guanyar el combat contra les manipulacions i les polítiques de divisió per raons d’origen, de llengua i de sentiments d’identitat.

    L’escissió i polarització de les forces polítiques i de la societat catalanes en dos blocs confrontats per aquestes raons seria el millor servei prestat a una dreta espanyola, nacionalista i  recentralitzadora, que liquida drets socials i laborals, trenca el pacte social, abarateix els acomiadaments, rebaixa salaris i pensions, fa lleis contra les dones, i adopta una línia creixentment autoritària.

    Cal impedir-ho i ho hem de fer entre tots. És el nostre deure si volem ser fidels a la nostra història i al nostre poble.

    17 de gener de 2014

    Categoria: Política catalana | Sense Comentaris »

    Editorial de L’Hora: Cinc coses que hauria de fer el PSC

    Publicat per Raimon Obiols | 15 November, 2013


    Imprimir Imprimir

    5cosesCal mirar les coses cara a cara. La darrera enquesta de Metroscopia per a El País assenyala que només un 42 % dels que votaren el PSC tenen decidit repetir el vot; que la representació al Parlament passaria de 20 a 13 diputats; que un 77 % dels ciutadans (un 54 % dels electors socialistes) desaprova  la gestió de Pere Navarro; que la meitat de l’electorat socialista desaprova la tasca del grup del PSC al Parlament.

    Les enquestes no són les taules de la llei, però quan són tan greus marquen rotundament una tendència, sobretot si es recorden els resultats electorals del PSC en el llarg període: 1992 (Obiols, 27,5%), 1995 (Nadal, 24,8%), 1999 (Maragall, 37,8%), 2003 (Maragall, 31.1%), 2006 (Montilla, 26,8%), 2010 (Montilla, 18,3 %), 2012 (Navarro, 14,4%).

    El PSC està electoralment en situació d’emergència, però això no és el més greu: el propi partit està en zona de risc. No és que tingui un problema, en té uns quants: alguns, derivats de les crisis actuals a Catalunya i a Espanya; altres, de collita pròpia. Cap d’ells té una solució fàcil i com més trigui a fer-hi front, pitjor. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana, Política espanyola | 2 Comentaris »

    Editorial de L’Hora: La situació actual i el futur del PSC

    Publicat per Raimon Obiols | 4 November, 2013


    Imprimir Imprimir

    futur Dues posicions polaritzen avui el debat en la vida política i en els mitjans de comunicació a Catalunya. La primera, a redós d’una àmplia mobilització ciutadana, anuncia un fast track, un accés ràpid a la independència per la via d’una consulta o referèndum,  o per la d’unes eleccions plebiscitàries i una eventual declaració unilateral del Parlament. La segona es mostra alarmada per aquesta situació, que considera perillosa, i alerta sobre un inevitable  “xoc de trens”.  “Tenim pressa”, “la independència és a la cantonada”, diuen els uns. Augmenta “el risc d’incendi”, correm el risc que “Catalunya acabi completament derrotada i desmoralitzada”,  avisen els altres.

    En una cosa coincideixen ambdues posicions: situen el desenllaç d’aquesta situació en un termini relativament curt (l’any 2014 esdevé l’horitzó de referència) i coincideixen en afirmar que no hi ha cap camí de transacció a la vista.

    No coincidim del tot ni en una posició ni en l’altra. Per això volem resumir les nostres previsions de futur, amb cautela, a risc d’equivocar-nos. Pensem que cal fer-ho, en un panorama tan confús i crispat.

    Nosaltres creiem que en els tres propers anys no hi haurà consulta ni tampoc es produirà un dramàtic “xoc de trens”. Tampoc creiem que en aquest període hi hagi cap iniciativa rellevant de negociació i transacció per a sortir del conflicte  actual. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana, Política espanyola, Socialisme | Sense Comentaris »

    La “tesi del botó”

    Publicat per Raimon Obiols | 28 October, 2013


    Imprimir Imprimir

    botoMolts ponts s’han trencat i els camins semblen barrats. En una conferència a la Paeria de Lleida, l’Onze de Setembre de 2010, Lluís Foix deia que si ens entretenim a discutir els mèrits i els obstacles de la independència de Catalunya i del federalisme a Espanya, vindrà la frustració perquè aquests objectius no seran assolits a mig termini.

    La qüestió concreta que això planteja és que no hi ha alternativa a la mà esquerra d’una política tenaç i intel·ligent, que mantingui ferms a Catalunya uns objectius d’unitat civil, cohesió social i d’excel·lència interna i que, de cara a Espanya, tingui uns objectius d’exigència, confrontació democràtica, negociació i aliances. Només així podrem evitar noves batalles perdudes.

    “Pel que fa al futur, rellegint el llibre-conversa conversa que Marçal Sintes féu amb Ernest Lluch poc abans que aquest fos assassinat per ETA, m’he trobat amb aquest diàleg:

    Marçal Sintes: «Si a la gent vostè li garanteix que prement un botó Catalunya serà independent i no passarà res, potser se sorprendria dels molts que el farien servir, el botó».

    Ernest Lluch: «Aquesta és la tesi d’en Raimon Obiols, ja l’he sentida…»

    Aquest llibre es publicà l’any 2001, poc després de la mort de l’Ernest. Però aquella «tesi del botó», que durant uns anys formà part de l’argot familiar en les discussions del PSC, és de bastants anys abans. Ve d’una reunió de l’any 1988, en què eren presents, entre d’altres, Ernest LluchPasqual Maragall i Felipe González. Aquella «tesi» no era res de l’altre món, però tampoc no era una boutade. Vaig dir aleshores que, en una situació que garantís que la independència de Catalunya no tingués cap mena de contrapartida negativa, ni per a Catalunya ni per a Espanya, una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya hi estaria a favor (a en Pasqual aquell comentari meu li quedà; després l’ha esmentat en diverses ocasions). Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »

    Una entrevista a La Terra

    Publicat per Raimon Obiols | 17 June, 2013


    Imprimir Imprimir

    LaTerraAquesta entrevista que em va fer Albert Garcia s’ha publicat a la revista La Terra, de la Unió de Pagesos (juny de 2013).

    La confluència d’amplis sectors socials, professionals, culturals i de la lluita ciutadana que van conduir a la constitució del PSC li ha deixat empremta.

    Durant la dictadura vam intentar que es produís la màxima unitat possible. L’anomenàvem la política de les tres unitats: unitat de totes les forces democràtiques, unitat de tots els socialistes en un únic partit i unitat sindical. En el camp de la unitat democràtica vam aconseguir quelcom que a la resta de l’Estat no es va produir: l’Assemblea de Catalunya. En el camp de la unitat socialista, vam fer un partit que durant dècades ha tingut un pes polític molt important a Catalunya. En el camp sindical, les centrals sindicals treballen bastant unides.

    Al llibre, es nota que, per a vostè, la figura de Pep Jai va ser rellevant.

    Va ser un puntal del Moviment Socialista de Catalunya amb una activitat que no es limitava al Vendrell ,sinó que s’estenia a tot Catalunya i apareixia ja en la clandestinitat com un dirigent pagès molt respectat. Va ser una persona que vam estimar molt. Va tenir un paper com a diputat del PSC sempre defensant els interessos de la pagesia de Catalunya. He volgut posar-lo en el lloc que li toca en aquest llibre.

    Diu que cal canviar els partits “tan radicalment com es pugui, cosa que suposa aprofitar la crisi per promoure una reforma a fons”. Hi ha algú que ho estigui fent, això?

    Em sembla que el que produirà aquesta crisi serà un procés en el qual els partits, que són molt sovint organitzacions del segle XIX, amb problemes del segle XX, hauran de transformar-se radicalment en organitzacions estables del segle XXI. I els moviments socials hauran de madurar també per garantir la continuïtat i l’establiment de formes més pluralistes de deliberació. Tot això, ho veurem els propers anys amb avenços i retrocessos, perquè les crisis tenen aquest aspecte d’obrir aquestes finestres d’oportunitat. És difícil imaginar el resultat d’aquest procés, però el procés està en marxa, és visible.

    No és habitual veure un polític en exercici que fa autocrítica del propi partit. Com ha estat rebuda?

    Si pot ser d’utilitat en un procés que està en marxa, de renovació radical, no únicament del PSC, sinó de les organitzacions polítiques d’esquerra, ja estaré satisfet. La meva intenció no era fer un llibre de partit, sinó un llibre de país. Un llibre de poble. Per mi, el més important no ha estat l’experiència partidària sinó l’experiència política en un sentit ampli. He volgut reaccionar davant un revisionisme molt potent que vol presentar el període de la Dictadura i la Transició molt marcat pel nacionalisme conservador. Qui controla el present controla el passat. Els que hem conegut el passat, hem de reaccionar i reivindicar la nostra part de veritat, els fets i la realitat.

    Això ha passat entre altres coses perquè la conjuntura actual ha fet que CiU hagi fet un pas endavant.

    Hi ha el risc de les polítiques lampedusianes: aparentment tot canvia però després tot segueix igual. Nosaltres estem clarament pel dret a decidir democràtic del poble de Catalunya i ens mantindrem coherents amb aquesta posició. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Semblances | Sense Comentaris »

    Els corrents del Partito Democratico

    Publicat per Raimon Obiols | 8 June, 2013


    Imprimir Imprimir

    PDnoiHe llegit en un diari italià la llista de corrents en el Partito Democratico. No sé si és una llista completa i exacta, però la veritat és que impressiona, i en tot cas és significativa. La llista és aquesta:

    Prodians“, “lettians“, “franceschinians“, “bindians“,”d’alemians“, “veltronians“, “bersanians” i “renzians“.

    Encara hi ha altres corrents  que no tenen una denominació personal: els “joves turcs“, els “ex-populars“, els “dissidents“, etc.

    Per complexa que sigui la política italiana o la vida interna del PD, és difícil no treure’n la conclusió que aquests grups reflecteixen molt més les ambicions d’unes persones o grups que no pas les seves diferències de tipus polític o ideològic. A mi em sembla que, en uns moments en què és imprescindible la reforma radical dels “partits realment existents“, aquesta tendència a la fragmentació de persones i grups és una mala solució.  Una cosa és l’obertura, el pluralisme, la llibertat; una altra és la dispersió de les ambicions i trajectòries personals i de grup, que porta a una dinàmica, ben poc ambiciosa, d’un “tots contra tots” que  serveix per a reforçar les lògiques dels aparells o per a paralitzar els canvis positius.

    En el PD s’està produint, com és lògic, el què un altre diari italià denomina com “la revolta contra els corrents“: un moviment contra aquest estat de coses.

    Nicola Zingaretti, un membre del PD que conec bé (vàrem treballar junts en la Comissió Progrés Global, i vàrem coincidir després en el Parlament europeu), diu, a propòsit d’aquesta multiplicació de plataformes personals i de grup, que “en aquesta diferenciació s’ha imposat l’obsessió pels càrrecs, i cal canviar-la”.

    “Deixant de costat la qualitat de les persones, segurament indiscutible” afegeix Zingaretti, “ el resultat, el mètode utilitzat i la idea mateixa del PD no van bé, no funcionen, no produeixen política, i cal canviar-los: un arxipèlag de grups sense identitat que tenen únicament l’obsessió de col·locar algú en un càrrec”. Cal, conclou Zingaretti, “refundar la cultura unitària del partit”.

    Categoria: General, Politica europea, Socialisme | Sense Comentaris »

    Forcades i Oliveres, els “grillini” catalans?

    Publicat per Raimon Obiols | 2 June, 2013


    Imprimir Imprimir

    forcades_oliveresÉs fascinant el ressò obtingut pel manifest “Per a un procés constituent a Catalunya” que el passat mes d’abril van fer públic Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. Explicant-lo, omplen places i locals, i la Xarxa en va plena. Sorprèn que hi hagi tan pocs  comentaris d’aquest fenomen des del món de la política i del periodisme: com si es tractés d’una realitat incòmoda, difícil de valorar i qualificar.

    Hi ha alguna excepció a aquest silenci. En un article (Els grillini catalans: Entre el cristianisme i la televisió), Joan Safont, director d’El Matí Digital, fa un paral·lelisme entre el fenomen del “Procés constituent” i el “Movimento 5 Stelle” que, encapçalat per Beppe Grillo, va obtenir el 25,5 % dels vots a les darreres legislatives a Itàlia. Una identificació seria equivocada, em sembla, més enllà del fet que els dos fenòmens responen a causes semblants (la virulència de la crisi i el desprestigi de la política i de les institucions).

    Un altre punt comú existeix: tant Forcades com Grillo són dos notables “animals mediàtics”. Grillo, histriònic i exorbitat,  és  litigiós, intemperant, sovint deliberadament ofensiu; busca com a norma la querella constant, la desqualificació dels altres. Ara s’ha despatxat amb un exabrupte despectiu (“és un octogenari ressuscitat“) contra unes opinions de Stefano Rodotà, que fa poques setmanes era el candidat dels grillini a la presidència de la República (en les quirinarie que l’M5S organitzà a la Xarxa).

    Forcades n’és l’antítesi. D’expressió amable i continguda, equilibra amb moderació formal l’eventual rotunditat de les seves tesis i afirmacions. Ara: com Grillo,  té una capacitat de comunicació fenomenal. Milagros Pérez Oliva va parlar, arran de la pol.lèmica generada pel  vídeo de Forcades sobre la vacuna  de la grip A, de les seves “extraordinàries dots per a  la comunicació – 53 minuts de monòleg en pla curt -“,  així com de “la serena convicció que transmet“.  Metgessa i teòloga, Forcades pot fer exercicis  de sofisticada papiroflèxia filosòfica, com la conversa amb Xavier Rubert de Ventós, que publicà El Temps).  Grillo, al seu costat, resulta  quasi energumènic i molts dels seguidors de  Forcades  el titllen de “pallasso”  a la Xarxa, molestos per una comparació que creuen odiosa.

    Una altra distinció fonamental es pot fer entre els impulsors del manifest català i els del “Movimento 5 Stelle“. Forcades i Oliveres  proposen un moviment “per promoure una iniciativa per un canvi de model polític, econòmic i social“, sobre la base de la crítica a les malvestats del capitalisme financer.  Grillo no parla d’això (els electors  grillini provenen de l’esquerra i de la dreta de Berlusconi) sinó de la confrontació radical entre “el poble” i el conjunt de “la casta” política i mediàtica. Profetitza que la Xarxa implica el final dels  partits i de la deliberació parlamentària, substituïts per la “democràcia instantània” (tal com explica Marco Revelli en un text que els interessats en aquestes coses han de llegir).

    La veritat és que Teresa Forcades i Arcadi Oliveres - que amb els anys ha anat adquirint un venerable aspecte de Pare Noel – ,  apareixen com una parella seductora. Diuen coses belles i  justes,  en la seva crítica d’un món terrible.  Són coses capaces de fer vibrar a molta gent, sobretot entre els joves.  Representen una promesa  que els qui els escolten veuen com no contaminada, com encara innocent. Això significa una enorme responsabilitat. Tan de bo no la malbaratin.

     

     

    Categoria: General, Política catalana, Politica europea | Sense Comentaris »

    Andreu Missé a Brussel·les

    Publicat per Raimon Obiols | 28 May, 2013


    Imprimir Imprimir

    alternativas-economicas_ediima20130228_0750_13Ahir vaig assistir a la presentació que Andreu Missé va fer a Brussel·les de la nova revista que dirigeix, Alternativas Económicas. Em va agradar molt: Missé és un excel·lent periodista i la seva presentació va ser, no sols entretinguda i brillant, sinó optimista i plena d’un entusiasme encomanadís. En un temps tan propici a les lamentacions i a la hipocondria, això és molt d’agrair.

    La revista, de la que ja han sortit tres números, és una publicació mensual “dedicada a explicar l’economia i els seus efectes sobre la vida de les persones (…) amb una clara vocació de ser independent dels poders econòmics i polítics“. Vol ser  – en paraules de Missé – “una veu crítica contra les desigualtats i injustícies socials, que s’han agreujat seriosament a causa de la crisi“.  Però no volen fer una revista de denúncia ideològica o retòrica: “ens recolzarem sempre en anàlisis seriosos i rigorosos“, diuen.

    Jo era lector ocasional  d’Alternatives Économiques, la revista francesa amb la que s’han agermanat. És una publicació que té més de trenta anys de trajectòria, i que ha fidelitzat un nombre considerable de lectors i subscriptors a França. Missé  ens explicà que pensaven inicialment traduir la meitat dels continguts de la publicació francesa, però que la producció pròpia ha fet baixar aquesta proporció al 15-20 %. Això és positiu.

    Tant de bo l’aventura de Missé i el seu equip (una cooperativa de treball associat, formada per bons periodistes: Pere Rusiñol, Ariadna Trillas i Mariana Vilnitzky)  tingui èxit de públic i continuïtat. De moment, jo ja m’he subscrit (a un preu més que raonable), i penso que bastants dels assistents a l’acte d’ahir ho faran també. Penseu-vos-ho. Per a subscriure’s, aquí.

    Vídeo d’Andreu Missé durant la presentació d’Alternativas Económicas a Brussel·les:

     

    Categoria: General | Sense Comentaris »

    « Entrada Anterior