Traduccions
Publicat per Raimon Obiols | 10 March, 2010
Imprimir
Google fa bastanta por, no sols per les seves enormes dimensions i pels problemes que planteja (les disputes legals, per exemple a propòsit del seu projecte de digitalització de llibres o de les qüestions de privacitat i de drets d’autor) sinó precisament perquè esdevé imprescindible. És d’una utilitat fantàstica. Ara l’usem, cada vegada més, per a traduir. Els resultats que han obtingut en aquest camp són considerables i, a més, milloren ràpidament.
Crear programes de traducció automàtica ha estat considerat, durant dècades, un dels reptes més difícils de la intel·ligència artificial. Els científics van adoptar inicialment un enfocament recolzat en regles: tractant d’ensenyar els ordinadors les regles lingüístiques de dues llengües i subministrant-los-hi els corresponents diccionaris. A finals dels 90, els investigadors van començar a prioritzar un enfocament estadístic. Si subministraven als ordinadors milers de milions de fragments de textos, podien aprendre a establir criteris per a traduir nous textos. Ara: això requeria enormes quantitats de dades i una no menys enorme capacitat per a tractar-les. Per això, Google ha pres clarament la davantera. S’ha alimentat amb les traduccions fetes per traductors humans a sis idiomes, a les Nacions Unides, i a vint-i-tres llengües, en el Parlament europeu. Els resultats que obté són lluny de ser perfectes (les persones que es dediquen a traduir no han de patir massa), però comencen a ser molt acceptables.
Ara, el New York Times ha fet una prova senzilla: ha escollit un breu fragment en francès del “Petit Príncep” de Saint-Exupéry, i en castellà de “Cien años de soledad” de García Màrquez, i ha comparat els resultats de la traducció a l’anglès, feta per traductors humans i pels traductors automàtics que ens proporcionen Google, Yahoo i Microsoft.
Jo he fet la prova de la traducció al català. És significatiu que només Google hagi incorporat la nostra llengua. Aquí teniu els resultats, que em sembla que són ben interessants:
Le Petit Prince
Original
Le premier soir je me suis donc endormi sur le sable à mille milles de toute terre habitée. J’étais bien plus isolé qu’un naufragé sur un radeau au milieu de l’Océan.
Traducció editada:
La primera nit, doncs, em vaig adormir a la sorra a mil milles de cap terra habitada. Estava molt més aïllat que un nàufrag en un rai al mig de l’oceà. (Anna i Enric Casassas Figueres, Salamandra, 2003)
Google Translate:
La primera nit vaig anar a dormir sobre la sorra a milers de quilòmetres de qualsevol assentament humà. Estava més aïllat que un nàufrag en una bassa al mig de l’oceà.
Yahoo Babel Fish via Systran:
No hi ha opció en català.
Microsoft Bing:
No hi ha opció en català.
Cien años de soledad
Original
Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.
Traducció editada:
Molts anys més tard, davant l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía s’hauria de recordar d’aquella remota tarda que el seu pare l’havia dut a conèixer el gel. (Avel·lí Artís-Gener, Edhasa, 1970)
Google Translate:
Molts anys després, davant de l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía havia de recordar aquella tarda remota en que el seu pare el va portar a conèixer el gel.
Yahoo Babel Fish via Systran:
No hi ha opció en català.
Microsoft Bing:
No hi ha opció en català.
Categoria: General | 1 Comentari »
La UMD i els socialistes catalans
Publicat per Raimon Obiols | 18 February, 2010
Imprimir
Abans d’ahir, 16 de febrer de 2010, la ministra de Defensa, Carme Chacón, va lliurar la Creu del Mèrit Militar als antics membres de la Unión Militar Democrática (UMD). El 4 de desembre de 2009, el Consell de ministres havia aprovat una declaració institucional que reconeixia el paper de la UMD i la repressió que el franquisme exercí sobre els caps, oficials i suboficials que en formaren part.
Que tard arriba aquest reconeixement! La mateixa ministra hi féu al·lusió, dient que “trenta cinc anys és un termini molt llarg per a saldar un deute, massa llarg per a aquells que no poden viure aquest moment“, tot recordant a Juli Busquets, un dels fundadors de la UMD essent comandant, i que després fou diputat del PSC. L’acte en el ministeri de Defensa representava, segons la ministra, el reconeixement a uns mèrits inqüestionables: els membres de la UMD s’havien enfrontat a la dictadura, col·laborant “decididament” a la transició a la democràcia, i van ser “empresonats, jutjats, condemnats i expulsats” de l’exèrcit. Eren, va dir la ministra, uns “valents que sabien molt bé a què s’exposaven i seguiren endavant“. Aquest reconeixement, encara que arriba tard, és net i inequívoc. A Joan Reventós i a Juli Busquets això els hauria complagut; i els hauria emocionat que fos una socialista catalana, la ministra de defensa Carme Chacón, qui en prengués la iniciativa.
Si esmento aquests noms és perquè la col·laboració entre el socialisme català i la UMD va ser estreta i bastant important.
Les primeres notícies que varem tenir en el Moviment Socialista de Catalunya, l’any 1973, de que quelcom es movia a la guarnició militar de Barcelona, ens van arribar a través de Rafael Lorente, un antifranquista independent, diplomàtic separat del servei a causa de les seves activitats contra el règim. Lorente, home apassionat, d’esquerres, poeta, era parella de la catalana Cristina Maristany (que recordo bellíssima), amb qui compartia els mateixos afanys de revolta i llibertat. Venien sovint a Barcelona; ens informaven de l’evolució dels grups de l’oposició democràtica de Madrid. Compartien amb nosaltres la insatisfacció i la impaciència per les divisions i exclusions entre els demòcrates espanyols, en aquells anys del tardofranquisme, i creien que el camí unitari que s’havia traçat a Catalunya, amb la Coordinadora de Forces Polítiques i l’Assemblea de Catalunya, era el que calia seguir a tot l’Estat. Va ser en una d’aquestes trobades que Lorente ens digué: “Quelcom es mou entre els militars joves, sobretot a Barcelona“. Eren els moments de la eufòria de la “revolució dels clavells” a Portugal, que havia tombat la dictadura salazarista, i ens va semblar versemblant – i esperançadora – aquella informació. Era lògic pensar que els esdeveniments portuguesos havien de significar un incentiu catalitzador de les inquietuds de les noves promocions de joves oficials.
Un conducte més directe amb allò que es gestava a les casernes ens va venir poc després, a través de les converses de Reventós amb Juli Busquets, aleshores comandant destinat a Barcelona. L’editorial Ariel, on Reventós treballava, havia publicat el llibre “El militar de carrera en España” de Busquets, no sense haver de sortejar tota mena d’obstacles amb la censura. En aquell llarg estira-i-afluixa per tal d’obtenir l’autorització per a editar el llibre (on excel·lí el més hàbil negociador d’Ariel, Alexandre Argullós), en Joan Reventós i en Juli Busquets es van anar fent molt amics; s’establí entre ells una confiança creixent. En un moment donat, Busquets li confià a Reventós que havia fet un viatge a la Lisboa dels clavells, junt amb un altre comandant, Luis Otero Fernández, per tal de rebre informació directa de l’acció i les posicions dels militars portuguesos.
La UMD es constituí formalment a Barcelona, a casa de Guillermo Reinlein, al Passeig de Sant Joan, el 30 d’agost de 1974. Hi assistiren una dotzena d’oficials, dos d’ells de Madrid, i van constituir una primera junta directiva. En els mesos següents, Reventós i Busquets van organitzar diverses reunions en les que entre altres hi participaren, que recordi , a més de Busquets i Reinlein, els militars Gabriel Cardona, Julián Delgado, Juan Diego, José Júlvez, Enrique López-Amor i Manuel Miralles. La majoria eren aleshores capitans. En aquests encontres, una mútua prevenció inicial era explicable. La història era indefugible: López-Amor era fill d’un dels militars alçats a Barcelona el 18 de juliol del 36, el pare de Delgado havia estat assassinat a Paracuellos del Jarama… Però ben aviat s’establí un clima de confiança i de coincidència de propòsits. Era clar que aquells homes se sentien estimulats per l’experiència portuguesa però no s’hi enmirallaven. El seu projecte era la transició a la democràcia per mitjans pacífics, l’establiment de les llibertats i de l’Estat de dret, la despolitització i professionalització de l’exèrcit.
Reventós esdevingué un activíssim impulsor de contactes entre la UMD naixent i els grups de l’oposició democràtica; fou ell qui, de fet, introduí la UMD en el món de l’oposició clandestina. Els hi facilità el primer contacte amb Joaquín Ruiz Giménez, a la casa d’estiu d’aquest a Palamós, i amb Anton Cañellas, d’Unió Democràtica. Els posà en contacte amb Antoni Gutiérrez Díaz, del PSUC i, viatjant a Madrid, portà Luis Otero i Martín Consuegra a fer el primer contacte de la UMD amb el PCE, en una reunió en una casa de la urbanització Conde de Orgaz, a la que assistiren els dirigents comunistes Armando López Salinas i Simón Sánchez Montero. Fou ell també qui els presentà a Felipe González, que es reuní per primera vegada amb els militars en el pis d’un responsable del MSC, Robert Rivera, al carrer Numància de Barcelona i tingué amb ells, mesos després, una llarga entrevista en una masia de Sant Climent de Llobregat. Reventós organitzà també, que jo recordi, el primer contacte de la UMD amb Nicolás Redondo, aleshores secretari de la UGT. És molt probable que fes encara altres gestions i encontres que no recordo (la memòria és, com diu Javier Marías, “un dit tremolós“).
El 29 de juliol de 1975 es van produir les primeres detencions de membres de la UMD: la policia militar i la guàrdia civil detingué en els seus domicilis al comandant Luis Otero i als capitans José Fortes, Restituto Valero, Fermín Ibarra, Antonio García Márquez, Fernando Reinlein, Manuel Fernández Lago i José Ignacio Jiménez (aquests dos darrers no eren a casa). En dies successius foren detinguts Fernández Lago, Abel Ruiz Cillero i Jesús Martín- Consuegra. El 8 de març de 1976, mort ja el dictador, s’inicià a les casernes de Hoyo de Manzanares el judici contra nou dels detinguts, que van ser condemnats a penes d’entre dos anys i mig i vuit anys de presó i, en el cas de set, a l’expulsió de l’exèrcit. Seguiren després altres registres, detencions i altres mesures d’intimidació, per tal d’intentar paralitzar l’expansió del moviment. Aquest, però, va continuar i els socialistes catalans seguirem col·laborant amb els seus responsables.
La interpretació que varem donar d’aquella reacció repressiva del règim franquista era que aquest, lògicament, reaccionava per pànic a l’expansió del moviment democràtic a les guarnicions. Reventós hi veia, a més, la ma del generals Milans del Bosch (després colpista del 23-F) i Campano, apuntant contra Gutiérrez Mellado, al que volien presentar com l’inspirador a l’ombra de la UMD.
La UMD es va reunir a Esplugues de Llobregat, el 20 de juny de 1977 i va acordar la seva autodisolució. Cinc dies abans s’havien celebrat les primers eleccions democràtiques després de la dictadura.
Els objectius civils del moviment dels militars demòcrates eren la convocatòria d’ una assemblea constituent que fes una Constitució homologable a les de la resta de països occidentals europeus i el restabliment de les llibertats democràtiques i dels drets humans. Aquestes fites s’havien aconseguit i en la gestació de la nova situació democràtica el paper del moviment dels militars demòcrates havia estat important. La repressió, i la pròpia acceleració dels canvis polítics de la transició democràtica no permeteren una gran extensió del moviment. Van agregar uns pocs centenars de militars, en graus diversos d’implicació, en un context particularment difícil i hostil. Però la seva acció coratjosa va tenir un enorme valor moral i un extraordinari impacte polític. Jo crec que ens hem d’alegrar molt de que finalment s’hagi fet justícia als valents de la UMD.
Categoria: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »
Un editorial de Nou Cicle: Catalunya no està fatigada
Publicat per Raimon Obiols | 17 February, 2010
Imprimir
Catalunya no està fatigada. Està desorientada. No és estrany que sigui així, perquè arreu es viu un temps desorientat: a Espanya, a Europa, i a bona part del món. Això és degut a diverses causes. És conseqüència de la crisi econòmico-social (atur, immigració) i, més en general, de la globalització accelerada que viu el món. És també conseqüència d’una crisi democràtica, amb elements que accentúen la desconfiança ciutadana (la corrupció, sobretot; l’espectacle de la confrontació sistemàtica i abrupta entre els partits; un potent missatge mediàtic de desqualificació de la política i de les institucions democràtiques). A Catalunya, a més, s’hi afegeixen les qüestions derivades de l’encaix amb Espanya.
Aquesta situació pot alimentar el populisme. Aquest, en fase germinal, apareix a tot Europa. A Catalunya pot significar, a més, el sorgiment de populismes de signe antagònic, en els dos extrems de l’arc polític, jugant amb l’anti-política, sobretot a partir de l’explotació dels sentiments d’identitat i dels temors generats per la crisi i la immigració, i posant en crisi la nostra força fonamental: la unitat civil del poble de Catalunya.
Qualsevol observador atent coincidirà en que aquest és el model de desordre que alguns ens estan preparant. Cada setmana apareixen notícies de sorgiment de noves alternatives i personatges salvadors, en un panorama de fragmentació i divisions. No manquen col·laboracions mediàtiques potents que donen suport a aquestes aventures. És evident també que la dreta espanyola juga aquesta carta de fomentar una eventual confrontació exasperada dins de Catalunya.
Són forces centrífugues que volen accentuar el malestar, l’escepticisme i la desorientació, per a treure’n profit. És una ofensiva de l’anti-política fomentada per sectors amb poder i sense escrúpols que saben que en una situació d’aquest tipus podrien imposar els seus interessos. No manquen a Europa alguns països (no sols Itàlia) on aquesta situació ja és un fet. Catalunya no es pot permetre una deriva d’aquesta mena; seria una aventura devastadora. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: Política catalana | 1 Comentari »
Intervenció de Raimon Obiols a l’executiva del PSC sobre la Conferència Oberta (15 de febrer de 2010)
Publicat per Raimon Obiols | 15 February, 2010
Imprimir
Fa uns mesos vaig venir a una reunió d’ aquesta executiva per a presentar la iniciativa de la Conferència Oberta “Catalunya Causa Comuna“. Ara hi vinc de nou a explicar-vos què hem fet fins ara, què ens proposem fer en els propers temps i, en tercer lloc, per a discutir amb vosaltres què creiem que hauria de sortir de la nostra iniciativa.
Què hem fet
Com sabeu, hem realitzat una bona quantitat de sessions de debat, al llarg i ample de Catalunya. Hem recorregut Catalunya amb desenes d’actes públics i la participació de milers de persones. Els temes que s’han discutit han estat ben diversos i s’han agrupat dins dels tres grans àmbits que es proposaren en la crida inicial:
- La sortida de la crisi: Què està passant en aquest període de crisi i de canvis globals, ràpids i impressionants. Quines propostes es poden plantejar per tal de fer front als reptes i problemes que la crisi global suscita, per aprofitar-ne les oportunitats.
- El catalanisme del segle XXI: Els reptes i estratègies del catalanisme del segle XXI. Com afirmar el seu caràcter de causa comuna, defensar el seu pluralisme com una força, superar la confrontació de retòriques repetitives i assegurar la unitat civil del poble de Catalunya.
- La solidaritat social i la revitalització democràtica: Les bones pràctiques en el camp de la solidaritat i de la innovació socials, així com de les noves formes de participació i deliberació col·lectives, per tal de revitalitzar la nostra vida democràtica.
El balanç d’aquesta activitat ha estat positiu tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Vam dir inicialment que ens proposàvem convidar a les nostres discussions a totes aquelles persones que estiguessin obertes a enraonar amb nosaltres. La resposta a aquesta invitació ha estat molt satisfactòria. No ens hem trobat ni amb negatives ni amb excuses: tothom a qui hem convidat ha acceptat participar de bon grat, i molta gent ens ha dit que esperaven una oportunitat de deliberació comuna i transversal, perquè estaven cansats del predomini de la confrontació política i mediàtica més o menys repetitiva, sobre posicions i prejudicis que es donen per descomptats.
Ha assistit i participat en els nostres debats gent que cobreix un espectre molt ample: gent de tots els partits democràtics catalans, tant del govern com de l’oposició; responsables de les centrals sindicals majoritàries, dels grups empresarials, del món cultural i acadèmic; del moviment associatiu, etc. No n’hem fet ostentació. La nostra iniciativa no és ni electoral ni a curt termini. Volem demostrar pràcticament que és possible un diàleg plural, autèntic, sense instrumentalitzacions partidistes de curta volada. Volem afirmar que la idea que Catalunya és una causa comuna és estratègicament fecunda, que és la més positiva pel país. Una Catalunya dividida no pot guanyar.
Un debat com el que estem fent, sense confrontacions ni desqualificacions, paga inevitablement, en les circumstàncies actuals, el preu de no tenir una preeminència en l’escena mediàtica.
Però si es realitza, com estem fent, amb energia, constància i amplitud, té una incidència en l’opinió pública que no és efímera i contribueix a la necessària regeneració de la nostra vida democràtica.
De tota manera, ara entrarem en una fase més visible de la nostra iniciativa, i ens interessa que els nostres debats arribin més als mitjans de comunicació. No és un objectiu fàcil, sobretot perquè ens mantindrem ferms en la nostra actitud de no contribuir a generar confrontacions.
No som partidaris ni de la manipulació política dels mitjans ni de la manipulació mediàtica de la política i mantenir-nos ferms en aquesta posició representa en aquests moments una dificultat de la que som perfectament conscients. Però si volem combatre la desconfiança, si volem regenerar la vida democràtica, ho hem de fer. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: Catalunya Causa Comuna, Conferència Oberta, Política catalana | 2 Comentaris »
Un dossier de “La vie des idées” sobre la qüestió catalana
Publicat per Raimon Obiols | 26 January, 2010
Imprimir
La vie des idées és una revista digital francesa d’anàlisi i d’informació sobre el debat d’idees. Creat per un grup d’intel·lectuals de distintes disciplines, la revista, que no té cap adscripció de partit i és totalment gratuïta, s’ha anat guanyant un prestigi considerable. Ara ha començat a publicar un dossier sobre Catalunya ( La Catalogne, une identité débattue)
“Mentre a França s’ha encetat un debat sobre la identitat nacional” , escriu la revista presentant el dossier, “a l’altre cantó dels Pirineus la qüestió no ha deixat d’agitar l’opinió pública des de fa un segle i mig. La Vie des idées obre un dossier sobre el catalanisme quan, davant de la inèrcia de les institucions espanyoles a l’hora de ratificar el nou Estatut de Catalunya, una campanya de vot oficiós per la independència s’ha estès pel territori amb uns resultats manifestos i mitigats alhora“.
I segueix: “Nació, pàtria, regió? Segueix sent ben difícil de definir el catalanisme, que al llarg del segle XIX conegué canvis substancials, atent als daltabaixos polítics, econòmis i culturals. Sabem per exemple que el catalanisme, als seus inicis, convivia prou bé amb el nacionalisme espanyol? Que el nacionalisme català és relativament recent? El que constitueix una nació, deia Spinoza (erudit d’història de Catalunya i del Regne d’Aragó), és la comunitat de lleis, de costums i de llengua. Una nació que, paradoxalment, podria trobar dins del marc europeu, recursos per afirmar-se… Totes aquests preguntes troben aquí un espai de debat, mitjançant l’anàlisi de l’estat actual de la qüestió catalana i dels seus fonaments jurídics i històrics.”
Josep Fradera, que presenta el dossier, hi ha publicat l’article “Catalanisme : histoire d’un concept“. I s’anuncien articles d’Adrià Rodes Mateu (“La Catalogne et son Statut d’autonomie”), Josep Ramoneda ( “L’éternelle question catalane “), Stéphane Michonneau (“Barcelone et la mémoire catalaniste, entre hier et aujourd’hui“) i Jeanne Moisand (“Protectionnisme et naissance du catalanisme“). Els textos són publicats en francés i en català.
Categoria: General | Sense Comentaris »
Intervenció de Raimon Obiols en el debat “Llibertat i progrés al segle XXI” (Catalunya Causa Comuna, 25/01/10)
Publicat per Raimon Obiols | 25 January, 2010
Imprimir
Aquest és un debat que a vegades tendeix a realitzar-se sobre la base d’una asimetria en els plantejaments, quan el tractament lògic que es fa dels termes “liberalisme” i “socialisme“ no és el mateix.
Tant el terme “socialisme” com el terme “liberalisme” son polisèmics: cada un d’ells pot expressar distints significats.
Passa, aleshores, que aquells que fan la crítica liberal del socialisme tendeixen a reduir redueixen el significat d’aquest a les experiències del mal anomenat “socialisme real” o bé a les del reformisme socialdemòcrata en diversos Estats nació europeus, al llarg del segle XX. En canvi, utilitzen el terme “liberalisme” en la seva acepció ideològica clàssica, sense les càrregues del “liberalisme realment existent“, o de les actuals realitats neoliberals (que tenen poc a veure amb la primigènia concepció del liberalisme que defensava la laicització del poder, l’afirmació del ciutadà i de la sobirania popular, el domini del dret i els efectes positius, inofensius i benèvols del “dolç comerç“).
També, a la inversa, hi ha els qui fan la fàcil amalgama entre liberalisme i capitalisme neoliberal.
“Netejar” conceptualment el debat, i eliminar-ne les trampes lògiques, em sembla , doncs, imprescindible.
Desfet aquest equívoc, es pot dir que entre socialisme i liberalisme hi han valors compartits, i una història comú. El socialisme que incorpora la identitat més fecunda de l’esquerra no s’oposa al liberalisme. Més: sense les conquestes del moviment obrer (del qual el socialisme ha estat el mainstream) pel sufragi universal i els drets socials i polítics, les democràcies contemporànies liberals no serien allò que són.
Però les diferències entre socialisme i liberalisme son considerables, i els grups socials, polítics i culturals que s’identifiquen amb un o altre referent son bastant persistents. És positiu que sigui així: les diferències son potencialment creatives i la indeferenciació tendeix a generar actituds indiferents.
Voldria parlar primer de les diferències, i parlar després de les confluències, que no sols em sembles possibles sinó també necessàries. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General | Sense Comentaris »
Intervenció de Raimon Obiols sobre “Catalunya Causa Comuna”, en el Consell Nacional del PSC (16 de gener de 2010)
Publicat per Raimon Obiols | 16 January, 2010
Imprimir
Llançant la iniciativa de Catalunya Causa Comuna, amb un acord del seu darrer congrés, el PSC reafirmà que la seva missió no és sols concórrer a les eleccions, participar en les institucions, governar, gestionar o fer oposició.
La seva raó de ser és l’acció per una Catalunya millor, més lliure, amb més igualtat i prosperitat, cohesionada, justa i responsable.
Aquesta acció, si vol ser eficaç, ha de ser necessàriament compartida i col·lectiva. No sols és cosa dels governs i de les institucions: és també, fonamentalment, cosa dels ciutadans i de les ciutadanes, de la societat.
Únicament els consensos majoritaris i actius permeten veritablement els canvis positius. Quan es tracta d’impulsar projectes, d’efectuar reformes, de crear dinàmiques de millora, la implicació comuna i compartida és una condició imprescindible.
Per això la funció bàsica de Catalunya Causa Comuna és impulsar, arreu del país, debats públics orientats al sorgiment de noves propostes, visions i accions col·lectives a Catalunya.
El nom de Catalunya Causa Comuna no és gratuït: expressa la convicció que el nostre país avança quan ens unim al voltant de projectes comuns.
La història ens recorda que, malauradament, el contrari també és cert: quan Catalunya s’ha dividit, les coses han anat malament. Catalunya dividida no pot guanyar.
Avui, a Catalunya hi ha una evident amenaça de divisions i fragmentacions.
Hi ha un excés de confrontació i divisió en el camp polític; un dèficit de diàleg, d’intercanvi d’idees, de reflexió comuna; una disminució del respecte al pluralisme; una manca d’ enteses estratègiques pel que fa a les qüestions del nostre futur col·lectiu.
La crisi econòmica i social, els reptes lligats a l’acollida de la immigració, l’afebliment del nexe entre societat civil i institucions, els escàndols lligats a la política i els excesssos de confrontació que fomenta la dreta espanyola, entre altres causes, estan fent aparèixer un risc: que sorgeixin aventures populistes de signe oposat i retroalimentant-se. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: Catalunya Causa Comuna, Conferència Oberta, Política catalana | 1 Comentari »
La situació a Haití: com informar-se, com ajudar
Publicat per Raimon Obiols | 14 January, 2010
Imprimir
* El bloc Haiti Quake Updates dóna informacions (en anglès) subministrades per periodistes, cooperants i treballadors humanitaris presents a Haití.
* Un Google Map de la situació a Haití és actualitzat en temps real en funció de les informacions oficials i de dades subministrades per internautes.
* A Collecta trobareu informació permanent de twitters i blocs, en temps real.
* Oxfam ha posat en marxa també un Twitter feed amb molta informació útil.
* Les ONG integrades en la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (FCONGD) han obert números de compte per plantar cara a les conseqüències del terratrèmol (s’ aconsella que la solidaritat es canalitzi a través de donacions en metàl·lic i no en espècies). Aquí hi trobareu informació útil sobre comptes bancàries d’emergència.
.
Categoria: General | Sense Comentaris »
Robert Taylor: Suècia i el futur de l’esquerra europea
Publicat per Raimon Obiols | 8 January, 2010
Imprimir
M’ha agradat aquest article, publicat al Social Europe Journal, el 17/11/2009:
Els socialdemòcrates suecs han estat el partit d’esquerra que més ha reeixit en l’últim segle, no només per la durada dels seus anys al govern, sinó també per la seva ideologia i els seus programes. En la seva conferència d’aquesta tardor a Estocolm la direcció del partit va acordar unes noves «directrius polítiques» per al futur de cara a la preparació de les eleccions generals del proper setembre de 2010. Els socialdemòcrates i els seus aliats de l’esquerra – els Verds i el Partit d’Esquerra – no estan segurs de la victòria. La seva derrota electoral el 2006 va ser un xoc, en un moment en que l’economia sueca estava en auge, amb superàvits en el comerç exterior i en els pressupostos i un atur relativament baix. Ara Suècia, amb un govern de centre-dreta, està patint un atur elevat i un enorme dèficit, però en les enquestes els socialdemòcrates en l’anomenat bloc d’esquerra només estan empatant amb la coalició governant.
Allò que passi amb el partit suec a les urnes, la propera tardor, donarà indicacions per tal d’afrontar els problemes més amplis de l’esquerra europea. Aquesta és la raó per la que la seva recent conferència és d’una importància crucial. Els socialdemòcrates van fer de l’ocupació el tema de les seves deliberacions. La plena ocupació va ser el lema de la Conferència. Això estava en consonància amb els punts forts tradicionals del partit que han tingut tant d’èxit des de la dècada de 1930. Com la seva líder Mona Sahlin va explicar en el seu discurs: “No importa com ho expressem, nosaltres els socialdemòcrates hem tingut sempre les nostres arrels en això: en primer lloc el treball i la plena ocupació. El treball ha constituit el nostre punt de partida, els nostres mitjans i la nostra meta “. Sahlin va continuar: dient:
“Hem triat construir el país sobre la base de treball. Els fills i filles del treball: aquest és el nostre moviment. Hem volgut treballar – per un salari, per a gunyar-nos la vida, per a la comunitat i pel nostre propi desenvolupament, per a participar en la construcció de la comunitat, per als nostres fills i el seu futur. Hem cregut en el treball com a suport de l’economia del país, del benestar com a base per al sentit de solidaritat que volem que caracteritzi Suècia“.
És important destacar que Sahlin i els seus companys han vinculat l’objectiu prioritari de la plena ocupació a tots els altres temes programàtics de l’agenda política de Suècia. El treball proporciona la força motriu que aporta una unitat i una coherència a la resta del nou programa del partit. No és un afegit, o un element més en una llista de compres de demandes desconnectades. En insistir sobre aquest tema vertebrador de la primacia del treball, els socialdemòcrates poden recolzar-se en les forces que els han donat tanta credibilitat en la major part del darrer segle. El model suec que van construir des de la dècada de 1930 tenia els seus fonaments en un Estat democràtic il.lustrat i pragmàtic que tractava de reduir l’atur a mínims, a través de gestió de la demanda, i també a través d’una àmplia política activa del mercat laboral, de la formació, la relocalització del treball i un generós règim de prestacions socials basat en un sistema impositiu elevat i progressiu.
Però les noves “orientacions polítiques” del partit no perden de vista els seus valors fonamentals. Aquests segueixen sent tan importants en el món d’avui com en qualsevol altre moment de la seva història. Suècia és una economia de mercat oberta amb una perspectiva internacionalista. Ha acollit de bon grat la globalització. Els socialdemòcrates creuen en el lliure comerç i en les polítiques fiscals “responsables”. Però no han perdut de vista la necessitat de basar els objectius de la seva política en uns principis ètics profundament arrelats, en uns moments en els que tants partits d’esquerra a Europa s’han rendit al capitalisme neoliberal, o s’han girat vers els “spins” i les empreses privades per a la seva salvació política. Els socialdemòcrates suecs no són puristes. Sempre han conformat els seus programes tractant d’adequar-se a les tendències més amples de la societat i de l’economia en general , però tractant també d’adequar-les en el seu profit electoral. En el passat, el partit fixà l’agenda política de Suècia. La socialdemocràcia marcava el camí. La confiança en si mateix del partit, el pragmatisme idealista i la competència administrativa van donar com a resultat un èxit notable. Però ara es tracta d’una veritable lluita per mantenir la iniciativa en una societat que s’ha tornat més desigual, més fragmentada i individualista. Però com assenyala la declaració política de la Conferència del partit d’aquesta tardor: “el clàssics valors socialdemòcrates de llibertat, igualtat i solidaritat són el punt de partida del partit en el seu propòsit de renaixement“. Els paràgrafs inicials mostren que el partit no ha perdut res de la seva capacitat per posar el seu programa concret de govern en un marc ideològic més ampli:
“Els socialdemòcrates portem amb nosaltres un somni de llibertat. Volem que tothom tingui la llibertat de modelar el curs de la seva pròpia vida i de perseguir els seus somnis. Tothom ha de poder seguir els seus anhels més profunds respectant les opcions preses pels altres. Una política de redistribució equitativa, de benestar per a tots i de menors divisions socials pot facilitar la seguretat que permet que la llibertat individual pugui créixer. És per això que el nostre somni socialdemòcrata de llibertat és també un somni d’igualtat. “
“La llibertat i la igualtat que s’impliquen mútuament, i aquest vincle es fa cada cop més evident en la nostra comunitat global.” Llegir la resta de la entrada »
Categoria: Politica europea, Socialisme | Sense Comentaris »
Tony Judt: Què és viu i què ha mort en la socialdemocràcia?
Publicat per Raimon Obiols | 2 January, 2010
Imprimir
Aquest text és l’adaptació de la conferència que Tony Judt va pronunciar a la New York University el 19 d’octubre de 2009. La transcripció ha estat publicada fa poc per The New York Review of Books (“What is Living and what is Dead in Social Democracy?”). A la Xarxa, aquesta conferència ha estat molt comentada durant les darreres setmanes. Ultra el seu contingut (és un text molt suggestiu), hi ha contribuït el fet que Judt anuncià que estava molt malalt: pateix una esclerosi lateral amiotròfica. Lluis Bassets ha relacionat la malaltia i la conferència en un article interessant. No hi ha una manera millor de llegir un text amb atenció que traduïr-lo. És el que he fet aprofitant el lleure d’aquests dies de cap d’any (és un text llarg).
Els nord-americans voldrien que les coses anéssin millor. Segons les enquestes d’opinió pública en els darrers anys, a tothom li agradaria que els seus fills tinguin millors oportunitats de vida en néixer. Tothom preferiria que la seva esposa o la seva filla tingui les mateixes probabilitats de sobreviure a la maternitat que les dones d’altres països avançats. Tothom voldria disposar de cobertura mèdica completa a menor cost, una major esperança de vida, millors serveis públics, i menys delinqüència.
Quan se’ls hi diu que aquestes coses són a l’abast a Àustria, Escandinàvia o als Països Baixos, a canvi de més impostos i d’un Estat “intervencionista”, la majoria d’aquests mateixos nord-americans responen: “Però això és el socialisme! No volem que l’Estat interfereixi en els nostres assumptes. I sobretot, no volem pagar més impostos “.
Aquesta curiosa dissonància cognitiva és una vella història. Fa un segle, el sociòleg alemany Werner Sombart va fer la famosa pregunta: Per què no hi ha socialisme a Amèrica? Hi ha moltes respostes a aquesta pregunta. Alguns tenen a veure amb l’enorme grandària del país: els propòsits compartits són difícils d’organitzar i sostenir en una escala imperial. Hi ha també, per descomptat, els factors culturals, incloent la suspicàcia típicament americana envers el govern central.
I, certament, no és per casualitat que la democràcia social i els Estats del benestar millor han funcionat en països petits i homogenis, on els problemes de desconfiança i recels mutus no sorgeixen de manera tan aguda. La disposició a pagar per serveis i beneficis a d’altres persones es basa en l’assumpció que, al seu torn, ells faran el mateix per a tu i els teus fills: perquè són com tu i veuen el món com tu. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General | Sense Comentaris »