Un dossier de “La vie des idées” sobre la qüestió catalana
Publicat per Raimon Obiols | 26 January, 2010
Imprimir
La vie des idées és una revista digital francesa d’anàlisi i d’informació sobre el debat d’idees. Creat per un grup d’intel·lectuals de distintes disciplines, la revista, que no té cap adscripció de partit i és totalment gratuïta, s’ha anat guanyant un prestigi considerable. Ara ha començat a publicar un dossier sobre Catalunya ( La Catalogne, une identité débattue)
“Mentre a França s’ha encetat un debat sobre la identitat nacional” , escriu la revista presentant el dossier, “a l’altre cantó dels Pirineus la qüestió no ha deixat d’agitar l’opinió pública des de fa un segle i mig. La Vie des idées obre un dossier sobre el catalanisme quan, davant de la inèrcia de les institucions espanyoles a l’hora de ratificar el nou Estatut de Catalunya, una campanya de vot oficiós per la independència s’ha estès pel territori amb uns resultats manifestos i mitigats alhora“.
I segueix: “Nació, pàtria, regió? Segueix sent ben difícil de definir el catalanisme, que al llarg del segle XIX conegué canvis substancials, atent als daltabaixos polítics, econòmis i culturals. Sabem per exemple que el catalanisme, als seus inicis, convivia prou bé amb el nacionalisme espanyol? Que el nacionalisme català és relativament recent? El que constitueix una nació, deia Spinoza (erudit d’història de Catalunya i del Regne d’Aragó), és la comunitat de lleis, de costums i de llengua. Una nació que, paradoxalment, podria trobar dins del marc europeu, recursos per afirmar-se… Totes aquests preguntes troben aquí un espai de debat, mitjançant l’anàlisi de l’estat actual de la qüestió catalana i dels seus fonaments jurídics i històrics.”
Josep Fradera, que presenta el dossier, hi ha publicat l’article “Catalanisme : histoire d’un concept“. I s’anuncien articles d’Adrià Rodes Mateu (”La Catalogne et son Statut d’autonomie”), Josep Ramoneda ( “L’éternelle question catalane “), Stéphane Michonneau (”Barcelone et la mémoire catalaniste, entre hier et aujourd’hui“) i Jeanne Moisand (”Protectionnisme et naissance du catalanisme“). Els textos són publicats en francés i en català.
Categoria: General | Sense Comentaris »
Intervenció de Raimon Obiols en el debat “Llibertat i progrés al segle XXI” (Catalunya Causa Comuna, 25/01/10)
Publicat per Raimon Obiols | 25 January, 2010
Imprimir
Aquest és un debat que a vegades tendeix a realitzar-se sobre la base d’una asimetria en els plantejaments, quan el tractament lògic que es fa dels termes “liberalisme” i “socialisme“ no és el mateix.
Tant el terme “socialisme” com el terme “liberalisme” son polisèmics: cada un d’ells pot expressar distints significats.
Passa, aleshores, que aquells que fan la crítica liberal del socialisme tendeixen a reduir redueixen el significat d’aquest a les experiències del mal anomenat “socialisme real” o bé a les del reformisme socialdemòcrata en diversos Estats nació europeus, al llarg del segle XX. En canvi, utilitzen el terme “liberalisme” en la seva acepció ideològica clàssica, sense les càrregues del “liberalisme realment existent“, o de les actuals realitats neoliberals (que tenen poc a veure amb la primigènia concepció del liberalisme que defensava la laicització del poder, l’afirmació del ciutadà i de la sobirania popular, el domini del dret i els efectes positius, inofensius i benèvols del “dolç comerç“).
També, a la inversa, hi ha els qui fan la fàcil amalgama entre liberalisme i capitalisme neoliberal.
“Netejar” conceptualment el debat, i eliminar-ne les trampes lògiques, em sembla , doncs, imprescindible.
Desfet aquest equívoc, es pot dir que entre socialisme i liberalisme hi han valors compartits, i una història comú. El socialisme que incorpora la identitat més fecunda de l’esquerra no s’oposa al liberalisme. Més: sense les conquestes del moviment obrer (del qual el socialisme ha estat el mainstream) pel sufragi universal i els drets socials i polítics, les democràcies contemporànies liberals no serien allò que són.
Però les diferències entre socialisme i liberalisme son considerables, i els grups socials, polítics i culturals que s’identifiquen amb un o altre referent son bastant persistents. És positiu que sigui així: les diferències son potencialment creatives i la indeferenciació tendeix a generar actituds indiferents.
Voldria parlar primer de les diferències, i parlar després de les confluències, que no sols em sembles possibles sinó també necessàries. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General | Sense Comentaris »
Intervenció de Raimon Obiols sobre “Catalunya Causa Comuna”, en el Consell Nacional del PSC (16 de gener de 2010)
Publicat per Raimon Obiols | 16 January, 2010
Imprimir
Llançant la iniciativa de Catalunya Causa Comuna, amb un acord del seu darrer congrés, el PSC reafirmà que la seva missió no és sols concórrer a les eleccions, participar en les institucions, governar, gestionar o fer oposició.
La seva raó de ser és l’acció per una Catalunya millor, més lliure, amb més igualtat i prosperitat, cohesionada, justa i responsable.
Aquesta acció, si vol ser eficaç, ha de ser necessàriament compartida i col·lectiva. No sols és cosa dels governs i de les institucions: és també, fonamentalment, cosa dels ciutadans i de les ciutadanes, de la societat.
Únicament els consensos majoritaris i actius permeten veritablement els canvis positius. Quan es tracta d’impulsar projectes, d’efectuar reformes, de crear dinàmiques de millora, la implicació comuna i compartida és una condició imprescindible.
Per això la funció bàsica de Catalunya Causa Comuna és impulsar, arreu del país, debats públics orientats al sorgiment de noves propostes, visions i accions col·lectives a Catalunya.
El nom de Catalunya Causa Comuna no és gratuït: expressa la convicció que el nostre país avança quan ens unim al voltant de projectes comuns.
La història ens recorda que, malauradament, el contrari també és cert: quan Catalunya s’ha dividit, les coses han anat malament. Catalunya dividida no pot guanyar.
Avui, a Catalunya hi ha una evident amenaça de divisions i fragmentacions.
Hi ha un excés de confrontació i divisió en el camp polític; un dèficit de diàleg, d’intercanvi d’idees, de reflexió comuna; una disminució del respecte al pluralisme; una manca d’ enteses estratègiques pel que fa a les qüestions del nostre futur col·lectiu.
La crisi econòmica i social, els reptes lligats a l’acollida de la immigració, l’afebliment del nexe entre societat civil i institucions, els escàndols lligats a la política i els excesssos de confrontació que fomenta la dreta espanyola, entre altres causes, estan fent aparèixer un risc: que sorgeixin aventures populistes de signe oposat i retroalimentant-se. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: Catalunya Causa Comuna, Conferència Oberta, Política catalana | 1 Comentari »
La situació a Haití: com informar-se, com ajudar
Publicat per Raimon Obiols | 14 January, 2010
Imprimir
* El bloc Haiti Quake Updates dóna informacions (en anglès) subministrades per periodistes, cooperants i treballadors humanitaris presents a Haití.
* Un Google Map de la situació a Haití és actualitzat en temps real en funció de les informacions oficials i de dades subministrades per internautes.
* A Collecta trobareu informació permanent de twitters i blocs, en temps real.
* Oxfam ha posat en marxa també un Twitter feed amb molta informació útil.
* Les ONG integrades en la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament (FCONGD) han obert números de compte per plantar cara a les conseqüències del terratrèmol (s’ aconsella que la solidaritat es canalitzi a través de donacions en metàl·lic i no en espècies). Aquí hi trobareu informació útil sobre comptes bancàries d’emergència.
.
Categoria: General | Sense Comentaris »
Robert Taylor: Suècia i el futur de l’esquerra europea
Publicat per Raimon Obiols | 8 January, 2010
Imprimir
M’ha agradat aquest article, publicat al Social Europe Journal, el 17/11/2009:
Els socialdemòcrates suecs han estat el partit d’esquerra que més ha reeixit en l’últim segle, no només per la durada dels seus anys al govern, sinó també per la seva ideologia i els seus programes. En la seva conferència d’aquesta tardor a Estocolm la direcció del partit va acordar unes noves «directrius polítiques» per al futur de cara a la preparació de les eleccions generals del proper setembre de 2010. Els socialdemòcrates i els seus aliats de l’esquerra – els Verds i el Partit d’Esquerra – no estan segurs de la victòria. La seva derrota electoral el 2006 va ser un xoc, en un moment en que l’economia sueca estava en auge, amb superàvits en el comerç exterior i en els pressupostos i un atur relativament baix. Ara Suècia, amb un govern de centre-dreta, està patint un atur elevat i un enorme dèficit, però en les enquestes els socialdemòcrates en l’anomenat bloc d’esquerra només estan empatant amb la coalició governant.
Allò que passi amb el partit suec a les urnes, la propera tardor, donarà indicacions per tal d’afrontar els problemes més amplis de l’esquerra europea. Aquesta és la raó per la que la seva recent conferència és d’una importància crucial. Els socialdemòcrates van fer de l’ocupació el tema de les seves deliberacions. La plena ocupació va ser el lema de la Conferència. Això estava en consonància amb els punts forts tradicionals del partit que han tingut tant d’èxit des de la dècada de 1930. Com la seva líder Mona Sahlin va explicar en el seu discurs: “No importa com ho expressem, nosaltres els socialdemòcrates hem tingut sempre les nostres arrels en això: en primer lloc el treball i la plena ocupació. El treball ha constituit el nostre punt de partida, els nostres mitjans i la nostra meta “. Sahlin va continuar: dient:
“Hem triat construir el país sobre la base de treball. Els fills i filles del treball: aquest és el nostre moviment. Hem volgut treballar – per un salari, per a gunyar-nos la vida, per a la comunitat i pel nostre propi desenvolupament, per a participar en la construcció de la comunitat, per als nostres fills i el seu futur. Hem cregut en el treball com a suport de l’economia del país, del benestar com a base per al sentit de solidaritat que volem que caracteritzi Suècia“.
És important destacar que Sahlin i els seus companys han vinculat l’objectiu prioritari de la plena ocupació a tots els altres temes programàtics de l’agenda política de Suècia. El treball proporciona la força motriu que aporta una unitat i una coherència a la resta del nou programa del partit. No és un afegit, o un element més en una llista de compres de demandes desconnectades. En insistir sobre aquest tema vertebrador de la primacia del treball, els socialdemòcrates poden recolzar-se en les forces que els han donat tanta credibilitat en la major part del darrer segle. El model suec que van construir des de la dècada de 1930 tenia els seus fonaments en un Estat democràtic il.lustrat i pragmàtic que tractava de reduir l’atur a mínims, a través de gestió de la demanda, i també a través d’una àmplia política activa del mercat laboral, de la formació, la relocalització del treball i un generós règim de prestacions socials basat en un sistema impositiu elevat i progressiu.
Però les noves “orientacions polítiques” del partit no perden de vista els seus valors fonamentals. Aquests segueixen sent tan importants en el món d’avui com en qualsevol altre moment de la seva història. Suècia és una economia de mercat oberta amb una perspectiva internacionalista. Ha acollit de bon grat la globalització. Els socialdemòcrates creuen en el lliure comerç i en les polítiques fiscals “responsables”. Però no han perdut de vista la necessitat de basar els objectius de la seva política en uns principis ètics profundament arrelats, en uns moments en els que tants partits d’esquerra a Europa s’han rendit al capitalisme neoliberal, o s’han girat vers els “spins” i les empreses privades per a la seva salvació política. Els socialdemòcrates suecs no són puristes. Sempre han conformat els seus programes tractant d’adequar-se a les tendències més amples de la societat i de l’economia en general , però tractant també d’adequar-les en el seu profit electoral. En el passat, el partit fixà l’agenda política de Suècia. La socialdemocràcia marcava el camí. La confiança en si mateix del partit, el pragmatisme idealista i la competència administrativa van donar com a resultat un èxit notable. Però ara es tracta d’una veritable lluita per mantenir la iniciativa en una societat que s’ha tornat més desigual, més fragmentada i individualista. Però com assenyala la declaració política de la Conferència del partit d’aquesta tardor: “el clàssics valors socialdemòcrates de llibertat, igualtat i solidaritat són el punt de partida del partit en el seu propòsit de renaixement“. Els paràgrafs inicials mostren que el partit no ha perdut res de la seva capacitat per posar el seu programa concret de govern en un marc ideològic més ampli:
“Els socialdemòcrates portem amb nosaltres un somni de llibertat. Volem que tothom tingui la llibertat de modelar el curs de la seva pròpia vida i de perseguir els seus somnis. Tothom ha de poder seguir els seus anhels més profunds respectant les opcions preses pels altres. Una política de redistribució equitativa, de benestar per a tots i de menors divisions socials pot facilitar la seguretat que permet que la llibertat individual pugui créixer. És per això que el nostre somni socialdemòcrata de llibertat és també un somni d’igualtat. “
“La llibertat i la igualtat que s’impliquen mútuament, i aquest vincle es fa cada cop més evident en la nostra comunitat global.” Llegir la resta de la entrada »
Categoria: Politica europea, Socialisme | Sense Comentaris »
Tony Judt: Què és viu i què ha mort en la socialdemocràcia?
Publicat per Raimon Obiols | 2 January, 2010
Imprimir
Aquest text és l’adaptació de la conferència que Tony Judt va pronunciar a la New York University el 19 d’octubre de 2009. La transcripció ha estat publicada fa poc per The New York Review of Books (“What is Living and what is Dead in Social Democracy?”). A la Xarxa, aquesta conferència ha estat molt comentada durant les darreres setmanes. Ultra el seu contingut (és un text molt suggestiu), hi ha contribuït el fet que Judt anuncià que estava molt malalt: pateix una esclerosi lateral amiotròfica. Lluis Bassets ha relacionat la malaltia i la conferència en un article interessant. No hi ha una manera millor de llegir un text amb atenció que traduïr-lo. És el que he fet aprofitant el lleure d’aquests dies de cap d’any (és un text llarg).
Els nord-americans voldrien que les coses anéssin millor. Segons les enquestes d’opinió pública en els darrers anys, a tothom li agradaria que els seus fills tinguin millors oportunitats de vida en néixer. Tothom preferiria que la seva esposa o la seva filla tingui les mateixes probabilitats de sobreviure a la maternitat que les dones d’altres països avançats. Tothom voldria disposar de cobertura mèdica completa a menor cost, una major esperança de vida, millors serveis públics, i menys delinqüència.
Quan se’ls hi diu que aquestes coses són a l’abast a Àustria, Escandinàvia o als Països Baixos, a canvi de més impostos i d’un Estat “intervencionista”, la majoria d’aquests mateixos nord-americans responen: “Però això és el socialisme! No volem que l’Estat interfereixi en els nostres assumptes. I sobretot, no volem pagar més impostos “.
Aquesta curiosa dissonància cognitiva és una vella història. Fa un segle, el sociòleg alemany Werner Sombart va fer la famosa pregunta: Per què no hi ha socialisme a Amèrica? Hi ha moltes respostes a aquesta pregunta. Alguns tenen a veure amb l’enorme grandària del país: els propòsits compartits són difícils d’organitzar i sostenir en una escala imperial. Hi ha també, per descomptat, els factors culturals, incloent la suspicàcia típicament americana envers el govern central.
I, certament, no és per casualitat que la democràcia social i els Estats del benestar millor han funcionat en països petits i homogenis, on els problemes de desconfiança i recels mutus no sorgeixen de manera tan aguda. La disposició a pagar per serveis i beneficis a d’altres persones es basa en l’assumpció que, al seu torn, ells faran el mateix per a tu i els teus fills: perquè són com tu i veuen el món com tu. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General | Sense Comentaris »
Un article de Jordi Font: Valencianitzar Catalunya?
Publicat per Raimon Obiols | 14 December, 2009
Imprimir
S’ha de llegir amb atenció aquest article de Jordi Font que va aparèixer ahir al diari Avui:
Deslleials, traïdors, delinqüents, provocadors, cínics, sectaris, falsaris, venuts, sarsuelers…, són els epítets que la premsa dretana de Madrid ha dedicat a l’editorial conjunt dels diaris catalans. Res de nou: el linxament per tota resposta. És la mateixa rebuda que va merèixer el projecte de nou Estatut, que seguia la via de la legalitat establerta, en contrast amb el “Pla Ibarretxe” i des d’una visió d’Espanya basada en els principis del pacte constituent de 1978.
És l’involucionisme fàctic que exhibeix avui la dreta espanyola -i, amb ella, quatre nostàlgics pretesament d’esquerres- i que resulta una prodigiosa fàbrica d’independentisme en voler desmentir la Constitució com a marc on les nacions que integren Espanya poden desenvolupar-se amb plenitud. Quina és la clau d’aquest despropòsit? Una visceralitat suïcida, que obté resultats antitètics als que persegueix? És possible tanta ineptitud? No, en absolut. Penso que seríem uns passerells si ens ho creguéssim. No estem parlant de “hooligans” curts de gambals, sinó d’estats majors, amb plànols, escaires i compassos sobre la taula, amb un pla d’atac sense improvisacions, que obeeix a una estratègia calculada.
Si és així -i no pot ser d’altra manera-, quin és el càlcul? Aquesta és la pregunta clau. Una pregunta que només té una resposta plausible: valencianitzar Catalunya. És a dir, propiciar la divisió de la societat catalana sobre la base d’exasperar el catalanisme, de precipitar-lo cap a la radicalització, per tal de trencar l’ample consens social on avui recolza -i que ens permet parlar de nació catalana no tan sols mirant al passat sinó també al present i al futur-, de manera que en resti al marge una decisiva franja popular que, degudament exasperada en sentit invers, pugui esdevenir carn de canó de l’espanyolisme involucionista, d’un nou lerrouxisme.
La dreta espanyola, a Catalunya, ha semblat oscil·lar entre aquesta opció (”vidalcuadrisme”) i l’intent de disputar franges de centralitat a CiU, reforçat per la necessitat de pactar-hi en el pla estatal. Aquest intent, però, hauria estat un fenomen episòdic, sota del qual persistiria el vell designi lerrouxista. Aquest, fins avui, havia resultat una via morta, sobretot per l’acció contrària d’unes esquerres especialment fortes, que no van defallir ni tan sols quan el “pujolisme” rampant es permetia distingir entre “bons i mals catalans”, qüestionant la catalanitat que no s’ajustava al seu motlle i negant el catalanisme del socialistes, en greu perjudici del procés de socialització nacional que aquests encarnaven.
Ara, però, som en un altre moment. Les noves immigracions, la crisi econòmica, el ralentiment de l’”ascensor social” i el desgast que pateix la política democràtica ofereixen noves oportunitats. La dreta espanyola ho hauria vist i hauria decidit de jugar fort, amb l’ambició de revertir el camí fet. Vet aquí el quadre de fons (”Baròmetre” de la Generalitat): el 45,3% dels ciutadans se senten més catalans que espanyols (inclosos els que se senten només catalans) i el 51,9% se senten tan catalans com espanyols (inclosos els que se senten més espanyols que catalans i només espanyols). Els primers serien radicalitzables mitjançant la provocació, mentre que els segons podrien sentir-se aliens a la radicalització i ser influïts, en major o menor grau, per una gesticulació de signe contrari. No són els nombres del País Valencià, però els efectes podrien ser devastadors per al catalanisme i per a Catalunya.
El catalanisme, en la pluralitat de les seves opcions, ha de ser-ne conscient. I ha de saber que el seu objectiu no consisteix a donar-se gust, deixant la nosa del càlcul per a l’adversari, sinó que el seu objectiu és fer nació, és a dir, consolidar i augmentar el consens social al seu voltant, sense abandonar la meitat del poble als depredadors. Fer-ho seria llençar la criatura amb l’aigua de la banyera. Des d’aquest punt de vista, davant d’una sentència adversa, el catalanisme hauria de tancar files al voltant del pacte de 1978 (”nacionalitats i regions”) tal com el vàrem entendre i al voltant del renovat pacte de 2006. Són la nostra cota irrenunciable, amb tota la legitimitat, amb la força de tot el poble, amb la Generalitat al davant. Ni un pas en fals.
.
Categoria: General, Política catalana, Política espanyola | 3 Comentaris »
Els editorials conjunts, pedra d’escàndol?
Publicat per Raimon Obiols | 9 December, 2009
Imprimir
L’editorial conjunt de dotze diaris catalans sobre l’Estatut i el Tribunal constitucional va suscitar, com és sabut, tot un seguit de comentaris crítics als mitjans de comunicació espanyols, no sols pel contingut del text sinó pel fet de ser justament això: un editorial conjunt. Aquest fet va donar lloc a tota mena d’esquinçaments de vestidures i d’escarafalls, presentant la iniciativa com un fet totalment extemporari i sense precedents, com un gest impropi d’una premsa pluralista i democràtica, com una mostra d’inacceptable “pensament únic“, etcètera.
Una setmana després, aquests severs fiscals de la premsa catalana han esmorzat amb la notícia que 56 diaris de 45 països, entre els quals hi ha El País, han publicat un editorial conjunt, titulat Davant d’una greu emergència , amb motiu de la celebració de la Cimera del Clima a Copenhaguen. El davantal ha estat publicat en 20 idiomes, inclosos el xinès, l’àrab i el rus, i en diaris com The Guardian, Le Monde, The Toronto Star, Gulf Times, Bostwana Guardian i Miami Herald…
La curiositat que se’m planteja ara és la següent: els indignats censors de l’editorial conjunt dels mitjans catalans criticaran la iniciativa d’ aquest segon editorial conjunt amb les mateixes desqualificacions i els mateixos epítets que van fer servir la setmana passada? Aquesta és la qüestió.
Categoria: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »
Tindrem un “cas Ashton”?
Publicat per Raimon Obiols | 24 November, 2009
Imprimir
A diferència del nou president estable del Consell europeu, Herman Van Rompuy, que començarà a treballar el mes de gener, la nova “ministra d’exteriors” de la UE, Catherine Ashton, estrenarà el seu càrrec a partir de l’1 de desembre. Per ser més exactes: la meitat del seu càrrec, perquè la seva funció de vicepresidenta de la Comissió europea no la podrà exercir fins que aquesta sigui constituida i confirmada pel Parlament europeu, probablement a finals de gener o començaments de febrer.
El dia 2 de desembre, Catherine Ashton compareixerà davant la Comissió d’exteriors del PE, en qualitat d’Alta Representant del Consell, per tal de procedir a un “intercanvi de punts de vista” amb els eurodiputats. El Financial Times preveia ahir que la sessió serà un “grilling”, i que la laborista britànica serà sotmesa a un sever examen per part dels diputats europeus, en un clima d’hostilitat. Quan ho vaig llegir vaig pensar que el diari exagerava. Però després, a la Comissió d’exteriors, que es reuní ahir a la tarda i examinà la qüestió, vaig constatar que m’havia equivocat. Els conservadors britànics, especialment, l’esperen a la cantonada. Ahir ja van ensenyar les dents: que si Ashton no tenia cap experiència, que si havia assistit a manifestacions a favor del desarmament nuclear, etc. La presenten com una “roja” perillosa… El to dels atacs va donar la desagradable impressió que alguns col.legues diuen d’una dona coses que no gosarien dir d’un home.
La sessió de l’1 de desembre promet ser interessant. Ens permetrà fer-nos una idea de la persona que assumeix la gran responsabilitat de coordinar i impulsar l’acció exterior de la Unió europea. I també ens permetrà calibrar el grau de responsabilitat europea del grup del PPE, que sembla temptat avui de disparar-se un tret a la cama procedint a un atac afeblidor contra la persona que ha d’impulsar la nova etapa de la política exterior de la UE.
Catherine Ashton té escassament una setmana per a preparar-se per una feinada abasegadora, que s’inaugurarà amb la seva audiència al Parlament. Després, quan sigui Vicepresidenta de la Comissió, un element primordial de la seva tasca serà la posta en marxa del Servei exterior. De fet, la funció d’Ashton pot significar la innovació més important del Tractat de Lisboa, si produeix la progressiva i ràpida reunificació del paper internacional d’Europa. Per això és tan important veure de quina pasta és feta la nova Alta Representant.
P.S. – Potser l’1 de desembre ja tindrem algunes altres pistes de com Ashton comença a treballar. Per exemple: on tindrà el despatx? No és una qüestió de detall. S’ubicarà a Berlaymont, la seu de la Comissió europea, on podria aparèixer com una subordinada de Barroso, el seu president? O al despatx que està a punt d’abandonar Javier Solana? O potser –tercera opció- a l’edifici previst per al futur Servei exterior de la UE? La tria serà una senyal indicativa gens irrellevant.
Aquí teniu un anticip del “cas Ashton”; la seva primera compareixença davant la premsa de Brussel.les:
Categoria: Parlament europeu, Politica europea, Semblances | Sense Comentaris »
Van Rompuy-Ashton, un vot de confiança
Publicat per Raimon Obiols | 20 November, 2009
Imprimir
La tria dels caps de govern i d’Estat en la reunió d’ahir del Consell europeu s’ha decantat vers dues personalitats – el belga Herman Van Rampuy i la britànica Catherine Ashton – que són molt poc conegudes pel públic i que tenen un perfil polític discret en els seus propis països. En principi una interpretació raonable consisteix en pensar que els dirigents europeus no han volgut elegir personalitats fortes, carismàtiques, que d’una manera o altra podrien limitar el seu poder com a líders nacionals. Aquesta suspicàcia és especialment lògica pel que fa als dirigents dels grans països europeus.
Ara: dit això, convé no precipitar-se augurant una funció feble i resignada d’aquests dos nous càrrecs europeus. El precedent de Jacques Delors, en particular, s’ha de tenir en compte. No tenia cap carisma quan fou elegit president de la Comissió, es donà a conèixer a l’opinió pública europea després d’assumir el seu càrrec de president de la Comissió, i encara avui se l’enyora. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: Parlament europeu, Politica europea | Sense Comentaris »