La millor defensa?
Publicat per Raimon Obiols | 19 July, 2010
Imprimir
Fa anys vaig passar alguna temporada a la presó (vistos els temps que corren, em veig en la necessitat de precisar que fou per culpa de Franco).
A la presó vaig fer un descobriment sensacional. Conversant amb els que aleshores eren denominats presos comuns, per distingir-los dels presos polítics, una distinció que avui ha desaparegut, vaig constatar per sorpresa meva que cap dels reclusos era culpable. No sols tots ells eren innocents; és que tots eren víctimes d’injustícies, confusions o campanyes dels seus enemics. No sols la culpa no era seva; és que era dels altres.
A l’un l’havien condemnat per error, acusat d’un delicte que jurava que no havia comès; l’altre era objecte de l’odi obsessiu d’uns policies que l’havien perseguit durant anys i fet condemnar injustament quatre vegades; un tercer en realitat no havia robat mai en benefici propi sinó que havia requisat diners al servei de la causa del poble. I així successivament. Només un pobre noi que m’afaitava a la barberia em confessà que havia estavellat una ampolla al cap del seu pare perquè tornava a casa borratxo, cada nit, i apallissava la mare. El vaig abraçar. Era l’innocent veritable; potser l’únic innocent de la presó.
M’han tornat aquests records llegint la premsa dels últims dies. “Calúmnies”, “caça de l’home”, “manipulació política”, “processos estalinistes”, s’exclamen a França en l’entorn del president Sarkozy, en plena galerna per l’afer Liliane Bettencourt. L’excomptable d’aquesta senyora, que és la propietària de L’Oréal i la primera fortuna del seu país, ha declarat, entre altres coses, que l’any 2007 va lliurar il·legalment 150.000 euros, dels quals 100.000 eren suïssos (no sé si veuen el matís), per a la campanya presidencial de Sarkozy. La xocolata del lloro, una quantitat sense importància, diuen els uns; la punta de l’iceberg, acusen altres. Jo no ho sé. Però és un fet concret i contrastable, cosa que s’agraeix, perquè en temes tan foscos i opacs és quasi un miracle.
Ara: si quasi tots els convictes i condemnats que hi ha a les presons diuen no sols que són innocents sinó que que són víctimes injustament perseguides, no ha de sorprendre que els incriminats o imputats no es limitin a exigir la presumpció d’innocència, cosa que els devem, sinó que carreguin totes les culpes als altres. Deuen pensar que la millor defensa és un bon atac, i que el pitjor que podrien fer seria començar a donar explicacions, perquè significaria admetre una responsabilitat que no es vol assumir de cap de les maneres. “És insuportable”, ha dit, davant les acusacions, el ministre Eric Woerth, tresorer del partit de Sarkozy i de la seva campanya presidencial. “Em vénen ganes d’escanyar algú”, ha dit un altre ministre de Sarkozy.
En tots i cada un dels escàndols de corrupció que apareixen, els incriminats es declaren sistemàticament víctimes d’injustícies, confusions i campanyes interessades dels seus enemics. És la millor defensa? En tot cas la practiquen gairebé sense excepció. Ho llegim dia rere dia als diaris: “Això és un insult a la intel·ligència”, “Em sento ultratjat, difamat i vexat”, “Allò que és legal és moralment correcte”, “Això és un frau de llei”, “Tot és un muntatge”, “És una maniobra política”, i així successivament.
De moment, només hi ha hagut una excepció a la norma: la dels dos inculpats del Palau que han optat per la confessió i el silenci. Seguint els consells dels advocats, no han fet cap declaració. Estan en el seu dret constitucional; però és evident, em sembla, que si haguessin cregut que els convenia més parlar, haurien optat per protestar, per fer-se els màrtirs i per dir que la culpa és dels altres. Els saquejadors del Palau van optar per confessar al jutge com a mal menor. I ara, per la mateixa raó, han preferit callar davant de la comissió parlamentària i fumar-se una cigarreta.
Però si haguessin optat per parlar, algú dubta que hauríen exclamat, amb tota la indignació de la qual fossin capaços, que els culpables no eren ells sinó uns altres? Que eren víctimes d’una maniobra política, d’una persecució indigna, d’una gran injustícia?
La millor defensa és un atac? Quan se n’usa i se n’abusa tant, jo diria que no.
Categoria: Politica europea, Política catalana | Sense Comentaris »
Europa, inmigració, demografia
Publicat per Raimon Obiols | 16 July, 2010
Imprimir
Fa cinc anys, l’aleshores secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, es dirigí al Parlament europeu amb aquestes paraules: “En aquest segle XXI, els emigrants necessiten Europa i Europa necessita els immigrants. Una Europa de portes tancades seria més mesquina, més pobra, més feble i més vella. Una Europa de portes obertes serà més justa, més rica, més forta i més jove, sempre que Europa abordi degudament la immigració.”
A mi em sembla que Annan plantejà bé la qüestió, en els seus dos aspectes bàsics. Primer, l’alternativa entre una europa tancada o oberta, sobre la base d’arguments demogràfics i socio-económics. “Les vostres poblacions“, deia, “es fan més velles i es faran més petites. Sense immigració, la població de la Unió europea caurà de 452 milions en el 2000 a menys de 400 milions en el 2050. Algunos Estats veurien reduir la població en una quarta parte. Un de cada tres italians, por exemple, tindría más de 65 anys – quasi el doble de la proporció actual“.
Un estudi fet per Eurostat el 2008 corroborà aquestes previsions: més defuncions que els naixements a partir de 2015, cosa que significaria l’aturada de l’augment demogràfic per creixement natural. La població passaría de 495 milions el 2008 a 521 milions el 2035, per a disminuir després progressivament fins els 506 milions el 2060. A partir del 2015, el saldo migratori positiu seria a Europa l’únic factor de creixement demogràfic. A partir de 2035, fins i tot aquest saldo migratori positiu podría no compensar la variació natural negativa. Aleshores la població començaria a baixar. La població de més de 65 anys passaria del 17,1% en el 2008 al 30% en el 2060, y la dels de més de 80 anys progresaria del 4,4% actual al 12, 1%. És a dir: quasi un terç de la població europea tindría 65 anys o més en el 2060. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: General | Sense Comentaris »
La bona política és la que uneix
Publicat per Raimon Obiols | 8 July, 2010
Imprimir
“Pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures, impulsen a l’esforç comú”: aquestes paraules d’Ernest Renan m’han servit en alguna ocasió per a respondre a amics no catalans que em demanàven per què al nostre país hem fet de l’Onze de setembre la nostra diada nacional.
“Esforç comú”, encara avui. El president de la Generalitat, José Montilla, s’ha compromès a liderar la resposta catalana davant la sentència del Tribunal Constitucional: “El compliment íntegre de l’Estatut xocarà amb resistències i incomprensions. Però res no impedirà que convertim en fets la nostra voluntat d’autogovern“. Interpretant un desig majoritari de la societat catalana, Montilla ha demanat també que els polítics catalans es dediquin a resoldre problemes, i no a generar-ne.
En política hi ha sempre dos tipus d’enfocaments bàsics. Els que cerquen estratègies d’unió i els que tendeixen a dividir, a confrontar. El president Montilla s’ha guanyat un crèdit perquè practica amb discreció, però amb tenacitat i fermesa, el primer d’aquests enfocaments. Seria espantós que en féssin la víctima de confrontacions i afanys electorals. La bona política és la que uneix.
La unitat, que no sempre és necessària, en alguns moments és inexcusable. Ara és un d’aquests moments. Davant de la sentència provocadora del Tribunal Constitucional, el risc immediat no és a Madrid; és a Catalunya: un risc de divisió, fragmentació i descomposició. La dreta espanyola espera que a Catalunya la sentència produeixi un efecte de confrontació exasperada entre els partits i de dispersió creixent de la ciutadania. Ho vol per motius alhora tàctics i fonamentals. Tàcticament, l’electorat català és el bastió que ara per ara impedeix un govern del PP. Des d’un punt de vista més fonamental, el nacionalisme de la dreta espanyola vol frustrar tota perspectiva d’afirmació catalana i de reforma plurinacional de l’Estat. Per un motiu i per l’altre, la dreta espanyola pretén trencar els consensos bàsics de la societat i de la política catalanes. Ningú des de Catalunya els hi hauria de fer el joc.
Els partits i les organitzacions socials han de garantir la unitat de tots per a recuperar totalment el contingut de l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum. Necessitem la unitat al voltant del President de la Generalitat i de les nostres institucions i representants democràtics. Qui vulnerés aquesta exigència assumiria una gravíssima responsabilitat, perquè la unitat és la condició imprescindible per defensar amb eficàcia allò que ens volen negar. Aquesta no és sols una exigència pels propers dies. Ho és també pel que fa a una estratègia nacional pels propers temps. Ho deia Nicolau d’Olwer: “Catalunya dividida no pot guanyar”.
Raimon Obiols
Publicat a
- Avui Catalunya 08-07-2010 Pàgina 6
Categoria: Politica europea, Política catalana | 3 Comentaris »
Unitat per Catalunya
Publicat per Raimon Obiols | 6 July, 2010
Imprimir
Volem fer públic el nostre refús a la sentència emesa pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, perquè es tracta d’un tribunal contaminat i deslegitimat, que ha revelat mòbils no pas tècnics sinó polítics, i perquè ha gosat qüestionar el pacte polític assolit entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, promulgat com a llei orgànica de l’Estat i referendat pel poble de Catalunya.
Davant de la situació originada per aquesta sentència i de l’intent reiterat de dividir-nos com a poble, creiem que és vital que Catalunya sàpiga respondre de manera unitària, perquè només la unitat li dóna prou força i l’aferma com a nació. La unitat d’acció dels partits que van promoure l’Estatut i han treballat per desplegar-lo. I la unitat de la seva societat civil, plural i diversa, però amb una causa comuna: l’autogovern de Catalunya cap a un país millor, més lliure i més just.
Per això, donem suport a la manifestació pacífica i unitària convocada per al dissabte 10 de juliol, a la qual el President de la Generalitat va convidar tots els ciutadans i ciutadanes a participar-hi. Creiem que ha de ser una manifestació on hi càpiga tothom, manifestant cadascú les seves idees i accents. I on puguem afirmar conjuntament, amb claredat i amb una participació massiva, allò que ens uneix en aquest moment i que ha unit sempre el catalanisme: la defensa i l’afirmació de la nació catalana. Aquesta és la manifestació que, avui, Catalunya necessita.
Per aquesta raó, pensem que la manifestació, plural i diversa, ha d’anar encapçalada pels representants democràtics del poble de Catalunya, amb el President de la Generalitat i els caps de fila parlamentaris al davant, portant la senyera, el nostre símbol nacional, el que acull tots els catalanes i catalanes.
Barcelona, 5 de juliol de 2010
Frederic Amat, Pintor
Oriol Bohigas, Arquitecte
Josep Mª Castellet, Escriptor
Jordi Coca, Escriptor
Antoni Dalmau, Escriptor
Josep Fontana, Historiador
Ferran Mascarell, Productor audiovisual
Anna Maria Moix, Escriptora
Joaquim Molas, Historiador i teòric de la literatura catalana
Lluís Pasqual, Director de teatre
Rosa Regàs, Escriptora
Antoni Ros Marbà, Músic
Antoni Tàpies, Pintor
Miquel Valls, President del Consell de Cambres de Catalunya
Categoria: Catalunya Causa Comuna, Politica europea, Política catalana | 1 Comentari »
Una declaració de Nou Cicle: L’hora de la unitat, l’hora de Catalunya
Publicat per Raimon Obiols | 29 June, 2010
Imprimir
Després de quatre anys de normalitat en la vigència i aplicació del nou Estatut, un Tribunal Constitucional dividit i deslegitimat, després d’un procés penós, anòmal i degradat, ha acordat una sentència que crea, d’una manera totalment artificial i irresponsable, una situació molt greu.
Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets ciutadans, ni en el funcionament de les institucions i dels serveis públics, ni en les relacions entre les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central.
En una situació de crisi econòmica i social, no s’ha produït cap problema ni en la convivència diària de la ciutadania ni en la unitat civil del poble de Catalunya.
Per contra, la sentència del Constitucional, crea una situació de conflicte que el nacionalisme espanyol ha estat perseguint durant quatre anys de manera calculada.
Subordinant-se als plantejaments involucionistes i catalanòfobs del PP, el Tribunal ha actuat políticament. Ha pretès erigir-se en una mena de tercera cambra espúria. Uns pocs jutges dividits i desprestigiats han pretès invalidar el pacte assolit entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, aprovat per aquestes i referendat democràticament pel poble de Catalunya.
Aquesta sentència és una gravíssima perturbació. Però al seu darrere hi ha, a més, una gravíssima provocació.
És evident que hi ha un intent malèvol de la dreta espanyola que, generant aquest conflicte, vol en realitat liquidar el pacte constituent de 1978 en un sentit involucionista.
És evident també que es vol que això generi una situació de confrontacions a Catalunya, exasperant posicions, jugant amb enganys i divisions, propiciant una situació que permeti un nou designi assimilador contra Catalunya.
Això és intolerable. No es pot deixar passar. Per tal d’ impedir-ho, Catalunya ha d’unir-se.
Necessitem la unitat, expressada al Parlament i a la societat, de totes les forces polítiques i socials de Catalunya.
Necessitem la unitat al voltant del President de la Generalitat i de les nostres institucions nacionals.
Qui vulnerés aquesta exigència assumiria una greu responsabilitat, perquè la unitat és una condició imprescindible per defensar amb eficàcia allò que ens pretenen negar.
Demanem una resposta massiva del poble per a manifestar-se de manera cívica i democràtica al servei de Catalunya, de les nostres institucions i llibertats.
Demanem l’acció unida de les forces polítiques que defensen la Generalitat i l’autogovern, fins a recuperar totalment el contingut de l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum.
Nou Cicle
dimarts 29 de juny de 2010
Categoria: Política catalana, Política espanyola | 1 Comentari »
Michel Aglietta: La llarga crisi d’Europa
Publicat per Raimon Obiols | 18 June, 2010
Imprimir
Un article d’Aglietta, una mica llarg, però interessantíssim:
S’està produïnt una convulsió única del capitalisme financer, drogat pel deute, que va començar l’agost de 2007 i va tenir el seu primer paroxisme a la tardor de 2008. Hem entrat en el segon acte d’aquesta crisi. En el seu llibre sobre les crisis financeres en la història, Carmen Reinhardt i Kenneth Rogoff mostren que les crisis bancàries internacionals acaben gairebé sempre en una crisi dels deutes sobirans.
Les crisis sorgeixen en les anelles febles de l’economia mundial. Va ser l’Amèrica Llatina en la dècada de 1980, és la zona euro en l’actualitat. Perquè aquesta crisi s’interrlaciona amb una deficiència congènita de la zona euro des de la seva creació. No ens hauria de sorprendre ja que és una unió monetària incompleta, i per tant fràgil.
És un dels fets més establerts de la macroeconomia internacional que una unió monetària no pot funcionar sense un mecanisme de coordinació fiscal. Alemanya va imposar passar per damunt i reemplaçar la necessària solidaritat per una norma uniforme de restricció pressupostària, el famós pacte d’estabilitat, que és arbitrari i insensible al context econòmic. Que aquesta regla s’hagi trencat davant el rescat dels bancs i que hagi traslladat la crisi als Estats és el menys que es podia esperar.
La zona euro pretén governar-se per regles més enllà de la gestió de la moneda, sent l’Eurogrup només un fantasma de coordinació intergovernamental. Ja hem vist amb Grècia que la regla pressupostària no ha impedit que es fes trampa. És aquí on s’ha desencadent la crisi. El 20 d’octubre de 2009, el nou ministre grec de Finances va anunciar que el dèficit no seria del 5% del producte interior brut (PIB) sinó del 12,5% (revisat més tard al 13,6%).
Des d’aquella data fins a principis de maig, els dirigents polítics de la zona euro, especialment els dirigents alemanys, han ofert un espectacle desconcertant amb anuncis i contra-anuncis, amb encanteris i declaracions contradictòries, mostrant al món, i especialment a la comunitat financera internacional, fins a quin punt Europa no està governada. Com no sorprendre’s del fet que aquest espectacle hagi donat una oportunitat per als bancs d’inversió i els hedge funds anglosaxons per especular en un escenari de fallida grec i de disgregació de la zona euro?
Com no sorprendre’s que aquesta especulació repetida en diverses ocasions des de gener hagi acabat per enfonsar la confiança del conjunt dels inversors? A través de Grècia, és a la incoherència de la zona euro que s’adrecen els trets. És per això que l’euro ha estat atacat. La ironia és que aquesta relliscada es fins ara una excel·lent notícia.
S’ha fet un error cardinal, que el pla de finançament de 110.000 d’euros per tres anys per Grècia no ha pogut dissipar. S’ha repetit el mateix error de 1982 pel club de creditors sobirans de Mèxic. Es nega que hi ha un problema de solvència, i es fingeix creure que hi ha un problema transitori de liquiditat. Aquest error va comportar la dècada perduda pel conjunt de l’Amèrica Llatina.
Els països han estat esgotats pels plans d’autoritat estèrils imposats pel Fons Monetari Internacional (FMI) per a preservar els bancs creditors. No va ser sinó al final de la dècada amb la iniciativa Brady, que els deutes es van reestructurar, que els bancs es van poder desfer dels seus deutes amb descomptes i que les economies van poder retrobar el camí del creixement.
Imposar a Grècia una austeritat aclaparadora pretenent que se’n sortirà tota sola en un context de recessió interna, d’espiral deflacionària i de previsió de creixement europeu, en el millor cas, molt feble, estableix una bomba d’efectes retardats que pot tenir un cost molt car per a Europa.
La manca de coratge polític, sobretot el confinament d’Alemanya en el seu egoisme esplèndid, ha portat a afirmar durant mesos: “No hi ha fracàs, no hi ha rescat, no hi ha sortida de la Unió Econòmica i Monetària“. Però la resposta política més prudent i justa, i també la més raonable en un context de crisi global, hagués estat reconèixer la necessitat d’una reestructuració del deute grec i organitzar un pla des del darrer trimestre de 2009. Un pla de reestructuració hagués reduit el cost d’un problema si s’hagués produit.
Un estudi realitzat pel Banc d’Anglaterra ha demostrat que un país que no arriba a cap acord amb els seus creditors pateix pèrdues de producció tres vegades més gran que els països on el deute s’ha reestructurat.
Una gran conferència amb la participació dels creditors privats hagués servit per definir els principis de la reestructuració. Aquest pla hauria estat més barat en el seu moment. Com a part de la reestructuració del deute, els bancs haurien pogut vendre amb descompte els crèdits sobre Grècia, que serien transformats en valors garantits per un fons europeu i adquirits per tots els inversors del món.
Al no considerar-se aquesta oportunitat, la zona euro s’enfronta al repte més difícil de provar la seva credibilitat. El contagi ha afectat els títols del deute públic dels països més fràgils (Portugal, Espanya) o dels ja més endeutats (Itàlia) de la zona euro amb la complicitat activa de les agències de qualificació, les quals no estan disposades a repetir la seva desastrosa actuació com en la crisi de les subprime.
En el clima de fuga dels inversors vers la qualitat, és a dir, cap els Bunds alemanys i els bons del Tresor dels Estats Units, la negació dels ministres de finances dels països afectats pels atacs especulatius ha estat patètic. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: Politica europea, Socialisme | Sense Comentaris »
Jordi Font: El repte de les finances globals
Publicat per Raimon Obiols | 10 June, 2010
Imprimir
Un bon article de Jordi Font a l’Avui:
No ha estat només Zapatero. Els governs europeus, sense excepció, s’han notat, amb més o menys intensitat, la pistola al pit. Eren els mercats financers, mentre xiuxiuejaven a l’orella dels encanonats: “Vostès no ens acaben d’inspirar prou confiança: o emprenen un ajustament draconià, que suposi abaixar el dèficit al 3% per al 2013, o els enfonsem ara mateix en la misèria“. No hi fa res que aquesta veu coral inclogui els tons dels derivats financers més opacs, dels productes especulatius de destrucció massiva. No hi fa res tampoc que aquests productes hagin estat el desencadenant de la crisi ni que el consegüent pagament públic dels rescats bancaris hagi contribuït greument a l’increment dels dèficits estatals. L’acceptació incondicional i silenciosa dels governs fa pensar en la sort de l’ostatge, obligat a fer bondat i abocat a la síndrome d’Estocolm.
ANDRÉ BORG, MINISTRE SUEC de finances, ha gosat descarar-se i assenyalar les “manades de llops“. I Felipe González, no gens suspecte de radicalitats, ha apuntat la recepta: “El sistema financer [...], que ens ha portat a aquesta catàstrofe, ha de ser regulat i controlat. La paradoxa es fa cada vegada més xocant per a tothom: els seus errors [dels actors financers] ens han portat a les operacions de rescat i, ara, ataquen els governs pels desequilibris que aquests rescats han provocat. S’ha de canviar el funcionament d’aquestes institucions, d’aquests fons sense control, d’aquestes figures plenes de fum i mentida“. Llegir la resta de la entrada »
Categoria: Món, Politica europea, Socialisme | 1 Comentari »
Carlo Rosselli
Publicat per Raimon Obiols | 9 June, 2010
Imprimir
Tal dia com avui, el 9 de juny de 1937, morien assassinats a Bagnoles-de-l’Orne (França) els germans Carlo i Nello Rosselli, dues importants figures de la Resistència italiana al feixisme.Varen ser morts per sicaris de la Cagoule, una organització francesa d’extrema dreta, per encàrrec del govern feixista italià.
La primera setmana d’agost de 1936, Carlo Rosselli ja era Barcelona per a combatre el franquisme. Va organitzar una columna militar italiana on s’agruparen anarquistes, socialistes i republicans del moviment “Justícia i Llibertat”, que varen combatre al front d’Aragó.
El nostre amic Valdo Spini presentà fa uns anys a Roma el llibre “Carlo Rosselli e la Catalogna antifascista.” La seva intervenció, traduïda al català, fou editada per la Fundació Campalans: “Carlo Rosselli a Catalunya, per què?”
Carlo Rosselli i el seu llibre “Socialisme liberal” fascinaven a l’Ernest Lluch.
Categoria: Semblances, Socialisme | Sense Comentaris »
Tornant d’Istambul
Publicat per Raimon Obiols | 5 June, 2010
Imprimir
He estat un parell de dies a Istambul, en una reunió conjunta de les comissions política i de cultura de l’Assemblea parlamentària euromediterrània. Discussions sobre el conflicte del Pròxim Orient, en una de les poques instàncies que manté encara la presència simultània de palestins i israelians. Encara no s’havien produït les darreres morts a mar obert, que probablement haurien fet impossible la discussió mateixa. Moments desoladors, quan no es veu cap sortida possible a l’espiral de por, odi i violència en un conflicte que perjudica greument el desenvolupament de la Unió del Mediterrani (la reunió del 7 de juny a Barcelona ha estat ajornada) i que pot marcar tràgicament el nostre avenir comú.
Únic element esperançador de l’encontre: la vitalitat i l’optimisme dels nostres interlocutors turcs. Istambul, que aquest any és la capital europea de la cultura, està esplèndida i dóna la impressió d’estar ben gestionada i d’acarar el futur amb empenta. “No sé si convé a Turquia entrar o no a la Unió europea“, ens va dir un dels nostres interlocutors, “però sí que em consta que el procés de negociació ens convé, perquè ens estimula i impulsa les reformes“. He tornat d’aquest encontre més convençut que abans sobre el fet que l’adhesió de Turquia a la UE seria beneficiosa no sols per aquell país sinó també, i potser sobretot, pel conjunt europeu.
He il·lustrat aquesta nota amb una petita meravella que ve a tomb. El pintor venecià Gentile Bellini passà un any i mig, entre 1479 i 1481 , arran de la signatura de la pau entre Venècia i els turcs, a la cort otomana de Mehmet II. Ultra el retrat del sultà, reproduït fins l’excés a Turquia, i altres pintures i dibuixos, féu aquest retrat d’un jove escriba, un dibuix acolorit amb aquarel·la, que em sembla la millor icona possible del diàleg i del desitjable mestissatge cultural entre l’est i l’oest del nostre mar comú.
Un crític britànic, Graham Dixon, comentà així aquest retrat: “Un musulmà estudia; un venecià cristià l’estudia a ell mentre estudia – la imatge és la destil·lació d’un moment de pau, de perfecta amistat.” Pamuk ha escrit que “aquest retrat atribuït a Bellini ens allunya de les disputes i les preocupacions erudites sobre la correcció política i ens parla amb extraordinària elegància de la relació entre Orient i Occident en el sentit més humà.” Tant de bo simbolitzés el nostre avenir mediterrani.
Categoria: Art, Mediterrani | 2 Comentaris »
No és per despit
Publicat per Raimon Obiols | 17 May, 2010
Imprimir
Quan l’abril de 2010 vaig llegir al diari que Esperanza Aguirre havia qualifiquat d’”aquelarre de carcamales resentidos” una reunió de familiars d’afusellats pel franquisme i d’ex-presos de la dictadura en suport al jutge Garzón, acusat de prevaricació per investigar els crims del franquisme durant i després de la guerra civil, vaig sentir el vertigen d’un súbit flash back que em duia a la Presó Model de Barcelona, a mitjans dels anys seixanta del segle passat, on vaig llegir, pintada a la paret de la biblioteca, en mig d’unes pintures kitsch on predominaven uns nuvolets roses i blau cel, aquesta memorable inscripció adreçada als presos: “Ha aguzado tu lengua el despecho ¡Cállate!”.
No m’agraden els records difuminats i aquest certament no ho és, en absolut. Però haig de dir que tinc dubtes sobre la precisió d’un detall: s’hi llegia “aguzado”? O era “azuzado”? O “afilado”? No ho puc recordar amb exactitud, però la frase era aquella i el sentit i la mala bava de la consigna no canvien en aquestes tres possibles variants que, d’altra banda, retraten de manera involuntària el ressentiment de l’autoritat franquista que féu pintar la consigna. Ressentiment davant la llengua dels presos, més viva, més aguda o més afilada que la dels carcellers.
No és per despit que volem recordar. És perquè no tenim el passat garantit. “Si l’enemic triomfa”, digué Walter Benjamin, “ni tan sols els morts estaran segurs”.
Més que els esdeveniments que es produeixen aquests dies, el que em preocupa és el seu teló de fons, el cicle que ens amenaça: la progressiva aparició de valors neofranquistes desacomplexats, a cavall de l’actual crisi global i dels seus efectes negatius sobre la democràcia, amb l’expansió de l’antipolítica i dels populismes. Crec que l’objectiu d’aquest neofranquisme emergent és aconseguir crear entre nosaltres una atmosfera d’indiferència creixent, de desconfiança i de cinisme difusos, on fins i tot arribi a dominar en l’opinió pública el sentiment que democràcia i autocràcia son moralment equivalents. No sols “tots els polítics són iguals” sinó “tots els programes són iguals” o àdhuc el “tots els règims són iguals.”
Individualisme exacerbat, identitatismes i confrontacions tribals, relativisme moral del “tot val”, una freda societat implacable de mercat i espectacle, el poder concentrat en molt poques mans: aquests són els objectius. Aquesta estratègia no és un fenomen aïllat. A Europa es desenvolupa a altres països; per exemple a la Itàlia berlusconiana on, com ha observat Claudio Magris, la resistència al feixisme és contestada “no tant pels adversaris d’ahir, com pels nous antipatriotes d’avui, ‘parvenus’ de l’actual regressió”. “Crèiem haver deixat enrere les laceracions del passat. És trist haver de defensar de nou la Resistència”, ha comentat Magris.
Categoria: Política catalana, Política espanyola | 1 Comentari »