Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

El què he llegit avui

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
    • Blog Network:
    Topics:
    Blog Networks

    Dades del Parlament europeu

    Publicat per Raimon Obiols | 26 June, 2009


    Imprimir Imprimir

    Durant la recent campanya de les europees s’han citat en algun moment els rànquings d’activitat dels parlamentaris. Algunes webs han fet llistes, basant-se en el nombre de preguntes, informes i esmenes efectuats. És una informació interessant, però mereix dos comentaris. El primer és que la funció parlamentària s’estén també, substancialment, a acivitats no computables. El segon -més important pels que treballem en el PE - és que la publicació d’aquestes llistes estimula  una fracció dels europarlamentaris a una competitivitat que té efectes contraproduents i que, a voltes, du a situacions de col·lapse. Si del què es tracta és  fer quantes més preguntes i esmenes millor, per tal de figurar en els llocs elevats d’aquests rànquings,  aleshores  es produeix un efecte pervers: un ritual de preguntes innecessàries, la resposta a les quals es pot trobar remenant documents o simplement llegint la premsa, i un fotimer d’esmenes absolutament irrellevants, la funció de les quals no és tant millorar els textos de base com augmentar la cota dels esmenants en els rànquings preelectorals. No sé si m’explico…

    Jo, en alguna reunió a Brussel·les, he arribat a suggerir que el Parlament europeu convoqui un premi anual pel diputat o diputada que menys preguntes i esmenes hagi presentat. Era broma, naturalment; nogensmenys, ajudaria a fer més eficient la tasca del Parlament europeu, que es veu enfarfegada per aquesta competició una mica infantil entre una petita part dels seus membres.

    Algunes de les xifres de la legislatura 2004-2009 poden ajudar a veure millor aquesta qüestió:

    Algunes altres xifres relatives als darrers cinc anys del PE resulten també bastant interessants:

    Categoria: General, Socialisme | 1 Comentari »

    Mitjans de comunicació i política: la mala relació

    Publicat per Raimon Obiols | 19 June, 2009


    Imprimir Imprimir

    Llegeixo a la premsa d’avui el resum d’un informe del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) sobre el tractament que les ràdios i televisions catalanes han fet de la recent campanya de les eleccions europees. Dóna algunes dades francament interessants:
    •    l’assumpte tractat amb més freqüència va ser allò que l’informe anomena eufemísticament la “dinàmica política”, és a dir les disputes, desqualificacions i crítiques  entre els candidats i els partits. Ocupà el 23,7% del temps total.
    •    Es deixaren en un segon pla les propostes electorals dels partits i la “informació pedagògica” sobre la UE. L’informe diu que això “posa en evidència que les qüestions programàtiques i les que més preocupen a la ciutadania, de la crisi socio-econòmica a les infraestructures, queden en un segon pla”.

    •    Les notícies relacionades amb el conflicte entre els periodistes i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) a propòsit dels “blocs electorals” va ocupar el segon lloc pel que fa a temps d’emissió. L’informe diu que la protesta dels professionals contra els denominats “blocs electorals” fóu el tema que més temps dedicà TV3 després de les informacions per candidatures: acumulà més de 29 minuts, superior al que es destinà a la campanya d’ICV (22 minuts)  i molt pròxim al d’ERC (31 minuts). Això, diu l’informe del CAC, “fa planar l’ombra de la sospita sobre la qualitat de la informació dels mitjans públics durant els períodes electorals”.

    Les dades d’aquest informe m’han impressionat però no m’han sorprès. Que hi ha un notable mal rotlle entre els mitjans de comunicació i l’activitat política és tan evident que ningú es pot sentir estranyat per unes xifres que ho corroboren.  Jo mateix, que he participat en segon pla en la campanya, he viscut algunes anècdotes que poden il·lustrar la situació. Em limitaré a la darrera: Faig una intervenció de vint minuts en un míting, centrant-me en la crisi econòmica global i la crisi institucional europea, i les diferents respostes i alternatives que es plantegen, etc. A mitja intervenció, immediatament després d’ unes breus paraules  (crítiques) sobre el candidat convergent, veig com el periodista  de la televisió pública present en l’acte tanca la llibreta d’apunts, dóna a la càmara l’ordre de plegar els trastos i abandona el local. Ja té el botí.

    En la interacció entre politica i mitjans de comunicació tendeix a crear-se un ambient  de criticisme recíproc, fatiga,  conyeta pitarresca i desconfiança i mal humor creixents. És un cercle viciós  que està  alimentant l’antipolítica i  l’abstencionisme. Aquest “mal rollo” l’hem de superar, o ens podem trobar amb problemes bastant pitjors que els actuals pel que fa a la nostra vida democràtica.

    L’informe del CAC subratlla, en aquest sentit, que “ens trobem una altra vegada davant un fenomen que interpel·la a totes les parts – els polítics protagonistes de la notícia i els professionals que fan la selecció”. Per què no en parlem?

    Categoria: Politica europea, Política catalana | 4 Comentaris »

    Teoremes que fallen i teoremes que funcionen

    Publicat per Raimon Obiols | 18 June, 2009


    Imprimir Imprimir

    Hi havia un “teorema” que alguns plantejaven de cara a les eleccions europees. Un esquema que no ha funcionat i que venia a dir que:  1) La dreta és el camp del capitalisme; 2) El capitalisme està en crisi; 3) Per tant la dreta també ho està;  i 4) En conseqüència l’esquerra ha de guanyar les eleccions europees.

    No és que hagi fallat el teorema. És que és un teorema fals: la realitat no funciona així. Mai funciona així.

    A propòsit d’aquesta qüestió, Jessica Fillol comenta un post del bloc de  Jordi Sevilla en el que l’ex-ministre mostra  perplexitat pel resultat de les elecciones europees.

    Sevilla, escriu la Jessica, “argumenta que han estat  les receptes neoliberals les que ens han dut al límit del precipici d’aquesta crisi que estem patint, les mesures que estan prenent tots els governs a un costat i l’altre de l’Atlàntic són de caire socialdemòcrata… i, tot i així, hi ha eleccions i les guanya la dreta. L’hi ha faltat rematar el seu post amb una pregunta retòrica del tipus “Ens va la marxa o és que som tontos?“, encara que estic quasi segura que en el fons aquesta pregunta li ballava pel cap”.

    Jessica Fillol apunta coses interessants, a propòsit de les eleccions a casa nostra. En treu la conclusió que cal parlar de manera més entenedora: “La gent sense estudis universitaris, que ni són politòlegs ni entenen d’economia més que les nocions bàsiques, es perden amb determinats conceptes, tant polítics com econòmics. Hauríem de fer pedagogia i parlar més clar. Fer campanya electoral per a la gent que no té ni un gran interès per seguir els debats de l’agenda política diària amb entusiasme i apassionament, ni masses ganes d’atendre a polítics que parlen estrany i usen paraulotes que desconeixen”.

    “No estic dient” afegeix, “que calgui tractar la ciutadania com si fós un ramat de tòtils…  però sí considero que hauríem de fer un esforç important, en el nostre dia a dia, per a no parlar sols per a nosaltres mateixos i el nostre cercle proper, pels qui estan enganxats a les notícies de premsa i ràdio, sinó per a la ciutadania en general, explicar-nos millor, parlar més clar”. D’acord.

    Afegiria quelcom que em sembla també molt important: no es tracta sols de “parlar més clarament” sinó  també d’”actuar més clarament“, és a dir amb coherència. La gent  no té perquè entendre els llenguatges abstrusos, però  entén perfectament tot el que fa referència al llenguatge dels comportaments, de les coherències i de les incoherències.

    Pel que fa a l’evolució de la socialdemocràcia europea de la darrera dècada, a mi em sembla que el factor que ha desestabilitzat  les opinions públiques a molts països europeus, esborrant les distincions entre esquerra i dreta, confonent els elements imprescindibles d’identitat, ha estat sobretot la incoherència freqüent entre allò que es proclamava i allò que es feia.

    Mirem, per exemple, el cas de Blair i de la Tercera Via, que em sembla que  explica en molt bona part  les dificultats aparentment insalvables del Labour de Gordon Brown. Il catalogo é questo: Blair va fer penjar a YouTube un missatge de felicitacions efusives a Sarkozy quan aquest fou elegit president; passà vacances estivals a la fastuosa vil·la de Berlusconi a la Costa Smeralda; va assistir aparentment encantat a la boda esperpèntica de la filla d’Aznar a El Escorial; es féu la foto de les Açores amb l’aleshores cap de govern espanyol i el president Bush, etc. A alemanya es pot esmentar un altre referent desastrós: el socialdemòcrata alemany Schröder esdevenint un ric dirigent de l’imperi rus Gazprom un mes escàs després de deixar la cancelleria.

    Em sembla que són aquestes factures les que ha pagat la socialdemocràcia europea en aquestes eleccions europees. No és un problema de polítiques més o menys d’esquerres; no és un problema de “socialdemocratizació” sinó de “socialmediocratització” política i moral. I em sembla que no hi haurà un redreçament si això no es comprèn. Es pot ser socialista moderat, però no  es pot ser moderadament socialista. Cal sempre actuar amb un mínim de conseqüència amb els valors que es proclamen. En cas contrari, la gent no ho perdona.  Aquest teorema sí que funciona.

    Categoria: Politica europea, Política catalana, Política espanyola, Socialisme | 3 Comentaris »

    Un debat de Causa Comuna sobre la crisi

    Publicat per Raimon Obiols | 17 June, 2009


    Imprimir Imprimir

    A la seu d’UGT de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona va tenir lloc abans d’ahir un nou debat de la Conferència Oberta “Catalunya Causa Comuna“, sota el títol “Després de la crisi: respostes i models de sortida de la crisi global“.

    Van intervenir, sota la batuta moderadora de Pia Bosch: Antoni Esteve, president de Lavínia TC; Anna Balletbò, presidenta de la fundació Olof Palme; Antoni Garrell, director de l’Escola Superior de Disseny; Josep Miquel Piqué, conseller delegat de 22@Barcelona; Jordi Valls, president de l’Autoritat Portuària de Barcelona;  Àngel Pes, doctor en Economia; Eva Granados, vicesecretària general d’UGT Catalunya; Jordi William Carnes, Tercer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona; Joan Majó, enginyer i exministre d’Indústria i energia; i Mar Serna, consellera de Treball.

    És impossible fer un resum de les moltíssimes coses interessants que es van dir en el debat. Espero que puguem disposar, en un termini de temps raonable, de l’edició transcrita de les intervencions. Un denominador comú que em semblà que es desprenia clarament de totes elles, és que la sortida de la crisi actual no  hauria  de significar el “retorn” a la situació anterior a la crisi, sinó que ha d’implicar  un nou escenari.  “La pitjor de les sortides“, comentà amb èmfasi Joan Majó, “seria tornar a la situació anterior“. Així, la crisi era vista, tant a escala global com pel que feia referència a l’economia catalana, com una transició i una oportunitat. Tots els intervinents destacaren la magnitud dels reptes que això planteja. Roosevelt deia que el pitjor que podia passar amb les crisis era no aprofitar-les.

    Esteve cità en aquest sentit un fragment del llibre d’Obama, The Audacity of Hope:“Allò que inquieta és l’abisme entre la magnitud dels nostres reptes i la petitesa de la nostra política, la facilitat amb que ens distraiem amb allò que és petit i trivial, la nostra crònica evasió de les decisions difícils, la nostra  inhabilitat per construir un consens eficaç per afrontar els problemes“.

    Respondrem adequadament als reptes que la crisi ens planteja? Antoni Garrell donà una resposta, d’un optimisme crític, que m’agradà i em semblà lúcida: “No estem preparats però sí capacitats“. I Mar Serna cridà també a l’optimisme de la voluntat: el tipus  de sortida de la crisi “està en les nostres mans“.

    P.S. A propòsit d’aquests qüestions, hi ha dos llibres de dos dels intervinents en el debat de Causa Comuna que us recomano vivament:

    Categoria: Amèrica Llatina, Socialisme, Treball | 1 Comentari »

    L’arxipèlag de la Palestina oriental

    Publicat per Raimon Obiols | 14 June, 2009


    Imprimir Imprimir

    A

    En el seu primer discurs de política estrangera d’ençà les les eleccions del febrer passat, el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu s’ha declarat avui disposat a acceptar la creació d’un Estat palestí desmilitaritzat que reconegui Israel com “l’Estat del poble jueu“. És una notícia que cal valorar positivament, en el marc d’un eventual rellançament de les negociacions que impulsa l’administració Obama.

    Però per tal de fer-nos càrrec de quines són algunes de les dificultats,  val la pena dedicar un temps a veure en els mapes quina és la situació real. O quines són les diferents propostes sobre com s’haurien de modificar els límits territorials per tal de satisfer les aspiracions dels palestins i els israelians.

    De tots aquests documents cartogràfics, el que em sembla que aclareix més les coses és el mapa que ha creat un cartògraf francès, Julien Bousac, amb el títol de L’archipel de Palestine orientale.  Bousac, que combina el rigor cartogràfic amb l’humor negre,  ha tingut interès en comentar el seu mapa, per tal de donar dues explicacions necessàries. La primera, pel fet que el mapa (que evoca un arxipèlag tropical) fa  bonic i es podria prestar a  interpretacions inconvenients que frivolitzessin les pèssimes condicions de vida del poble palestí. La segona, per aclarir que, malgrat que els territoris israelians apareixen submergits sota les aigües, no ha volgut donar-hi cap connotació bíblica, de la mena del diluvi universal o el trànsit del Mar Roig… “El mapa“, aclareix l’autor, “ni vol ‘inundar’ o ’submergir’ la població israeliana, ni dividir el territori mitjançant línies ètniques, ni menys encara suggerir com es pot resoldre el conflicte“.

    Vol ser, simplement,  un testimoni gràfic explicatiu de la fragmentació actual del territori de Cisjordània, representant les zones derivades del procés d’Oslo. Les àrees “sota les aigües” representen les zones C dels acords, a més de Jerusalem Est (àrees oficialment sota ple control  d’Israel). S’hi inclouen tots els assentaments i enclavaments militars, així com àrees poblades per palestins.

    Els colors denoten les àrees urbanes (taronja), les zones d’autonomia parcial (verd fosc) i les d’autonomia total (verd clar). Naturalment, les línies de punts que marquen la navegació dels vaixells i els noms de les illes són pura fantasia. No ho són, per contra,  les icones blaves marcades com Zone sous surveillance (”Zona sota vigilància“), que corresponen als checkpoints israelians.

    Font: L’Atlas, Un monde à l’envers, Paris: Le Monde diplomatique, 2009.
    Descarregueu el mapa aquí

    Categoria: Mediterrani, Món, Semblances | Sense Comentaris »

    Eleccions europees: els resultats a Catalunya

    Publicat per Raimon Obiols | 8 June, 2009


    Imprimir Imprimir

    A Catalunya hem guanyat;  a Espanya i a Europa hem perdut.  Els resultats catalans són molt bons i vénen a compensar el quadre general. Gràcies a tots els qui ens han donat suport!

    Encara que ahir, veient  les compareixences dels diversos partits a la tele, una vegada coneguts els resultats, es confirmava una vegada més allò de que  “tothom guanya“…

    Els dirigents de Convergència i Unió, en particular, van fer un gran esforç per mostrar-se contents i satisfets. No sé sap ben bé de què: CiU va millorar el seu resultat de fa cinc anys (del 17% al 22%) però quedà a gran distància dels resultats que havia  obtingut en totes les anteriors eleccions europees: el 87 i el 89 va fer el 27%, el 94  fóu la primera força política a Catalunya amb el 31%; i el 99 féu el 34%. Quedà també distanciada de les expectatives:  s’havia arribat a especular amb la possibilitat que CiU passés al davant dels socialistes. Com a magre consòl,  han avançat el PP, que els havia situada com a tercera força el 2004…

    El PSC ha revalidat el seu triomf amb un resultat del 36%,  inferior al de fa cinc anys però clarament superior als que va obtenir el 1994 (28%) i el 1999 (34%). Ha obtingut més de 13 punts percentuals per damunt de CiU.

    ERC perd una mica en relació a fa cinc anys, però tenint en compte l’escisió de Carretero i els atacs soferts, obté uns resultats acceptables i millors dels que s’auguraven. També és una bona notícia que ICV hagi obtingut escó. Les forces del govern d’Entesa, malgrat la crisi, els temes pendents amb el govern central i i els atacs permanents i duríssims que pateixen, han aguantat molt bé.

    Categoria: Parlament europeu, Politica europea, Política catalana, Política espanyola, Socialisme | 4 Comentaris »

    Una majoria a favor de l’Europa federal

    Publicat per Raimon Obiols | 5 June, 2009


    Imprimir Imprimir

    Les fundacions Terra Nova, Arena, Friedrich Ebert i Glocus, associades als diaris Europa, Aftonbladet et Libération, han realitzat una enquesta europea a cinc Estats membres de la UE: França, Alemanya, Itàlia, Espanya i Suècia.

    L’estudi, realitzat per l’institut Viavoice, mostra un estat de les opinions públiques bastant diferent del que assenyalen els principals mitjans de comunicació, que insisteixen en l’actitud de desafecció creixent de la ciutadania envers l’idea de la unitat europea.

    Els resultats són bastant espectaculars: d’una banda mostren un desencantament considerable en relació a l’Europa actual, a la manera com funciona. Però, de l’altra, les opinions públiques mostren una potent demanda d’Europa, un desig fort de que hi hagi un futur europeu. El desencís en relació a l’estat de la UE no és un fet nou, però s’accentúa a causa de la crisi econòmica actual.

    Segons l’estudi, els europeus creuen que Europa no ha mostrat unitat davant la crisi. La majoria dels entrevistats creuen que “els interessos nacionals s’han imposat per damunt de la cohesió europea”. Europa no està essent eficaç davant la crisi; només una minoria dels entrevistats considera que les polítiques realitzades “han amortiguat la crisi”. Pitjor: entre el 30 i el 50 % dels entevistats creuen que les polítiques europees han amplificat la crisi. Per la majoria dels entrevistats, aquest desencís és principalment imputable als partits polítics que “no posen en valor els reptes europeus”.

    Una  majoria es pronuncia a favor de tirar endavant el projecte europeu. Europa està en una cruïlla i la solució no passa per retrocedir i tornar al marc nacional dels Estats, sinó per avançar. L’Europa actual està malalta, però el remei no és menys Europa sinó més Europa.

    El resultat més espectacular de l’enquesta és el desig en sectors importants de l’opinió que “sorgeixi una Europa federal”, una idea que recull el suport de majories o majories relatives (59 % dels italians, 48 % dels espanyols, 46 % dels francesos, 35 % dels alemanys, 34 % dels suecs). Per contra, els sobiranismes recullen un suport molt minoritari: el desig de “menys Europa”, amb un reforçament de l’Estat-nació, rep un suport que oscila entre el 13 i el 18 %.

    Un majoria àmplia (excepte a Suècia, on és més reduïda) vol que la Comissió europea es transformi en un govern democràtic de la UE, responsable davant els ciutadans europeus. El president de la Comissió hauria de ser “elegit pel Parlament europeu després de les eleccions”. Aquesta és, fonamentalment, la posició dels progressistes, mentre que els conservadors voldrien mantenir la Comissió com una mena d’execuiu “neutre”.
    L’Europa política és desitjada també majoritàriament: amb un “president d’Europa”, un “ministre d’afers exteriors”, un “ministre d’hisenda” i fins i tot “una policia europea”.

    Finalment, i d’una manera inesperada en les seves proporcions, les persones enquestades mostren més confiança en la Unió europea que en les “institucions internacionals” i els “governs nacionals” a l’hora d’”oferir solucions a la crisi”.

    Per contra, hi ha menys consens a l’hora de considerar l’augment del pressupost europeu: espanyols i italians hi son favorables, els francesos i alemanys es divideixen, i els suecs hi son hostils.

    Aquesta enquesta contradiu el tòpic dominant sobre l’europessimisme. Sembla mostrar, en conjunt, un esquema de transició: l’Europa d’avui no agrada i els europeus voldrien accelerar el pas a l’Europa de demà, més unida, més política i més democràtica.

    Aquí podeu descarregar els resultats de l’enquesta en pdf.

    Categoria: General | Sense Comentaris »

    L’Europa d’avui, l’Europa de demà

    Publicat per Raimon Obiols | 4 June, 2009


    Imprimir Imprimir

    Les eleccions europees tindran lloc diumenge que vé. La campanya electoral ha estat estranya, confusa. El leit-motiv dels mitjans de comunicació ha estat parlar de desinterès, d’abstenció. En general, han culpat als “polítics”, que no “expliquen”. Però els “polítics” s’han d’explicar a través dels mitjans de comunicació, i aquests (és el mínim que es pot dir) no els hi ho posen  fàcil, sobretot quan es tracta de parlar del Parlament europeu i dels afers d’Europa. Que consti que no em queixo; és una constatació.
    La paradoxa és que mai unes eleccions europees havien estat tan importants. Ara, el Parlament europeu té extensos poders legislatius. Una vegada ratificat el Tractat de Lisboa, en tindrà encara més: pràcticament decidirà en pla d’igualtat amb el Consell europeu, que aplega els governs dels Estats membres.
    Però allò que dóna una especial transcendència a les eleccions del diumenge és la doble crisi – econòmica i institucional – que pateix Europa. En aquestes eleccions es confronten escenaris oposats, progressistes o conservadors, pel que fa a la sortida de la crisi econòmica i de la crisi institucional.

    La tendència que s’afirmi en les eleccions, i la correlació de forces que en resulti en el futur Parlament europeu,  determinaran en  bona mesura les respostes que es donin a la crisi econòmica global i a la paràlisi actual de l’integració europea.

    l’Europa d’avui (majoritàriament de dretes i intergovernamental) s’oposa i es resisteix a la possible Europa de demà.

    L’Europa de demà pot avançar cap a polítiques progressistes (una resposta a la crisi en el mateix sentit de l’elecció d’Obama). I també més europeístes: l’Europa de demà, partint de la ratificació urgent del Tractat de Lisboa, ha de disposar d’un marc institucional adequat i dinàmic: una presidència forta i estable del Consell; un Parlament amb més poder, progressista i europeísta; una Comissió imaginativa, prestigiada i capaç, com en el temps de Delors. Si no disposem d’aquest quadre adequat, les mesures per sortir de la crisi seran disperses i ineficaces.
    Tot això depèn, en molt bona mesura, de la participació i dels resultats del proper diumenge.

    Categoria: Parlament europeu, Politica europea | Sense Comentaris »

    Dies decisius

    Publicat per Raimon Obiols | 3 June, 2009


    Imprimir Imprimir

    Les enquestes espanyoles semblen indicar una situació d’empat entre el partit popular i el socialista, amb una major mobilització potencial de l’electorat del primer. La campanya del PP pren l’aire d’un vaitot, com el d’un jugador que ho arrisca tot en una sola jugada que creu que pot guanyar.  “¡A por ellos!” cridaven ahir a València els “peperos”, després d’escoltar  Mayor Oreja dient que “Paco Camps es el más honorable de los valencianos, y de todos los españoles“.

    Si guanyen  les europees, encara que sigui per poc, diran que els resultats mostren la innocència de Camps, la víctima dels “Torquemadas del siglo XXI“. Diran que el poble sobirà ha absolt tots els imputats i  aclarit tots els escàndols que afecten al partit de la dreta espanyola. La versió carpetovetònica del “berlusconisme” haurà fet un nou pas endavant.

    A mi em sembla que, en aquesta situació tan degradada, la primera prioritat, la més essencial, és anar a votar. En aquesta situació tan lamentable, l’abstenció és un perill per la salut de la nostra democràcia. Tot es decideix aquests darrers dies.


    Categoria: Parlament europeu, Politica europea, Política catalana, Política espanyola | 2 Comentaris »

    Anti-política i nova política

    Publicat per Raimon Obiols | 31 May, 2009


    Imprimir Imprimir

    “En aquest accelerat descens vers el no res que pateixen els debats polítics a l’Espanya del segle XXI“, escriu avui Santos Julià a El País, “arriba el torn a Europa“.

    El periodista expressa el desig que, “per un moment, s’oblidessin del contrari i parlessin d’Europa, sí, d’Europa, del Tractat de Lisboa, de les polítiques davant la crisi, de la futura presidència, dels moviments migratoris, del paper del Parlament, dels problemes de l’ampliació“.

    D’acord. També jo, candidat en aquesta campanya, comparteixo plenament  la inquietud del periodista, que es lamenta de la “relegació d’Europa” en aquesta campanya, que “s’assembla més a un torneig sobre corrupció interior que a una consulta sobre el futur d’Europa“.

    Però voldria afegir dues coses.

    La primera és una experiència anecdòtica, d’abans d’ahir. Acte diari central de la campanya del PSC, amb presència de les televisions. Parlo durant mitja hora i ho faig  seguint el guió temàtic que apunta Santos Julià en el seu article. A mig parlament dedico no més de mig minut a comentar el fet que Tremosa, Romeva i Junqueras van propugnar el “no” a la Constitució europea. A la sortida em comenten que les televisions han estat gravant fins aquell moment i han deixat de fer-ho quan tenien el “botí“: la crítica als altres candidats. Aleshores, ordre de retirada: pleguen els trastos i s’en van. Aquests vint segons seran els que veurà la gent que segueixi per televisió la crònica de la campanya.

    Hi ha un mecanisme pervers, que probablement no és responsabilitat de ningú en particular, però que alimenta la visió general de confrontació permanent i sistemàtica, de superficialitat, d’esbroncada més o menys tavernària,  de tòpics exasperats a l’estil “Polònia“…

    El segon comentari és optimista. Jo crec que més que a un deteriorament definitiu del debat polític (a un empitjorament de l’oferta que ens portaria al “descenso hacia la nada” que evoca Santos Julià), a allò que estem assistint és a un increment de la demanda (demanda de sentit, d’informació qualificada, d’explicació solvent, de contrast programàtic verificable) en sectors creixents de l’opinió pública. Aquests sectors ja no suporten allò que aguantaven resignadament fa uns anys (recordeu les campanyes del “paro, despilfarro y corrupción“?) i tendeixen a expressar de manera cada vegada més intensa la seva disconformitat, bé sigui en forma d’allunyament (espero que provisional), bé sigui en forma de demanda d’una nova política, i d’una nova comunicació política.

    El primer dels meus comentaris fa referència anecdòtica al procés d’anti-política que estem patint. És una barreja de mecanismes objectivament perniciosos en els terrenys de connexió entre política i  comunicació; de fenomens culturals i socials generats per les dècades d’hegemonia de la dreta neoliberal;  i també (no siguem ingenus)  de les polítiques deliberades i interessades de desprestigi i disolució de la política democràtica per part de sectors de poder econòmic, polític i mediàtic que segueixen les pautes de la propaganda negativa, “anti-política” i populista, en les seves versions Karl Rove, Berlusconi i altres.

    El segon comentari expressa una esperança i una decisió.

    La situació actual (no sols aquí sinó al conjunt d’Europa)  està generant  una creixent demanda de nous començaments, de noves coherències, de noves polítiques de sentit, de nous plantejaments estratègics i programàtics, de noves narrracions i de nous mètodes.

    Els dos eixos d’aquesta nova política, d’aquests “nous començaments“, són, em sembla, la construcció europea i la resposta progressista a la crisi global i a les oportunitats inèdites que està obrint.

    Aquests són els dos reptes vitals dels propers anys. De fet són coincidents. En la mesura que són vitals, a ells hem d’adreçar tota la nostra energia i tota la nostra intel·ligència col·lectives.

    Categoria: Parlament europeu, Politica europea, Política catalana, Política espanyola, Socialisme | 4 Comentaris »

    « Entrada Anterior