Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • Dietari d’agost: Carta oberta a Raül Romeva

    Publicat per Raimon Obiols | 2 August, 2015


    Imprimir Imprimir

    romevaDISSABTE, 1 D’AGOST

    CARTA OBERTA A RAÜL ROMEVA

    Amic Romeva:

    En els dies següents a teva designació com a cap de la llista “Junts pel sí”, vas fer diverses entrevistes i declaracions als mitjans. Era lògic i necessari: a molts ens han ajudat a fer-nos una opinió.

    Després, i des de fa uns quants dies, has optat per callar. Tal vegada fas uns dies de vacances, abans d’entrar en campanya. Ho entendria perfectament, si és el cas. Però excusa’m: també he pensat que potser el teu silenci és degut a la considerable polseguera que van aixecar les teves primeres declaracions.

    Dues de les teves afirmacions em van sorprendre molt, i t’agrairia que, en qualitat  de cap de la llista, t’expliquessis més, o t’expliquessis millor.

    Vas declarar, en una entrevista a El Periódico, que el pacte que ha configurat la vostra llista electoral “no diu explícitament que el president serà Mas”.

    La vicepresidenta de la Generalitat i dirigent de CDC, Neus Munté, va replicar de manera immediata a aquesta afirmació, dient que “és a CDC a qui correspon proposar el nom del president del nou Govern”, i que l’assumpte estava “parlat i ben parlat” entre CDC i ERC. També aquest partit se sumà a l’aclariment o rectificació de la teva declaració, que presentà com un “lapsus” o una “trampa” interessada de l’entrevistador.

    Ja abans d’aquest joc de declaracions i desmentits havia estat evocada la possibilitat que, si la llista que encapçales no obté una majoria suficient, Artur Mas podria trobar-se amb serioses dificultats per a ser elegit President, perquè precisaria dels vots de la CUP, que ja ha afirmat públicament que no el vol votar. En aquest cas, podria presentar-se un altre candidat a la Presidència: tu mateix o una altra persona.

    El President de la Generalitat és elegit pel Parlament entre els seus membres, però em sembla que l’electorat català (del que formo part) té dret a conèixer quin candidat o candidata és proposat per cada llista, per tal de votar en conseqüència.  Aquest DRET A DECIDIR EL NOSTRE PRESIDENT hauria de ser respectat escrupolosament. És necessari, en aquest sentit, que com a cap de llista diguis amb claredat quin és el candidat que postules per a la Presidència, per a què els electors i electores tinguem tota la informació necessària.

    Una segona declaració teva em generà també una gran perplexitat. Vas dir que abandonaries el Parlament si no aconseguies la majoria suficient que demanes als electors i electores.

    Que es vulguin presentar unes eleccions parlamentàries com un plebiscit no hauria de justificar que cap cap de llista (valgui la redundància) plantegés les coses en termes d’un “si no em doneu la majoria, me’n vaig a casa i ja us ho fareu”!

    Naturalment, ets ben lliure de no ocupar l’escó després del 27-S, si els resultats no et són propicis, i també ho és la ciutadania a l’hora de valorar aquest gest com cregui més convenient.

    Però serien molt d’agrair alguns aclariments previs, que tal vegada cal considerar fins i tot com estrictament exigibles. Seràs només tu qui deixarà l’escó, en el cas d’un resultat insatisfactori? Ho faran també els altres membres de la llista que encapçales? O algunes de les persones que la composen?

    Crec que són necessàries unes respostes precises a aquests preguntes, que en aquests moments es fan també molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya, siguin quines siguin les seves opinions i la seva futura decisió de vot el proper 27 de setembre.

    Amb gràcies anticipades per la teva contestació, et saludo cordialment,

    Raimon Obiols

    Categoria: Política catalana | Sense Comentaris »

    Sobre Josep Andreu i Abelló

    Publicat per Raimon Obiols | 13 April, 2015


    Imprimir Imprimir

    abelloVull evocar una persona avui poc recordada, que fou molt  important en el procés unitari de la Coordinadora de Forces Polítiques i de l’Assemblea de Catalunya:Josep Andreu i Abelló, d’Esquerra Republicana.

    Nascut a Reus, Andreu i Abelló havia participat el 1931 a la fundació d’ERC, el 1932 fou diputat per Tarragona, va participar en l’aprovació de l’Estatut del 32, i fou president de la Audiència i del Tribunal de Cassació durant la guerra. El 1939 marxà a l’exili, primer a França i després a Mèxic. El 1949 s’establí a Tànger, on fou director general del Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc. Va fer fortuna, però els diners no el van estovar: era un tipus valent, un catalanista i antifranquista irreductible.

    El recordo amb un físic compacte, cabell espès, font estret, llavis molsuts amb un rictus que podia fer-se despectiu: una barreja de pagès i de senyoret de Reus. Ben vestit, gran fumador d’havans, quan parlava en castellà ho feia amb un marcat accent mexicà. Va tornar a Catalunya, el 1964, amb ganes de donar un cop de mà a la liquidació del franquisme. De moment, a Tànger havia aconseguit acabar amb el monument del Llano Amarillo, a l’antic protectorat espanyol, que commemorava l’acte de conjura dels caps i oficials africanistes contra la República, reunits allí, amb el pretext d’unes maniobres, el 12 de juliol de 1936. Andreu, en contacte amb antifranquistes de Tànger, prengué la iniciativa  d’una acció contra el monument. Una matinada, cinc «transparents» proveïts de brotxes i pots de pintura el cobriren amb pintades reclamant «amnistia» i «llibertat». Els marroquins ho aprofitaren per proposar la destrucció del monument i els franquistes el van haver de traslladar pedra a pedra a Ceuta, on em temo que encara deu subsistir.

    Poc després del retorn definitiu d’Andreu i Abelló a Barcelona, els socialistes hi entràrem en contacte. Ens sorprengué agradablement la seva combativitat, que no semblava adequar-se al seu tren de vida. Es movia per Barcelona amb un cotxàs conduït per un xofer marroquí, però això enganyava; era, en realitat, un vell company del president Companys que volia gresca. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Semblances, Socialisme | Sense Comentaris »

    Editorial de L’Hora i El Guaita: Reorganització i neteja general

    Publicat per Raimon Obiols | 13 April, 2015


    Imprimir Imprimir

    puzzleEn un dels seus últims articles, Margarita Rivière, sempre indignada i sempre optimista, escrivia que “2015 promet un horitzó de reorganització i neteja general, que ja fa falta”.

    Una “reorganització” es pot donar quasi per segura en la seqüència d’eleccions que s’acosten – municipals, catalanes i espanyoles. Avui, per exemple, s’ha anunciat que Jordi Martí, en  nom del MES, tancava un acord amb ERC per a l’Ajuntament de Barcelona. De manera que l’anterior portaveu dels socialistes a l’Ajuntament donarà suport a la llista d’ERC i el darrer portaveu del grup d’ICV, Quim Mestre, anirà a la llista del PSC que encapçala Jaume Collboni.

    No serem nosaltres els qui critiquem aquestes reubicacions, que -ho reconeixem- es presten a l’escarafall fàcil, sincer o farisaic. No sempre es fàcil distingir entre els qui viuen per a la política i els qui viuen de la política; i sempre hem pensat que Jordi Martí i Quim Mestre pertanyien a la primera d’aquestes categories.

    En tot cas, probablement en veurem més, d’aquests canvis, temps a venir, perquè el camp de la política ja no sembla líquid sinó gasós: les velles fronteres tendeixen a esvair-se i se’n creen de noves. Assistim a una ràpida “reorganització”, que es farà palesa al final d’aquest cicle electoral.

    El dubte és si es produirà també una “neteja general”, pel que fa a la corrupció i  als mals costums de la vella política. Tant de bo l’auguri de Margarita Rivière es faci realitat.

    Una cosa tenim clara: les novetats, per si soles, no garanteixen absolutament res, si no van acompanyades de canvis significatius en la manera de fer política, sobretot en el camp de les esquerres. El recurs sistemàtic a l’adanisme, avui tant en boga, com escrigué Javier Maríasen un recent i  indispensable article, és una cosa “pròpia d’idiotes”. A propòsit del “novisme”, que tant de mal ha fet a les esquerres italianes, Giovanni Berlinguer -que acaba de morir- solia recordar una cita de Rossini, que deia  més o menys així: “Hi ha coses belles i hi ha coses noves, però les coses noves no sempre són belles”.

    Hi ha massa vella política en la “nova política”. En l’article de Jordi Martí que publica, avui mateix, el diari El País, hi ha elements que compartim: “Davant les dificultats, els dubtes, l’indici de retirada d’alguns i la petició de segellar l’acord després de les municipals, CDC i ERC, amb els ulls en les enquestes, el cap en el cicle electoral i envoltats d’hiperventilats, no han aguantat l’aposta de foc lent. El resultat és una foto més petita i, pitjor encara, un text que és pura fantasia”, escriu Martí. I afegeix:“l’error majúscul d’una part del catalanisme és caure de quatre potes i emborratxar-se de l’èpica dels reptes impossibles. Catalunya aconseguirà tots els seus objectius jugant amb el seu estil habitual: unitat de totes les sensibilitats del catalanisme”I, encara, sobre la “independència exprés” que propugnen CDC i ERC: “potser sigui una bona estratègia electoral (especialment per a Convergència, necessitada de tapar-se les vergonyes amb l’excitació emocional), però és un pèssim camí per al país. Quim Arrufat ho va definir com el conte de la lletera i no li’n faltaven raons”. No es pot sinó estar-hi d’acord.

    Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Política catalana | Sense Comentaris »

    Raimon Obiols: Catalunya i Espanya

    Publicat per Raimon Obiols | 1 December, 2014


    Imprimir Imprimir

    catespEns va semblar, en iniciar-se el període constitucional, que Espanya s’obriria a una concepció d’ella mateixa com el que és realment; és a dir, a la comprensió i el reconeixement de les cultures, llengües i sentiments de les diferents nacions, a una superació progressiva de l’acció assimiladora i repressiva que en el passat s’havia exercit en nom d’un concepte d’Espanya com a única nació dominadora.

    Espanya! Si hi ha un concepte confús, polisèmic i enverinat és aquest. Josep Pallach va escriure a propòsit d’això un article il·luminador: «Pels catalans el concepte d’Espanya no inclou la idea de nació. De nació els homes només en tenim una i la nació dels catalans és Catalunya. (…) Espanya podria ésser el comú denominador de les nacions peninsulars. Els nostres escriptors clàssics ho anunciaven així. Què ha passat perquè avui costi d’acceptar aquesta denominació?Simplement que som conscients del que en podríem dir un abús de confiança (…) El concepte d’Espanya intenta? imposar-se d’una altra manera. Com una? voluntat d’imperi i d’assimilació de les nacions diverses a una sola. Aquesta voluntat imperial fracassà (perquè) fou incapaç d’assimilar fortes personalitats nacionals com eren les de Portugal, Galícia, Euskadi i Catalunya (…) I així estem avui. Amb un fort contingut emocional del mot Espanya que caldria “desemocionar” quan volem emprar-lo, com creiem que cal fer-ho, per expressar el destí fratern dels pobles peninsulars. Sabem que és una empresa difícil: el mot continua essent utilitzat per expressar una homogeneïtat fictícia que destrueix les realitats nacionals. Això explica els “mori Espanya” dels nacionalismes peninsulars. Portugal, Galícia, Euskadi, Catalunya, són pobles que tenen determinats lligams històrics, econòmics, geogràfics —eIs costa ésser pobles «espanyols» car el mot conté càrregues explosives i els nacionalistes pretenen que cal guardar-lo per designar la vasta zona peninsular (no únicament castellana) on l’empresa assimiladora sembla haver reeixit.»[1] Unes paraules semblants, molt més taxatives, les va escriure Joan Sales: «Som espanyols com som europeus; ens en han fet la història i la geografia, que no podem pas esborrar capritxosament. Ni Franco ens ha de fer avorrir aquell nom ni Hitler aquest. Som espanyols; i ja que ho som, acceptem-ho amb orgull.»[2]

    Haurem de renunciar a aquests plantejaments? La última temptativa —no sé si la darrera— d’impulsar una concepció plurinacional d’Espanya en què Catalunya hi tingués un bon encaix fou la dels governs d’Entesa a la Generalitat. MARAGALL, amb els seus aliats, va emprendre una estratègia en aquest sentit, orientada a ampliar l’autogovern català, amb el segon Estatut, i a generar una nova dinàmica d’organització política i territorial de l’Estat: va parlar d’«Espanya plural» i de bicapitalitat; de la necessitat de canviar la visió radial de les infraestructures a Espanya; d’impulsar el corredor mediterrani i l’euroregió Pirineus Mediterrània; va exigir justícia en les relacions fiscals entre Catalunya i Espanya; va demanar gestos forts de reconeixement simbòlic i pràctic del plurilingüisme. Montilla seguí la mateixa estratègia, que sempre fou duta a terme en el respecte estricte del marc constitucional. Les respostes són conegudes. La dreta espanyola s’hi posà furiosament en contra.

    Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »

    Sobre la Transició

    Publicat per Raimon Obiols | 26 November, 2014


    Imprimir Imprimir

    transicio

    A l’hora d’avaluar quina era la correlació de forces en aquell període, i la seva evolució, cal tenir present l’esquema de les forces presents en començar l’any 1976. Una primera delimitació es podia establir, naturalment, entre les que formaven l’entramat de la dictadura i les que constituïen l’oposició democràtica. No eren, certament, blocs compactes i homogenis. Entrar en una taxonomia més precisa podria ser llarg i no ho faré sinó grosso modo. En el camp franquista podíem distingir entre un sector majoritari «continuista», més o menys resignat a algun retoc de façana, sobretot a causa del context internacional; un sector «reformista» que sabia que una eventual cosmètica de superfície no seria suficient i optava per un canvi parcial, gradual i controlat des del poder; i un sector reaccionari i ultra, l’anomenat búnker.

    En l’oposició al règim també podríem distingir a grans trets dos sectors: el «rupturista», partidari de la unitat de l’oposició, de la mobilització i d’un canvi democràtic nítid, i l’«evolucionista», escèptic pel que feia a la possibilitat d’una «ruptura democràtica», més passiu i a l’espera, més favorable a un eventual acord d’altes esferes amb els «reformistes» del règim que a la mobilització dels «indignats» de l’època.

    Entre aquells sectors es jugava la partida, o les partides, a començament d’aquell 1976. Sobre els seus jocs respectius s’han publicat tota mena d’anàlisis i estudis. L’assaig més enginyós i divertit és, des del meu punt de vista, el que va escriure Josep M. Colomer basant-se en la teoria de jocs i altres curiosos instruments. La meva interpretació personal sobre aquell període la vaig publicar el 1982 al diari Tele/Exprés de Barcelona. No he pogut rellegir aquell article, però en recordo perfectament el contingut. L’estrès que devien patir les meves meninges quan el vaig escriure devia ser considerable, perquè en les tres dècades posteriors no he arribat a una anàlisi o a unes conclusions substancialment diferents.

    Hi explicava la meva «teoria dels desbordaments successius» durant la transició. No s’ha fet famosa ni probablement s’ho mereix; però representa la meva modesta contribució a la plètora d’interpretacions que s’han fet i es faran sobre la transició democràtica. D’aquells desbordaments successius, produïts per la voluntat democràtica del poble i de les forces democràtiques, els principals van ser, des del meu punt de vista, els següents: Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana, Socialisme | Sense Comentaris »

    Carta oberta als companys i companyes socialistes

    Publicat per Raimon Obiols | 17 January, 2014


    Imprimir Imprimir

    ploma1.

    Hi ha tres coses que cal tenir presents a l’hora de valorar el moment que vivim.

    La primera és que el PSC es presentà a les eleccions de 2012 al Parlament amb un programa que deia textualment:

    “Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.”

    “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes  de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat.”

    La segona dada a tenir en compte és que el suport a aquest dret és clarament majoritari en l’electorat socialista, segons les enquestes. En el baròmetre de tardor del GESOP el 70% dels electors del PSC en les autonòmiques de 2012 s’hi mostrava favorable, així com el 79% dels votants socialistes en les generals de 2011.

    El tercer fet és la pròpia actuació de l’actual nucli dirigent del PSC, que ha subministrat tota mena d’arguments als que afirmen que posa pals a les rodes d’una futura consulta. El vot del grup socialista al Parlament, alineat amb el del PP i C’s, reforça al límit aquesta deriva, que dona ales als altres partits que pretenen obtenir-ne rèdits electorals.

    En aquesta situació, el vot dels discrepants socialistes i la renúncia d’un d’ells a l’escó en la votació del dia 16 són coherents amb els nostres compromisos electorals i han de comptar amb el nostre respecte, el nostre suport i la nostra solidaritat.

    2.

    El vot negatiu del grup ha estat un greu error que posa en perill la unitat socialista a Catalunya.

    Dies abans de la votació al Parlament del dia 16 em vaig adreçar per carta i vaig parlar amb el primer secretari, assenyalant-li que un vot negatiu, arrenglerant-nos amb el PP i C’s, tindria uns efectes tan negatius i difícilment reversibles, a curt, mig i llarg termini, que calia evitar-la. La posició més raonable era l’abstenció, congruent amb el programa electoral i també amb la posició majoritària del darrer consell nacional.

    L’abstenció garantia la unitat del grup i del partit, i evitava tant el suport a la iniciativa “sobiranista”, amb una més que evident intencionalitat electoral, com una alineació inacceptable amb el PP i C’s.

    No es tractava únicament de mantenir la unitat del grup parlamentari.  Es tractava, sobretot, de refer un perfil coherent i garantir la unitat de les agrupacions, federacions i grups municipals socialistes, arreu de Catalunya. Es tractava, també, de redreçar una deriva perillosa, reforçant el perfil propi del partit, les seves perspectives de futur i la possibilitat d’una represa necessària.

    3.

    Estem passant per la situació més difícil d’ençà de la fundació del partit.

    Un dels aspectes més inquietants d’aquesta situació és que s’instal·la una mena de fatalisme, amb companys i companyes que pensen que una ruptura és inevitable.

    És possible evitar un desacord insoluble i irreversible? És possible un diàleg que garanteixi els factors indispensables de diversitat, solidaritat i unitat en el socialisme català?

    És necessari, en interès de Catalunya i del socialisme a Catalunya, i cal fer tot el possible per assolir-lo.

    Un procés que porti a una nova situació i eviti la ruptura no serà gens fàcil. Caldrà molta contenció, responsabilitat i diàleg. Caldrà trobar noves formes, nous plantejaments unitaris. Tenim al davant un període pertorbat, fluid, ple de perills però també d’oportunitats. Les primàries obertes a la ciutadania en són una. Cal crear-ne d’altres.

    Construir una força política, un partit, un espai electoral rellevant, amb capacitat majoritària, no ha estat una tasca fàcil. Molts hi han dedicat molts esforços, molta tenacitat, al llarg de molts anys.

    En canvi, dividir no és difícil. Alguns dirigents han dit que al PSC “hi sobra gent”. Triar un segment d’electorat i d’afiliació i excloure’n d’altres és un error letal que el PSC evità des de la seva constitució. Ara es pot cometre. Amb  actituds intransigents, amb mètodes anacrònicament autoritaris, una implosió – a l’estil de la crisi del PSUC en els anys vuitanta -  esdevindria inevitable.

    4.

    No es tracta únicament de salvar la unitat de l’espai socialista. Es tracta de la unitat civil del poble de Catalunya

    Es tracta també de guanyar el combat contra les manipulacions i les polítiques de divisió per raons d’origen, de llengua i de sentiments d’identitat.

    L’escissió i polarització de les forces polítiques i de la societat catalanes en dos blocs confrontats per aquestes raons seria el millor servei prestat a una dreta espanyola, nacionalista i  recentralitzadora, que liquida drets socials i laborals, trenca el pacte social, abarateix els acomiadaments, rebaixa salaris i pensions, fa lleis contra les dones, i adopta una línia creixentment autoritària.

    Cal impedir-ho i ho hem de fer entre tots. És el nostre deure si volem ser fidels a la nostra història i al nostre poble.

    17 de gener de 2014

    Categoria: Política catalana | Sense Comentaris »

    Editorial de L’Hora: Cinc coses que hauria de fer el PSC

    Publicat per Raimon Obiols | 15 November, 2013


    Imprimir Imprimir

    5cosesCal mirar les coses cara a cara. La darrera enquesta de Metroscopia per a El País assenyala que només un 42 % dels que votaren el PSC tenen decidit repetir el vot; que la representació al Parlament passaria de 20 a 13 diputats; que un 77 % dels ciutadans (un 54 % dels electors socialistes) desaprova  la gestió de Pere Navarro; que la meitat de l’electorat socialista desaprova la tasca del grup del PSC al Parlament.

    Les enquestes no són les taules de la llei, però quan són tan greus marquen rotundament una tendència, sobretot si es recorden els resultats electorals del PSC en el llarg període: 1992 (Obiols, 27,5%), 1995 (Nadal, 24,8%), 1999 (Maragall, 37,8%), 2003 (Maragall, 31.1%), 2006 (Montilla, 26,8%), 2010 (Montilla, 18,3 %), 2012 (Navarro, 14,4%).

    El PSC està electoralment en situació d’emergència, però això no és el més greu: el propi partit està en zona de risc. No és que tingui un problema, en té uns quants: alguns, derivats de les crisis actuals a Catalunya i a Espanya; altres, de collita pròpia. Cap d’ells té una solució fàcil i com més trigui a fer-hi front, pitjor. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana, Política espanyola | 2 Comentaris »

    Editorial de L’Hora: La situació actual i el futur del PSC

    Publicat per Raimon Obiols | 4 November, 2013


    Imprimir Imprimir

    futur Dues posicions polaritzen avui el debat en la vida política i en els mitjans de comunicació a Catalunya. La primera, a redós d’una àmplia mobilització ciutadana, anuncia un fast track, un accés ràpid a la independència per la via d’una consulta o referèndum,  o per la d’unes eleccions plebiscitàries i una eventual declaració unilateral del Parlament. La segona es mostra alarmada per aquesta situació, que considera perillosa, i alerta sobre un inevitable  “xoc de trens”.  “Tenim pressa”, “la independència és a la cantonada”, diuen els uns. Augmenta “el risc d’incendi”, correm el risc que “Catalunya acabi completament derrotada i desmoralitzada”,  avisen els altres.

    En una cosa coincideixen ambdues posicions: situen el desenllaç d’aquesta situació en un termini relativament curt (l’any 2014 esdevé l’horitzó de referència) i coincideixen en afirmar que no hi ha cap camí de transacció a la vista.

    No coincidim del tot ni en una posició ni en l’altra. Per això volem resumir les nostres previsions de futur, amb cautela, a risc d’equivocar-nos. Pensem que cal fer-ho, en un panorama tan confús i crispat.

    Nosaltres creiem que en els tres propers anys no hi haurà consulta ni tampoc es produirà un dramàtic “xoc de trens”. Tampoc creiem que en aquest període hi hagi cap iniciativa rellevant de negociació i transacció per a sortir del conflicte  actual. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana, Política espanyola, Socialisme | Sense Comentaris »

    La “tesi del botó”

    Publicat per Raimon Obiols | 28 October, 2013


    Imprimir Imprimir

    botoMolts ponts s’han trencat i els camins semblen barrats. En una conferència a la Paeria de Lleida, l’Onze de Setembre de 2010, Lluís Foix deia que si ens entretenim a discutir els mèrits i els obstacles de la independència de Catalunya i del federalisme a Espanya, vindrà la frustració perquè aquests objectius no seran assolits a mig termini.

    La qüestió concreta que això planteja és que no hi ha alternativa a la mà esquerra d’una política tenaç i intel·ligent, que mantingui ferms a Catalunya uns objectius d’unitat civil, cohesió social i d’excel·lència interna i que, de cara a Espanya, tingui uns objectius d’exigència, confrontació democràtica, negociació i aliances. Només així podrem evitar noves batalles perdudes.

    “Pel que fa al futur, rellegint el llibre-conversa conversa que Marçal Sintes féu amb Ernest Lluch poc abans que aquest fos assassinat per ETA, m’he trobat amb aquest diàleg:

    Marçal Sintes: «Si a la gent vostè li garanteix que prement un botó Catalunya serà independent i no passarà res, potser se sorprendria dels molts que el farien servir, el botó».

    Ernest Lluch: «Aquesta és la tesi d’en Raimon Obiols, ja l’he sentida…»

    Aquest llibre es publicà l’any 2001, poc després de la mort de l’Ernest. Però aquella «tesi del botó», que durant uns anys formà part de l’argot familiar en les discussions del PSC, és de bastants anys abans. Ve d’una reunió de l’any 1988, en què eren presents, entre d’altres, Ernest LluchPasqual Maragall i Felipe González. Aquella «tesi» no era res de l’altre món, però tampoc no era una boutade. Vaig dir aleshores que, en una situació que garantís que la independència de Catalunya no tingués cap mena de contrapartida negativa, ni per a Catalunya ni per a Espanya, una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya hi estaria a favor (a en Pasqual aquell comentari meu li quedà; després l’ha esmentat en diverses ocasions). Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »

    Una entrevista a La Terra

    Publicat per Raimon Obiols | 17 June, 2013


    Imprimir Imprimir

    LaTerraAquesta entrevista que em va fer Albert Garcia s’ha publicat a la revista La Terra, de la Unió de Pagesos (juny de 2013).

    La confluència d’amplis sectors socials, professionals, culturals i de la lluita ciutadana que van conduir a la constitució del PSC li ha deixat empremta.

    Durant la dictadura vam intentar que es produís la màxima unitat possible. L’anomenàvem la política de les tres unitats: unitat de totes les forces democràtiques, unitat de tots els socialistes en un únic partit i unitat sindical. En el camp de la unitat democràtica vam aconseguir quelcom que a la resta de l’Estat no es va produir: l’Assemblea de Catalunya. En el camp de la unitat socialista, vam fer un partit que durant dècades ha tingut un pes polític molt important a Catalunya. En el camp sindical, les centrals sindicals treballen bastant unides.

    Al llibre, es nota que, per a vostè, la figura de Pep Jai va ser rellevant.

    Va ser un puntal del Moviment Socialista de Catalunya amb una activitat que no es limitava al Vendrell ,sinó que s’estenia a tot Catalunya i apareixia ja en la clandestinitat com un dirigent pagès molt respectat. Va ser una persona que vam estimar molt. Va tenir un paper com a diputat del PSC sempre defensant els interessos de la pagesia de Catalunya. He volgut posar-lo en el lloc que li toca en aquest llibre.

    Diu que cal canviar els partits “tan radicalment com es pugui, cosa que suposa aprofitar la crisi per promoure una reforma a fons”. Hi ha algú que ho estigui fent, això?

    Em sembla que el que produirà aquesta crisi serà un procés en el qual els partits, que són molt sovint organitzacions del segle XIX, amb problemes del segle XX, hauran de transformar-se radicalment en organitzacions estables del segle XXI. I els moviments socials hauran de madurar també per garantir la continuïtat i l’establiment de formes més pluralistes de deliberació. Tot això, ho veurem els propers anys amb avenços i retrocessos, perquè les crisis tenen aquest aspecte d’obrir aquestes finestres d’oportunitat. És difícil imaginar el resultat d’aquest procés, però el procés està en marxa, és visible.

    No és habitual veure un polític en exercici que fa autocrítica del propi partit. Com ha estat rebuda?

    Si pot ser d’utilitat en un procés que està en marxa, de renovació radical, no únicament del PSC, sinó de les organitzacions polítiques d’esquerra, ja estaré satisfet. La meva intenció no era fer un llibre de partit, sinó un llibre de país. Un llibre de poble. Per mi, el més important no ha estat l’experiència partidària sinó l’experiència política en un sentit ampli. He volgut reaccionar davant un revisionisme molt potent que vol presentar el període de la Dictadura i la Transició molt marcat pel nacionalisme conservador. Qui controla el present controla el passat. Els que hem conegut el passat, hem de reaccionar i reivindicar la nostra part de veritat, els fets i la realitat.

    Això ha passat entre altres coses perquè la conjuntura actual ha fet que CiU hagi fet un pas endavant.

    Hi ha el risc de les polítiques lampedusianes: aparentment tot canvia però després tot segueix igual. Nosaltres estem clarament pel dret a decidir democràtic del poble de Catalunya i ens mantindrem coherents amb aquesta posició. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Semblances | Sense Comentaris »

    « Entrada Anterior