Congrés del PSC (2): gestió i idees
Publicat per Raimon Obiols | 5 Juliol, 2008
Imprimir
Vem presentar, abans d’ahir, dos nous llibres de la Convenció pel Futur: “Les paraules del socialisme” i “L’esquerra, un instint bàsic”. A la sala d’actes del CIDOB, ben plena, vem intervenir Laia Bonet, Miquel Iceta, Jordi Borja, Antoni Comín i jo mateix.
Voldria fer un comentari sobre el segon llibre, per a posar de manifest quelcom que em sembla que no vem dir en l’acte de presentació i que crec que és important: en moltes de les aportacions d’aquest llibre hi ha un èmfasi especial que valoritza expressament la cultura de la gestió pública, d’allò que podríem denominar el govern de la intendència de la societat. S’hi insisteix en quelcom que em sembla fonamental: la prioritat que cal donar, en tot moment, a les qüestions de maquinària econòmica, social i administrativa del país, com a elements essencials i indispensables per tal de fer avançar concretament unes idees i principis determinats.
Em sembla especialment important, i crec que convé insistir-hi, en portes del proper congrés del PSC.
A vegades es cau en un tipus de dicotomia que genera confusió, que fa perdre moltes oportunitats (de sinèrgia i explicació) i que eventualment pot produir derives negatives. Em refereixo a una separació esquemàtica i en certa manera recíprocament excloent entre allò que seria la “gestió“, d’una banda i les “idees” per un altre costat.
La “gestió” estaria marcada simplement pels criteris dels experts, per l’adaptació a les forces reals de l’economia i la societat, i per un discurs estrictament pragmàtic.
Les “idees“ servirien per desenvolupar un discurs general, poc connectat amb la realitat concreta de les coses, i eventualment derivant o bé cap a uns plantejaments de reivindicació o de crítica (que tendeixen a posar a la “gestió” en situació de sospita com a terreny adobat de compromisos i dimissions); o bé, en un extrem contrari, a fer servir les “idees” d’hipòcrita decoració o camuflatge d’ una “gestió” moguda per altres motivacions.
Té raó José Antonio González Casanova quan, en la seva aportació al llibre, lamenta que massa sovint l’acció concreta i el discurs segueixin rutes diferents (”Estic una mica tip d’escriure tant“, diu, “i que es faci tan poca cosa“).És una situació en la que, d’una banda, es mourien els gestors pragmàtics i desinhibits (”Socialisme? Socialisme és el que estem fent“) i, de l’altra, els utòpics desarmats.
Però a mí em sembla que, probablement a causa de les experiències col.lectives i personals de molts de la vintena llarga d’autors i autores de l’“L’esquerra, un instint bàsic”, aquesta compartimentació negativa entre “gestió” i “idees“, tendeix a donar pas a un enfocament que és estimulant, perquè va a la recerca de la coherència i es vincula a a la reivindicació forta del servei públic, de la gestió pública, de la seva coherència i dignitat, del seu rigor i prestigi. Em sembla veure, en aquests textos, un enfocament obertament contrari a la desconnexió entre gestió i discurs i, encara més, a la hipocresia de cobrir amb belles idees una gestió que en la pràctica les desmenteixi.
Crec que aquest és un denominador comú de les aportacions del llibre “‘“L’esquerra, un instint bàsic””, i això em sembla significatiu i satisfactori, car es tracta d’un aspecte particularment important d’allò que hauria de ser, des del meu punt de vista, el missatge del proper congrés del PSC i, més en general, de l’acció del socialisme en els propers anys: plantejar-se seriosament la recerca de la màxima concordança , de la màxima coherència possible, entre gestió i discurs ( a l’extrem, per usar els termes de González Casanova, entre realpolitik i utopia socialista).
P.S. - Informant sobre l’esmentat acte de presentació dels llibres de la Convenció, una crònica periodística diu que en la meva intervenció vaig comentar que alguns “fan escarafalls perquè hi ha milers de ciutadans que celebren la victòria de la selecció espanyola” i que vaig afegir: “Algú pot imaginar que a Catalunya hi hagi gent que no ho celebri?“.
No és això el què vaig dir, sinó una altra cosa: “Algú pot imaginar que a Catalunya no hi hagi gent que ho celebri?” (i vaig afegir: “… De la mateixa manera que a Catalunya la ‘Plataforma pel dret a decidir’ pot convocar manifestacions de milers de persones“).
Heus ací un cas de manual de com, en una crònica, un senzill adverbi mal col·locat pot transformar una opinió en una rucada.
Categoria: General, Política catalana, Socialisme | 1 Comentari »
Congrés del PSC (1): La Catalunya optimista
Publicat per Raimon Obiols | 2 Juliol, 2008
Imprimir
Ferran Mascarell escrivia fa uns dies a l’Avui que “el congrés d’ERC no sembla haver aclarit les idees. CiU no aconsegueix sortir de la retòrica. Ara és el torn del PSC; veurem fins on arribarà en la doble cita congressual, federal i catalana, que té al davant. En tot cas, en el debat socialista hi ha algunes de les claus del futur polític català“.
Em sembla que té raó Mascarell quan diu que, dels diferents congressos dels partits catalans, el del PSC serà probablement el que més pot influir en el futur polític de Catalunya. Des d’un punt de vista periodístic, potser el congrés socialista del 18-20 de juliol serà menys “interessant”que, per exemple, el d’ERC: no s’hi preveuen estratègies confrontades o tendències en pugna. Com diu un text de reflexió de Nou Cicle, ”a diferència d’altres partits que celebren congressos , el PSC pot fer el seu amb tranquil·litat i optimisme“. La curiositat “morbosa”, dimensió indispensable de tot bon periodista, probablement no hi trobarà un terreny adobat. Però això no significa que el congrés del PSC no tingui un interés polític trascendental, per una raó que apunta l’esmentat document de Nou Cicle: “les resolucions, els missatges públics, els gestos simbòlics i les orientacions polítiques que surtin del Congrés del PSC seran determinants per la Catalunya dels propers anys”.
Que a Catalunya ens estem apropant a un tombant històric és bastant evident. Des de distintes posicions es coincideix en aquesta constatació. El problema és que en comptes d’un debat sobre el futur, escoltem i llegim un cor persistent, permanent i diari de lamentacions de tragèdia grega. Exagero? A mí no m’ho sembla. Llegeixo, per exemple, només en els diaris d’avui:
- “Espanya té avui prestigi i atractiu (…) Catalunya en canvi té problemes en dues direccions: tant pel que fa al prestigi i a l’atractiu com, també, quant a la renovació del seu projecte nacional” (Marçal Sintes, a l’Avui).
- Des de la resta d’Espanya “volen, senzillament, que Catalunya com a país, com a llengua, com a cultura, com a personalitat ben definida i amb capacitat d’elaborar projectes propis (…) vagi esdevenint cada cop més prim, més marginal” (Jordi Pujol, a l’Avui).
- “Les previsions de finançament de l’Estatut no es compliran, per molts motius” (Josep Maria Terricabras, a El Periódico).
- “L’únic que li queda per fer al catalanisme és decidir (…) O abandona el seu projecte nacional, o s’atreveix a dur-lo a terme fins a les darreres conseqüències” (Salvador Cardús, a La Vanguardia).
- “El moment polític és gris, trist, quasi nihilista, si no fós perquè el nihilisme aportà grans idees a la filosofia” (Pilar Rahola, a La Vanguardia).
- “Crec que Catalunya està en una franca decadència (…) L’Espanya actual, en canvi, és moderna, emprenedora i atractiva” (Pilar Rahola, a La Vanguardia).
- “Tot plegat és una enganyifa” (Jaume Torres i Oriol Junqueras, a El Punt).
- “La reacció als carrers de Catalunya per la victòria d’Espanya a l’Eurocopa ha suposat (…) un bany de realisme per a molts catalans (…) perquè s’adonessin que Catalunya no té el perfil sociològic que pensaven que tenia ni, menys encara, el que voldrien que tingués” (Xavier Bosch, a l’Avui).
Podria seguir. El degoteig és diari. És evident que la moral dels articulistes “sobiranistes” habituals de la premsa catalana no passa pel seu millor moment. Quines raons poden explicar aquesta situació? Algunes són de fons; altres són de conjuntura, de superfície (especialment la tendència a rivalitzar retòricament entre els “sobiranistes” de diferents partits, que em sembla que té efectes perjudicials per a tothom, i per tant pel país).
Però és en les qüestions de fons que cal concentrar-se. Una d’elles (que apareix clarament en el contrapunt de cites que he reproduït més amunt) la comenta Ferran Mascarell en aquests termes: “Espanya ja no és una realitat arcaica, centralista i autoritària; està oferint un marc de referència a molts ciutadans. Catalunya, en canvi, molt gent pensa que està governada amb seriositat, però que no acaba de saber on va. Un país és sempre una idea i una acció“. Cal abordar aquest repte, des de l’optimisme que creu que en el segle XXI una gran Catalunya és possible.
Ací hi ha, em sembla, l’agenda del proper congrés socialista i, més enllà, de l’acció a emprendre pels sectors de progrés, majoritaris a Catalunya: una idea de Catalunya (”Construir un sol poble de 8 milions de ciutadans, com reclama el president, exigeix una profunda renovació dels vells idearis“, escriu Mascarell) i una acció coherent i eficaç que li estigui lligada i que la realitzi.
La crida a una “Catalunya optimista” que rebutja les lamentacions, siguin aquestes adolescents o -el més sovint - interessades, és una condició necessària però no suficient per a aquesta profunda renovació necessària. Cal també un debat ample i prolongat, apassionat i rigorós, en el que participin totes les persones i sectors que volen la gran Catalunya possible. Un full de ruta amb propostes clares, i amb una crida sincera i generosa a debatre i treballar en aquesta direcció és, em sembla, allò que hauria de sorgir del congrés del PSC.
Categoria: General, Política catalana, Socialisme | 4 Comentaris »
“Casa gran”, cases petites
Publicat per Raimon Obiols | 1 Juliol, 2008
Imprimir
Llegeixo a NacióDigital que “la portaveu de la junta permanent de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) escollida el passat 15 de juny en l’assemblea, Mònica Sabata, ha negat en declaracions a l’ACN qualsevol tipus de vincle amb la ‘Casa Gran del Catalanisme’, tal com aquest diumenge al migdia ha denunciat la presidenta interina de la junta permanent de la PDD, Elisenda Romeu, que ha qualificat ‘d’il·legal’ la nova junta“.
Romeu havia acusat els nous dirigents de la PDD de “sotmetre’s a les directrius dels partits” i va deixar clar que es referia a CDC a l’afirmar que “darrere de l’autodenominada junta directiva hi ha la casa gran del catalanisme“.
Sembla que aquests dos sectors enfrontats es trobaran dijous en presència d’un advocat que mirarà d’arbitrar una solució de consens, però a hores d’ara la crisi de la Plataforma és greu i alguns diuen que irreversible.
Es podria dir, doncs, que de moment la iniciativa de la “Casa Gran” de Convergència tendeix a produir, en el terreny concret dels fets, una separació en cases més petites. Tal és el cas en la Plataforma esmentada, però ho és també en el terreny de les relacions entre els dos socis de la casa mare, és a dir entre Convergència i Unió. Llegeixo, per exemple, que el corrent “Desfederem-nos“, format per militants de CDC, acusa Unió de “sabotejar des de dins el projecte de la Casa Gran del Catalanisme que impulsa Artur Mas”.
Fins i tot la pròpia situació interna de CDC sembla indicar que augmenta la tendència a fragmentar-se en petits espais propis: així ho comenta almenys Tian Riba en un article a l’Avui, que dóna algunes informacions inèdites (almenys per a mí).
En tot cas, de cara al congrés de CDC, caldrà seguir amb atenció si la idea de “casa gran del catalanisme“, que inicialment semblava prometre alguna revisió interessant, es concreta en alguna cosa, més enllà i per damunt de l’augment de les diverses tensions que avui són clarament perceptibles.
Categoria: General, Política catalana | Sense Comentaris »
Dos nous llibres de la Convenció
Publicat per Raimon Obiols | 30 Juny, 2008
Imprimir
Van editant-se nous llibres, sortits dels debats de la Convenció pel Futur, i editats per Pagès editors. El primer va ser “Una idea de Catalunya“, un conjunt de textos d’una vintena d’autors, sobre el catalanisme del futur, precedit per un estudi fonamental de Jordi Font. Ací trobareu una crítica del llibre feta per Oriol Bohigas.
Ara es presenten dos nous volums, en un acte públic el dijous que vé, dia 3 de juliol, a les 7 de la tarda, al Centre Internacional de Documentació de Barcelona (CIDOB), carrer Elisabets n. 12, de Barcelona.
Es tracta dels llibres “Les paraules del socialisme” i “L’esquerra, un instint bàsic”, de la col.lecció “Els anys que vénen”.
“Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l’esquerra del demà” és, com diu el subtítol, un diccionari d’unes 120 entrades, que volen donar una explicació bàsica o un comentari sobre els principals conceptes relacionats amb el socialisme en aquesta primera dècada del segle XXI. Comença amb entrades com “Activisme“, “Adoració de l’home per l’home” o “Autoritarisme“, i acaba amb els termes “Treballadors del coneixement“, “Utopies“, Valors“… En mig, un repàs d’un centenar llarg de conceptes que, des del nostre punt de vista, caracteritzen l’actual situació del món, i marquen els reptes plantejats a l’esquerra i al socialisme. L’hem fet l’ Antoni Comín i jo mateix, i la veritat és que hem disfrutat escrivint-lo i que ens sembla que ha quedat un text bastant curiós i útil.
El tercer llibre, “L’esquerra, un instint bàsic. Vint-i-una reflexions sobre els reptes del socialisme del segle XXI”, és un conjunt d’aportacions sobre el futur de l’esquerra i el socialisme, d’ Albert Aixalà, Anna Balletbó, Laia Bonet, Jordi Borja, Pia Bosch, Antoni Comín, Joan Manuel del Pozo, David Elvira, Marina Geli, José Antonio González Casanova, Jordi Hereu, Miquel Iceta, Èric Llacuna, José Luís López Bulla, Carles Navales, Vicenç Navarro, Esther Niubó, Raimon Obiols, Consol Prados, Eduard Rivas, Joan Subirats i Carme Valls.
- Si podeu, confirmeu per favor la vostra assistència al correu info@convenciopelfutur.org.
Categoria: General, Política catalana, Socialisme | Sense Comentaris »
PSC federalista, PSC federador
Publicat per Raimon Obiols | 27 Juny, 2008
Imprimir
Resulta obvi dir que el federalisme és un tret característic de la cultura i del projecte del PSC. Però potser seria més apropiat dir que no és tan el federalisme com a doctrina, sinó la idea i el mètode de la federació, en els distints àmbits de la seva acció (i no sols com a idea de modernització de l’Estat), allò que constitueix el caràcter més substancial del PSC.
En aquest sentit, més que federalista, seria més exacte dir que el PSC ha estat i (ha der seguir sent cada vegada més) un partit federador. No es tracta de jugar amb les paraules. Es tracta de tenir en compte algunes coses molt importants,pensant en el passat i sobretot en el futur del partit dels i de les socialistes de Catalunya.
De cara al passat, convé tenir present que el PSC va federar el socialisme català, unint-lo en un sol partit, que ha esdevingut el principal partit de Catalunya. Convé tenir present també que la seva funció federadora s’ha exercit en els trenta darrers anys en el terreny, més de fons, de la unitat civil del poble de Catalunya, contribuint junt amb altres grups federadors de l’esquerra política i social (els sindicats UGT i CCOO, especialment) a fer realitat els lemes de “som i serem un sol poble” i “la llengua no ens dividirà“). Aquesta funció de socialització federadora ha contrastat amb les tendències de signe contrari que han existit també en la política i la societat catalanes, i que apuntaven més cap a objectius de compartimentació, patrimonialització o instrumentalització dels sentiments d’identitat existents a Catalunya.
En tercer lloc, una funció federadora del PSC ha consistit en mantenir un objectiu estratègic permanent d’aliança de les forces catalanistes de progrés (en els ajuntaments, a la Generalitat, etc.). Amb expressions diferents (”majoria nacional i de progés“, “Tripartit“, “Entesa de progrés“, “majoria catalanista i d’esquerres“, etc.), però amb uns plantejaments d’aliances i de programes coincidents, aquest objectiu federador ha estat impulsat pel PSC com un element substancial de la seva estratègia política a Catalunya.
És bàsicament per aquests tres motius (unitat política dels i de les socialistes; unitat civil del poble de Catalunya; entesa catalanista de progrés), que es pot parlar pròpiament del PSC com a partit no genèricament federalista sinó concretament federador.
Ara, de cara als anys a venir, aquesta funció federadora del PSC s’ha d’aplicar a nous reptes.
El primer (probablement el més trascendental en termes històrics) és el de federar (”agrupar democràticament per un fí comú“) els homes i dones migrants, vinguts d’altres terres, en la societat catalana, mantenint els objectius de la unitat civil del poble de Catalunya, el seu progrés i les seves llibertats.
El segon és l’objectiu (també estratègicament decisiu) de federar societat i política, evitant una deriva cap a la privatització i l’estranyament entre el conjunt de la ciutadania i les institucions i instruments de la democràcia. Això implica una nova agenda de renovació enèrgica de les formes de la política democràtica.
El tercer és l’objectiu de federar les esquerres polítiques, socials i culturals, en el nostre país i internacionalment, per tal de respondre als reptes del segle XXI (globalització, construcció d’Europa, economia i societat del coneixement, individualització social, noves desigualtats, etc). No està escrit enlloc, en aquest sentit, que el procés d’unitat dels i de les socialistes de Catalunya estigui històricament clos: els nous moviments i realitats socials i culturals exigiran molt probablement un gran esforç de creativitat, imaginació i impuls de noves formes federadores.
El quart objectiu és el de federar una majoria de govern de progrés a Catalunya, que asseguri la màxima eficàcia i la màxima força en el desplegament de les nostres llibertats, de les nostres capacitats i recursos , de la nostra acció d’autogovern, i de la nostra solidaritat.
És per aquestes raons (n’hi ha encara d’altres) que em sembla que cal pensar en el PSC com un partit concretament federador, i no sols des d’una perspectiva de recapitulació històrica, sino pensant sobretot en el futur.
Categoria: General, Política catalana, Socialisme | 2 Comentaris »
Política que no escolta, política que no parla
Publicat per Raimon Obiols | 26 Juny, 2008
Imprimir
S’ha dit molt, després de les eleccions italianes d’abril (que retornaren Berlusconi al govern) que l’esquerra i el centresquerra “no havíen sabut escoltar el país“.
Ara llegeix, en un text molt dens però molt interessant (Undici tesi dopo lo tsunami, del Centro per la Riforma dello Stato * ) la tesi inversa: no és per no haver sabut escoltar, sinó per no haver sabut parlar, que l’esquerra ha perdut.
La tesi diu així: “Provem de capgirar el sentit comú. I diguem-ho així: la crisi de la política comença no quan la política no sap escoltar, sinó quan la política ja no sap parlar. Evidentment que cal escoltar, la representació és essencial, comprendre la societat, conèixer-la, però no és tant aquesta manca la que està en el fons de la crisi de la política. El fons de la crisi de la política està en l’enfonsament de la subjectivitat política, en la caiguda, relativament recent, de la proposta subjectiva. La política ja no sap parlar perquè ja no sap llegir, ja no sap interpretar. I per tant no sap orientar, no sap dirigir. L’equívoc de la representació és el fet d’assumir l’estat de coses actual, l’estat de la societat, l’estat d’una majoria de centredreta en el país. Si ho assumeixes tal com és, i mires de corregir-ho una mica, en comptes de fer una proposta política forta, comences un procés que produeix la crisi de la política. Primer produeixes antipolítica i després t’encarregues de representar-la“.
I ho raona així: “Si la societat civil és el camp dels interessos particulars i dels egoismes corporatius, aleshores la política d’avui no és que la representi poc, sinó que se li assembla massa. Aquesta política és un tros d’aquesta societat, subalterna a les lleis de moviment, nacionals i supranacionals, a través de les quals aquesta s’autogoverna. D’ací la crisi de sentit de l’acció política, veritable i propi fet d’època del nostre temps“.
* El CRS és un centre d’estudis, presidit per Mario Tronti. Convertit en fundació el 2004, disposa de l’arxiu de Pietro Ingrao.
Categoria: General, Politica europea, Socialisme | 1 Comentari »
Per què s’imposa la dreta a Europa?
Publicat per Raimon Obiols | 25 Juny, 2008
Imprimir
Marc Lazar, un historiador especialista en l’esquerra i la política italiana, publica en el darrer número de la revista Esprit una nota que du per títol Pourquoi la droite s’impose-t-elle en Europe? que val la pena de llegir. Lazar parteix de les darreres eleccions italianes, que donaren la victòria a la dreta berlusconiana (47,3%, contra només el 38 % al PD de Veltroni i el grup de Di Pietro) i diu que “és el testimoni d’una evolució política més general a Europa“. En efecte, en les eleccions produides en el darrer any, l’esquerra només ha gunayat a Espanya, mentre la dreta ho ha fet a França, Estònia, Finlàndia, Polònia, Bèlgica, Dinamarca, Grècia i Irlanda. Naturalment, diu Lazar, cada elecció nacional té “la seva particularitat determinada per la història política del país, la forma d’escrituni en vigor, el joc dels partits, el paper dels líders, etc.”. Però resta el fet que “un moviment de fons s’afirma: la dreta domina el continent europeu. I l’esquerra topa amb dificultats, sigui quina sigui la seva estratègia - unió de les esquerres, aliança amb el centre o els verds, cursa en solitari - o el posicionament que adopti - programa clàssic de l’esquerra estatista, recentratge sobre el model Tony Blair o bé voluntat, com és el cas d’Itàlia, de superar les fronteres més clàssiques de l’esquerra pel biaix de la formació d’un nou partit, el ‘Partito democratico’, fruit de la fusió dels antics comunistes i de representants del centre”.
Com interpretar aquesta situació? Lazar creu que és falsa una de les raons avançades des de l’esquerra segons la qual els europeus “cedeixen als cants de sirena del “populisme”, de la xenofòbia o fins i tot el racisme, i giren inexorablement cap a la dreta“. Pel contrari, opina que la dreta guanya perquè “ha realitzat una tasca d”aggiornamento’ bastant coordinada, entre els partits i els parlamentaris europeus, en el si del Partit popular europeu o gràcies a les fundacions i els ‘think tanks’“. I perquè “s’ha provist de veritables líders, que sovint son excel·lents comunicadors“. La dreta, afegeix, “tendeix a unificar-se“, “reforça les seves organitzacions i no negligeix el treball sobre el terreny“. Ocupa, a més “un ample espectre polític” i no dubta a emparar-se, si li cal, dels temes de l’esquerra.
Aquest domini de la dreta no és inel·luctable. L’opinió pública a Europa no s’ha passat en bloc a la dreta: “Si bé es mostra més sensible a alguns temes predilectes de la dreta, com ara la inesguretat, la immigració i la identitat nacional també, al mateix temps, una gran part de l’opinió recvlama protecció social“. D’altra banda, assenyala Lazar, hi ha cicles electorals: en els anys noranta l’esquerra governava a onze dels quinze països que aleshores formaven la UE. Però afegeix (i crec que té en això toca un punt essencial) l’esquerra “cometria un greu error si esperés passivament un canvi del cicle, amb, per exemple, un hipotètic retorn de la prosperitat econòmica que li seria ‘a priori’ més beneficiosa perquè li permetria reclamar polítiques de més ampla redistribució social“. Pel contrari, ha de superar amb decisió els seus “handicaps“: els seu dèficit de credibilitat en qüestions de seguretat, la manca d’envergadura dels seus líders, la negligència del treball sobre el terreny. Li manca, sobretot, un “cos de valors mobilitzadors“ que es distingeixi clarament dels de la dreta i “li permetin fer viure de manera mobilitzadora el seu reformisme“.
Categoria: General, Politica europea, Parlament europeu, Socialisme | 1 Comentari »
Europa i la dreta
Publicat per Raimon Obiols | 24 Juny, 2008
Imprimir
En els Estats generals d’Europa que van organitzar els grups europeistes francesos, el dissabte passat a Lió, es van aixecar algunes veus per denunciar la intervenció dels “neocons” nord-americans en la campanya irlandesa pel “no” al Tractat de Lisboa. Una ex-ministra de justícia, Elisabeth Gigou, segons Le Monde, “va estigmatitzar el paper dels americans i del grup de premsa Murdoch“. El secretari d’estat pels afers europeus, Jean-Pierre Jouyet, va afirmar que “Europa té enemics potents a l’altre costat de l’Atlàntic, dotats de mitjans financers considerables. El paper dels neoconservadors americans ha estat molt important en la victòria del no“.
Sigui quina sigui la influència nord-americana en el “no” irlandès, hi ha dos fets determinants en la situació europea actual. Que hi ha una crisi europea bastant greu és dificilment discutible. Joschka Fischer, ex ministre alemany d’exteriors, s’hi ha referit avui en un article a El País que du per títol “Irlanda da la puntilla a la Europa política“. També és evident que aquesta crisi es produeix en un moment en el que les dretes hegemonitzen la majoria dels governs de la UE. En el darrer any, de deu eleccions polítiques en els diferents estats membres , només a l’espanyol han guanyat els socialistes. En els altres ha guanyat la dreta (França, Estònia, Finlàndia, Polònia, Bèlgica, Dinamarca, Grècia, Irlanda).
Establir una relació entre aquestes dues situacions (crisi de la Europa política i hegemonia de les dretes) no sembla fora de lloc. A mi em sembla que hi ha una relació de causa a efecte entre el domini de les dretes i la crisi del projecte europeu.
Dit això, aquesta dominació de les dretes no té un caràcter fatal i inel.luctable. Però les esquerres europees han de reaccionar ràpidament, i han d’establir una forta relació entre dos objectius prioritaris, que son de fet coincidents: salvar Europa de les dretes (europees i eventualment nord-americanes) i salvar Europa de la crisi.
Categoria: General, Politica europea, Parlament europeu | 1 Comentari »
El Parlament europeu i els blocs
Publicat per Raimon Obiols | 23 Juny, 2008
Imprimir
Cal estar atents el debat que genera un projecte d’informe de la eurodiputada socialista estònia Marianne Mikko, que va ser votat el passat cinc de juny a la Comissió de cultura del Parlament europeu. El títol és “Informe sobre la concentració i el pluralisme dels mitjans de comunicació a la Unió europea“. Està aixecant un debat bastant viu, sobretot perquè examina la qüestió d’una possible regulació dels blocs. David Corral en va informar fa uns dies a El País.
Aquest informe comença a generar un debat bastant viu. Quines son les inquietuds de Mikko? La primera és l’anonimat: qui hi ha darrera un bloc? Quins son els perills de manipulació que se’n deriven? Un advocat francès ho comenta dient: “Crec que son temors exagerats. Cercant bé es pot trobar qui hi ha darrera un bloc, bé sigui per les mencions legals, per les adreces IP dels qui pengen posts, pels orígens de les informacions i dels continguts publicats en el bloc. L’influència d’un bloc que no s’insereix en la xarxa global és bastant feble i inserir-se en la xarxa implica per força destapar-se una mica. Un anonimat no s’aguanta durant massa temps a internet“.
Ja tenim, probablement, una nova polèmica servida al Parlament europeu, i el seu departament de premsa demana opinions. Es poden adreçar a:
web-redactor-es@europarl.europa.eu
Jo no tinc un criteri encara sobre aquest informe, però he recordat una opinió de Manuel Castells que vaig llegir fa uns mesos, i que em sembla que ve a tomb: “He estat en no sé quantes comissions assessores de governs i institucions internacionals en els darrers quinze anys, i la primera pregunta que sempre ens fan és: com podem controlar Internet? La resposta és sempre la mateixa: no es pot. Pot haver-hi vigilància, però no control“.
Categoria: General, Politica europea, Parlament europeu | 2 Comentaris »
Els “neocons” i el “no” irlandès
Publicat per Raimon Obiols | 22 Juny, 2008
Imprimir
El secretari d’estat francès pels afers europeus, Jean-Pierre Jouyet, va denunciar ahir el “paper dels neoconservadors nord-americans” en la victòria del “no” en el referèndum irlandès.
“Europa és un combat, Europa té enemics que son molt potents (i això s’ha vist en el referèndum irlandès),i que disposen de mitjans financers que venen no pas d’Europa sinó de l’altre costat de l’Atlàntic”.
Jouyet va fer una crida “al coratge del militantisme europeu davant de certes potències financeres”, i denuncià el fet que “el paper dels neoconservadors nord-americans en el referèndum irlandès ha estat molt important”. Va lamentar també que “hi hagi alguns socialistes francesos que s’alien, en nom del ‘no’, amb l’extrema dreta irlandesa”.
Aquestes declaracions foren fetes en el curs dels segons Estats generals d’Europa organitzats ahir a Lió per la fundació Notre Europe, el Moviment europeu-França i el moviment Europa nova.
Categoria: General, Politica europea, Parlament europeu | 1 Comentari »