Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • Una entrevista a La Terra

    Publicat per Raimon Obiols | 17 June, 2013


    Imprimir Imprimir

    LaTerraAquesta entrevista que em va fer Albert Garcia s’ha publicat a la revista La Terra, de la Unió de Pagesos (juny de 2013).

    La confluència d’amplis sectors socials, professionals, culturals i de la lluita ciutadana que van conduir a la constitució del PSC li ha deixat empremta.

    Durant la dictadura vam intentar que es produís la màxima unitat possible. L’anomenàvem la política de les tres unitats: unitat de totes les forces democràtiques, unitat de tots els socialistes en un únic partit i unitat sindical. En el camp de la unitat democràtica vam aconseguir quelcom que a la resta de l’Estat no es va produir: l’Assemblea de Catalunya. En el camp de la unitat socialista, vam fer un partit que durant dècades ha tingut un pes polític molt important a Catalunya. En el camp sindical, les centrals sindicals treballen bastant unides.

    Al llibre, es nota que, per a vostè, la figura de Pep Jai va ser rellevant.

    Va ser un puntal del Moviment Socialista de Catalunya amb una activitat que no es limitava al Vendrell ,sinó que s’estenia a tot Catalunya i apareixia ja en la clandestinitat com un dirigent pagès molt respectat. Va ser una persona que vam estimar molt. Va tenir un paper com a diputat del PSC sempre defensant els interessos de la pagesia de Catalunya. He volgut posar-lo en el lloc que li toca en aquest llibre.

    Diu que cal canviar els partits “tan radicalment com es pugui, cosa que suposa aprofitar la crisi per promoure una reforma a fons”. Hi ha algú que ho estigui fent, això?

    Em sembla que el que produirà aquesta crisi serà un procés en el qual els partits, que són molt sovint organitzacions del segle XIX, amb problemes del segle XX, hauran de transformar-se radicalment en organitzacions estables del segle XXI. I els moviments socials hauran de madurar també per garantir la continuïtat i l’establiment de formes més pluralistes de deliberació. Tot això, ho veurem els propers anys amb avenços i retrocessos, perquè les crisis tenen aquest aspecte d’obrir aquestes finestres d’oportunitat. És difícil imaginar el resultat d’aquest procés, però el procés està en marxa, és visible.

    No és habitual veure un polític en exercici que fa autocrítica del propi partit. Com ha estat rebuda?

    Si pot ser d’utilitat en un procés que està en marxa, de renovació radical, no únicament del PSC, sinó de les organitzacions polítiques d’esquerra, ja estaré satisfet. La meva intenció no era fer un llibre de partit, sinó un llibre de país. Un llibre de poble. Per mi, el més important no ha estat l’experiència partidària sinó l’experiència política en un sentit ampli. He volgut reaccionar davant un revisionisme molt potent que vol presentar el període de la Dictadura i la Transició molt marcat pel nacionalisme conservador. Qui controla el present controla el passat. Els que hem conegut el passat, hem de reaccionar i reivindicar la nostra part de veritat, els fets i la realitat.

    Això ha passat entre altres coses perquè la conjuntura actual ha fet que CiU hagi fet un pas endavant.

    Hi ha el risc de les polítiques lampedusianes: aparentment tot canvia però després tot segueix igual. Nosaltres estem clarament pel dret a decidir democràtic del poble de Catalunya i ens mantindrem coherents amb aquesta posició. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Semblances | Sense Comentaris »

    Els corrents del Partito Democratico

    Publicat per Raimon Obiols | 8 June, 2013


    Imprimir Imprimir

    PDnoiHe llegit en un diari italià la llista de corrents en el Partito Democratico. No sé si és una llista completa i exacta, però la veritat és que impressiona, i en tot cas és significativa. La llista és aquesta:

    Prodians“, “lettians“, “franceschinians“, “bindians“,”d’alemians“, “veltronians“, “bersanians” i “renzians“.

    Encara hi ha altres corrents  que no tenen una denominació personal: els “joves turcs“, els “ex-populars“, els “dissidents“, etc.

    Per complexa que sigui la política italiana o la vida interna del PD, és difícil no treure’n la conclusió que aquests grups reflecteixen molt més les ambicions d’unes persones o grups que no pas les seves diferències de tipus polític o ideològic. A mi em sembla que, en uns moments en què és imprescindible la reforma radical dels “partits realment existents“, aquesta tendència a la fragmentació de persones i grups és una mala solució.  Una cosa és l’obertura, el pluralisme, la llibertat; una altra és la dispersió de les ambicions i trajectòries personals i de grup, que porta a una dinàmica, ben poc ambiciosa, d’un “tots contra tots” que  serveix per a reforçar les lògiques dels aparells o per a paralitzar els canvis positius.

    En el PD s’està produint, com és lògic, el què un altre diari italià denomina com “la revolta contra els corrents“: un moviment contra aquest estat de coses.

    Nicola Zingaretti, un membre del PD que conec bé (vàrem treballar junts en la Comissió Progrés Global, i vàrem coincidir després en el Parlament europeu), diu, a propòsit d’aquesta multiplicació de plataformes personals i de grup, que “en aquesta diferenciació s’ha imposat l’obsessió pels càrrecs, i cal canviar-la”.

    “Deixant de costat la qualitat de les persones, segurament indiscutible” afegeix Zingaretti, “ el resultat, el mètode utilitzat i la idea mateixa del PD no van bé, no funcionen, no produeixen política, i cal canviar-los: un arxipèlag de grups sense identitat que tenen únicament l’obsessió de col·locar algú en un càrrec”. Cal, conclou Zingaretti, “refundar la cultura unitària del partit”.

    Categoria: General, Politica europea, Socialisme | Sense Comentaris »

    Forcades i Oliveres, els “grillini” catalans?

    Publicat per Raimon Obiols | 2 June, 2013


    Imprimir Imprimir

    forcades_oliveresÉs fascinant el ressò obtingut pel manifest “Per a un procés constituent a Catalunya” que el passat mes d’abril van fer públic Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. Explicant-lo, omplen places i locals, i la Xarxa en va plena. Sorprèn que hi hagi tan pocs  comentaris d’aquest fenomen des del món de la política i del periodisme: com si es tractés d’una realitat incòmoda, difícil de valorar i qualificar.

    Hi ha alguna excepció a aquest silenci. En un article (Els grillini catalans: Entre el cristianisme i la televisió), Joan Safont, director d’El Matí Digital, fa un paral·lelisme entre el fenomen del “Procés constituent” i el “Movimento 5 Stelle” que, encapçalat per Beppe Grillo, va obtenir el 25,5 % dels vots a les darreres legislatives a Itàlia. Una identificació seria equivocada, em sembla, més enllà del fet que els dos fenòmens responen a causes semblants (la virulència de la crisi i el desprestigi de la política i de les institucions).

    Un altre punt comú existeix: tant Forcades com Grillo són dos notables “animals mediàtics”. Grillo, histriònic i exorbitat,  és  litigiós, intemperant, sovint deliberadament ofensiu; busca com a norma la querella constant, la desqualificació dels altres. Ara s’ha despatxat amb un exabrupte despectiu (“és un octogenari ressuscitat“) contra unes opinions de Stefano Rodotà, que fa poques setmanes era el candidat dels grillini a la presidència de la República (en les quirinarie que l’M5S organitzà a la Xarxa).

    Forcades n’és l’antítesi. D’expressió amable i continguda, equilibra amb moderació formal l’eventual rotunditat de les seves tesis i afirmacions. Ara: com Grillo,  té una capacitat de comunicació fenomenal. Milagros Pérez Oliva va parlar, arran de la pol.lèmica generada pel  vídeo de Forcades sobre la vacuna  de la grip A, de les seves “extraordinàries dots per a  la comunicació – 53 minuts de monòleg en pla curt -“,  així com de “la serena convicció que transmet“.  Metgessa i teòloga, Forcades pot fer exercicis  de sofisticada papiroflèxia filosòfica, com la conversa amb Xavier Rubert de Ventós, que publicà El Temps).  Grillo, al seu costat, resulta  quasi energumènic i molts dels seguidors de  Forcades  el titllen de “pallasso”  a la Xarxa, molestos per una comparació que creuen odiosa.

    Una altra distinció fonamental es pot fer entre els impulsors del manifest català i els del “Movimento 5 Stelle“. Forcades i Oliveres  proposen un moviment “per promoure una iniciativa per un canvi de model polític, econòmic i social“, sobre la base de la crítica a les malvestats del capitalisme financer.  Grillo no parla d’això (els electors  grillini provenen de l’esquerra i de la dreta de Berlusconi) sinó de la confrontació radical entre “el poble” i el conjunt de “la casta” política i mediàtica. Profetitza que la Xarxa implica el final dels  partits i de la deliberació parlamentària, substituïts per la “democràcia instantània” (tal com explica Marco Revelli en un text que els interessats en aquestes coses han de llegir).

    La veritat és que Teresa Forcades i Arcadi Oliveres - que amb els anys ha anat adquirint un venerable aspecte de Pare Noel – ,  apareixen com una parella seductora. Diuen coses belles i  justes,  en la seva crítica d’un món terrible.  Són coses capaces de fer vibrar a molta gent, sobretot entre els joves.  Representen una promesa  que els qui els escolten veuen com no contaminada, com encara innocent. Això significa una enorme responsabilitat. Tan de bo no la malbaratin.

     

     

    Categoria: General, Política catalana, Politica europea | Sense Comentaris »

    Andreu Missé a Brussel·les

    Publicat per Raimon Obiols | 28 May, 2013


    Imprimir Imprimir

    alternativas-economicas_ediima20130228_0750_13Ahir vaig assistir a la presentació que Andreu Missé va fer a Brussel·les de la nova revista que dirigeix, Alternativas Económicas. Em va agradar molt: Missé és un excel·lent periodista i la seva presentació va ser, no sols entretinguda i brillant, sinó optimista i plena d’un entusiasme encomanadís. En un temps tan propici a les lamentacions i a la hipocondria, això és molt d’agrair.

    La revista, de la que ja han sortit tres números, és una publicació mensual “dedicada a explicar l’economia i els seus efectes sobre la vida de les persones (…) amb una clara vocació de ser independent dels poders econòmics i polítics“. Vol ser  – en paraules de Missé – “una veu crítica contra les desigualtats i injustícies socials, que s’han agreujat seriosament a causa de la crisi“.  Però no volen fer una revista de denúncia ideològica o retòrica: “ens recolzarem sempre en anàlisis seriosos i rigorosos“, diuen.

    Jo era lector ocasional  d’Alternatives Économiques, la revista francesa amb la que s’han agermanat. És una publicació que té més de trenta anys de trajectòria, i que ha fidelitzat un nombre considerable de lectors i subscriptors a França. Missé  ens explicà que pensaven inicialment traduir la meitat dels continguts de la publicació francesa, però que la producció pròpia ha fet baixar aquesta proporció al 15-20 %. Això és positiu.

    Tant de bo l’aventura de Missé i el seu equip (una cooperativa de treball associat, formada per bons periodistes: Pere Rusiñol, Ariadna Trillas i Mariana Vilnitzky)  tingui èxit de públic i continuïtat. De moment, jo ja m’he subscrit (a un preu més que raonable), i penso que bastants dels assistents a l’acte d’ahir ho faran també. Penseu-vos-ho. Per a subscriure’s, aquí.

    Vídeo d’Andreu Missé durant la presentació d’Alternativas Económicas a Brussel·les:

     

    Categoria: General | Sense Comentaris »

    Barbara Spinelli: El pas d’Hollande per una altra Europa

    Publicat per Raimon Obiols | 22 May, 2013


    Imprimir Imprimir

    France GermanyDesprés d’escriure el meu darrer post, sobre les preses de posició d’Hollande sobre Europa, he llegit aquest article de Barbara Spinelli sobre el mateix tema. Com que és bastant millor que el meu, hem veig obligat a traduir-lo:

    Un govern econòmic europeu, amb un President que pugui actuar per un llarg termini. Un govern que redueixi els deutes dels Estats, però estengui en paral·lel la “convergència social”, rebutjant la idea – molt thatcheriana – que la competitivitat ho és tot, i la societat poca cosa. És la promesa que Hollande ha fet als ciutadans europeus, en la conferència de premsa del 16 de maig, i és el pla que presenta als alemanys; per a que es tanqui l’abisme oberta no sols entre el centre de la Unió i la perifèria, entre el Nord i el Sud, sinó entre Europa i els seus ciutadans.

    En realitat, no tot és clar, en les paraules que ha pronunciat. No se sap amb precisió que vol dir, quan reclama una Europa política: reduir la política a govern econòmic és un escamotage gràcies al qual el poder és transmès a oligarquies de tècnics que responen només als mercats, despolititzant la democràcia. Una Europa política vol dir que els Estats transfereixen a una autoritat federal superior gran part de la seva sobirania, per a recuperar la força perduda. Hollande no diu això, ni promet la política exterior i de defensa comuna que des de sempre demana Alemanya. No és clar tampoc qui controla el govern econòmic, limitat a la zona euro.

    Però la passa endavant hi és, i el malestar amb la que ha estat acollida per la cancelleria i per nombrosos diaris alemanys ho confirma. Sobretot un fragment del discurs francès indisposa Berlin: quan Hollande proposa inversions europees (indústries i sistemes de comunicació nous, energies renovables), una autònoma capacitat de pressupost de la zona euro, i la possibilitat, progessiva, d’endeutar-se en comú. Són punts crucials perquè l’Europa política, encara que es reclami a mitja veu, no pot sorgir si no és dotant-se de recursos propis, i sense gestionar conjuntament els deutes de les seves províncies. Amèrica, sota la guia del ministre del Tresor, Alexander Hamilton, començà així, el 1790, abans de mostrar-se severa amb els Estats morosos. Fou aleshores quan la Confederació intergovernamental esdevingué Federació: una passa mental que Hollande no gosa fer. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »

    Les propostes d’Hollande

    Publicat per Raimon Obiols | 21 May, 2013


    Imprimir Imprimir

    hollande-prefere-en-rireDiuen que el president francès, François Hollande, és una màquina de treballar. Dos periodistes polítics, Pierre Favier i Patrick Rotman l’han seguit durant els seus primers vuit mesos de cap d’Estat, i el resultat és un documental, “Le Pouvoir”, que s’acaba d’estrenar.  “El ritme de la vida presidencial s’ha accelerat terriblement”, ha dit Favier, que havia conegut l’Eliseu en temps de Mitterrand. N’ha tret una conclusió: Hollandenomés treballa”.  Això, que és una bona cosa, no és suficient. S’esperen més coses dels líders europeus.

    Ara, en la seva darrera conferència de premsa semestral, el passat 16 de maig, Hollande anuncià davant de 400 periodistes la seva intenció de “llançar una iniciativa europea” pel govern econòmic de la zona euro. “El meu deure és treure Europa del llanguiment”, va afegir.

    Eugenio Scalfari n’ha fet un elogi entusiasta (“La proposta rivoluzionaria de Hollande a Europa”, La Repubblica, 19 de maig):

    És la primera vegada en la història política de França que s’abandona la posició tradicional del país, d’escepticisme i distanciament hostil envers una Europa federada”, diu Scalfari, que afirma de manera emfàtica però poc precisa, que Hollandeha demanat de manera peremptòria que l’any 2015 hi hagi un govern europeu amb un pressupost comú, una política econòmica, exterior i de defensa comuna, un sistema bancari i una Banca central amb els poders de tots els Bancs centrals dels països sobirans”. A més, diu Scalfari, “preveu també l’elecció del president d’Europa amb el vot directe del conjunt del poble europeu”.

    No hi tindria res a dir, si fos exactament així. La realitat és més matisada. La proposta del president francès té quatre punts : Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »

    Editorial de L’Hora: El cercle viciós

    Publicat per Raimon Obiols | 8 May, 2013


    Imprimir Imprimir

    banderes_cacofoniquesEls governs de Madrid i Barcelona  repeteixen, un dia sí i l’altre també, els mateixos clixés. De fet n’abusen tant, que abans de llegir els discursos i declaracions dels uns i dels altres ja en coneixem el contingut.  Sabem què diran abans que obrin la boca.

    Aquesta rutina persistent respon a les posicions defensives dels dos governs: subsistir, guanyar temps com sigui… Això du a la paràlisi de la que parlava Joan Subirats en un article recent: “És sorprenent la manca de respostes institucionals a la tremenda situació que travessem. Tot sembla enfonsar-se, i els missatges oficials mostren a una elit paralitzada. Un conjunt de dirigents, tant a la Generalitat com a l’Administració General de l’Estat(…) recorren de manera reactiva i defensiva a velles fórmules o, pitjor encara, es refugien en tics autoritaris o sortides estrictament ideològiques.

    Entretant, prossegueix  una gravíssima crisi econòmica, social, política i moral. Probablement estem situats, de fet, en el primer capítol d’una crisi de sistema i, com acostuma a succeir en aquestes circumstàncies, es produeixen en la societat uns fenòmens aparentment contradictoris. D’una banda, s’instauren reflexos conservadors, de por al futur; de l’altra,  s’obren previsions i expectatives que tendeixen a perdre el contacte amb la realitat.

    Després de l’11-S de 2012, la hipòtesi de la independència se situà en primer pla a Catalunya.  Fou encoratjada a conveniència pel govern de CiU, amb tots els  mitjans a la seva disposició (“La Vanguardia” inclosa). Un Estat català, se’ns digué, era no sols un objectiu plausible sinó  perfectament a l’abast; n’hi hauria prou amb seguir el camí traçat pel President-Messies. Després, la Unió europea acolliria el nou Estat amb els braços oberts i, a continuació, es  produiria a Catalunya el miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »

    Una entrevista al setmanari El Temps

    Publicat per Raimon Obiols | 6 May, 2013


    Imprimir Imprimir

    Arran de la publicació del meu llibre “El mínim que es pot dir“, la revista El Temps m’ha publicat aquesta entrevista, feta per Àlex Millan:

    Per què unes memòries polítiques?

    —Arriba un moment a la vida que tens ganes de recapitular, de fer un balanç. Un altre motiu que potser ha pesat més és el revisionisme històric actual del nacionalisme espanyol neofranquista, per una banda, i també del nacionalisme conservador a Catalunya. Entre uns i altres han ofegat molt la visibilitat de la realitat del passat. Hi ha una sèrie de personatges que intento reivindicar perquè estan molt silenciats. Ja ho deia George Orwell: “Qui controla el passat, controla el futur, i els qui controlen el present, controlen el passat”. Contra això he volgut reaccionar.

    —Qui reivindiqueu, sobretot?

    —Els qui m’han interessat més són els que anomeno “invisibles”, els que durant la dictadura de Franco van fer política activa contra la dictadura i van ser polítics –terme que avui està molt deteriorat. Em sembla que la seva memòria és útil per la tasca indispensable de netejar i validar de nou l’acció col·lectiva. Són milers de persones arreu de Catalunya, als barris de les grans ciutats i a les comarques, que van fer tot el que van poder i van pagar un preu elevat per aconseguir la transició democràtica i les llibertats. Després hi ha les personalitats de l’esquerra i la gent del moviment democràtic unitari a Catalunya. Perquè la Transició, que ara es torna a considerar, a Catalunya va tenir un caràcter diferent de la resta de l’estat. Per un factor fonamental: aquí vam construir la unitat de totes les forces democràtiques –primer, de les forces polítiques– amb la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, de la qual va sortir la iniciativa de fer una unitat més àmplia que aplegués el moviment associatiu, comarcal, sectors professionals i sindicats, tot el que va ser l’Assemblea de Catalunya, que va ser una experiència fabulosa i plena –des del meu punt de vista– de pistes de futur.

    —Podeu posar-ne un exemple concret?

    —Joan Cornudella, per exemple, que és el gran oblidat de la història de Catalunya sota la dictadura de Franco i la Transició. Aquest home va ser secretari general d’Estat Català durant la guerra civil, va entrar a Catalunya –i la gent jove ha d’adonar-se del que això significava en aquell moment– el mes d’agost de 1940 a fer la clandestinitat; va entrar i sortir de la presó en moltes ocasions; va encapçalar el Front Nacional de Catalunya… I, amb ells, amb l’Esquerra Republicana, liderada per Josep Andreu i Abelló; amb el PSUC, on hi havia Antoni Gutiérrez Díaz, Josep Solé i Barberà, Miguel Núñez, etc.; amb els democristians; i amb els socialistes del Moviment Socialista de Catalunya vam fer aquest moviment d’unitat que, lamentablement, no es va aconseguir a la resta de l’estat. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Política catalana, Política espanyola, Semblances, Socialisme | Sense Comentaris »

    Editorial de L’Hora: Evitar l’”austericidi”

    Publicat per Raimon Obiols | 25 April, 2013


    Imprimir Imprimir

    crisi_financeraFa pocs dies, el president de la Comissió europea, José Manuel Barroso, va fer uns comentaris davant dels periodistes que van merèixer atenció:

    Sé que hi ha alguns consellers tecnocràtics que ens diuen que el model (d’austeritat) és perfecte per a respondre a la situació, però quan els hi demanem com implementar-lo, ens responen dient ‘aquesta no és la meva feina’ ” (…) “Necessitem una política que sigui encertada, d’acord. Però també necessitem tenir… acceptació, política i social”.

    Alguns parlaren de ficada de pota de Barroso, i recordaren una vella dita dels cercles polítics de Washington: “La definició de ficada de pota és dir la veritat per error“.

    Però  el president de la Comissió no féu sinó respondre a l’aire del temps. Els advocats europeus de l’austeritat a ultrança topen amb una oposició creixent, no sols de les opinions públiques sinó dels experts i dels governs de la UE, que en nombre creixent demanen més temps per assolir els mandats de reducció del  dèficit, i reclamen un gir cap a polítiques d’estímul al creixement i de creació d’ocupació.

    Ja no són únicament el països del Sud, en situació catastròfica, els qui fan aquesta reclamació, sinó alguns del “nucli” de l’euro (França i els Països Baixos), on l’efecte políticament destructiu de l’austeritat  es fa sentir també dramàticament. A  França, per exemple, el percentatge d’aprovació d’Hollande ha baixat per sota del 30 %.

    A Itàlia, el proposat cap de govern, Enrico Letta, va enviar, en la seva primera declaració pública, un missatge a Brussel·les i a Berlin: “La política d’austeritat a Europa ja no és suficient”. Suposant que aconsegueixi fer govern, no vol fer la fi de Mario Monti, rebregat a les urnes.

    Alguns governs reaccionen – tímidament – contra l’”austericidi”.  També ho han fet el FMI i l’administració nord-americana. Barroso s’ ha afegit a aquesta demanda de rectificació, per bé que en termes  eufemístics. La qüestió és què donarà de si aquest debat.

    Si no du a res i la recessió perdura, els efectes socials seran terribles i les conseqüències polítiques  seran espectaculars. Les dades de la realitat en curs, que són desoladores (tant en termes d’atur, desigualtat i pobresa,  com macroeconòmics i pressupostaris) generen un cercle viciós i creen un autèntic cul de sac, si no hi ha una reacció d’intel·ligència elemental.

    Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »

    Les xifres de les “Quirinarie” de Beppe Grillo

    Publicat per Raimon Obiols | 23 April, 2013


    Imprimir Imprimir

    Beppe_Grillo_wikipediaDesprés de fer-se pregar durant uns quants dies (una setmana, exactament), el Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo ha fet públiques les xifres de la votació que van organitzar a Internet per a escollir candidat/a a la presidència de la República italiana. Com és sabut, aquestes”Quirinarie” van tenir un amplíssim ressò en els mitjans italians i internacionals.

    El 15 d’abril, els 48.292 inscrits a l’M5S van ser cridats a participar. Ho feren 28.518 (el 59 % dels inscrits), que  votaren així:
    - Gabanelli Milena Jole: 5.796
    - Strada Luigi detto Gino: 4.938
    - Rodota’ Stefano: 4.677
    - Zagrebelsky Gustavo: 4.335
    - Imposimato Ferdinando: 2.476
    - Bonino Emma: 2.200
    - Caselli Gian Carlo: 1.761
    - Prodi Romano: 1.394
    - Fo Dario: 941

    Després de les renúncies de Milena Gabanelli (una periodista molt popular; com un Jordi Évole femení,per entendre’ns) i de Gino Strada, Stefano Rodotà acceptà la candidatura. En el Parlament, Rodotà va obtenir successivament 240, 230, 250, 213, 210, 217 vots, essent el nombre de parlamentaris del M5S de 163.

    Dos comentaris que a primer cop d’ull poden semblar contradictoris:

    1/ A Rodotà, que conec prou bé, jo l’hauria votat, arribat el cas;

    2/ Però va obtenir 4.677 vots en aquestes “Quirinarie“, que han estat àmpliament presentades com “la veu del poble” o com un paradigma de democràcia directa o participativa.

    Si ho traslladem a la mida de Catalunya i no  fallen els càlculs, això serien, a casa nostra,  581 vots.

    Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »

    « Entrada Anterior Següent Entrada »