« Carta oberta als companys i companyes socialistes | Inici | Raimon Obiols: Catalunya i Espanya »
Sobre la Transició
Per Raimon Obiols | 26 November, 2014
Imprimir
A l’hora d’avaluar quina era la correlació de forces en aquell període, i la seva evolució, cal tenir present l’esquema de les forces presents en començar l’any 1976. Una primera delimitació es podia establir, naturalment, entre les que formaven l’entramat de la dictadura i les que constituïen l’oposició democràtica. No eren, certament, blocs compactes i homogenis. Entrar en una taxonomia més precisa podria ser llarg i no ho faré sinó grosso modo. En el camp franquista podíem distingir entre un sector majoritari «continuista», més o menys resignat a algun retoc de façana, sobretot a causa del context internacional; un sector «reformista» que sabia que una eventual cosmètica de superfície no seria suficient i optava per un canvi parcial, gradual i controlat des del poder; i un sector reaccionari i ultra, l’anomenat búnker.
En l’oposició al règim també podríem distingir a grans trets dos sectors: el «rupturista», partidari de la unitat de l’oposició, de la mobilització i d’un canvi democràtic nítid, i l’«evolucionista», escèptic pel que feia a la possibilitat d’una «ruptura democràtica», més passiu i a l’espera, més favorable a un eventual acord d’altes esferes amb els «reformistes» del règim que a la mobilització dels «indignats» de l’època.
Entre aquells sectors es jugava la partida, o les partides, a començament d’aquell 1976. Sobre els seus jocs respectius s’han publicat tota mena d’anàlisis i estudis. L’assaig més enginyós i divertit és, des del meu punt de vista, el que va escriure Josep M. Colomer basant-se en la teoria de jocs i altres curiosos instruments. La meva interpretació personal sobre aquell període la vaig publicar el 1982 al diari Tele/Exprés de Barcelona. No he pogut rellegir aquell article, però en recordo perfectament el contingut. L’estrès que devien patir les meves meninges quan el vaig escriure devia ser considerable, perquè en les tres dècades posteriors no he arribat a una anàlisi o a unes conclusions substancialment diferents.
Hi explicava la meva «teoria dels desbordaments successius» durant la transició. No s’ha fet famosa ni probablement s’ho mereix; però representa la meva modesta contribució a la plètora d’interpretacions que s’han fet i es faran sobre la transició democràtica. D’aquells desbordaments successius, produïts per la voluntat democràtica del poble i de les forces democràtiques, els principals van ser, des del meu punt de vista, els següents:
1) el desbordament, per la pressió democràtica i popular, del primer projecte de canviar la façana de la dictadura, amb Arias Navarro i la «Ley de Asociaciones» dins del «Movimiento» (allò que es conegué com el «Espíritu del 12 de febrero»);
2) el desbordament de l’intent inicial de la Unión de Centro Democrático (UCD) de Suárez, d’establir una democràcia limitada, amb l’exclusió del PCE i altres grups de l’esquerra;
i 3) l’obertura d’un procés constitucional, gràcies als resultats electorals del 15 de juny de 1977, superant el projecte inicial de Suárez, que volia procedir a un simple desmuntatge gradual i parcial de les «Leyes Orgánicas» del règim franquista.
En conjunt, no es tractà d’una revolució política, d’un trencament, com preteníem des de l’oposició antifranquista, però tampoc d’un canvi gradua
l controlat des del poder, com pretenien els «evolucionistes» del franquisme. Fou un resultat híbrid, fruit de la interacció entre els dos projectes i de la correlació de forces establerta en cada moment, al llarg dels anys 1975, 1976 i 1977.
(…)
Recordo que sovint Reventós es lamentava, retrospectivament, dels magres resultats que s’assoliren en les temptatives d’expansió peninsular de la política unitària catalana i de la seva visió plurinacional i federalista.
Ni la unitat democràtica en el conjunt de l’Estat va poder-se aconseguir, per tal d’impulsar una mobilització activa i eficaç contra la dictadura, ni la correlació de forces féu possible l’hegemonia dels plantejaments més progressistes durant la transició, especialment pel que fa a l’afirmació de la realitat plurinacional de l’Estat.
Si l’oposició democràtica d’aquell període s’hagués desenvolupat de manera unitària a la resta de l’Estat, la transició democràtica hauria pres unes característiques ben diferents. Tenim encara avui la hipoteca d’aquella mancança.
Algunes coses no van poder ser assolides. Per exemple el desideràtum d’una nova república que reconegués clarament la plurinacionalitat de l’Estat. «Après juillet 1830, il nous faut la chose république et le mot monarchie», va escriure Victor Hugo en els seus quaderns, després de les insurreccions democràtiques conegudes com les «Trois glorieuses», que acabaren amb un canvi de dinastia a França i l’inici d’un règim constitucional.
El mateix van pensar, en la transició democràtica espanyola, la pràctica totalitat dels líders així com el gruix de l’opinió pública. Tothom pensà que un element que facilitava els avenços a la democràcia era la cosa monàrquica i la línia divisòria no passà per l’alternativa república-monarquia sinó pel dilema democràcia o dictadura.
La transició a Espanya es féu amb una correlació de forces en què les més conservadores van mantenir un pes considerable no únicament en la vida econòmica i social sinó també en els aparells de l’Estat, en especial en el poder judicial.
Aquesta inèrcia perdura molts anys després, i àdhuc es reforça, com vàrem constatar amb la sentència contra el nou Estatut català, o amb la persecució iniqua contra el jutge Baltasar Garzón, per haver gosat indagar sobre les desenes de milers d’assassinats pel franquisme que encara resten sepultats en indrets desconeguts. Comentant aquell escàndol, un programa d’humor de la televisió nord-americana, Saturday Night Live, féu un sketch dient que de la mateixa manera que Bolívia, un país sense mar, té un Ministeri de Marina, a Espanya hi havia un Ministeri de Justícia.
No voldria caure, però, en un excés de revisionisme especulatiu i a la baixa, retrospectivament recriminatori, que em sembla un parany negatiu, sobretot de cara al futur.
En els darrers anys s’han aixecat veus dient que la transició «s’hauria d’haver fet d’una altra manera». Els que diuen això deuen pensar que ells ho haurien fet millor: hi tenen tot el dret. Si aquesta afirmació es fa en un sentit conceptual i abstracte, hi coincideixo plenament: també jo crec que hauria estat molt millor que la transició a la democràcia es produís d’una altra manera. S’haurien pogut evitar moltes de les servituds i contradiccions d’una transició en clarobscur si la correlació de forces en el conjunt de l’Estat hagués estat més favorable als sectors unitaris de l’oposició democràtica i popular, com ho fou a Catalunya, tant en el darrer període del franquisme com en el procés obert pel resultat de les eleccions del 15 de juny de 1977.
Però dir nebulosament, en el terreny històric real, que «la transició s’havia d’haver fet d’una altra manera», representa una contradicció en els propis termes. Si hi hagués hagut més gent i més intel·ligència col·lectiva compartint uns determinats objectius, i actuant en conseqüència, la correlació de forces i la transició haurien estat unes altres. La transició es produí com es produí perquè la correlació de forces i de febleses la condicionà, com no podia ser d’altra manera.
(Aquest text és un fragment d’El mínim que es pot dir, el meu llibre de records polítics)
Categories: Política catalana, Socialisme | Sense Comentaris »