Missatge: la polèmica sobre el dret a decidir és un problema polític que ha de ser resolt pels polítics
Em refereixo a la sentència de 25 març 2014 sobre la resolució del Parlament de Catalunya de 23 de gener de 2013, per la qual s’aprova la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. Tres són els punts sobre els quals es pronuncia. El primer és si aquesta resolució té caràcter jurídic i és, per tant, susceptible de control constitucional, o bé es tracta d’un pronunciament polític exclòs d’aquest control a l’empara del principi de llibertat d’expressió. Com era previsible, el tribunal ha entès que es tracta d’un acte de naturalesa jurídica. I així és, en efecte: constitueix un acte de fixació d’una posició jurídica -la del poble de Catalunya com a subjecte polític sobirà- que no és en absolut innòcua, sinó susceptible de desplegar una eficàcia jurídica plena, la qual correspon a l’exercici potencial de la sobirania, i això encara que el pronunciament no vinculi directament, ja que- com diu la sentència- “el jurídic no s’esgota en el vinculant”.
El segon punt és si el poble de Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, el que el Tribunal Constitucional considera incompatible amb els articles 1.2 i 2 de la Constitució, segons els quals “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol” i “la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola”. El que és concloent d’acord amb dret.
El tercer i últim és la constitucionalitat o inconstitucionalitat del dret a decidir. I és aquí on aquesta sentència resulta nova, en donar una resposta equilibrada i intel·ligent a la qüestió. En efecte, la sentència entén que el dret a decidir no és una manifestació del dret a l’autodeterminació, sinó “una aspiració política del poble de Catalunya a la qual només es pot arribar mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional amb respecte als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat”. Però no queda aquí la cosa, sinó que el Tribunal Constitucional va més enllà: “Les referències al dret a decidir (…) no contradiuen -diu- els enunciats constitucionals, i (…) expressen una aspiració política susceptible de ser defensada en el marc de la Constitució”. Perquè -afegeix- “el plantejament de concepcions que pretenguin modificar el fonament mateix de l’ordre constitucional té cabuda en el nostre ordenament, sempre que no es prepari o defensi a través d’una activitat que vulneri els principis democràtics, els drets fonamentals o la resta dels mandats constitucionals”. El que exigeix -conclou- un “deure de lleialtat constitucional recíproc” segons el qual, “si l’Assemblea Legislativa d’una comunitat autònoma, que té reconeguda per la Constitució iniciativa de reforma constitucional, formuli una proposta en aquest sentit, el Parlament espanyol haurà entrar a considerar-la”. En síntesi, Catalunya no és un subjecte polític i jurídic sobirà, però sí que és un subjecte polític i jurídic.
Fins aquí la sentència. Esbosso ara quatre comentaris:
Primer. És una excel·lent sentència, fruit d’una transacció, per la qual es dóna als dos primers punts una resposta obligada i s’aprofita el tercer per perfilar amb habilitat una sortida al contenciós plantejat, mitjançant l’admissió del dret a decidir com una aspiració política legítima, que pot exercitar-se dins el marc constitucional i amb obligació de lleialtat recíproca per ambdues parts, el que significa que tan deslleial és qui se salta la Constitució com qui la utilitza com un barrera.
Segon. L’exercici del dret a decidir no exigeix -al meu parer- una prèvia reforma constitucional, ja que hi ha llit per a ell en el text constitucional vigent. Com diu Rubio Llorente, “la Generalitat de Catalunya no pot convocar un referèndum, però res no impedeix demanar i fins i tot col·laborar en la seva convocatòria”. És més, convé que la consulta sigui prèvia, ja que dependrà del seu resultat posar en marxa o no el procés de reforma constitucional.
Tercer. Aquesta sentència porta implícit un doble missatge: que la qüestió subjacent sota la polèmica al voltant del dret a decidir és un problema polític que ha de ser resolt pels polítics, sense que puguin abdicar de la seva responsabilitat desplaçant-la als tribunals (com van fer amb l’Estatut), i que el deure de lleialtat recíproca invocat pel Constitucional obliga els polítics a dialogar amb esperit de concòrdia, amb voluntat de pacte i amb predisposició transaccional. No es tracta d’abjurar de cap ideal ni de trair cap principi, sinó de defensar les conviccions dins dels límits que defineix l’ètica de la responsabilitat.
Quart. Després d’aquesta sentència, enrocar-se en una negativa a negociar sobre la consulta demandada pel Parlament català suposa infringir el principi constitucional de lleialtat recíproca i constitueix, per sobre de tot, un error polític descomunal. La història jutjarà amb duresa a qui no atengui aquest missatge.
