Raimon Obiols: L’apunt del dia/76 (Ferrater Mora, filòsof i artesà)

Ferrater Mora, filòsof i artesà

4 d’abril de 2023

La continuïtat, el seny, la mesura, l’ironia… Aquests trets que Josep Ferrater i Mora atribuïa als catalans (a Les formes de la vida catalana), eren potser un autorretrat involuntari.  Jaume Vicens Vives, a Notícia de Catalunya, fent referència a aquests atributs (amb els que estava d’acord) hi afegí, però, una altra cara: «l’exasperació, el sentimentalisme, l’arrauxament i la rebentada» (uns rampells probablement quasi del tot inexistents tant en el caràcter de Ferrater com en el del propi Vicens).

Josep Pla, en l’homenot que dedicà a Ferrater, va escriure: “En un dels llibres de Ferrater i Mora hi ha una llarga constatació: que el català, quan és realment superior, és un artesà acabat i complet. És una constatació molt elogiosa, naturalment. És molt possible que ell es trobi en aquest cas concretament.». Pla atribuia a Ferrater la doble i honorable categoria de filòsof i d’artesà: «Fer tota la vida el mateix per arribar a fer-ho bé (…) Un treball que es converteix en una exigència moral. Què voleu més?».

Ferrater havia escrit: “De la mateixa manera que l’art plàstic és sempre a Catalunya una mica artesà, l’artesania hi és sempre una mica artística”. La relació dels catalans amb l’estètica és més complicada del que sembla. Jo li havia sentit dir a la Maria Aurèlia Capmany que a Roma o a Madrid, les coses són més clares: els homes van més mudats i amb les sabates més llustroses; mentre que a Catalunya  són menys presumits però més preocupats per “quedar bé”. També Ferrater atribuia als catalans la «vanitosa dèria d’agradar».

Jordi Gracia ha escrit que la socialdemocràcia de Catalunya no ha valorat Ferrater i Mora «en el seu just valor». Té tota la raó. Ara que tinc temps, retirat i disposant de més temps, lamento les oportunitats perdudes, en els anys d’agenda política frenètica, de  converses que avui em fascinarien. Amb Ferrater i amb altres, presents en el record.  Només els puc llegir, si van deixar petja escrita.

Ferrater va assistir discretament a alguns dels nostre actes polítics, però mai vaig tenir l’ocasió de conversar amb ell. Frases de cortesia i poc més. En l’activitat política hi ha molta dilapidació, molta entropia. 

Era federalista, i va tenir un punt de gran lucidesa advertint (l’any 1960!) del risc de la generalització dels estatuts d’autonomia, que originarien “contínues reclamacions i moviments”, que “no serien el més apropiat per calmar els nervis dels personatges del drama”. L’objectiu, deia, havia de ser la “federació de nacions d’un país, d’altra banda en ell mateix potencialment ‘federable’». Aquesta seria, va escriure, «la manera d’acabar amb el que podrien anomenar-se les ‘passions inútils’».

En canvi, minimitzava la pulsió nacionalista i independentista, no sé si per error o formulant un desig, un «wishfull thinking»: «La vella idea nacional – i, ‘a fortiori’ nacionalista – s’està batent en retirada,  i en moltes ocasions es disposa resignadament a rebre la extremaunció (…) El gegant del separatisme és un molí de vent; qui vulgui enfonsar-li la llança que ho faci, però que no es refiï que en treurà molta sang. No; res de separatisme. Hem viscut massa centúries junts; hem participat en massa empreses comunes – en massa desastres comuns també – perquè puguem jugar a tornar a barrejar cartes».  

P. S.- Un cas extrem de «fer tota la vida el mateix per arribar a fer-ho bé» és el del pintor japonès Hokusai (葛飾 北斎) (1760 – 1849), que va dir: «Abans dels 70 anys no vaig dibuixar res que pagués la pena».