Quan dos socis que se senten estafats, només es citen al jutjat. Quan dos parents s’enemisten, no es troben a l’hora del vermut. Per què s’han reunit el president de la Generalitat i el secretari general del PSOE, si abans de començar ja sabien que no podien arribar a cap acord substancial?
Està, en primer lloc, l’interès per part de Convergència i el PSOE d’explorar les possibilitats de geometria variable (d’això escrivia magníficament ahir l’amic Rafael Jorba). Convergència està donant un gir subtil, gairebé florentí: vol seguir sent el que és, però voldria tornar a actuar com actuava. Cuinar de nou truita espanyola sense trencar l’ou de la independència. Pel que fa al PSOE, no pot deixar morir d’anèmia al PSC. No per amor a la tercera via del PSC, sinó perquè s’està adonant el PSOE que mai recuperarà l’hegemonia a Espanya amb un PSC raquític: inevitablement ha de permetre-li una transfusió de sang catalanista. Per descomptat, aquests moviments d’exploració de la geometria variable exciten als rivals respectius. ERC i la CUP marcaran a Convergència molt de prop: mentre treballi per trencar amb ells l’ou de la independència, és improbable que el deixin cuinar truita espanyola. De manera similar actua el PP: tensa la corda espanyolista de Ciutadans, soci formal del PSOE, per lligar de mans a Sánchez. Sense marge de maniobra, la transfusió de sang al PSC serà impossible.
En el fons dels plecs tàctics, hi ha el nucli del problema: el diagnòstic del que ha passat a Catalunya. Sense diagnòstic compartit és impossible acordar cap solució. Durant el seu intent d’investidura, Sánchez es va referir al procés independentista com “conflicte de convivència”. Qui conegui la realitat catalana sap que això no és veritat. Hi ha discussió i tensió política, a Catalunya (també entre amics i familiars). Però aquesta tensió no pot ser descrita com conflicte de convivència. Ara mateix, hi ha més evidència d’odi polític entre les dues Espanyes, que entre les dues Catalunyes. Puigdemont ha lamentat l’ús d’aquesta etiqueta demonizadora; i la veritat és que Sánchez ja la va abandonar a la part final del seu debat d’investidura. Conversar sobre les paraules que designen el que passa és enfrontar-se al nucli emocional del problema. Per descomptat: és molt difícil trobar un desembussador per al repte polític que el sobiranisme català ha plantejat a Espanya, però, si s’elimina el verí del llenguatge, potser el problema podria situar-se en fase britànica: objectivar al màxim el component polític i assecar en la mesura possible el component més perillós: l’emocional.
Des d’aquest punt de vista, potser benintencionat, crec que es pot descriure el comportament de Puigdemont i Sánchez com de descompressor. No s’ha produït cap avenç polític, però s’albira la possibilitat d’un altre guany. Ibi semper est victoria, ubi concordia est, deien els vells romans. La victòria està sempre on està la concòrdia.
