Raimon Obiols: L’apunt del dia/417 (Unitat i divisions contra el franquisme)

El dimarts vinent , 7 d’octubre, participaré al curs “50 anys de la mort de Franco: perspectives històriques actuals sobre la dictadura“, que codirigeixen Joan Fuster i Jaume Claret. M’han demanat que intervingui en una taula de debat amb Eugenio del Rio, Magda Oranich i Marina Subirats, sobre “El combat per la democràcia a l’Espanya franquista”. Aquestes son les tres petites notes que he preparat, per tal de no divagar massa. 

1/ Divisió i unitat

L’any 2004, a l’Antoni Gutiérrez Díaz, que va ser secretari general del PSUC de 1977 a 1981, li van demanar que intervingués sobre el mateix tema, en un seminari de temàtica semblant a la d’avui. Com he fet jo, també ell va preparar-se unes notes, que després els organitzadors van publicar, i que es pot trobar a Internet.

Les notes comencen literalment així: «El paper del MSC. Joan Reventós i Raimon Obiols, versus Pallach».  I, a continuació, les notes descriuen les passes unitàries que es feren arran de la Caputxinada de 1966; és a dir, la seqüència que va de la Taula Rodona (1966) a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1967-69) i, després, a l’Assemblea de Catalunya (1971).

És significatiu que el Guti, a l’hora d’explicar el procés de mobilització unitària per la democràcia i l’autogovern a Catalunya situés la divisió del MSC de l’estiu de 1966 en el frontispici de la seva narració. Sembla contradictori, paradoxal. En realitat és al contrari: la referència del Guti, en el pòrtic de la seva narració, té una lògica impecable, essencial.

El «factor K», com deien els politòlegs italians de l’època (és a dir, la relació amb els comunistes), era el factor bàsic que durant dècades impedí la unitat de l’oposició a la dictadura franquista. La controvèrsia entre el MSC de l’interior i el de l’exili girà sobre aquesta qüestió. A Catalunya, l’assumpte no era només una derivada de la guerra freda, com succeïa en altres països europeus. Entre les generacions que havien viscut la guerra civil, actives encara a la clandestinitat i a l’exili, perdurava el record de les divisions i lluites fratricides entre els partits i sindicats del moviment obrer.

La decisió del MSC de l’interior de tirar endavant una política d’unitat sense exclusions de les forces democràtiques catalanes fou un element desencadenant que posà en marxa el procés d’unitat i mobilització que va permetre, entre altres fites, posar 50.000 persones als carrers de Barcelona, malgrat la dura repressió, el febrer de 1976, cridant « llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia». Aquesta és l’explicació del fet que el Guti, a l’hora de confegir la seva nota del 2004, comencés per on havia de començar.

2/ Teoria i pràctica

En els últims anys del franquisme i els primers de la Transició, els socialistes (al MSC, a Convergència Socialista) utilitzàvem molt el concepte de «revolució democràtico-socialista», àmpliament desenvolupat per Maurín. Coincidiem amb ell, en el sentit de creure que, a Espanya, ni la gran burgesia ni les classes mitjes tenien la capacitat de portar a terme les reformes democràtiques profundes que Espanya requeria. Eren els treballadors  els qui havien de ser el centre del procés. Però, a diferència dels anys 30, no ho enteníem en termes de «revolució curta» (de presa del poder sobtat, de canvi social i polític immediat), sinó a la manera de Raymond Williams, que creà el terme de «Long Revolution» («revolució llarga») per a descriure un procés ampli, profund i continuat, de transformació política, social i cultural, progressiu i a llarg termini. Pensàvem en termes de transformació persistent i multigeneracional de les relacions socials, de les institucions, de la cultura, de les «estructures de pensament», dels sentiments, etc.

“Maurinisme soft», doncs? No ho crec. Més aviat una línia poc doctrinària però de principis, conscient de dues derives sempre a evitar quan es pretén mantenir el rumb socialista: l’autoritarisme totalitari i la rendició al capitalisme. Aquest repte, en els anys 30 del segle passat, s’expressà amb l’alternativa «Socialisme o feixisme». Ara, en vistes als anys 30 del segle actual, es planteja amb una nova i punyent antinòmia, entre el socialisme i la democràcia, d’una banda, i els nacionalpopulismes autoritaris de l’altra. Caldrà molta intel·ligència i molta unitat per guanyar les noves batalles.

3/ El balanç

La historia jutja la politica del passat i els seus actors per les paraules i els silencis d’aquests, per les seves accions i els seus resultats; pel que han dit, pel que han fet i pel que han deixat de fer. 

El combat per la democràcia a la Catalunya sota el franquisme conté llums i ombres, però em sembla que, a aquells que, d’una manera o altra hi vam participar, la història ens considerarà amb benevolència. Si a Madrid i al conjunt d’Espanya s’hagués aconseguit el mateix grau de mobilització unitària que vam assolir a Catalunya, la Transició s’hauria verificat amb unes característiques més favorables a les forces democràtiques i als sectors populars (1).

A Espanya hi va haver, d’una banda, l’heroisme i el sacrifici de molts homes i dones contra la dictadura; de l’altra, però, es va fer sentir massa el pes negatiu de les divisions entre els demòcrates i entre les esquerres. Una conclusió em sembla clara: les divisions partidistes, sempre doloroses, només tenen una única justificació retrospectiva, que és la d’haver fet possibles processos d’unitat més amples i mobilitzadors.
_________________________

(1) En comptes d’això, a Espanya tan sols es produí, molt a la darrera hora, una mínima entesa entre dues instàncies de l’oposició (la Junta Democràtica i la Plataforma Democràtica) que la gent batejà, amb una sorna molt significativa, com la «Platajunta». El mot deia molt.