Portada

Fonxo Blanc: L’olla de grills al PSC?

debatsSi creguéssim en teories conspiratives fins i tot podríem imaginar que dins el PSC enim un sector “entrista”, especialitzat en sembrar conflictes interns, al servei d’altres projectes polítics.

No és exactament això el que segurament succeix però sí que una colla de companys, la majoria notables i prejubilats (involuntàriament) s’entesten a tenir com a diana l’actual línia majoritària del PSC i també la confrontació amb el PSOE

De fet, ve de molt lluny, i ens n’hem d’adonar: els consellers de PSC als dos Tripartits es van entestar a fer polítiques (amb l’Estatut confederal; a ensenyament, a hisenda amb l’impost de successions, a territori amb desfici constructor) que anessin ocupant/seduint la clientela electoral de CiU; per així esdevenir el PSC l’únic partit hegemònic, el de la centralitat majoritari. Mala lectura i propòsit sectari: abans de la crisi del bipartidisme, ja estava quallada una visió en el·lipse de dos focus (CiU/PSC) dels grans espais i projectes polítics a Catalunya. La dèria d’una figura circular costa de rectificar però provoca severes errades tàctiques i estratègiques. També alcaldies del PSC fora de les àrees metropolitanes del Llobregat i el Francolí, a les capital del Segrià o del Ter presenten perfils d’extrema transversalitat… Sobretot si porten o portaven massa legislatures i havien interioritzat que havien personalitzat la “institució”…

Com veieu no és qüestió de nom sinó de perfils (notables i fora de l’aparador mediàtic que crea addicció) i de projecte de PSC hegemònic únic…

A aquests companys els demano: (a) que publiquin l’obra de Govern durant els seus set anys de conselleries. Fins ara, només ha escrit un volum el creador d’un nou partit i aquell que titllà el Tripartit d’artefacte inestable i que amb la seva obstinació pels controls externs i les TIC desmuntà tota la llavor de Marta Mata, amb el seu Pedagogia és Política… També l’Antoni Castells, com a rèplica a les difamacions de l’herència que deixava… La resta, s’ha concentrat en el treball “fraccional”. Perquè (b) el pluralisme intern s’expressa als Consells Nacionals del PSC o a l’Executiva, no amb articles, fotografies o talls de veus o entrevistes radiofòniques.

Després dels acords de Granada tenim una posició definida de reforma de la CE pel millor encaix institucional (Senat), simbòlic (nacionalitat) i financer (ordinalitat) de Catalunya dins Espanya. És el guió que ens unifica en la doble articulació: la interna pròpia i amb el PSOE (on destaca el poder polític andalús i les situacions d’identitat – en el mal finançament, en la normalització lingüística, en l’eix mediterrani amb valencians i illencs).

Què està passant? Que estem en una lluita sense escrúpols pels espais polítics, que intenta deixar-nos en fora de joc constant. I potser certes trajectòries, han governat tant i tant i tant que

No s’hi val a recordar sempre l’ampolla sempre mig buida de Madrid, Castella la Manxa i Extremadura, CCAA amb permanent missatge catalanòfob per part dels mateixos companys del PSOE.

I sobretot, en clau de societat catalana penso que és d’un immobilisme analític parlar encara d’un sector de votants a Catalunya més directament vinculats al PSOE. A aquestes alçades de la pel·lícula, amb l’exemple de bilingüisme que suma dels alcaldes de la Gran BCN, i amb la consolidació d’espais com el de C’s i PPC, els “aquests” o “els altres” ja s’han refós com a catalanistes socials de destí – que per això som menys però segurs…

Com expressa el PSC la pluralitat sempre conflictiva del complex social / ideològic de la nostra societat? La darrera enquesta del CEO ens presenta, en el record dels nostres votants: 1) 42,3% com a partit d’esquerres i el 32,8 com de centre esquerra; per tant Socialdemòcrates sense concessions: maldant per la suficiència fiscal (sense frau, progressiva; justícia distributiva territorial) de sostenibilitat dels serveis públics: de competència transferida però de tresoreria humiliantment dependent… 2) en l’autoubicació de pertinença, tan a flor de pell – perquè estem en període d‘atomització com a mecanisme de defensa primari dins la crisi – vet aquí que el 66,7% es declara tant català com espanyol i el 20,2 som més catalans que espanyols… Per tant son els garants de la unitat civil dels catalans diversos 3) Ull viu: el 42% que recordem haver-nos votat aspirem a un Estat dins l’Espanya federal; el 36,7 ja en té prou com a CCAA i el 9,8 s’apunta a la bombolla independentista (en paraules de la gran Lídia Santos). Dades que demostren que l’acord de Granada ens expressa plenament…

Tenim el repte de mantenir aquest equilibris: entre esquerra/centre-esquerra; entre doble pertinença i més catalanitat – sense castellanofòbia (concepte per cert, de Pompeu Fabra, aplicat als qui no podem admetre paraules coincidents… ; entre autonomisme estàndard i federalisme asimètric. Per cert, el que prou que tenim com mai: amb competències sobre tràfic i presons; amb la immersió lingüística, amb el Síndic de Greuges. Conquestes que per justícia històrica han reexit mercès a l’articulació PSC-PSOE al legislatiu del pol federalitzant, incompletíssim però tan ben deliniat a Granada…

Què ens està passant? Que la lluita pels espais polítics és ferotge; com sempre però més: hem passat de ser titllats com a “sucursalistes” a “unionistes”. Estem sotmesos a un constant i múltiple procés d’espiral del silenci o de gregarisme unanimista. Potser la comoditat/prestigi de l’exercici dels més alts càrrecs (conselleries, secretaries de la presidència; alcaldies molt importants) impedeix el nadar a contracorrent practicant el Política és Pedagogia (que no ventriloquisme) de Campalans, ara farà 80 anys mort nedant, fent el valent, a Torredembarra…

No hi sobrem ningú. Però em puc creure la dissidència de tant(a) notable… de portes enfora…

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button