Entrevista a José Antonio Pérez Tapias: “El dret a decidir pot facilitar el camí a l’Espanya federal”

L’exdiputat socialista al Congrés per Granada José Antonio Pérez Tapias acaba de publicar Invitació al federalisme, un llibre que subtitula Espanya i les raons per a un Estat plurinacional. Ple de raons històriques i d’actualitat, el llibre insisteix en la idea que hi ha federalistes espanyols més enllà de l’Ebre i que, encara que es va amb retard, encara hi ha temps perquè Espanya es converteixi en un Estat federal.

Quin paper juga el federalisme en la història d’Espanya?

El federalisme juga un paper rellevant en la història d’Espanya. Cal recordar especialment la figura de Pi i Margall. Des del segle XIX, el federalisme va tenir un paper destacat en la temptativa de re-articular l’Estat espanyol fent-se càrrec de les diferències que convivien en ell, quant a nacions i territoris. Aquest va ser l’esforç de l’efímera Primera República, del segle XIX. En diversos llocs d’Espanya aquesta tradició federalista va tenir una intensitat especial, no només a Catalunya. A Andalusia, com en altres llocs, hi va haver veus molt significatives i moviments polítics que van recolzar aquesta forma d’entendre la realitat política espanyola.

Hi ha qui dóna per mort i enterrat el federalisme, com si fos una cosa del passat…

El federalisme representa ara la sortida idònia per a la crisi institucional d’Espanya. Portem uns 35 anys de l’Estat de les autonomies, des de la Constitució del 78. Des del títol vuitè de la Constitució es dibuixa un model que queda obert i indefinit. S’ha desenvolupat l’Estat de les autonomies per articular la diversitat territorial d’Espanya. Això ha donat lloc a importants progressos amb la descentralització no només administrativa sinó també política, progressos d’autogovern, participació i desenvolupament social i econòmic de les diferents comunitats autònomes. Però hem arribat a un moment en què l’Estat de les autonomies mostra els seus límits i cal procedir a la seva reforma.

Com es fa això? Som molts els que pensem que la sortida d’aquesta crisi és fer un salt qualitatiu cap a un Estat federal. Un Estat federal que resolgui aquestes contradiccions-limitacions de l’Estat autonòmic-, que plantegi no només les qüestions relatives a competències o organització d’un Estat compost i complex, no només la redistribució de càrregues i beneficis entre territoris i ciutadans, sinó també el seu ple reconeixement.

Uns creuen que l’Estat està massa descentralitzat i altres aposten per la independència… satisfer tothom sembla impossible.

Cal un treball dur d’explicació, de convèncer, compartir arguments. La tasca no és senzilla. Cal fer possible el que sembla impossible, perquè ho veiem totalment necessari. És cert que en alguns llocs la solució federal es pot interpretar com disgregadora i en altres, com a Catalunya, per amplis sectors de la ciutadania, pot semblar una solució que arriba tard o que és insuficient. És una solució que s’obre camí entre la polaritat que es fa evident entre plantejaments sobiranistes, als que arriben algunes forces nacionalistes, i plantejaments d’un nacionalisme espanyolista que té temptacions o pretensions de fer marxa enrere en l’Estat de les autonomies. No ens podem quedar atrapats en aquesta pinça que ens deixaria en un carreró sense sortida.

En el llibre utilitza l’expressió “nació cívica”.

Ve de molt lluny. D’Aristòtil. El concepte “nació” s’utilitza de moltes maneres. No ens podem quedar tancats en un ús unívoc del terme nació, perquè les realitats nacionals són plurals i diverses. Parlem d’una “nació cívica” per donar cabuda a identitats nacionals diferents. Intento per aquesta via conceptual obrir sortides a un conflicte polític que cal solucionar. També es parla de “nació de nacions”. Jo prefereixo parlar d'”Estat de nacions” o “Estat plurinacional”.

També s’ha de repensar la noció de sobirania. Hi ha algunes formes que estan en la nostra Constitució. La sobirania ja no es pot entendre com una sobirania monolítica, que correspon a un subjecte únic. Ens trobem en una situació paradoxal. L’Estat perd sobirania, que cedeix no només a la Unió Europea sinó també als mercats econòmics i es mostra impotent per a moltes coses, però sembla que es vulgui encasellar en la defensa d’una sobirania monolítica, un tabú del qual no es pot parlar o qüestionar. La realitat va per davant d’aquests dogmes.

La sobirania ha de desmitificar-se. No dic que sigui irrellevant, però sí que cal replantejar-la. Cal anar cap a un concepte laic, secularitzat de la sobirania, que no mantingui aquestes interpretacions gairebé teològiques. Si no ho fem, l’Estat espanyol, tal com l’hem conegut, no té garantida una supervivència indefinida.

Anem cap a una Europa federal. Una Europa federal dels Estats federals no és massa complicada?

És complicat. El que diem de “l’impossible necessari” per a Espanya també s’ha dit d’Europa i del projecte d’Unió Europea. Es va obrint pas. En altres moments, amb més facilitat. El projecte europeu no passa pel seu millor moment ara mateix, per les constriccions que representa la crisi econòmica i els nacionalismes econòmics que s’han activat arran de la crisi. Però el projecte europeu s’ha d’entendre en clau federal. Una federalització progressiva a partir dels pactes plasmats en tractats, on els estats no només arriben a acords conjunturals sinó que generen institucions que suposen cessions de sobirania. Es camina cap a un plantejament federal d’autogovern de les entitats federades i govern compartit de les institucions comunes europees.

El federalisme suposa més democràcia, una democràcia coherent i conseqüent. I no només cal veure-ho mirant cap amunt sinó en relació a altres nivells. El municipalisme mateix troba una millor acollida i es potencia millor en un context federal que en un context amb regressions neocentralistes.

Hi ha qui assenyala que Catalunya té més competències que molts estats federats.

La casuística que ofereix el dret comparat dóna per a molt. No només a Catalunya sinó en general al conjunt de les comunitats autònomes. En certes qüestions, amb les transferències que ha hagut, el nivell competencial és alt i es pot entendre que major que molts estats federats. El problema de l’Estat autonòmic no és que en determinats aspectes hi hagi més competències sinó que hi ha un enorme desequilibri entre les competències que es tenen i altres que no es tenen. En algunes direccions s’ha avançat molt i això deixa en evidència el que queda enrere sense resoldre. Les comunitats autònomes tenen una gran capacitat d’actuació en àrees com la sanitat, l’educació, dinàmiques econòmiques… i, en canvi, en altres aspectes, queden molt per sota del que aquestes competències requeririen en capacitat recaptatòria, en fiscalitat…

Com no està ben resolt l’Estat autonòmic actual, calen noves formes de distribució de competències, convertir el Senat en una Cambra territorial de veritat, avançar cap a la federalització del poder judicial… Jo m’atreviria a parlar de la necessitat d’un Procés Constituent. En el fons hi ha un programa de legitimitat, de justificació i acceptació de l’Estat com a marc institucional en què volem articular i desenvolupar la convivència col·lectiva en el conjunt d’Espanya. I això des del moment en què està fortament qüestionat per amplis sectors de la ciutadania, requereix una legitimació més explícita per via democràtica. Això és el que es planteja amb fórmules, a vegades poc explicitades, com el “dret a decidir”. Es tracta de com avançar no només en el disseny institucional, sinó que el que es faci sigui acceptat, assumit per la ciutadania en el seu conjunt com el marc de convivència en què es vol estar.

Modificar la Constitució en aquesta direcció porta el seu temps i la tensió que es viu a Catalunya no sembla que permeti posposar massa temps les solucions que reclamen.

No ens podem enganyar. Aquest plantejament federalista s’hauria d’haver explicitat abans, difós millor, madurat col·lectivament i haver-se desenvolupat en el marc de formacions polítiques amb vocació federalista, com és el PSOE o, per descomptat, el PSC. Hi ha determinades coses que podem reconèixer com deficitàries en com s’ha actuat fins ara però no hem de deixar que el temps ens passi per sobre. Cal dotar-se de procediments i, fins i tot, de terminis que ens permetin conjugar-ho tot. Una reforma constitucional d’aquesta magnitud requereix un consens fort, generar acords importants.

Cal fer un cert recorregut. Alguns suggerim que una part d’aquest recorregut és que la ciutadania catalana pugui exercir, d’alguna manera, aquest ‘dret a decidir’. Aclariria les coses de cara al futur. Obriria la possibilitat de donar un temps, tant al Parlament de Catalunya com al Congrés i al Senat, per articular una comissió que treballés en el disseny d’una reforma constitucional seriosa. La història passa però també pesa i cal tenir-la en compte en els reptes que tenim plantejats. Cal treballar a consciència i en profunditat. Requereix temps. La qüestió és com guanyem, entre tots, aquest temps. Algunes qüestions facilitarien aquest recorregut, com pot ser, per desactivar la pressió i canalitzar positivament i de forma fructífera, donar pas a aquest ‘dret a decidir’, avalat per un percentatge altíssim de la ciutadania de Catalunya.

Escoltem sovint que a Espanya no hi ha federalistes i que si n’hi ha, estan callats.

N’hi ha. Hi ha persones, col·lectius i partits polítics, i hi ha tendències que l’han assumit, i no només ara conjunturalment, sinó fa ja temps. Posicions federalistes explícites. És cert que aquest federalisme hauria d’haver estat acompanyat per més sectors, més persones, amb més suport des de l’àmbit acadèmic. El federalisme, per avançar cap al pacte federal, requereix d’una cultura federal, una forma d’entendre tots aquests procediments, l’articulació democràtica, el reconeixement de la diversitat, la plasmació dels compromisos solidaris en formes de redistribució.

Tot això requereix una cultura federal que ha de ser difosa, assimilada, compartida. I és en aquest punt on es detecta un dèficit en la societat espanyola, en el conjunt de l’opinió pública espanyola. En alguns llocs, la presència del federalisme ha estat tradicionalment fort, com Catalunya. Però cal reconèixer que cal treballar molt en aquest sentit. Hi ha tradició federalista. Necessitem recuperar-la.

Tenim elements en la nostra pròpia tradició per treballar en aquest sentit. No hem de viure només del que importem de fora, pel que fa a plantejaments federalistes. Podem escoltar però aquí tenim una tradició important a recuperar i Catalunya té molt a dir. A Catalunya, al llarg de finals del segle XIX i del segle XX, la presència del federalisme ha estat molt destacada. En la Segona República, en la fase constituent, tant a Catalunya com al Congrés, aquest debat va ser molt intens. Eren avenços importants que cal reprendre. Ara és necessari i possible un salt qualitatiu perquè la consciència democràtica en la nostra societat és molt més gran que en moments anteriors, i perquè la maduresa de la societat civil és diferent. El context en què ens movem és un altre i perquè la realitat de l’Estat és una altra.

El federalisme sona molt tècnic. Per no tenir, no té simbologia, banderes. Això juga en contra?

Això té a veure amb les circumstàncies històriques en què ha viscut la tradició federalista durant dècades i segles. Tot això es pot recuperar també. En el pla polític no es pot resoldre tot amb bones idees i arguments potents. També s’han de guanyar els cors, no només les ments. Calen símbols i no només conceptes. Davant certs ardors nacionalistes, que s’avocan molta emotivitat en les seves actituds, el federalisme ha de dotar de passió seves raons. El federalisme té bones raons per apassionar individual i col·lectivament. En la mesura que això s’aconsegueixi, el federalisme anirà trobant les seves formes d’expressió en els diferents àmbits.

És fonamental que s’articuli la voluntat de voler viure junts. Que es vegi com una cosa que val la pena, que es justifica amb bones raons i ofereix un projecte de futur, un horitzó de vida en comú.La ciutadania implica molt més en un Estat federal que en un Estat centralista en totes aquelles qüestions que li interessen. En la mesura que siguem capaços d’establir aquest vincle -i que es vegi- entre federalisme polític, en els seus termes cooperatius i pluralistes, i un federalisme social, de fort arrelament en el terreny dels drets socials, podrem fer-ho molt atractiu a la ciutadania, que ho vegi com la via idònia per transitar col·lectivament.

Entrevista de Siscu Baiges per a ElDiario.es