Artur Mas es fia molt dels seus assessors en matèria econòmica. El 25 març de 2011 va convocar una cimera de partits i organitzacions socials per abordar les línies mestres esbossades en un document del Consell Assessor per a la Recuperació Econòmica i el Creixement (Carec). El text proposava, entre moltes altres coses, el copagament en sanitat, educació i justícia, contracte únic i flexibilització en l’impost de societats. El Govern català va mantenir la música de fons, però va reelaborar l’informe, va llimar les arestes més liberals i per donar-li un vernís de preocupació social es va veure obligat a incloure un punt -abans inexistent-que instava a donar suport a la població més afectada per la crisi. I és que la ciutadania més baquetejada era la gran oblidada i alhora la teòrica gran beneficiària d’aquestes mesures suposadament encaminades a millorar-li la vida.
L’entronització de la Carec va arribar en èpoques en que des de la cúpula de CiU es predicava l’austeritat de nou encuny: tots havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats i calia posar a ratlla a tant amant del lliure albir. Embridar el dèficit i donar suport a la reforma laboral eren el gran horitzó socioeconòmic del moment. El ¡penitenciagite! (Feu penitència!) dels heretges dolcinistes, que vivien en pobresa extrema, era al cor de l’ortodòxia, era el centre de l’ordre del dia. Calia castigar el cos per salvar l’ànima. La Carec, enmig del desordre moral anterior, emergia com un sòlid oracle al qual anava assíduament el Govern d’Artur Mas. D’aquesta sintonia dóna compte el fet que els seus informes sempre han estat immediatament publicitats. I, a més, els documents han coincidit amb les idees força treballades per Convergència i Unió: aquí està l’oportú anàlisi sobre la necessitat del pacte fiscal, text aparegut al maig de 2012, en un període en que aquest nou finançament nonat era el gran vector estratègic del sobiranisme convergent.
Si els consells de l’oracle de la Carec han estat sempre apreciats per l’Executiu d’Artur Mas, no passa el mateix amb el Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars, que s’ha comportat amb CiU amb la fidelitat amb què Casandra va advertir als troians sobre la catàstrofe que s’acostava.
Aquesta setmana la presidenta de l’entitat, Teresa Crespo, va acusar en seu parlamentària l’Executiu de CiU de silenciar fins al moment els nou informes que ha elaborat l’organisme. No estan ni penjats a la web del consell i en moltes ocasions, el Govern català no els ha remés ni el cortès i alhora clàssic justificant de recepció. Sembla que els informes d’aquest consell continuen inèdits perquè no agraden a CiU.
Com si la síndrome de la reina de cors d’Alícia hagués fet efecte en la cúpula del Govern, l’Executiu sembla haver-se apuntat al “que li tallin el cap”, quan se sent mínimament qüestionat o alguna cosa no és coincident amb el seu full de ruta.
Teresa Crespo va dir davant la comissió parlamentària que Artur Mas només ha assistit “a una reunió” de l’organisme consultiu que ella presideix i que ha estat tan poc consultat perquè “al president només li preocupen els consells assessors en matèries econòmiques”.
A Ítaca es pot viatjar amb alforges plenes de bones noves liberals, però no amb les bodegues plenes de radiografies negatives de la nostra societat, com si del vaixell de Nosferatu es tractés. O sigui, no hi ha cabuda per als informes sobre la immigració, la pobresa infantil o la situació sociosanitària de la ciutadania, com els que han elaborat els experts del consell assessor en polítiques socials. Però no cal indignar al timoner, que convençut explica: per a què preocupar-se per aquestes misèries quan ens esperen alcoràniques fonts perfumades amb càmfora i gingebre, rius de llet i mel, fruites delicioses de totes les estacions sense espines i pavellons plens de hurís? Així és gairebé segur que a Ítaca, quant hàgim tornat el deute, no caldran molestes polítiques socials.
