« “Casa gran”, cases petites | Inici | Congrés del PSC (2): gestió i idees »
Congrés del PSC (1): La Catalunya optimista
Per Raimon Obiols | 2 July, 2008
Imprimir
Ferran Mascarell escrivia fa uns dies a l’Avui que “el congrés d’ERC no sembla haver aclarit les idees. CiU no aconsegueix sortir de la retòrica. Ara és el torn del PSC; veurem fins on arribarà en la doble cita congressual, federal i catalana, que té al davant. En tot cas, en el debat socialista hi ha algunes de les claus del futur polític català“.
Em sembla que té raó Mascarell quan diu que, dels diferents congressos dels partits catalans, el del PSC serà probablement el que més pot influir en el futur polític de Catalunya. Des d’un punt de vista periodístic, potser el congrés socialista del 18-20 de juliol serà menys “interessant”que, per exemple, el d’ERC: no s’hi preveuen estratègies confrontades o tendències en pugna. Com diu un text de reflexió de Nou Cicle, “a diferència d´altres partits que celebren congressos , el PSC pot fer el seu amb tranquil·litat i optimisme“. La curiositat “morbosa”, dimensió indispensable de tot bon periodista, probablement no hi trobarà un terreny adobat. Però això no significa que el congrés del PSC no tingui un interés polític trascendental, per una raó que apunta l’esmentat document de Nou Cicle: “les resolucions, els missatges públics, els gestos simbòlics i les orientacions polítiques que surtin del Congrés del PSC seran determinants per la Catalunya dels propers anys”.
Que a Catalunya ens estem apropant a un tombant històric és bastant evident. Des de distintes posicions es coincideix en aquesta constatació. El problema és que en comptes d’un debat sobre el futur, escoltem i llegim un cor persistent, permanent i>> diari>> de lamentacions de tragèdia grega. Exagero? A mí no m’ho sembla. Llegeixo, per exemple, només en els diaris d’avui:
- “Espanya té avui prestigi i atractiu (…) Catalunya en canvi té problemes en dues direccions: tant pel que fa al prestigi i a l’atractiu com, també, quant a la renovació del seu projecte nacional” (Marçal Sintes, a l’Avui).
- Des de la resta d’Espanya “volen, senzillament, que Catalunya com a país, com a llengua, com a cultura, com a personalitat ben definida i amb capacitat d’elaborar projectes propis (…) vagi esdevenint cada cop més prim, més marginal” (Jordi Pujol, a l’Avui).
- “Les previsions de finançament de l’Estatut no es compliran, per molts motius” (Josep Maria Terricabras, a El Periódico).
- “L’únic que li queda per fer al catalanisme és decidir (…) O abandona el seu projecte nacional, o s’atreveix a dur-lo a terme fins a les darreres conseqüències” (Salvador Cardús, a La Vanguardia).
- “El moment polític és gris, trist, quasi nihilista, si no fós perquè el nihilisme aportà grans idees a la filosofia” (Pilar Rahola, a La Vanguardia).
- “Crec que Catalunya està en una franca decadència (…) L’Espanya actual, en canvi, és moderna, emprenedora i atractiva” (Pilar Rahola, a La Vanguardia).
- “Tot plegat és una enganyifa” (Jaume Torres i Oriol Junqueras, a El Punt).
- “La reacció als carrers de Catalunya per la victòria d’Espanya a l’Eurocopa ha suposat (…) un bany de realisme per a molts catalans (…) perquè s’adonessin que Catalunya no té el perfil sociològic que pensaven que tenia ni, menys encara, el que voldrien que tingués” (Xavier Bosch, a l’Avui).
Podria seguir. El degoteig és diari. És evident que la moral dels articulistes “sobiranistes” habituals de la premsa catalana no passa pel seu millor moment. Quines raons poden explicar aquesta situació? Algunes són de fons; altres són de conjuntura, de superfície (especialment la tendència a rivalitzar retòricament entre els “sobiranistes” de diferents partits, que em sembla que té efectes perjudicials per a tothom, i per tant pel país).
Però és en les qüestions de fons que cal concentrar-se. Una d’elles (que apareix clarament en el contrapunt de cites que he reproduït més amunt) la comenta Ferran Mascarell en aquests termes: “Espanya ja no és una realitat arcaica, centralista i autoritària; està oferint un marc de referència a molts ciutadans. Catalunya, en canvi, molt gent pensa que està governada amb seriositat, però que no acaba de saber on va. Un país és sempre una idea i una acció“. Cal abordar aquest repte, des de l’optimisme que creu que en el segle XXI una gran Catalunya és possible.
Ací hi ha, em sembla, l’agenda del proper congrés socialista i, més enllà, de l’acció a emprendre pels sectors de progrés, majoritaris a Catalunya:>> una idea de Catalunya (“Construir un sol poble de 8 milions de ciutadans, com reclama el president, exigeix una profunda renovació dels vells idearis“, escriu Mascarell) i una acció coherent i eficaç que li estigui lligada i que la realitzi.
La crida a una “Catalunya optimista” que rebutja les lamentacions, siguin aquestes adolescents o -el més sovint – interessades, és una condició necessària però no suficient per a aquesta profunda renovació necessària. Cal també un debat ample i prolongat, apassionat i rigorós, en el que participin totes les persones i sectors que volen la gran Catalunya possible. Un full de ruta amb propostes clares, i amb una crida sincera i generosa a debatre i treballar en aquesta direcció és, em sembla, allò que hauria de sorgir del congrés del PSC.
Categories: General, Política catalana, Socialisme | 4 Comentaris »
July 3rd, 2008 a les 7:29
No deixa de ser una tècnica: semblar dèbil i derrotat perquè tothom, amb la bona predisposició que tenim els humans a oferir ajut, et faci costat i el vulgui defensar… però, hi ha altres formes de defensar Catalunya i al Catalanisme sense semblar el “Calimero”, superar adversitats, treball constant, i tancar les orelles a les ofenses o menyspreus, són bones tècniques per continuar amb la fita de continuar essent grans, perquè des de dintre, amb aquestes expressions de derrota, els nostres propis conciutadans ens estan destruint, i quan dic “ens” em refereixo als catalans; ells son els coneguts, alguns van ser la veu del poble, si els de fora els escolta, que voleu que pensi la resta del món de Catalunya i els catalans?…
July 4th, 2008 a les 12:24
Estic completament d’acord que les lamentacions adolescents del bloc sobiranista (o del dreta a decidir el que decidim decidir) obren la possibilitat pel PSC d’apostar per un nou catalanisme de base àmplia i no de mira estreta com es ve apostant des de certs partits. Un catalanisme que a través certs fils conductors sigui permeable a la nova realitat catalana dels 8 milions i que abandoni l’expedició de carnets de catalans bons i dolents amb la que certs partits volen recuperar la seva centralitat política.
No obstant, hem sorgeix un gran interrogant: la capacitat actual del PSC per liderar el procés, el proper congrés és una gran oportunitat, sens dubte, però potser contagiat massa per certs debats viscuts a les agrupacions dels voltants de Barcelona, crec que la percepció que aquest és el congrés que en ha de permetre rellançar el nostre projecte nacional és molt desigual entre la militància. No existeix la sensació que el gran repte del PSC com a partit català sigui ser l’eix d’una majoria progressista a Catalunya i es recau en l’autocomplaença dels resultats a les eleccions generals i locals.
Espero que això només sigui una percepció i que el proper congrés sigui el de gran Catalunya possible i no el de la gran oportunitat perduda.
July 4th, 2008 a les 21:32
Nestor apunta la qüestió fonamental que es planteja en el proper congrés del PSC. No una discussió entre en sector o un altre del partit, sinó el repte de si un partit pot donar o no una passa endavant, obrint-se internament i externament, llençant nous impulsos i iniciatives, en un moment en el que ha obtingut (el mes de març passat) uns resultats electorals molt bons. En general és al revés. Els partits canvien en funció de les dificultats i no dels èxits. Però el PSC té, entre altres, el repte de les futures eleccions al parlament, i s’ha d’espabilar. L’autocomplaença és mala consellera. En canvi, l’autoconfiança permet aprofitar bé les pròpies forces i les oportunitats.
July 5th, 2008 a les 13:30
Donant la raó a Obiols, tant sol cal comprovar els resultats de la campanya publicitària al voltant de “La Roja” de la cadena Quatro… quaranta-quatre anys desprès no tant sol han passat de quarts ans que han guanyat… pensar positiu no és “enganyar-se a un mateix” és una mena d’injecció d’energia que t’ajuda a assolir la fita que et proposis, ni que no depengui de tu, la pròpia força moral s’encomana molt depresa.