El Congrés del PSC tindrà lloc en un moment positiu: la victòria del 9-M marca una bona  situació pel socialisme català. A diferència d’altres partits que celebraran congressos properament, el PSC pot fer el seu amb tranquil·litat i optimisme.

En aquesta  situació, el PSC no pot limitar el seu pròxim Congrés a una explotació de l’èxit electoral del 9-M i a una simple afirmació de continuïtat.  Aquesta és necessària: els resultats confirmen una orientació i una direcció.

Però a la vegada creiem necessària una reflexió col·lectiva que permeti al socialisme català:

1/  definir plantejaments i propostes que permetin sumar nous impulsos; i

2/ reforçar la cohesió i l’amplitud necessàries per fer front al doble repte, tàctic i estratègic, que el socialisme català té avui plantejat.

Les resolucions, els missatges públics, els gestos simbòlics i les orientacions polítiques  que surtin del Congrés del PSC seran determinants per la Catalunya dels propers anys i influiran també de manera significativa en l’evolució futura de les coses a Espanya.

D’una banda, el PSC té al davant un repte tàctic. La seva agenda política ha esdevingut complexa, tant en la relació amb el govern de l’Estat com en el propi àmbit  polític de Catalunya.

El desplegament del nou Estatut  i els propis resultats electorals del 9-M creen una situació d’una considerable complexitat.

1/ El pes del socialisme català ha augmentat a Espanya però s’han generat interpretacions segon les quals s’ha guanyat vots socialistes a Catalunya pels mateixos motius que s’han perdut en altres comunitats autònomes. Aquesta anàlisi pot generar actituds que no faran fàcil la feina de desplegar l’Estatut i negociar el nou finançament.

2/ Hi ha, a més, el risc d’una sentència del Constitucional que sigui contrària o impliqui una interpretació molt restrictiva del nou Estatut que pot obrir una greu crisi política.

3/ A Catalunya, en funció dels resultats electorals del 9-M, la pressió de l’ “o ara o mai” augmenta sobre el PSC. Els mitjans de comunicació, els agents socials i els altres partits (tant els de l’oposició com de l’Entesa),  insistiran en l’exigència d’una “hora de la veritat” del PSC, plantejant-li de forma permanent la necessitat d’obtenir resultats, etc.

4/ Venint d’alguns grups, aquesta pressió serà òbviament interessada: és difícil imaginar una situació en la que des de CiU o des d’ERC  es valorin positivament els resultats obtinguts en el procés negociador del desplegament del nou Estatut. La crítica la podem donar per descomptada.

5/ Reforça aquesta previsió el fet que pràcticament totes les forces polítiques catalanes, amb l'única excepció del PSC, han entrat en una etapa de turbulències majors o menors, que s’hauran de dirimir en els propers congressos.

6/ Allò que ens interessa és obtenir els millors resultats en l’acció de govern de la Generalitat i en les negociacions amb el govern de l’Estat. L’objectiu tàctic prioritari és el desenvolupament legal i concret de l’autogovern català. En aquest sentit, i en qualsevol dels escenaris possibles (més positius o més negatius), la idea força a formular, concretar i modular és la màxima unitat possible de les forces polítiques de Catalunya, la màxima cohesió possible en el govern de la Generalitat i la major entesa possible amb els grups de l’oposició.

7/ Naturalment, això implica com a premissa quelcom que hem de donar per descomptat: la màxima força possible del socialisme català en aquest període complex, cosa que implica  la major unitat interna i una cohesió que provingui d’una direcció àmplia que reflexi totes les forces i sensibilitats del PSC. Enfront dels congressos dels altres partits, el del PSC hauria d’afirmar que hi ha reptes que no es resolen amb el joc de les majories i les minories, sinó que han de ser afrontats satisfactòriament entre tots.

Tenim al davant, també, un gran repte estratègic. El nivell d’expectatives a l’entorn del PSC ha augmentat en els darrers anys, i més en concret després de les darreres eleccions. S’espera del socialisme català no sols que encapçali amb encert les negociacions amb el govern de l’Estat i les tasques de desplegament de l’Estatut, amb els millors  resultats possibles, sinó quelcom de més gran abast: que esdevingui el Partit central del catalanisme, encapçalant el projecte nacional de Catalunya pels propers anys, en el terreny estratègic i en el de les idees.

El president Montilla i altres dirigents socialistes s’han referit a aquest repte estratègic, plantejant la necessitat que el PSC, després del resultat de les eleccions generals,  "representi i lideri el catalanisme polític" amb la voluntat d’assumir la centralitat del catalanisme integrador i social del segle XXI.

Aquesta exigència sobre el PSC és reforçada, a més, pel fet que els resultats electorals del passat 9-M no han estat bons pels nostres socis del govern d’Entesa. En aquests grups, el risc de la “fugida endavant” i de les divisions ha augmentat després de les eleccions, i això ens demana un escreix de responsabilitat.

Això significa que hem de desenvolupar una gran tasca de definició i formulació de projectes de futur. L’hem d’abordar de manera lúcida i generosa. Enfront del patrimonialisme instrumental i interessat de la “casa comuna” de CDC, el PSC ha de desenvolupar els plantejaments i les iniciatives concretes de la “causa comuna”. Enfront de la retòrica dels plantejaments “sobiranistes”,  que apunten a l’explotació dels elements de confrontació i a una eventual restauració del poder de la dreta nacionalista a la Generalitat, el PSC ha de desenvolupar una perspectiva estratègica que cohesioni i orienti una majoria que s’expressà de manera ben visible en les eleccions del passat 9-M. Aquesta majoria no desitja confrontacions, sinó aliances sobre les grans qüestions.

Aquesta perspectiva estratègica no està situada en un horitzó temporal llunyà o indeterminat. Tindrà un primer moment de contrast en les futures eleccions al Parlament de Catalunya.

En aquest context, la responsabilitat del PSC és molt gran. De la seva intel·ligència i de la seva energia en depenen els resultats d’un període crític, decisiu pel desplegament del nou Estatut i, més en general, pel futur de Catalunya.

En general, creiem que el Congrés hauria d’emetre un missatge general de continuïtat del projecte socialista català i, a la vegada, de nous impulsos: d’innovació, inclusió i renovació. 

Sobre la base d’allò aconseguit, que és considerable, el Congrés del PSC hauria de fer passes significatives per a un nou impuls.

Quatre idees-força ens semblen en aquest sentit desitjables:

El congrés s’hauria de concentrar prioritàriament en les idees i propostes de futur.  La capacitat expansiva del socialisme català, la seva força, depenen d’aquesta inversió en el futur. Això s’hauria de concretar en idees, plantejaments i propostes, però també en els equips cohesionats i amples que, amb corresponsabilitat i continuïtat, han d’anar obrint el camí del futur.

És un treball de llarg alè que requereix corresponsabilitat i continuïtat, però que depèn també de la nostra capacitat de renovació generacional i qualitativa, amb grups dirigents cohesionats i inclusius, joves i àmplies.

Aquesta inversió en futur no és contradictòria, ans al contrari, amb la reafirmació de la trajectòria ideològica i estratègica del socialisme català que s’ha desenvolupat en les darreres dècades, que ha obtingut èxit i que està recolzada en concepcions plenament vigents i fecundes.

En aquest sentit seria excel·lent que en el Congrés es renovés una convergència interna de totes les sensibilitats i sectors, referents i generacions del partit, amb la participació determinada de tothom, compartint la organicitat estratègica i la identitat del socialisme català.

En el terreny extern, seria molt positiu que del Congrés sorgissin iniciatives d’apertura, diàleg i major connexió amb la societat civil catalana. És necessari que el Partit sigui capaç de representar una àmplia majoria social, acollint i potenciant la diversitat i riquesa d’orígens i plantejaments que avui ja existeix. Un Partit de síntesi i de fusió capaç de renovar-se permanentment. Pensem, en aquest sentit, en l’establiment d’una plataforma o xarxa d’auscultació, debat i consulta permanents amb grups i persones de la societat civil, afiliades o no al PSC, disposats a una interlocució i un treball col·lectiu de caràcter permanent. Una iniciativa permanent, de caràcter ample, agrupant persones significatives dels sectors socials, culturals i polítics progressistes de Catalunya, com a fecund instrument de deliberació democràtica, elaboració de propostes i promoció dels valors de progrés, solidaritat i justícia social (la “Convenció pel utur” és, en aquest sentit, una interessant experiència pilot).

L’experiència d’aquests darrers anys, especialment durant el període de discussió del nou Estatut, ha mostrat a bastament que hi ha terreny fàcil, fora de Catalunya, per a la instrumentalització d’elements de la tradició, dels tòpics, de les cultures difuses, per a aprofitar-se d’una certa rendibilitat sòrdida de l’anticatalanisme. Tot això fa necessari, ens sembla, prioritzar al màxim les nostres possibilitats de projecció externa de la nostra activitat i dels nostres plantejaments, a la recerca de sintonies i sinèrgies a les distintes comunitats autònomes. Per tant, si Catalunya endins és necessari que el Partit ocupi l’espai central del catalanisme, Catalunya enfora és igualment necessari que el PSC esdevingui la veu del país en totes les qüestions essencials per al seu autogovern,  en totes les instàncies on aquestes qüestions es debaten i es decideixen.

En un altre ordre de coses, l’eclosió dels grans reptes i problemes de la globalització ha mostrat també rotundament, la necessitat d’avançar resoltament cap a una “modernització europea” dels nostres partits a Europa. El PSC, en el seu conjunt, ha d'esdevenir un instrument decidit de construcció del Partit Socialista Europeu.

En un i altre àmbit, cal introduir noves iniciatives que donin un impuls a la projecció de la nostra política i de les nostres idees.