Raimon Obiols: L’apunt del dia/231 («Don’t do stupid shit»)
«Don’t do stupid shit»
19 de setembre de 2023
Poc abans de deixar la presidència, Obama va dir que, a la llum de l’experència viscuda, la seva recomanació en matèria d’acció política es recolzava en una màxima fonamental: «Don’t do stupid shit» (una traducció summament edulcorada seria «No feu tonteries»).
Algú va dir que aquest criteri, aparentment tan clar i senzill, obliga a discutir prèviament què es volia dir amb el terme “shit” i què amb el qualificatiu “stupid”. Un altre li replicà que caldria discutir què es volia significar amb l’ús del verb “do”. Són discussions supèrflues. Si som sincers amb nosaltres mateixos, hem de reconèixer que entenem molt bé què volia dir Obama.
Si apliquem el seu consell al moment polític de la negociació d’investidura, el «no fer tonteries» hauria de significar: superar ressentiments, vèncer recels, negociar de manera intel·ligent, aconseguir transaccions i millores concretes, parlar i actuar en termes d’avenços conjunts, compartits.
Som en una cruïlla, un lloc on s’encreuen dos o més camins. El de les dretes espanyoles du a la involució, a la submissió. Significaria un retrocés conflictiu i traumàtic. La via d’un compromís històric maximalista, basat en l’exigència d’«amnistia i autodeterminació», és un camí barrat, inviable.
Existeixen altres camins, i una negociació realista i responsable ha d’anar d’això. L’encaix Catalunya-Espanya, que és un element determinant d’un eventual acord d’investidura, és un problema crònic, arrelat en les percepcions i les emocions de molta gent, que no es resoldrà per miracle, d’un dia per l’altre. Serà superat a mesura que canviïn les mentalitats i els sentiments dels grups implicats, a mesura que es donin passes concretes endavant i s’assoleixin èxits concrets. El concepte «plurinacional» (o «plurinacionalitari», si som pulcrament constitucionals) ha de fer el seu camí, pot inspirar pactes i polítiques, pot ser assumit per una majoria progressivament més àmplia. «La plurinacionalitat pot acabar guanyant la batalla del nou relat espanyol. El 1978 no era possible. Ara sí», deia Enric Juliana en un llibre de converses amb Pablo Iglesias.
Ara és factible, amb un bon acord, fer servir l’utillatge constitucional disponible per avançar, culturalment i políticament, en l’encaix respectuós entre els diferents sentiments nacionals de l’Estat, i entre les distintes institucions de l’Estat. Seria irresponsable desaprofitar-ho.
