De la reunió que van mantenir la setmana passada el president de la Generalitat i el president del Govern, reunió que com partidari del diàleg celebro molt que hagi tingut lloc, han sorgit diverses anàlisis en relació als seus continguts, però també algunes polèmiques respecte del seu origen i del seu caràcter secret. És arriscat aprofundir massa en els resultats, sense tenir coneixement clar dels altres aspectes. Per això em centraré exclusivament en aquests per reflexionar sobre la importància que en política tenen les formes i els missatges, i veure fins a quin punt poden posar en perill la consecució dels objectius.
Penso que hi ha cinc tipus de reunions: les públiques, les oficials amb comunicats separats, les oficials amb comunicat conjunt, les privades i les secretes. Crec que cadascuna d’elles obeeix a motivacions diferents, i persegueix resultats diferents.
Públiques. L’exemple més clar són els debats en els parlaments, amb llum, taquígrafs, premsa i TV. La motivació principal és expressar les opinions de cadascú per a coneixement i satisfacció dels respectius seguidors, quan no desqualificant les de l’adversari. Per això és molt difícil que d’aquests diàlegs sorgeixin acords, tret que s’hagin pactat en reunions preparatòries prèvies. L’absoluta transparència, malauradament, coarta la sinceritat dels participants, indueix a utilitzar els tòpics i dificulta la creació d’un clima de veritable diàleg.
Oficials amb comunicats separats. Es tracta de reunions tancades en les quals cada part emet al final un comunicat o manté una roda de premsa. Com exemples, la reunió Rajoy-Mas de finals de setembre, o les múltiples reunions d’elaboració del projecte d’Estatut fa set anys. En aquests casos, la informació es converteix sovint en confusió a causa de versions contradictòries de les discussions i algunes vegades fins i tot dels acords assolits o de la responsabilitat sobre la falta d’acords.
Oficials amb comunicat conjunt. Són, possiblement, les més eficaces.El caràcter tancat permet un diàleg franc i sovint constructiu. La necessitat d’un comunicat o una explicació conjunta obliga a ser molt precís en els acords assolits com en l’exposició de les raons d’una i altra banda per explicar els possibles fracassos. De vegades es necessita tant de temps per discutir els temes com per preparar el comunicat… Aquest ajuda a forçar acords, elimina ambigüitats i compromet fermament als participants.
Privades. De vegades es confon secretes amb privades. En política es celebren una quantitat enorme de reunions, trobades o negociacions que, sense ser secretes, no són conegudes i tenen uns continguts que no transcendeixen públicament. L’existència de la reunió no és un secret, però el seu contingut no es fa públic per discreció, acord mutu o per voluntat de no posar en perill la negociació. Encara que això pugui semblar un atac a la transparència, crec que és acceptable, sempre que no s’abusi d’això i que al final del procés es doni compte públicament de tot.
Secretes. Una reunió secreta és una reunió que no ha existit, o s’intenta que sigui així. Em costa veure la seva necessitat. En primer lloc, no entenc la pretensió de convertir en secret alguna cosa que pot ser descoberta per molts camins, i encara més amb la tecnologia actual. Crec que això ha de quedar relegat al món dels serveis secrets. Però a més, quin inconvenient hi ha de que se sàpiga que dues persones o dues organitzacions es reuneixen per parlar o per negociar? És que el fet de dialogar perjudica algú? És que cal dissimular el diàleg? El major inconvenient per als participants és que pot ocórrer que un es vegi obligat a negar-la. Encara que sigui una mentida disculpable, és innecessària i no fa bé a ningú.
Aplaudeixo tot allò que suposi diàleg i negociació entre Catalunya i l’Estat. Estem prou necessitats d’un nou model i debilitats, tant uns com altres, com per no intentar trobar camins de pacte. Però que els errors de forma o d’oportunitat no ho facin més difícil.
