Tres anys de govern Meloni: estabilitat política o deriva democràtica?
El 22 d’octubre el govern de Giorgia Meloni a Itàlia va complir tres anys. És una fita rara en la història republicana italiana: el seu executiu és avui el tercer més llarg de la República, superant el de Bettino Craxi i apropant-se als governs de Silvio Berlusconi. En un país acostumat a crisis parlamentàries, dimissions i remodelacions infinites, la durada d’aquest govern s’ha convertit en una notícia.
Però la duració no és sinònim de bona salut democràtica. El balanç d’aquests tres anys, observat de prop, mostra una Itàlia més estable des del punt de vista polític, però també més dividida i més pobra en drets.
El cas italià se situa en un marc europeu molt més ampli. L’Europa de 2025 viu una època de profunda inestabilitat política. A França, el govern continua feble després de les crisis parlamentàries; a Espanya, el govern de Pedro Sánchez es veu sotmès a tensions amb els socis; mentre que a Alemanya i a Hongria, per exemple, l’extrema dreta consolida el seu ascens i guanya influència en el debat públic europeu.
En aquest context, Giorgia Meloni ha aconseguit imposar-se com a figura d’estabilitat i de referència per a la dreta europea, convertint-se en una cara respectada en els cercles conservadors internacionals. Però aquesta estabilitat es basa en un equilibri fràgil, on la força del govern s’acompanya d’una reculada dels drets i d’un control cada vegada més ferri sobre la dissidència i la informació. De fet, Itàlia retrocedeix en drets.
Concentració de poder i control públic
Un dels trets més distintius del govern de Meloni és la creixent concentració de poder en mans de l’executiu. En tres anys, la “presidente” –com ella s’autoanomena– ha consolidat un sistema en el qual la comunicació institucional, els mitjans de comunicació públics i els principals centres de presa de decisions responen a una lògica de control polític directe. Els nomenaments en els cims de la RAI – televisió pública italiana – i de les principals agències estatals en són un exemple evident. L’objectiu no és només governar, sinó vendre el relat polític del govern, reduint l’espai de la dissidència i de les veus crítiques. Aquest model d’estabilitat vertical garanteix aparentment ordre i coherència, però al preu d’un pluralisme cada vegada més feble i d’una democràcia que tendeix a buidar-se des de dins i que busca la uniformitat.
En el pla econòmic, una Itàlia finalment sòlida i fiable contrasta amb una realitat més complexa. El creixement està estancat, la pressió fiscal ha crescut any rere any i la salut pública continua patint infrafinançament crònic i escassetat de personal. Encara que el Governo proclama inversions sense precedents, la inflació i la distribució desigual dels recursos han reduït el seu impacte real. L’efecte és una estabilitat econòmica aparent, més avalada per la retòrica de l’ordre que per millores concretes i reals en les condicions de vida dels ciutadans i ciutadanes d’Itàlia. Mentrestant, la realitat és una altra: la cohesió social s’erosiona.
Endarreriment dels drets i regressió democràtica
El país ha experimentat una reculada gradual en l’àmbit dels drets civils i de les llibertats individuals: des de la no adhesió a la declaració europea sobre els drets LGBT a les tensions sobre la llibertat de premsa. Itàlia sembla avui més aïllada i menys progressista que els socis d’Europa occidental. El llenguatge polític dominant, centrat en la família, la identitat i la pàtria alimenta una cultura de tancament, uniformitat i sospita. És una deriva silenciosa, que no enderroca les institucions, sinó que en buida lentament el sentit, substituint la confrontació democràtica per la fidelitat ideològica.
Però Meloni continua mantenint un consens relativament estable: Fratelli d’Italia (Germans d’Itàlia) és encara el primer partit a les enquestes, mostrant que la narrativa de “serietat i ordre” convenç una part de l’electorat, fins i tot amb resultats modestos. La Itàlia del 2025 sembla una paradoxa: més estable, però menys lliure.
El lideratge de Giorgia Meloni ha garantit una continuïtat política que el país no coneixia des de feia anys, però al preu d’una contracció de l’espai democràtic i d’un clima social cada vegada més polaritzat.
La veritable pregunta, tres anys després de l’inici d’aquesta experiència, ja no és “quant durarà el govern”, sinó “quin país quedarà després”.
En una Europa marcada per governs en crisi i per una ona conservadora que s’expandeix, el model Meloni es presenta com un laboratori polític: un govern que no cau, però que gradualment redefineix els límits de la dissidència, la premsa, els drets, les llibertats i l’estat de dret.
Estabilitat o deriva: aquest és el repte italià, i potser també el repte europeu.
