Nota 16
“La història no es repeteix però rima“, diuen que deia Mark Twain. Ho recordava fa poc en un interessant article Alfredo Pastor, que assenyalava paral·lelismes entre la protesta estudiantil davant l’intent de Puigdemont de convocar eleccions i la de cinquanta anys enrere contra la repressió que el franquisme exercí contra Manuel Sacristán.
* S’ha evocat repetidament el paral·lelisme, la rima, entre les dues “estampides d’octubre“, la de 1934 i la d’enguany. Però també es podria parlar de la ressurgència d’una inclinació recurrent, que arriba del fons dels temps: l’obstinació sentimental de la Catalunya profunda pels legitimismes i les causes perdudes: del Príncep de Viana i Jaume el Dissortat a les tres carlinades…
* Avui Enric Juliana publica un article a La Vanguardia que, justament, es titula “Legitimisme“, a propòsit de la llista imposada per Puigdemont, que defineix com “la més eficient temptativa de mantenir en vida el gen convergent“. La conclusió de Juliana és que la candidatura de Puigdemont és “la novíssima expressió de la voluntat de poder que va encarnar Jordi Pujol”.
* Em sembla una interpretació molt lúcida. Ultra un intent de mantenir dempeus el món polític i social convergent, aquesta candidatura significaria un intent de remissió de Jordi Pujol, presentat com un rei Lear i no com un Tartuf o un Ubu rei. La llista Puigdemont, escriu Juliana, “deixa enrere els pecats de la família Pujol.”. Afegeix que això és una dada políticament fonamental, perquè “l’escàndol dels Pujol va avergonyir a milers de votants convergents i revaloritzar a ERC com a nova casa comuna”.
* És cert que aquesta herència d’ERC, que es donava per descomptada, s’ha posat de nou en joc. Les enquestes ho assenyalen, per exemple aquesta recent de GESOP-EPC:
Nota 17
* Tot això, entre moltes altres coses, ve d’Amer, en una molt tènue, quasi imperceptible, alenada tel.lúrica. Amer, el centre d’operacions de les tropes carlines comandades per Cabrera, el 1848, durant la Guerra dels Matiners. Més enllà en el temps, Amer, on els remences (Verntallat) es comprometeren a priori, el 1485, a acceptar la sentència del TC de l’època (la sentència arbitral de Guadalupe). No sembla que Puigdemont en aquest aspecte segueixi massa el guió. Una minúscula ironia de la Història.
* Veig que Amer tenia, l’any passat, 2260 habitants. Quants en devia tenir a finals del segle XV? Si algun improbable lector ho sap, m’ho faci saber, per favor).
Nota 18
* “La Catalogne et l’Espagne, un drame historique“: és el títol d’un article d’Olivier Mongin, a la revista francesa Esprit. Ara diuen que a la comissió territorial volen convocar una llarga llista de persones (González, Aznar, Zapatero, Roca, Pérez-Llorca, Herrero de Miñón, Sardà, Evole, Aramburu, Coixet, Serrat…) Se’ls hi prepara feina: quantes audicions! En sortirà alguna novetat, alguna conclusió concreta? D’aquest entrellat històric de tants segles, entre Catalunya i Espanya, que Mongin qualifica amb raó de “drama històric“, s’han dit moltes coses, i el contrari. Potser que per fi ens centréssim en el respecte i la intel·ligència i que deixéssim, uns i altres, de fer l’imbècil.
* Sí, ja sé que no és dir gran cosa. Però jo ja m’entenc. Tracto de fer pendant ( tal vegada impopular però em sembla que necessari) a algunes frases de l’inici del “procés“, ara que n’hem tingut un provisional desenllaç. Mònica Terribas va ser molt aplaudida pels independentistes, l’11 de setembre de 2012, llegint una citació de Joan Sales: “ Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils“. En aquell temps una altra frase, de Ferran Requejo, “He deixat de ser idiota, ara sóc independentista», també va ser molt aplaudida.Després hem viscut cinc anys de “procés“, de “rumorosa, romantica commedia“, per dir-ho amb una imatge de Lampedusa…
* No hauria estat tan aplaudida Mònica Terribas si hagués llegit aquesta altra frase de Sales: “Som espanyols com som europeus; ens en han fet la història i la geografia, que no podem pas esborrar capritxosament. Ni Franco ens ha de fer avorrir aquell nom ni Hitler aquest. Som espanyols; i ja que ho som, acceptem-ho amb orgull.»[1]. O aquesta altra del President Tarradellas, que els fets han confirmat de nou i que ha recordat aquests dies Albert Aixalà: “A Catalunya no hi ha prou força per arribar a la independència i a la resta d’Espanya n’hi ha prou i de sobres per no permetre-la”.
* Per a mi, deixar de fer l’imbècil significa superar ressentiments, vèncer recels, i aconseguir transaccions civilitzades i concretes, a Catalunya i entre Catalunya i Espanya. Només serà possible per una via legal, àmpliament majoritària i negociada de manera intel·ligent. L’horitzó col·lectiu viable no és “La Independència” sinó menys dependència, o si es vol més independència amb minúscula, per a governar els nostres assumptes.
Notes anteriors:
Notes de l’estranya campanya – 4 (“Volem volar”, els dos processos, el principi d’Arquímedes)
Notes de l’estranya campanya – 3 (Feixisme, menyspreu, despit)
Notes de l’estranya campanya – 2 (El llibre d’Amat, el tuit de Rull, la mort de Santos)
Notes de l’estranya campanya – 1 (5 de desembre de 2017)
—————
[1] Joan Sales, Paraules prèvies a l’edició facsímil dels Quaderns de l’Exili, Mèxic, 1943-1947. Barcelona: Estudis Nacionalistes, 1982.
I ara què?