Avui fa vint anys que va començar la invasió de l’Iraq, el 20 de març de 2003. Aquells dies hi va haver protestes arreu del món. Una de les manifestacions més multitudinàries ve ser a Barcelona. George Bush pare hi va al·ludir en un discurs a San Antonio, Texas, adreçant-se a una reunió de la «National Petrochemical & Refiners Association», on va declarar que la política de seguretat nacional dels Estats Units no podia estar pendent del nombre de gent que protestava pels carrers de Barcelona.
La història d’aquella guerra, malauradament, no és única. Ara tenim el drama d’Ucraïna. A Libia es va dir que calia abatre un dictador megalòman i ara hi ha un país fracturat, un Estat enfonsat, i una situació crònica de violència i difusió del terrorisme. A l’Afganistan, els nord-americans s’han acabat retirant, després de vint anys, i els talibans tornen a ser al poder en un país enrunat i arruïnat. Aquests casos, i altres, repeteixen la mateixa pauta: una intervenció estrangera que agreuja els problemes que proclama resoldre.
Ara bé: de tots aquests desastres, el rècord se l’endú la guerra d’Iraq. El règim de Saddam Hussein va caure en pocs dies (com pràcticament tothom preveia), però després els combats es van allargar durant una dècada, amb massacres de civils, presoners torturats i vexats (Abu Graib), un país sumit en el caos i dessagnant-se, i un increment de la violència i de la inestabilitat a tot l’Orient Mitjà. El nombre de víctimes va estimar-se en 655.000 en un estudi de la Universitat Johns Hopkins que publicà la revista mèdica The Lancet l’any 2006.
I de George W. Bush, què en sabem, vint anys després? En les setmanes posteriors als atemptats de l’11 de setembre de 2001, tenia el major índex d’aprovació mai assolit per un president nord-americà (un 91%, segons Gallup), però va acabar el seu mandat, el 2009, amb el nivell d’acceptació més baix d’ençà que existien enquestes. Passa la major part del seu temps al seu ranxo de Texas i, entre altres aficions, es dedica a pintar. Va rebre lliçons d’una professora d’art, a qui va dir que «volia descobrir el seu Rembrandt interior”. Després va pintar una trentena de retrats dels «líders mundials» que havia tractat, entre ells Putin, Aznar i Blair (a partir de fotos de Google i Viquipèdia), i els va exhibir a la llibreria presidencial de Dallas, en una exposició anomenada The Art of Leadership (L’art del lideratge). La pintura de l’expresident és bastant pitjor que la de Churchill i una mica menys dolenta que la de Hitler, però té el mèrit de no fer mal a ningú. Tant de bo Bush s’haguès dedicat a la pintura i no a l’art del lideratge.
P.S.- El maig de 2022, en una cerimònia a Dallas, criticant el sistema polític de Rússia, Bush va dir: «El resultat és una absència de controls i equilibris a Rússia i la decisió d’un home sol de llançar una invasió totalment injustificada i brutal de l’Iraq». Immediatament va rectificar: «… em refereixo a Ucraïna». Freud hauria apreciat el lapsus.
________________
Alguns aricles interessants, al fil d’aquest 20è aniversari:
Ramon Aymerich: Iraq, el pitjor negoci d’Occident
Peter Beaumont: The invasion of Iraq was a turning point
Jean-Pierre Sereni: L’argent de l’Irak toujours sous contrôle américain
BBC News: A 20 años de la guerra en Irak, ¿qué pasó con los personajes clave del conflicto?
Domènec Ruiz Devesa i Emiliano Alessandri: Iraq’s new geopolitics and the importance of regional engagement: A view from Brussels
