Raimon Obiols: L’apunt del dia/59 (Aldo Moro i la decisió de no decidir)

  Abans d’ahir va fer 45 anys del segrest d’Aldo Moro, el president de la Democràcia Cristiana italiana,  que havia estat cinc vegades president del Consell de ministres, i impulsava en aquells dies una política d’ apertura al PCI (l’anomenat Compromís històric).

El 16 de març de 1978, a les nou del matí, a la Via Fani de Roma, un comando de les Brigades Roges format per 19 persones, va segrestar Aldo Moro, matant cinc membres de la seva escolta. Així van començar 55 dies de presó per a Aldo Moro, president de la Democràcia Cristiana, que acabaren amb el seu assassinat.

En aquells dies, l’Ernest Lluch i jo seiem costat per costat en el Congrés dels diputats i vam estar parlant constantment sobre el drama. L’Ernest seguia minuciosament la premsa italiana i les tenses discussions que es produïren al llarg d’aquelles setmanes d’angoixa.  Va prendre clarament posició a favor dels partidaris de negociar amb les Brigades Roges. Criticava els qui esgrimien les “raons d’Estat” i es negaven a tot intent d’intermediació, no volent acceptar cap negociació.

Negociar o no? Durant dècades s’ha discutit sobre aquella difícil disjuntiva, i sobre què hi va haver i qui hi va haver al darrere d’aquell crim. És cert que els autors materials de l’assassinat d’Aldo Moro i dels cincs homes de la seva escolta acabaren detinguts, processats i condemnats, però allò que els italians anomenen “dietrologia” ha tingut molt camp per córrer amb el cas Moro. 

   “Dietrologia” és una paraula italiana sense equivalent en català, crec. No equival ben bé a «teoria conspirativa». Com sol succeir en la terminologia política italiana, el terme té molts matisos. Es podria definir com la tendència a malfiar-se de les aparences i de les explicacions oficials  dels fets de la  vida pública i atribuir-hi causes diferents, ocultes, complexes: no únicament «una mà oculta», sinó una realitat que cal cercar darrere (“dietro”) de la superfície, de les aparences.

Avui, com succeeix entorn dels magnicidis, hi ha una extensa literatura de tota mena, del llibre de Leonardo Sciascia (un escriptor que l’Ernest Lluch admirava) a variades teories «dietrològiques», o directament conspiracionistes, que  fan difícil destriar el gra de la palla.

Fa cinc anys vaig llegir amb interès una llarga entrevista a Giovanni Moro, que tenia 19 anys quan van matar el seu pare. Estic segur que l’Ernest l’hauria retallat, llegit i rellegit del dret i del revés. Era una bona reflexió.

Giovanni Moro constatava una cosa de pur sentit comú. A la pregunta “Vostè pensa que hi va haver interferències estrangeres, tenint en compte la temptativa de Moro de superar els límits de Ialta?”, Giovanni Moro responia: “Per respondre, cal recordar què era la Itàlia d’aleshores, al bell mig del Mediterrani, confinant amb el Pacte de Varsòvia, i amb el partit comunista més fort de tot l’Occident. Algú pot pensar que els serveis, de tots els països, estaven creuats de braços?” 

En un moment de l’entrevista, Giovanni Moro feia una reflexió molt interessant sobre el que anomenava la “decisió de no decidir”:

Giovanni Moro: “Cal comprendre per quina raó durant aquells 55 dies de segrestament del meu pare es va produir una mena d’encanteri, en el que succeïren coses que mai haurien succeït en una situació normal”.

Periodista: “Què vol dir?”

GM: “Té present el concepte de no decisió?”

P: “Què és, l’immobilisme?”

GM: “No. És una opció precisa. Quan un sistema polític no vol gestionar un problema, munta un sistema de valors, rites, procediments, actors, que tenen per objectiu no prendre cap decisió. És la decisió de no decidir”.

P: “Això val pel cas Moro?”

GM: “Crec que sí. La ‘no decisió’ portava, en aquell cas,  d’una banda, a no emprendre cap negociació amb els segrestradors i, de l’altra, a no mirar de capturar-los”.

P. S.- Aquests dies Arte està donant una sèrie de sis episodis («Esterno Notte») sobre el segrest i l’assassinat d’Aldo Moro, dirigida per Marco Bellocchio (Filmin la difòn com a film, amb subtítols en català). Diu Bellocchio que, pels més grans, aquesta història esfereïdora «és una ferida que no ha cicatritzat», i que «els més joves la descobreixen bocabadats, com si veiessin ciència ficció».