Rafael Nadal: Dues fotos demolidores

Puc arribar a comprendre la desesperació dels dirigents socialistes davant els episodis recurrents de dissidència que ha viscut el PSC. Que no comparteixi ni la seva deriva ni les seves reaccions no impedeix que pugui escoltar i valorar els seus arguments. Crec que puc entendre la necessitat que tenen d’aturar l’hemorràgia, donar estabilitat al projecte socialista i presentar-se com un partit compacte. Entenc que Pere Navarro necessita deixar de projectar tantes incògnites, superar la provisionalitat, reforçar el lideratge i aconseguir el respecte dels seus votants i del conjunt de la societat catalana.

També entenc que els partits necessiten regir-se per estatuts i normes de convivència consensuades democràticament i que la garantia d’aquestes normes a vegades exigeix ​​imposar la jerarquia. Per aquesta raó, llegeixo amb respecte els postulats dels apòstols de la disciplina interna, escolto les raons dels que es reclamen dipositaris de la voluntat majoritària i estic disposat a acceptar que la llibertat individual dels actors polítics no és absoluta, perquè limita amb la llibertat i els interessos dels col·lectius representats.

Ha de resultar frustrant per als dirigents imaginar estratègies per sortir de la seva pròpia crisi i xocar sempre amb l’oposició d’uns sectors crítics que al final resulten minoritaris. I comprenc especialment la frustració dels partits que se senten assetjats per uns mitjans de comunicació que es freguen les mans amb la dissidència.

Entenc, doncs, les ganes que tenien els dirigents del PSC de protagonitzar un cop de força per recuperar un protagonisme que la història recent els ha escatimat amb avarícia. Vull pensar que aquest ha estat el detonant que els ha portat a donar un cop de puny sobre la taula i assumir el preu de l’antipatia, a canvi de vendre la imatge que controlen la situació. El que no puc entendre és per què han actuat amb la pitjor excusa, amb els pitjors aliats, en el pitjor moment i amb les pitjors formes. I encara menys per què han reaccionat de la pitjor manera.

En política se suposa que hi ha marge per a l’estratègia i per la tàctica, però també hi ha coses sagrades. La política només es justifica en la defensa de l’interès general i al servei dels grans principis. Cal actuar, doncs, preguntant on és la raó, què és just, com aconseguir la igualtat i què ens farà més lliures. Perseguir el bé comú d’acord amb els ciutadans representats, d’acord, amb coherència, sense enganys i donant la cara, sobretot quan s’incompleixen els programes ja votats, introduint-hi canvis que, en tot cas, han de ser raonables i seguir al servei de l’interès general. En definitiva, cal posar sempre el bé comú per sobre de la tàctica, l’interès dels dirigents i els privilegis de les castes.

Els ciutadans tenen una sensibilitat especial per detectar si es compleixen aquestes exigències. Segurament per això hi ha gestos positius o negatius que penetren amb una força imprevista en l’imaginari popular, igual que hi ha fotos que causen un impacte d’una força simbòlica molt perdurable. Són gestos, fotos i paraules que potser simplifiquen massa una realitat complexa, però que es tornen decisius perquè treuen la màscara als polítics i posen al descobert la seva veritable ànima.

El PSC podia haver escollit qualsevol debat d’actualitat per fer-se fort, diferenciar-se dels contraris i exigir la lleialtat dels crítics. La crisi els ha donat multitud d’ocasions, que la societat hauria aplaudit amb complicitat. Els dirigents socialistes les han desaprofitat i per contra han optat per convertir en simbòlica la ruptura amb el dret a decidir: una decisió que contradiu les seves conviccions fundacionals, incompleix el programa, nega les afirmacions solemnes de Pere Navarro al Parlament i els col·loca al costat dels rivals que els seus votants combaten amb més convicció.

No han tingut en compte qui té raó, què és just, ni què ens fa més lliures. S’han distanciat de la voluntat majoritària, han trencat amb la seva tradició i no han explicat el canvi. I s’han col·locat al servei de les línies estratègiques alimentades per Ciutadans i PP, que neguen que Catalunya sigui una nació i per tant la seva sobirania. La foto al costat dels qui neguen a Catalunya el dret a celebrar el referèndum i la seva necessitat és un aval sorprenent a aquells que combaten les pròpies conviccions socialistes.

Les reaccions contra els dissidents han agreujat encara més aquesta imatge. Quan la ciutadania reclama més democràcia, més participació, noves lleis electorals i llistes obertes, els socialistes catalans parlen de càstigs, impulsen judicis sumaríssims i provoquen autoinculpacions públiques que remeten a les pitjors pràctiques dels pitjors partits polítics. No sé si Navarro es va adonar de fins a quin punt va sonar malament quan va elogiar la renúncia d’Àngel Ros a l’escó i li va prometre que a canvi “serà alcalde per molt temps”. És exactament el contrari de les noves formes polítiques que reclama la societat.

Potser els líders del PSC tenen raó en moltes de les crítiques als dissidents i segurament volien una foto de la ruptura amb els crítics per oferir-la a Pérez Rubalcaba i a tota Espanya com a símbol de la ruptura amb el passat recent del PSC. Però no sé si són conscients que al final els han sortit dues fotos de conseqüències demolidores: contra la llibertat i contra la regeneració democràtica.

La Vanguardia