Raimon Obiols: L’apunt del dia/267 (Prendre partit en els anys decisius)

Prendre partit en els anys decisius

27 d’octubre de 2023

El Consell de la República que presideix Carles Puigdemont va celebrar fa dies una consulta interna sobre les negociacions d’investidura. La pregunta proposada era la següent: «El Consell de la República ha de promoure el bloqueig a la investidura del president a l’estat espanyol per part dels partits independentistes catalans?». 

Una clara majoria, el 74,1%, va votar a favor de «bloquejar» la investidura de Pedro Sánchez, i en contra ho feren el  24,9%. Prèviament, el vicepresident del Consell s’anticipà al resultat amb unes declaracions a TV3: «Qui negocia són els partits, no el Consell, i la consulta no vincula els partits». 

No crec, per tant, que el resultat d’aquesta consulta tingui gaire influència en les negociacions en curs. Per contra, hi ha una dada d’aquesta consulta a la que cal prestar atenció perquè és molt significativa: va votar exactament el 4,45 % del cens del Consell. Això fa pensar. 

Es podria interpretar aquesta ínfima participació en funció dels estats d’ànim dels membres del Consell, del reflux general del processisme,  de la retòrica del «mandat irrevocable de l’1-O»  que el Consell utilitza, del fet que la consulta havia estat reclamada per alguns associats de base, etc.  Però no és aquesta la qüestió més interessant. Allò que és veritablement remarcable és el fet que aquest 4,45 % de participació significa una validació involuntària i indirecta, però espectacular i rotunda, del paper dels partits polítics. 

En els últims anys, coincidint amb els fenòmens de desafecció i malestar ciutadans, tecnocratització de la política, personalització i fragmentació dels partits, etc. (que afecten totes les democràcies), s’ha parlat molt de «noves formes de fer política», «crisi de la forma-partit», «democràcia participativa», «desintermediació», etc. En la base d’aquestes discussions hi ha la preocupació pel manteniment de l’ethos democràtic en les nostres societats, per trobar formes de mantenir o reforçar els nostres instruments col·lectius  d’autogovern democràtic. És una feina urgent i necessària.

Per tal de reeixir, em sembla que més que especular o experimentar amb noves eines, que solen mostrar-se efímeres quasi sense excepció, allò que cal és discutir sobre com els partits polítics i l’afiliació partidista han d’actuar en les democràcies actuals, sobre les innovacions que cal promoure en aquest terreny per tal de garantir la seva funció normativa, motivadora i executiva. Entenc aquí per partits les organitzacions estables que agrupen persones que comparteixen uns propòsits polítics comuns; actúen en conseqüència per a realitzar-los; discuteixen i decideixen democràticament la seva acció col·lectiva; l’avaluen periòdicament amb criteris de coherència i continuïtat; i acumulen experiència,  cultura política i memòria  col·lectiva.  

Altres formes de mobilització i organització poden tenir èxits momentanis, en funció de motivacions conjunturals; però acaben mostrant-se inadequades de cara a les accions que necessàriament es prolonguen en el temps, i en general  passen, inel·luctablement, de les emocions germinals dels inicis a  la desmotivació progressiva i a la decepció final. Aquestes evolucions són dolentes per a les democràcies. El contrari també és cert: són bones per als poders establerts no democràtics.  

Els partits i la seva relació amb la societat han canviat molt en les recents dècades, però la seva importància fonamental per a la democràcia persisteix i persistirà. «Només l’autoengany o la hipocresia», deia Hans Kelsen, «pot dur a creure que la democràcia és possible sense partits polítics».

Això, que salta als ulls, haurien de tenir-ho en compte els joves que vulgin mobilitzar-se per canviar coses de veritat. Tant de bo no repeteixin una vegada més, en els anys decisius a venir, el cicle nefast que du de l’entusiasme a la frustració, de l’eufòria al desengany.   Tant de bo prenguin partit.