Amb tota l’aigua que ha passat sota els ponts al llarg d’aquests anys d’aiguats, sequeres i torrentades, si em posés a parlar de política amb l’Albert Boadella, a qui fa anys vaig entregar un carnet del PSC (i ara qui sap on paren, ell i el carnet), el més probable és que ens tiréssim els plats pel cap.
En coses de pintura, en canvi, potser seria factible algun acord, sobretot a propòsit del que detestem en comú. Compartir fòbies és summament fàcil i immediat; el difícil, en art com en política, és posar-se d’acord sobre allò que volem i allò que ens agrada (tret de la coincidència, possible però sempre esporàdica, d’un coup de coeur).
Coincideixo amb una bona part de les diatribes de Boadella contra la impostura i la cobdícia imperants en el món de l’art contemporani, contra “la màfia dels museus d’art contemporani”, contra l’esnobisme i la venalitat de molts crítics d’art, o sobre l’excés de producció marginal de Picasso (“tres quartes parts de la seva obra son una merda”, diu Boadella). Són afirmacions épatantes, però en bona mesura compartibles i estimulants, que em recorden les opinions de Ramón Gaya.
Gaya, pintor espanyol que col·laborà amb les Misiones Pedagógicas de la República, i il·lustrà Hora de España durant la guerra, disposava de la més tràgica legitimitat per a pintar un Guernica: la seva dona morí a Figueres en els repugnants bombardeigs franquistes de la retirada de 1939. Visqué molts anys exiliat, i féu una pintura subtil i discreta, íntima, de constant recerca obsessiva: “Lo que pinto ahora me sigue pareciendo preparación para otro día, para el día siguiente, y lo del día siguiente para el otro día que viene. Es decir, me parece que esto no tiene término”.
Quan Gaya deixava el pinzell i es dedicava a escriure sobre pintura, semblava un altre home: ho feia amb gran seguretat i amb una evident voluntat de provocació i de polèmica. Ho feia bé: Andrés Trapiello deia que era “un escritor originalísimo, uno de los más originales que ha dado el siglo XX español, igual entre los mejores, no inferior a ninguno de ellos”. És dir molt.
Va escriure Gaya crítiques contundents contra els crítics d’art: “Lo más patético del crítico de arte -de música, de poesía, de pintura- no es tanto que se equivoque y no entienda, sino que entiende de una cosa que… no comprende” (…) “En vez de esos equipos de estudiadores, de analizadores, de examinadores, de enjuiciadores que constituyen el cuerpo un tanto policial y penalista de la Crítica de Arte, podrían existir más bien algunos buenos hombres que, simplemente, como antiguos y modestísimos empleados de consumos, no dejaran pasar cosas de matute: eso es todo; pero eso tan sencillo -y, claro, tan difícil- cambiaría radicalmente toda la Historia del Arte».
Tenia Gaya opinions dures sobre alguns artistes consagrats. A Edouard Manet li tenia jurada: “No es tan sólo, como puede pensarse, un pobre y hueco imitador caricatural de Tiziano, Velázquez y Goya -aunque también es eso-, sino un siniestro figurador, simulador de lo pictórico, una especie de ventrílocuo de lo pictórico”.
La seva indignació era estètica i també moral: “Lo que hace de esas obras -y de cualquiera otra de Manet– algo tan detestable, no es el hecho solo de ser malas -ser malo, malo simple, malo inocente, no es pecado alguno, es desdicha, pero no es pecado; lo que sí es pecado, y pecado en profundidad, es hacerse el bueno, fingirse el bueno“.
És cert que quasi sempre hi ha quelcom de teatral (que Boadella em perdoni) en la pintura de Manet, sobre tot en les seves espanyolades. Qui cerqui més impressió de sinceritat, de veracitat quotidiana, la trobarà en l’obra de la seva cunyada, Berthe Morisot, menys valorada en el seu temps, probablement per raons de gènere.
Pobre Manet! Va fer un retrat de Clemenceau i a aquest no li agradava: «El meu retrat de Manet? Molt dolent, no el tinc, i no em sap greu. És al Louvre, em demano per què l’hi han posat” («Mon portrait par Manet ? Très mauvais, je ne l’ai pas, et cela ne me peine pas. Il est au Louvre, je me demande pourquoi on l’y a mis»). Quan va morir Manet, la seva filla regalà el retrat a Clemenceau, que el va vendre a una rica americana, amiga de Mary Cassat. Acabà al Louvre, i ara és al Musée d’Orsay.
P. S. – És inexplicable (si no és per un rampell xovinista que em resisteixo a imaginar) que Gaya contraposés, a l’obra de Manet, la d’un altre Eduard, el pintor Eduardo Rosales: “¡Cuando se piensa que por esos mismos años Eduardo Rosales nos daría -con una naturalidad milagrosa- el mejor, el más pleno, el más consistente, el más radiante, el más hermoso cuadro de toda la pintura moderna: su gran Desnudo de mujer!”. Difícil estar-hi d’acord…
