Contra la contundència
Les tragèdies, conflictes i pèrdues de temps que al llarg dels segles s’han acumulat a Catalunya i a Espanya, més que del fanatisme o de l’extremisme, deriven de la contundència verbal (i física), que ha causat múltiples contusions físiques i morals. (“Contundent” al DIEC: «Que serveix per a donar cops, que causa una contusió; que produeix una gran impressió en l’ànim, convencent-lo»).
El franquisme, a diferència del paroxisme feixista i nazi, no va ser ni un extremisme ni un fanatisme. Va ser un conservadorisme burgès contundent, ultraviolent i d’un realisme a ultrança. L’extremisme o el fanatisme deriven d’unes certituds, d’una fam d’absolut; d’una seguretat o d’una deseperació. En canvi la contundència (amb la seva violència incorporada, verbal o afuselladora) és una sobreactuació, instintiva o deliberada, que s’utilitza com a contrapès de l’egoisme, del cinisme o de la por. La contundència franquista va ser d’ una crueltat extrema, calculada i còmoda, de casino de senyors; o de munteria d’El Pardo, de burgesos ben abrigats amb petaca de whisky a la butxaca, esperant que la gossada els hi porti les preses de caça.
Ara tinc la sensació, a vegades, que a Espanya s’ha obert de nou una temporada de caça, que les velles contundències miren d’imposar-se de nou.
La preservació d’una democràcia viable i vivible, així com el desenvolupament reeixit dels projectes d’avenç igualitari de les esquerres, requereixen desmuntar l’engranatge retroalimentat de les contundències, volgudes o instintives, que alcen progressivament la veu, a dreta i a esquerra. Hem de recordar sempre que, en les esquerres del nostre país, la contundència -que no s’ha confondre amb la fermesa- ha causat enormes danys i derrotes.
He conegut pocs extremistes o fanàtics; però en canvi he conegut una inacabable munió de contundents, de signe divers, sovint antagònic. Tots, amb creences i opinions aparentment incommovibles i no modificables sobre un bon nombre de qüestions: polítiques, morals, estètiques, etc.
Els anys m’han permès observar dos fenomens evidents, constatables i recurrents:
1. He vist com moltes d’aquestes persones contundents canviaven el sentit de les seves contundències. A vegades amb girs copernicans, però sempre amb la mateixa convicció aparent: el blanc convertit en negre, el negre convertit en blanc. Sempre, de cara enfora, totalment segures de tenir raó i d’estar sempre en la posició correcta, en el bon costat de la Història. Always Right!
2. He vist com molts dels polítics que practicaven la contundència com a mètode principal, i que després, en contacte amb la fotuda realitat de les coses, havien de modificar o ajustar les seves posicions, eren acusats de «traïdors», amb contundència, per antics seguidors seus.
D’aquesta experiència, em sembla que se’n poden treure tres conclusions:
- Que hi ha una correlació freqüent entre contundència i versatilitat de les opinions i creences;
- Que es produeix una clara supremacia de la contundències negatives (a la contra) sobre les positives (a favor).
- Que els líders polítics més contundents quasi sempre instrumentalitzen la seva contundència, de manera conscient o instintiva, en benefici propi.
