Cada dia s’acumulen més evidències que Catalunya es troba atrapada davant un mur de grans dimensions i que els seus líders polítics no saben com franquejar-lo. A la tardor, semblava que el Govern i els seus partidaris anirien sumant adeptes i il·lusionant els ciutadans amb un projecte ambiciós de país, fins a convertir-lo en una proposta majoritària i inapel·lable. Ha passat el contrari: han perdut suports no només entre els grups d’oposició, sinó entre els quadres dirigents dels seus propis partits i en sectors estratègics de la societat catalana. I no sembla que cap dels desenganyats hagi anat a engrandir les alternatives d’oposició, encara més desprestigiades.
La majoria dels líders catalans -i les classes dirigents en un sentit més ampli- accepten en privat el seu desconcert i la seva incapacitat per superar un bloqueig que ja es preveu inevitable.Catalunya -reconeixen- ha quedat atrapada entre un mur que li barra el pas cap a la independència i una rasa profunda que li impedeix el retorn a les posicions prèvies a l’eclosió sobiranista de setembre del 2012. Uns i altres poden dissimular i mirar cap a un altre costat, però el col·lapse del país comença a ser de dimensions colossals, no hi ha més que llegir tots els dimarts els acords de les reunions del Govern i les actes de les sessions parlamentàries per comprendre que, mentre el país es dessagna en la crisi, aquí ningú governa, ni ningú presenta alternatives.
Algun dia haurem de tornar a la nit del 25 de novembre per rellegir els resultats electorals i acceptar amb intel·ligència política el veredicte de les urnes. Aquella nit, el lideratge hegemònic d’Artur Mas va tenir un revés inesperat del que haurien d’haver derivat conseqüències polítiques de transcendència. Mas es va presentar a les urnes com un líder fort, moderat i integrador, que oferia garanties en direccions molt diverses i representava les diferents intensitats de la desafecció catalana. Aglutinava amb més o menys entusiasme tres grans blocs de la societat: els independentistes convençuts, els defensors del pacte fiscal -partidaris d’una certa radicalització només si Madrid no oferia un pacte raonable- i els que estaven disposats a escollir el camí segons quina fos la preferència majoritària.
El revés electoral va forçar una aliança amb suports menys transversals, igualment legítima, però que ja no pot actuar com si conservés intactes tots els suports de l’Onze de Setembre. En política, els actes tenen conseqüències i cal ser conscient. Sense el lideratge hegemònic de Mas, el procés sobiranista ha perdut suport de sectors empresarials, financers, professionals, acadèmics i mediàtics, que han decidit esperar que els propers mesos aclareixin algunes incògnites.
En aquestes circumstàncies sembla molt clar que tampoc compta amb Unió Democràtica, un soci de govern minoritari, però que té la clau dels contactes internacionals del nacionalisme català i una relació privilegiada amb els lobbies empresarials de Catalunya i d’Espanya.
En la mateixa CDC han aparegut algunes dissidències i segurament en els propers mesos es destaparan altres més. El PSC s’ha allunyat definitivament del projecte i IC, que abans oferia un suport homogeni, ha passat a sustentar una posició molt més matisada. És possible que en una votació lliure el projecte afavorit pels sectors sobiranistes de CDC i per ERC ja no compti amb la majoria de l’actual Parlament de Catalunya. Tampoc està clar que Artur Mas conservi el suport unànime del seu propi govern.
Els que s’alegren dels problemes de Mas per trobar sortida al seu desafiament també ens haurien d’aclarir què proposen, en el terreny de la política real, no en un món teòric i virtual. Fent fracassar el sobiranisme i deixant passar el temps, el problema no desapareixerà. Al contrari, els greuges contra els ciutadans de Catalunya estan augmentant fins a extrems excepcionals i ja els paguem tots, sense excepcions.
Ha arribat el moment de prendre decisions. La nit del 25 de novembre de 2012, el lideratge absolut d’Artur Mas no va ser ratificat i la via moderada a la independència -entesa com a últim recurs en cas de fracàs del pacte fiscal- va quedar aparcada. El president no pot seguir fent veure que no se n’ha adonat. Situat davant aquest repte, ha de decidir si se sent fort per tirar endavant el seu projecte secessionista amb una estratègia menys ambigua i només amb el suport de CDC i ERC. És legítim, perquè va tenir la majoria electoral amb un programa sense ambigüitats. I és possible que el pas del temps demostri que les dissidències detectades en els quadres de partit i en alguns poders fàctics no es corresponen amb desafeccions de la voluntat popular.
Ara bé, si amb les dades que li proporciona la talaia privilegiada de la presidència Artur Mas creu que amb les forces que li donen suport el projecte és inviable, no li queda més opció que reconèixer-ho i escollir entre el sacrifici personal i la rectificació per tornar a consensos molt més amplis. Encarat a un mur aparentment infranquejable, les tres vies -seguir només amb ERC, la renúncia i la rectificació- són legítimes, però són incompatibles. I no totes són viables, ni porten a l’èxit. Els grans lideratges s’acrediten encertant en aquestes circumstàncies extremes. Els líders es poden equivocar, però no poden carregar sobre els seus pobles el preu dels seus errors.
