Les estructures de poder polític, econòmic i mediàtic organitzades al voltant de l’aparell de l’Estat, en perfecta sintonia amb el Govern del Partit Popular de Mariano Rajoy i de la fundació FAES d’Aznar, ja s’han decidit: no hi haurà acord, no hi haurà diàleg i no hi haurà concessions; ni tan sols negociaran cap gestió raonable del desacord. De manera que les forces polítiques catalanes farien bé de començar a preparar els pitjors escenaris de confrontació i d’exigir-se els nivells més alts d’unitat i lleialtat, imprescindibles per garantir els interessos ciutadans.
El Govern d’Espanya no oferirà cap pacte que no inclogui directament la rectificació. Han decidit collar econòmicament els ciutadans -tant si són partidaris de la sobirania com si no-, bloquejar el Govern català, portar-lo al caire de l’asfíxia i exigir-ne la rendició, amb la confiança que els catalans, extenuats i espantats, s’acabaran revoltant contra la Generalitat. Que ningú no es pensi que es tracta d’un moviment tàctic per negociar després en millors condicions. Tampoc no és conseqüència de la desídia, de la mandra proverbial d’algun líder espanyol, d’un error de càlcul ni d’una manca conjuntural de planificació.
Al contrari. Es tracta d’una estratègia minuciosament treballada, assumida transversalment pels grans partits (si no ho fessin, se suïcidarien políticament) i destinada a aprofitar un hipotètic fracàs sobiranista per derrotar globalment el catalanisme i recuperar part de les competències i de l’hegemonia que han perdut des del començament de la transició. Algú ha convençut el hòlding d’interessos que viu del monopoli de l’Estat i que governa a Madrid que al final el catalanisme es dividirà i fracassarà en tots els seus objectius.
Des de Catalunya es fa difícil d’entendre aquest pronòstic, però hi ha indicis a cabassos que des de Madrid es veu així: uns pressupostos ofensius que ningú no s’ha molestat a edulcorar; la llei Wert; l’assetjament a la llengua; les declaracions del president Rajoy al Japó; el cop de porta a Alicia Sánchez-Camacho. I, sobretot, les respostes cada cop més contundents i negatives que s’han trobat els intermediaris enviats a Madrid per temptejar vies de diàleg: res a parlar si abans Artur Mas no fa marxa enrere.
L’expresident Aznar va afirmar dilluns a Sant Sebastià que “fer justícia, en definitiva, és que nosaltres guanyem i ells perden”. Es referia als terroristes, però hi va barrejar amb tota la intenció els nacionalistes i els qui dissenteixen de la seva lectura de la Constitució. Fa por. Però no oblidem que ell és el guardià de l’ortodòxia en les respostes del Govern a Catalunya.
Deixem-nos, doncs, de ficcions i d’escenaris virtuals. Al bloqueig actual de la política catalana no li donaran més sortides que la declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions plebiscitàries o la renúncia explícita a la consulta. És l’hora de mullar-se en relació amb aquests dos escenaris i no amagar-se en posicionaments teòrics que no són aplicables en l’actual context polític espanyol.
En tot cas, CiU i ERC han d’avaluar si tots sols -o amb molt pocs aliats- se senten capaços de dirigir aquest procés fins a convertir Catalunya en un nou estat d’Europa, com han promès; i també han d’aclarir com pensen superar la transició fins que hi arribem. Unió i Iniciativa, per la seva banda, hauran de confirmar d’una vegada si la manca de propostes des de Madrid els col·loca definitivament a favor de la ruptura. I el PSC haurà d’explicar on es posiciona mentre espera que el relleu a la política espanyola obri pas a una hipotètica predisposició al redisseny federal d’Espanya (per a la qual haurà d’esperar com a mínim que passi tota una generació i mentrestant aclarir una estratègia temporal, perquè en cas contrari ni els més partidaris del federalisme no el poden veure útil en l’escenari present).
Si, amb tot això, aquests partits entenen que hi ha projecte, veuen clar el camí i se senten amb forces suficients, que portin els ciutadans a les urnes i tirin endavant. Per contra, si no es posen d’acord, no se senten prou forts o no veuen cap escletxa per on avançar, que ho diguin com més aviat millor i deixin d’il·lusionar-nos amb escenaris que s’acabaran convertint en una frustració devastadora.
És raonable i obligat seguir totes les formalitats que exigeix el compliment de la més estricta legalitat democràtica. Cal exhaurir fins a límits gairebé surrealistes el protocol i els formalismes. Ara, una cosa és respectar les formes i una altra acabar creient-se la pròpia representació teatral. Potser algú encara pensa que no ha canviat res, que es pot seguir jugant al gat i la rata i que aquest impasse durarà eternament. Que ningú s’equivoqui: els esdeveniments tenen inèrcia pròpia i aquest cop el desenllaç arribarà, serà rotund i resultarà inapel·lable. Però no està escrit enlloc que sigui a favor dels uns o dels altres. Ni tan sols que no puguin sortir derrotades totes dues opcions.
De fet, un cop aclarits ells mateixos, els partits hauran d’intentar refer la unitat d’acció, pactant el camí fins a les urnes i comprometent-se lleialment amb el resultat, encara que no coincideixi amb la pròpia voluntat. És molt probable que sense aquesta unitat, que ha d’incloure un acord de regeneració democràtica i un repartiment més just dels costos de la crisi, Catalunya acabi completament derrotada i desmoralitzada. Però el temps s’acaba i no sembla que se n’adonin.
Desprès de 300 anys i dues Repúbliques sense reeixir a fer la seva unitat només que de manera fictícia, l’Estat espanyol al al segle XXI equeda descolocat. Els ciutadans de Catalunya i els partits que es declaren per un Estat propi a través d’eleccions democràtiques li han guanyat una batalla. No sé si els polítics ho fan, però el ciutadà parla per ell mateix car no ens representem que que a nosaltres mateixos. I des d’aquesta òptica i si les augures terribles de la iinformació de Rafel Nadal és confirmen, podem assegurar que ja és tard per fer marxa enrere. Es perdi o es guanyi, s’ha d’anar fins la consulta democràtica, sigui o no aquesta vinculant. La frustración no vindrà de perdre, vindrà de fer marxa enrrere i no afrontar la consulta. I a partir d’aquí l’objectiu és de fer la unitat del catalanisme i isolar a Catalunya les forces nacionalistes espanyoles, PP, UPiD i Ciutadans.
Com obtenir fer de Convergència, PSC, Unió, ICV i CUP un sol bloc de manera a poder sumar sense ambigüetat internacionalment i ide cara a dintre els seus vots desprès d’unes eleccions?
Hi poden haver varies solucions, nosaltres en veiem una: pactactar els partits catananistes i independentistes encapçalar i subscriure en els seus respectius programes electorals dos conceptes dintre d’una mateixa frase (a la que es comprometrien a votar si En cas d’un rederèndum. Els dos conceptes serien estat propi al que no es poden oposar elsindependentistes, i negociació bilateral sobre federalisme per part del a PSC (o onfederalisme segons estatuts del PSOE).
Els partits que hem citat tenen mil ocasions de mostrar-se i els ciutadans de constatar la coherència dels uns i dels altres i qui juga o no juga net!
No crec que calgui córrer.Per a construir un Estat -sigui federat amb Espanya o directament a Brusel.les- calen moltes coses. Una d’elles és que, efectivament, Unió i ICV s’apuntin a l’independentisme o a l’espanyolisme. Però no crec que sigui urgent. Una pregunta per consultar l’Estat propi al 2014, eleccions espanyoles 2015 on UDC i ICV podran lluitar amb UPYD i PP per a vendre els seus projectes, i al 2016 és quan UDC i ICV ja estan obligats a decidir. Es convenient, d’entrada, que C’s tingui tot el protagonisme espanyolista. Si són 30 diputats,millor. A la Catalunya independent, el PP i el PSOE no han de treure més vots que el Partit de la Maria. Són catalans,independents, i per tant són un partit nacional més. Una majoria rotunda al 2016 dels partits independentistes, i una Declaració Unilateral és molt problemàtica. Però vés a saber si Gran Bretanya aprofita aquesta ocasió per provocar una crisi política a Europa de gran magnitud. Aprofitar-se de Catalunya per defensar el seu model d’Europa a 1 any vista del seu referèndum, ho podrien jugar amb un simple reconexiement automàtic de la independència catalana…i dels 53 paisos de la Commonwealth. Seria la bomba, i les mirades no serien per a Catalunya sinó a Londres. En qualsevol cas. seguim el full de ruta que tot va per llarg…